Cada eixida al monte em depara una
sorpresa; enguany la temporada micològica la vaig començar per
terres del nord de Castelló i sud de Terol i la sorpresa va estar el
descobriment, i dic descobriment perquè mai no l’havia vist, d’un
fong de la grandària d’una pilota de futbol, d’una blancor
immaculada que el feia visible des de ben lluny. Inicialment vaig
pensar que es tractava d’un exemplar de xampinyó gegant (Agaricus
macrosporus) però en apropar-me i descobrir que no tenia peu de
seguida vaig descartar aquesta possibilitat. Es tractava d’un pet
de llop gegant o bufa del diable (Calvatia gigantea).
El gènere Calvatia
abans se’l classificava dins
de la família Lycoperdaceae a
la qual pertanyen els pets
de llop (Lycoperdon perlatum), tan abundants
per les nostres serres, actualment, les classificacions
filogenètiques modernes (Species fungorum)
el reubiquen en la família Agaricaceae
a
la qual pertanyen els xampinyons.
Estos gèneres són molt similars
morfològicament, tenen forma més o menys globosa i són comestibles
quan són joves i presenten la carn blanca i compacta. Em comenta un
bon amic també aficionat a la micologia que l’ha tastat tallant-lo
en forma de filetes d’un dit de grossos i fregint-los arrebossats
en ou i farina.
La carn (gleba),
que quan el fong és jove és blanca i compacta, en madurar es
transforma en una massa de pols verda-groguenca i posteriorment de
color amarronat. Esta massa pulverulenta que en definitiva són les
espores té algunes propietats medicinals: s’usa com a
desinfectant, coagulant de la sang i cicatritzant en ferides de la
pell. A més, en l’actualitat s’investiga un compost denominat
calvacin aïllat de la gleba que és una mucoproteïna
potent de propietats antitumorals.
En fi, tot un descobriment que em fa
modificar aquella dita castellana que diu: «nunca te acostarás
sin conocer una seta más»
A més
de la Calvatia vaig poder observar «in situ» i fotografiar alguns
altres fongs, encara que no tots perquè, «anàvem a lo que anàvem»,
es a dir, a buscar rovellons o níscalos (Lactarius deliciosus) , com diuen per la zona (fotos de dalt). Ací
us en presente uns quants:
Alguns exemplars de Russula
rosea acompanyats quasi sempre d'altres coneguts popularment com a
tassa
de bruc
en referència a la forma d’embut que adopta el seu barret quan el
fong madura (Infundibulicybe meridionalis)
El
nom "russula", prové del llatí "russulus"
(rogenc) que és el més comú de les espècies del gènere encara
que n’hi ha d’altres colors com ara verds i violetes. Són fongs
micorrícics que, generalment, tenen aspecte vistós i un port
consistent. No es reconeixen Russules extremadament tòxiques, però
per a la seua utilització culinària és necessari seleccionar bé
els exemplars, ja que alguns són molt coents o acres.
El
terme infundibulicybe
fa referència al tipus de fongs que tenen el peu i el barret en una
mateixa unitat. Aquest gènere fou determinat per acomodar algunes
espècies de Clitocybes,
de fet alguns autors encara els classifiquen com a Clitocybe
gibba o
Clitocybe
infundibuliformis.
Alguns
fongs del gènere Geastrum caracteritzats per la forma
d’estrella que adopten els exemplars. Anècdoticament us comente que la primera vegada que vaig vore este fong, acompanyat de la meua amiga Isabel·la, ella va expressar: Oh! un bolet d'estrella! I no anava mal encaminada, perquè este bolet se'l coneix popularment com estrelleta petita o estrella de tierra en castellà. Vet aquí com s'assignen noms populars, en aquest cas als bolets.
I
també alguns xampinyons (Agaricus campestris), amb les
làmines que conformen l’esporangi de color morat clar quan el fong és
jove i que esdevé morat negrós quan madura, que és quan et pot
sentar mal si te’l menges
No són tots els hi havia, però anàvem a lo que anàvem, com he dit abans: "a buscar rovellons", i no era qüestió de perdre massa temps, mòbil en mà, fotografiant tot el que trobàvem. Coses de l'afició...
