dijous, 13 de juny de 2013

Les molses

Formant coixinets damunt d'una roca nua, sobre el tronc dels arbres, entapissant corrents d'aigua més o menys discontínues, al costat de les fonts, a les teulades etc.., podem trobar una sèrie de plantes que de segur que ens són familiars i que, poc o molt, formen part de les nostres vivències com a observadors de la natura. Es tracta de les molses (briòfits), que abandonaren la vida aquàtica fa uns 350 milions d'anys (edat que s'estima que tenen els registres fòssils fins ara trobats a l'Antàrtida i a Rússia), integrant-se en el paisatge terrestre i que, juntament amb les falagueres (pteridòfits) donaren pas, fruit del procés evolutiu, a les plantes que actualment dominen el medi terrestre, les plantes amb flors o espermatòfits.


Les molses, atès el seu origen aquàtic, són més abundants als llocs humits i poc assolellats, encara que també les podem trobar dins l'aigua i en llocs eixuts. En general presenten color verd més o menys intens, però quan es deshidraten i aturen llur activitat fotosintètica, presenten color verd més fosc o bé groguenc.

Les molses es fixen al substrat mitjançant una mena d'arrels, els rizoides que intervenen poc en l'absorció d'aigua i de substàncies. L'absorció es fa per tota la superfície de la planta i passa després de cèl·lula a cèl·lula, per tant no tenen teixits conductors pròpiament dits. El cos de la planta que normalment veiem anomenat gametòfit està format per una sèrie de tiges anomenades caulidis d'on ixen una mena de fulletes, els fil·lidis, que recorden l'aspecte de les fulles de les plantes vasculars.


La reproducció de les molses és ben curiosa i té dues fases, una sexual i l'altra asexual. Sobre el gametòfit es formen els òrgans sexuals, els masculins o anteridis, productors d'espermatozoides i, els femenins, els arquegonis, que contenen un sol gàmeta femení, l'ovocèl·lula. Quan l'anteridi madura els espermatozoides queden en llibertat i neden per l'aigua fins el coll de l'arquegoni; el primer espermatozoide que hi arriba fecunda l'ovocèl·lula i origina un embrió, l'esporòfit, que anirà creixent fins convertir-se en l'esporangi o càpsula que és l'òrgan que conté les espores. Quan l'esporangi madura solta les espores que es dispersaran arrossegades per l'aire. Quan una espora cau en un lloc adequat germina i produeix un nou gametòfit, iniciant-se així un nou cicle reproductiu.

El valor ecològic de les molses és molt elevat; són l'hàbitat d'animals petits: és calcula que a un metre quadrat de sol cobert de molsa pot hi haver fins 100.000 artròpodes i cucs habitant-hi; per la seua gran capacitat de retenció d'aigua, modulen la humitat ambiental absorbent l'excés d'aigua quan plou i alliberant aquesta quan l'aire es fa més sec; serveixen de material de construcció de nius a diferents tipus d'aus i de mamífers i moltes aus insectívores cerquen el seu aliment durant l'hivern en les molses i, a més, formen part de la dieta d'animals vertebrats que viuen en llocs freds, com ara, el ren; protegeixen el sòl i serveixen de substrat per a la germinació de llavors d'altres plantes, la matèria vegetal creada pel creixement continu de molses sobre les roques i l'escorça dels arbres, dóna un pas a la successió que permetrà a las plantes vasculars assentar-se posteriorment; amb la seua acció fotosintètica absorbeixen el CO2 i desprenen oxigen i, en simbiosi amb algunes colònies de cianobacteris, fixen el nitrogen atmosfèric. La major part de les espècies de molses son molt sensibles a la contaminació ambiental i son indicadors així, de la salut del medi en el qual s'hi troben.



Però si és important el seu valor ecològic, no ho és menys el valor que els humans els hi hem atorgat a través de la història. Hi ha una roca, la tova calcària, l'origen de la qual està estretament lligada a la presència de molses i altres briòfits en els llocs on s'hi ha format. El procés és el següent: l'aigua de pluja, en filtrar-se en el sòl dissol la roca calcària carregant-se de carbonat càlcic i en emergir a la superfície precipita aquest mineral, el qual es diposita sobre els vegetals presents en l'ullal o font d'emergència: molses i tiges d'altres vegetals. La superposició d'aquestes capes mineralitzades forma la tova calcària, de la porositat de la qual n'és responsable la molsa sobre la qual s'ha format. Aquesta pedra, associada a sistemes fluvials i lacustres i que en castellà s'anomena toba, ha estat amplament usada en construcció i decoració i la seua abundor està associada a diferents topònims: Valle de Tobalina (Burgos), alguns municipis el nom dels quals és La Toba a les províncies de Guadalajara i Jaén, entre altres. També, i derivat de molsa, trobem en la toponímia el municipi lleidatà de La Molsosa i el nom Carrer la Molsa, a localitats com Dénia, Reus o Camprodon.
I tornant a les molses, n'hi ha una, l'esfagne, que pertany al gènere (Sphagnum), que és amplament utilitzada en jardineria per la seua porositat que li confereix una extraordinària capacitat de retenció d'aigua: 5 quilograms de planta seca poden retenir fins a 100 litres d'aigua. A més, aquesta molsa, pel seu alt contingut en aigua àcida i manca d'oxigen, fa que siga pràcticament estèril a bacteris i altres microorganismes, és per això que a la I Guerra Mundial va ser molt utilitzada mesclada amb all (un altre antisèptic) per a la fabricació d'apòsits amb els quals curar les ferides i que també se la utilitze en la fabricació de filtres per a la depuració d'aigües contaminades.


En les zones rurals d'arreu del Planeta han estat utilitzades des d'antuvi per emplenar coixins, matalàs i nines de drap, per folrar els bressols dels nadons a fi mantenir-los secs, i per absorbir els pudents orins a les porqueres.
Però potser que la vivència més propera d'aquestes plantes per a molts lectors haja estat l'ús que se n'ha fet per a recrear l'escenari rural en el que suposadament es va produir el naixement de Jesús. Des que es van posar de moda els pessebres amb molsa, molta gent va a muntanya abans del Nadal i n'agafa catifes senceres sense ser conscients, moltes vegades, del perjudici que tal acció comporta per a la natura.
En la nostra llengua hi ha expressions derivades les propietats de la molsa, com ara, quan li diem a algú que està molsut, en referència a que té molta matèria carnosa, o el refrany “Pedra que rodola no cria molsa”, que significa que qui va pel món sense consell ni guia no troba ningú ni res que el protegisca.
I per acabar, i en referència al costum que tenen moltes persones d'anar a la serra a collir molsa per al pessebre quan arriba el temps de nadal us deixe dos enllaços, un, a la generalitat de Catalunya, sobre les bones pràctiques per recollir molsa i, l'altre, a la revista Mètode, sobre les conseqüències que comporta per a la supervivència del liquen, la Cladonia mediterranea, la seua recol·lecció en confondre'l amb una molsa.

dilluns, 3 de juny de 2013

INSECTES POL·LINITZADORS

Les flors tenen formes i colors cridaners així com l'aroma adient per atreure els insectes. Aquestos, en el seu afany per recol·lectar el nèctar que es troba amagat en la profunditat de la flor, entre escorcoll i escorcoll, aniran untant el seu cos de grans de pol·len i així possibilitaran el seu transport des de l'antera d'una flor a l'estigma d'una altra; és a dir, la pol·linització.
La importància biològica de la pol·linització és de tots coneguda: afavoreix la reproducció sexual creuada dels vegetals conseqüència de la qual n'és la notable variabilitat genètica que tenen les plantes amb el consegüent increment de possibilitats d'adaptació front a canvis ambientals. És a dir, l'increment de la biodiversitat.
Els insectes són els responsables de la major part de les pol·linitzacions fetes per animals: pol·linització entomòfila. Abelles, mosques, papallones, escarabats, llagostes, etc, en són els responsables.
Les abelles són els insectes pol·linitzadors per excel·lència, «el 84% de la producció alimentària depèn de la pol·linització duta a terme per aquestos insectes» però la seua supervivència es troba amenaçada per la utilització de determinats insecticides, els anomenats «nicotinoides», l'ús dels quals ha estat recentment prohibit per la Unió Europea. Podeu ampliar aquesta informació al següent article de la revista Mètode: http://metode.cat/Noticies/Un-pas-mes-en-la-proteccio-de-les-abelles










Però com he dit adés, no sols les abelles (himenòpters) actuen com a agents pol·linitzadors, també ho fan les papallones (lepidòpters)





 ... els escarabats (coleòpters), que sembla van ser els primers insectes que  van començar, allà pel cretaci, a pujar a les flors a menjar pol·len. Visitaven flors de mida gran com les de les magnòlies, que produïen força quantitat de pol·len.



















També les llagostes (ortòpters) col·laboren en la pol·linització...




... fins i tot la marieta, la gran devoradora de pugons, sembla que vol contribuir en aquesta ingent empresa.




Però si hi ha una estratègia pol·linitzadora sofisticada per antonomàsia és el d'algunes orquídies, com les del gènere Ophrys que imiten la forma i olor de les femelles de certes vespes o abelles. Els mascles atrets pel color i textura de la flor i per la fragància similar a les feromones secretades per les femelles, intenten fecundar-la, i en fer-ho, entren en contacte amb l'antera, traslladant el pol·len d'una flor a una altra en intents successius. El procés es designa com a pseudocopulació.


Si us heu quedat amb ganes de més, us aconselle la lectura dels nombrosos articles que sobre la mel apareixen al Núm 33 de la Revista Mètode.

I si voleu gaudir de la bellesa de l'estampa que ofereixen els insectes en la seua aventura floral us recomane la visita al blog Reflexiones i contempleu les magnífiques fotografies que Transi ens ofereix: Los visitantes de las flores

diumenge, 21 d’abril de 2013

LES ARGELAGUES, i altres plantes de la brolla.


Ha arribat la primavera, moltes plantes de la mediterrània han acumulat reserves durant tot l’hivern per florir i iniciar la seva reproducció sexual. La flor és el principal instrument de reproducció de les plantes superiors i els agents, en el cas de la pol·linització entomòfila, els insectes i, en especial, les abelles. L'abella de la mel (Apis mellifera) té el cos ple de pels daurats que faciliten en gran mesura la pol·linització involuntària de les flors, recull el pol·len amb la boca, l'aglutina amb saliva i el transporta en unes estructures, a mode de cistelletes, de les potes posteriors, anomenades corbícules. És una pol·linitzadora excel·lent, intervé en el 88% de les pol·linitzacions, sobre tot de plantes que s'anomenen mel·líferes com el romer, el timó o farigola, i moltes més plantes labiades, l'argelaga, la gatosa i moltes altres papilionàcies, tan abundants en les nostres brolles, sense parlar-ne dels fruiters com l'ametler, la floració del qual fa les delícies de les nostres passejades primaverenques pel camp.

Però fixarem la nostra atenció en dues plantes característiques de les nostres brolles: la punxent, grisa i antipàtica argelaga (Genista scorpius), que en arribar la primavera es transforma en un ram de flors grogues...
 



  ...i la gatosa (Ulex parviflorus), arbust encara més punxós, d'espines densíssimes.  



 Ambdues pertanyen a la família de les fabàcies (fruits en llegum) i reben el nom comú d'argelagues pel seu paregut sobre tot en plena floració, encara que presenten diferències morfològiques evidents. El to de color de les flors de la gatosa és d'un groc llimona, més clar que el groc ataronjat de les flors de l'argelaga. La gatosa floreix a ple hivern mentre que l'argelaga, com hem dit ho fa a la primavera. Podrem diferenciar-les observant el calze: el de la gatosa és groc, quasi es confon amb el groc dels pètals i el de l'argelaga no. Durant la floració, les plantes canvien totalment d'aspecte, és com si substituïren les vulnerants espines pel groc lluminós de les nombroses flors papilionades. El color verd de les tiges i les punxes és més clar en la gatosa i una mica més fosc en l'argelaga.
Al començament del bon temps, el groc ataronjat de l'argelaga el trobarem acompanyat pel blau clar de la intensíssima floració del romer (Rosmarinus officinalis)


el blau viu de les floretes de la sanguinària o herba de les set sangnies (Lithodora fruticosa = Lithospermum fruticosum), 


  el morat dels capítols florals de la foixarda (Globularia alypum) 
 


  o el rosa purpuri de l'estepa blanca (Cistus albidus) entre altres, 

mentre que el groc llimona de les flors de la gatosa a penes podrà competir, al llarg de l'hivern, amb el rosat violaci de les abundoses campanetes del bruc d'hivern (Erica multiflora). 
 

I per acabar una llegenda:
El dimoni, com va veure que Déu havia fet la preciosa i airada ginesta, volgué fer-ne una d'igual, i li sortiren les flors semblants a la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga”.