Formant
coixinets damunt d'una roca nua, sobre el tronc dels arbres,
entapissant corrents d'aigua més o menys discontínues, al costat de
les fonts, a les teulades etc.., podem trobar una sèrie de plantes
que de segur que ens són familiars i que, poc o molt, formen part de
les nostres vivències com a observadors de la natura. Es tracta de
les molses
(briòfits),
que abandonaren la vida aquàtica fa uns 350 milions d'anys (edat que
s'estima que tenen els registres fòssils fins ara trobats a
l'Antàrtida i a Rússia), integrant-se en el paisatge terrestre i
que, juntament amb les falagueres
(pteridòfits)
donaren
pas, fruit del procés evolutiu, a les plantes que actualment dominen
el medi terrestre, les plantes amb flors o espermatòfits.
Les
molses es fixen al substrat mitjançant una mena d'arrels, els
rizoides
que intervenen poc en l'absorció d'aigua i de substàncies.
L'absorció es fa per tota la superfície de la planta i passa
després de cèl·lula a cèl·lula, per tant no tenen teixits
conductors pròpiament dits. El cos de la planta que normalment veiem
anomenat gametòfit
està
format per una sèrie de tiges anomenades caulidis
d'on ixen una mena de fulletes, els fil·lidis,
que recorden l'aspecte de les fulles de les plantes vasculars.
La
reproducció de les molses és ben curiosa i té dues fases, una
sexual i l'altra asexual. Sobre el gametòfit es formen els òrgans
sexuals, els masculins o anteridis,
productors
d'espermatozoides i, els femenins, els arquegonis,
que contenen un sol gàmeta femení, l'ovocèl·lula. Quan l'anteridi
madura els espermatozoides queden en llibertat i neden per l'aigua
fins el coll de l'arquegoni; el primer espermatozoide que hi arriba
fecunda l'ovocèl·lula i origina un embrió, l'esporòfit,
que anirà creixent fins convertir-se en l'esporangi
o càpsula que és l'òrgan que conté les espores. Quan l'esporangi
madura solta les espores que es dispersaran arrossegades per l'aire.
Quan una espora cau en un lloc adequat germina i produeix un nou
gametòfit, iniciant-se així un nou cicle reproductiu.
El
valor ecològic de les molses és molt elevat; són l'hàbitat
d'animals petits: és calcula que a un metre quadrat de sol cobert de
molsa pot hi haver fins 100.000 artròpodes i cucs habitant-hi; per
la seua gran capacitat de retenció d'aigua, modulen la humitat
ambiental absorbent l'excés d'aigua quan plou i alliberant aquesta
quan l'aire es fa més sec; serveixen de material de construcció de
nius a diferents tipus d'aus i de mamífers i moltes aus insectívores
cerquen el seu aliment durant l'hivern en les molses i, a més,
formen part de la dieta d'animals vertebrats que viuen en llocs
freds, com ara, el ren; protegeixen el sòl i serveixen de substrat
per a la germinació de llavors d'altres plantes, la matèria vegetal
creada pel creixement continu de molses sobre les roques i l'escorça
dels arbres, dóna un pas a la successió que permetrà a las plantes
vasculars assentar-se posteriorment; amb la seua acció fotosintètica
absorbeixen el CO2
i
desprenen oxigen i, en simbiosi amb algunes colònies de
cianobacteris, fixen el nitrogen atmosfèric. La major part de les
espècies de molses son molt sensibles a la contaminació ambiental i
son indicadors així, de la salut del medi en el qual s'hi troben.
Però
si és important el seu valor ecològic, no ho és menys el valor que
els humans els hi hem atorgat a través de la història. Hi ha una
roca, la tova
calcària,
l'origen de la qual està estretament lligada a la presència de
molses i altres briòfits en els llocs on s'hi ha format. El procés
és el següent: l'aigua de pluja, en filtrar-se en el sòl dissol la
roca calcària carregant-se de carbonat càlcic i en emergir a la
superfície precipita aquest mineral, el qual es diposita sobre els
vegetals presents en l'ullal o font d'emergència: molses i tiges
d'altres vegetals. La superposició d'aquestes capes mineralitzades
forma la tova calcària, de la porositat de la qual n'és responsable
la molsa sobre la qual s'ha format. Aquesta pedra, associada a
sistemes fluvials i lacustres i que en castellà s'anomena toba,
ha estat amplament usada en construcció i decoració i la seua
abundor està associada a diferents topònims: Valle
de Tobalina
(Burgos), alguns municipis el nom dels quals és La
Toba
a les províncies de Guadalajara i Jaén, entre altres. També, i
derivat de molsa, trobem en la toponímia el municipi lleidatà de La
Molsosa
i el nom Carrer la
Molsa, a
localitats com Dénia, Reus o Camprodon.
I
tornant a les molses, n'hi ha una, l'esfagne,
que
pertany al gènere (Sphagnum),
que
és amplament utilitzada en jardineria per la seua porositat que li
confereix una extraordinària capacitat de retenció d'aigua: 5
quilograms de planta seca poden retenir fins a 100 litres d'aigua. A
més, aquesta molsa, pel seu alt contingut en aigua àcida i manca
d'oxigen, fa que siga pràcticament estèril a bacteris i altres
microorganismes, és per això que a la I Guerra Mundial va ser molt
utilitzada mesclada amb all (un altre antisèptic) per a la
fabricació d'apòsits amb els quals curar les ferides i que també
se la utilitze en la fabricació de filtres per a la depuració
d'aigües contaminades.
En les zones rurals d'arreu
del Planeta han estat utilitzades des d'antuvi per emplenar coixins,
matalàs i nines de drap, per folrar els bressols dels nadons
a fi mantenir-los secs, i per absorbir els pudents orins a les
porqueres.
Però
potser que la vivència més propera d'aquestes plantes per a molts
lectors haja estat l'ús que se n'ha fet per a recrear l'escenari
rural en el que suposadament es va produir el naixement de Jesús.
Des que es van posar de moda els
pessebres amb molsa, molta gent va a muntanya abans del Nadal i
n'agafa catifes senceres sense
ser conscients, moltes vegades, del perjudici que tal acció comporta
per a la natura.
En la
nostra llengua hi ha expressions derivades les propietats de la
molsa, com ara, quan li diem a algú que està molsut,
en referència a que té molta
matèria carnosa, o el refrany “Pedra
que rodola no cria molsa”, que
significa que qui va pel món sense consell ni guia no troba ningú
ni res que el protegisca.
I
per acabar, i en referència al costum que tenen moltes persones
d'anar a la serra a collir molsa per al pessebre quan arriba el temps
de nadal us deixe dos enllaços, un, a la generalitat de Catalunya,
sobre les bones pràctiques per recollir molsa i, l'altre, a la
revista Mètode, sobre les conseqüències que comporta per a la
supervivència del liquen, la Cladonia
mediterranea, la
seua recol·lecció en confondre'l amb una molsa.
