dijous, 14 de juliol de 2016

El cardó, cardot o card de cardadors (Dipsacus fullonum)

Card és la denominació genèrica de vàries plantes espinoses de diferents famílies botàniques encara que la majoria pertanyen a les compostes (asteraceae), així tenim: el card marià (Silybum marianum), el card beneit o card sant (Cnicus benedictus) el card comú o card comestible (Cynara cardunculus, L), la carxofera (Cynara cardunculus var. Scolymus), però també el card panical (Eryngium campestre) que pertany a la familia de les umbel·líferes (Apiaceae) o també el cardó, cardot o card de cardadors (Dipsacus fullonum) de la família Dipsacaceae del qual hui en parlarem.
 
El cardó (cast. cardencha) és una herba que fa, si més no, uns 2,5 m d'alçada amb les tiges repletes de nombroses punxes al final de les quals, i a mode de canelobre, creixen unes bràctees, també punxoses, de forma globular u ovoide d'on naixen, entre el juny i el juliol, nombroses floretes de color porpra. Les fulles, grans i lanceolades, es disposen oposades, soldades a la tija, de manera que formen una concavitat on s'acumula l'aigua de la pluja o del reixiu i on no és difícil trobar insectes ofegats. Aquesta característica de la disposició foliar és la que li ha donat el nom a aquest gènere -Dipsacus- que prové del grec Dipsakos, amb el significat de planta que té set, en clara referència a que les seues fulles formen una espècie de vas o s'arreplega l'aigua. 






  
El llatí produí una denominació més poètica i mitològica: “labrum Veneris”, dedicada a Venus, deessa de la sexualitat, de l'amor i de la bellesa que simbolitza els principis universals de la fertilitat i de la vida i que va nàixer de l'escuma del mar, traduïda per alguns autors com a “llavi de venus” i altres, entre els quals s'hi troba Carl von Linné, com a bany de venus”, en relació a la concavitat que fan les seues fulles les quals s'assemblen a certs vasos a mode de tina en les quals antigament solien banyar-se les dames. Si escorcollem en la història de l'art trobarem nombroses al·legories, tant d'obres pictòriques com escultòriques, que justifiquen aquesta denominació com ara, el propi “Naixement de Venus”, que Sandro Botticelli va representar l’any 1485 en un quadre dels més famosos de la història de la deessa, o el “Bany de Venus” del Jardí Anglès del Palau Reial de Caserta a Nàpols, obra de Luigi Vanvitelli, que fou creat per a ser residència del rei Carles III de Borbó i Rei de les Dues Sicílies en 1752 abans de ser nomenat rei d'Espanya.
 
La gran varietat de noms vulgars amb els es coneix aquesta planta ens fa una idea dels usos que la població li ha donat: card de cardadors o card de cardar en al·lusió a que les cabotetes punxoses eren utilitzades per cardar el cotó o la llana a fi de preparar aquestes fibres per al filat. Un informador em comenta que a Villena (comarca de l'Alt Vinalopó) no fa gaire temps encara n'hi havien plantacions d'una espècie de cardó, possiblement el Dipsacus sativus (sativus, epítet llatí que significa cultivat).
Tota la planta i, especialment les arrels, ha estat utilitzada com a diürètica pels seus efectes moderats en l'eliminació de l'àcid úric i d'altres impureses de la sang i l'orina.
El cardó creix en sols que, almenys durant algun temps, han estat inundats o en contacte amb l'aigua: vorera de séquies, i rius. Les fotografies que acompanyen el text han estat preses al Molí Caguetes (Beneixama, comarca de l'Alcoià), formant part de la vegetació de ribera del riu Vinalopó.

Com a curiositat dir que a les cabotetes madures del cardó apareixen uns cuquets nematodes blancs d'1,1 a 2,2 mm de llargària, anomenats Ditylenchus dipsaci = Tylenchus dipsaci. Aquest cuc és un dels nematodes paràsits més devastadors, a les regions temperades, de collites de cebes, alls, cereals, llegums, maduixes i bulbs de flors ornamentals. És calcula que el nombre de plantes hostes d'aquest nematode supera les 500 entre silvestres i cultivades sent el cardó el primer hoste en el qual fou
descrit per primera vegada el cuc. Les principals plantes d'interès comercial que parasita són: les cebes (Allium cepa), els alls porros (Allium porrum), els alls (Allium sativum), l'avena (Avena sativa), les maduixes (Fragaria vesca), el tabac (Nicotiana tabacum), el sègol (Secale cereale), les creïlles (Solanum tuberosum), les faves (Vicia faba), el panís (Zea mays), l'api (Apium graveolens), el safrà (Crocus sativus), les llentilles (Lens culinaris), el julivert (Petroselinum crispum) i el blat (Triticum sp), entre altres.
 El Ditylenchus dipsaci presenta una gran capacitat de supervivència i és fàcilment dispersat pels cultius. Quan els teixits infectats moren i es desseca la planta hoste les larves entren en en un estat de inactivitat que pot durar uns quants anys, per tornar a reactivar-se a les poques hores després d'entrar en contacte amb l'aigua.
 Les diferents espècies de Ditylenchus han aconseguit desenvolupar-se en diferents ninxos ecològics la qual cosa confirma l'antiguitat d'aquest nematode des del punt de vista evolutiu. Dues espècies, el D. destructor el D. myceliophagus tenen com a hostes diferents tipus de fongs del miceli dels quals s'alimenten, i s'han convertit de vegades en un problema greu per als cultius de xampinyó (Agaricus bisporus) a causa de les elevades pèrdues que hi generen.

Pius Font i Quer conta com Dioscòrides es refereix a aquesta planta indicant que: “el Dipsaco también se cuenta entre las espinosas plantas. Produce un tallo bien alto, y armado todo de espinas: las hojas luengas, espinosas, y semejantes a las que vemos en la lechuga: las cuales de dos en dos abrazan el dicho tallo por cada juntura, o nudo, haciendo con sus partes bajas (con las cuales se juntan) ciertas concavidades, en que se recoge y recibe la lluvia o rocío, de donde vino a esta planta llamarse Dipsacos, que quiere decir sedienta. Dícese -afegeix Dioscòrides- que extirpan con este remedio las verrugas a manera de hormigas.... También se afirma, que los gusanillos de las cabezas, metidos en un pedacillo de cuero y atados al cuello, o al brazo, sanan la fiebre quartana".

Font Quer també inclou una curiosa cita d'Andrés de Laguna, en la qual destaca les qualitats d'aquesta planta: "En esto conoceréis la gran providencia de la naturaleza, y el cuidado que de nosotros tuvo, pues no solamente nos dio toda suerte de mantenimientos para sustentar nuestro cuerpo: y mil diferentes de algodones, lanas y sedas, para cubrirnos y defendernos de las injurias extrínsecas: empero también fue solicita en darnos instrumentos aptos y convenientes, para adelgazar las semejantes materias, y perfeccionar los paños que hiciésemos de ella: “para el qual negotio son muy à proposito las cardenchas, de los griegos llamadas Dipsacos” -I refereix un ús molt curiós- “Quanto à los gusanillos blancos, que se hallan dentro de las cabeças perfectamente maduras, se dezir dellos, que metidos por la verga quando estan bivos, provocan admirablemente la orina".

I el mateix autor conta que poden utilitzar-se com anestèsic per mitigar el mal de dents i de queixals per a la qual cosa es mastegaven aconseguint una milloria momentània.