En
una de les passejades en bicicleta que he fet este estiu, esta vegada
per la via verda que discorre pel traçat de l'antiga via del
Xitxarra, a l'altura de la casella de Biar, a la vora del camí vaig
observar una mata de la qual sobreeixien unes enormes flors blanques
en forma d'embut que em van cridar l'atenció. Vaig parar a
fotografiar-la per estudiar-la més detingudament a casa. Es tractava
d'una mata de Datura inoxia, planta originària
d'Amèrica que és pot trobar esporàdicament naturalitzada als
marges de camins, i que floreix a l'estiu.
 |
| Datura Inoxia |
 |
| Datura inoxia. Detall de la flor |
 |
| Fruits de la Datura inoxia |
Al
dia següent vaig tornar per fer més fotografies i la gran sorpresa
va ser descobrir, a un centenar de metres d'on estava esta planta, un
bancal que estava com sembrat d'unes mates amb flors blanques, també
en forma d'embut, molt semblants a la Datura inoxia però de
menor grandària.
 |
| Mates de Datura stramonium |
 |
| Datura stramonium. Detall del fuit i de la flor |
Es tractava de la Datura stramonium.
Vaig observar detingudament les dues plantes i prompte
vaig descobrir algunes diferències. Les flors de la D. Inoxia
són considerablement més grans que les de la D. stramonium,
per altra banda les fulles de la primera són senceres mentre que les
de la segon són irregularment dentades, dividides en lòbuls que no
arriben fins al nervi central. I en observar les fruits, vaig vore
una altra diferència que les caracteritza: ambdues tenen fruits en
forma de càpsula coberta d'agullons, que en la D. Inoxia són
més xicotets i densos que els de la D. Stramonium. En
observar les fotografies podreu adonar-vos d'estes diferències.
 |
Fulles de la Datura inoxia
 |
| Fulles i fruit de la Datura stramonium |
|
El
gènere Datura està format per 11 espècies que es
distribueixen pel sud de Nord-amèrica , Amèrica Central i
Sud-Amèrica i, a la Península Ibèrica està representat segons
s’afirma a l’obra Flora Ibèrica (1) per les espècies silvestres
D. ferox, D. Inoxia D. Stramonium i
D. Wrightii, a més d’altres espècies conreades com
a ornamentals com la Datura arborea o Brugmansia arborea,
coneguda com trompetera,
arbre de les trompetes, trompeta del Perú, trompeta
del judici, trompeta de l'Àngel o reina de la nit
(cast. Floripondio) que
Linné inicialment va incloure en 1753 dins del gènere Datura.
Posteriorment, en 1805 es creà
el gènere Brugmansia, i
en 1973 es
farà la divisió final dels dos gèneres donades les
característiques de les espècies documentades; les Datura
són plantes herbàcies que no fan més de dos metres d’altura
mentre que les del gènere brugmansia
tenen la tija llenyosa i port arbori que poden assolir els huit
metres d’altura .
 |
| Brugmansia arborea -Floripondio- |
Els
anàlisis genètics han revelat que l'origen de totes les plantes del
gènere Datura és americà, la qual cosa significa que la
presència d'estes herbes en Euràsia ha de ser posterior a les
importacions botàniques que es produïren després del descobriment
d'Amèrica. El mateix Pius Font i Quer, al Dioscórides Renovado,
en parlar de la Datura Stramonium, ens refereix que alguns
autors la suposaven vinguda d'Amèrica, concretament de Mèxic, i que
fou introduïda en Europa per Espanya en 1577 i que des d’ací
va passar als jardins botànics d’Itàlia i Àustria.
 |
| Llavors de la Datura inoxia. Interior del fruit |
Per
altra banda, Cristobal de Acosta (1525-1592), botànic,
metge i cirurgià d’origen portuguès establert en Espanya, en el
seu «Tractado de las drogas y las medicinas de las Indias
Orientales», obra publicada en Burgos en 1578, va
incloure, entre altres, descripcions molt minucioses i
gravats de la Datura metel a la qual es refereix amb la
denominació de «burladora» pel fet de ser una planta de
floració nocturna d'ací la denominació genèrica en anglès
«moonflower». Estes
descripcions foren les primeres publicades en Europa
sobre plantes de l’Àsia oriental.
A
més, la procedència americana de totes les espècies del gènere
Datura
contrasta amb l'origen mateix del terme que fou adoptat per Linné en
1737 en substitució del terme Stramonium
de Tournefort. La denominació Datura
de Linné que significa «poma
espinosa»,
prové del sànscrit «dhattura»,
idioma
indoeuropeu utilitzat als textos clàssics de l'hinduisme, la qual
cosa fa pensar que hauria de ser l'Índia on va nàixer este vocable
que ja apareix en textos antics com el Kama
Sutra
(escrit entre els S. I i VI) i, majoritàriament en representacions
iconogràfiques dedicades a
Shiva,
el déu de la destrucció i de la transformació que viu com un
ermità en un desert i es presenta vestit amb pell d’animal.
En
la cultura hindú, al déu Shiva
se li fan ofrenes de flors de Datura
amb
un significat simbòlic ja que al ser plantes amb un elevat grau de
toxicitat en totes les seus parts ens diu que mai les hem de
consumir, per això li les ofereixen a Shiva
amb el propòsit de què ens lliure dels seus efectes malèfics.
 |
| Imatges del Déu Shiva |
Les
descripcions de Cristobal
Acosta
i el mateix origen del terme fan
pensar que les Datura
arribaren a l’Índia durant el primer mil·lenni de la nostra era,
abans del descobriment d'Amèrica. La controvèrsia està servida.
Per
una banda les investigacions genètiques més modernes que afirmen
que totes les Datura
procedeixen d’Amèrica i per altra les observacions d’Acosta
i les aportacions del Shivaïsme
hindú que tenia les Datura
com una de les seues herbes preferides en els seus ritus. A hores
d’ara sembla que ningú s’ha posat a investigar si estes plantes
creuaren el Pacífic fins arribar a l'Índia abans d’entrar en
Europa per l’Atlàntic. I si això no fóra poc, encara hi ha qui
afirma que les
Datura
van entrar en Amèrica amb els primers pobladors que procedents
d’Àsia van entrar en el Continent Americà per l’estret de
Bering.
 |
| Datura inoxia. Detall de la flor |
Totes
les espècies del gènere Datura són plantes tòxiques per la
presència en totes les parts de la planta, en especial en les
llavors, de nombrosos alcaloides, entre ells la hiosciamina,
l’atropina i l’escopolamina
que tenen la propietat d’inhibir el sistema nerviós parasimpàtic,
per la qual cosa han estat utilitzades com a al·lucinògenes des
d’antuvi en ritus de distintes cultures d’Amèrica del Nord,
Mèxic, Sud-Amèrica, Índia i Àfrica. El seu ús s’associa al
vudú i a la bruixeria perquè els xamans fumaven les seues fulles
junt al tabac per entrar en trànsit.
Hi
ha documentats casos procedents dels tribunals de l’Inquisició,
que les bruixes europees per als seus aquelarres elaboraven ungüents
màgics a base d’estramoni (D.
stramonium)
i
altres alcaloides continguts, a més de les Datura,
en herbes al·lucinògenes com la Belladona (Atropa
belladona),
el Jusquiam (Hyoscyamus
niger)
o la Mandràgora (Mandragora
autumnalis). Esta
espècie d'ungüent semi-sòlid que s'aplicaven per via tòpica tant
en pell com en mucoses estava confeccionat amb un substrat gras que
s’aconseguia addicionant a la mescla sagí o directament greix
animal amb l’objecte que el cos assimilara millor els principis
actius de la droga. En ocasions untaven amb l’ungüent un pal de
granera que llavors s'emprava
per a fregar o aplicar-lo en la mucosa vaginal, que era l'altra via
d'absorció, per la
qual cosa la granera en definitiva acabava actuant com una espècie
de joguet sexual químicament potenciat que les ajudava a entrar en
èxtasi. D’ací la iconografia que ens ha arribat d’una bruixa
volant (estat d’èxtasi) sobre el pal d’una granera.
 |
En
Linda Maestra de Goya (Capritx 68, del grup temàtic “sons
i bruixes”) una bruixa vella inicia en ple vol de granera a una més
jove. Hi ha, probablement, una al·lusió a la jove prostituta i a la
iniciació sexual, amb un paral·lelisme entre el penis masculí i el
pal de la granera, tradicional element de la imatgeria popular sobre
les bruixes.
|
De
la toxicitat de les Datura
i la perillositat del seu consum hi ha moltíssimes manifestacions en
l’abundantíssima literatura escrita a l’efecte. Als Estats Units
se la coneix com la «herba
de Jamestown»
o «Jimsonweed»,
pel cas documentat al S XVII, quan els soldats del capità John
Smith, van
menjar fulles
d'estramoni davant de l'escassetat de menjar
i van patir atacs de bogeria.
La
història la conta Robert
Beverly, en
la seua
«History and Present State of Virginia (1750)»
que descriu així el que va passar:
«Alguns
soldats la van
menjar en grans quantitats. El seu efecte va
ser una comèdia molt agradable, perquè
tots es van tornar panolis naturals durant uns quants dies. Un bufava
una ploma a l'aire, un altre llançava dards de palla a la ploma amb
gran fúria, i un altre, completament nu,
estava assentat en un cantó, com una mona,
rient i fent carasses als seus companys, un quart
afectuosament besava i manotejava als seus companys, i es burlava
de les seues cares, amb un rostre més extravagant que qualsevol bufó
holandès. En aqueixa condició frenètica van
ser confinats a fi que en la seua bogeria no es danyaren a si
mateixos, encara que es va observar que totes les seues accions
estaven plenes
d'innocència i bon ànim. En realitat no es trobaven molt nets, ja
que s'haurien rebolcat en els seus propis excrements si açò no
s'haguera evitat. Després d'onze dies van tornar en si i no
recordaven res
del que havia succeït»
John
Smith és el protagonista de la llegenda de Pocahontas.
Es diu que en abril de 1607, quan Pocahontas tenia 11 anys, els
colons anglesos arribaren al territori que més endavant es
coneixeria com Virgínia
on iniciaren la construcció del que seria el primer assentament
permanent britànic a Amèrica, Jamestown
o Fort
de Jamestown. La
tribu liderada pel pare de Pocahontas segrestà a John Smith
i quan este estava a punt de ser executat, Pocahontas va saltar sobre
ell per protegir-lo.
Un
altre cas documentat sobre l’ús de l’estramoni, esta vegada amb
finalitats bèl·liques, va tenir lloc el 28 de Juliol de 1908 a
Hanoi, llavors capital de la Indoxina francesa que romania com un
protectorat francès des de 1875, en un intent de recuperació de la
ciutat. Els promotors del moviment revolucionari van
planejar administrar estramoni als soldats europeus per a així poder
assassinar-los durant el període de deliri. L’estramoni va
ser administrat en forma de pols de llavors en decocció en la sopa i
incorporat a tots els plats de la tropa. Ningú va notar cap canvi de
sabor durant el menjar. No obstant això els primers símptomes
d'intoxicació es van fer presents
a la mitja hora després del sopar, manifestant-se
de la següent manera, segons ho
consignaren els metges que posteriorment van tractar les víctimes:
congestió de la cara com després d'una menjar
copiós, excitació anormal, discurs incoherent, al·lucinacions i
deliri.
«A
un soldat se'l
va trobar agranant el piso
al voltant del llit amb insistència i en un estat de franca
excitació a causa de veure-ho
cobert de formigues que pujaven
per la mosquitera sense que poguera evitar-ho
amb les granerades que donava, un altre soldat va
ser trobat pujat
a un arbre, escapant d'un tigre imaginari, mentres un altre va
prendre el seu fusell per a intentar matar els mosquits».
 |
| Fruit i llavors de la Datura Inoxia |
Un
altre ús ben curiós de les Datura
és el que feien els indis araucans de Xile que utilitzaven les
llavors del miyaya
(D.
Stramonium) triturades
i mesclades amb farina torrada com a narcòtic que ajudava a
practicar una psicoteràpia als xiquets considerats indisciplinats i
incorregibles, com una espècie de droga de la veritat que els hi
produïa un estat de catarsi sota el qual eren amonestats i
aconsellats i que, a més, els hi permetia predir la seua
personalitat futura.
De
la tradició tàntrica també deriva l’ús afrodisíac de les
Datura, principalment de la
D. Metel,que era
coneguda com «la planta
dels déus de l’amor»
quan es fumaven les seues llavors. Segurament el propi Linné ja
seria coneixedor d’este fet ja que al seu Hortus
Cliffortianus
(1738) dedica algunes paraules a estes pràctiques amatòries:
«…acaso
en la India las mujeres lascivas dan y darán la semilla a sus
maridos flojos»
Al
propi Kama Sutra s’aconsella l’ús d’un afrodisíac ayurvèdic
que aconsella que l’home unte el seu penis amb amb una poció feta
amb deu llavors de Datura,
deu grans de pebre i un pebrot, tot triturat i mesclat amb mel, abans
de les relacions sexuals per fer que la seua parella «quede subjecta
a la seua voluntat»
Les
Datura
també han estat utilitzades més modernament amb finalitats
recreatives, algunes vegades amb un final tràgic com és el cas dels
dos joves de Getafe que van morir i un que va quedar greu en agost de
2011 després de consumir estramoni mesclat amb speed
i alcohol en una festa «Rave», o el cas d’un jove de Badajoz, que
en un botellón
i en estat d’intoxicació etílica, es va menjar dues fulles
d’estramoni, segons van manifestar alguns dels presents, i va
entrar en coma.
Una
amiga meua em conta,
a mode d’anècdota, una experiència que va viure a l’any 1979
quan feia pràctiques de magisteri a una escola de Santa Coloma de
Gramanet a Barcelona. «Era una escola
d’un barri que acollia xiquets i xiquetes, alguns amb problemes
familiars i d’ètnies marginals. Els alumnes de sisè agafaven
fulles i llavors d’estramoni que hi havia als voltants de l’escola
i quan se les preguntava perquè les agafaven deien
que era per a col·locar-se»
Un
altre amic em relata una curiosa història que van viure els seus
pares i uns amics i que possiblement té com a protagonista la
Brugmansia arborea. Em
conta que
un dia van menjar caragols que havien arreplegat del pati d’una
casa veïna. Després de l’àpat es van gitar fer la migdiada, però
en fer-se l’hora d’alçar-se, un dels comensals que no havia
menjat caragols va vore que la resta dormia plàcidament i no
despertaven. Tot preocupat va cridar al metge que el primer que va
fer és preguntar-li què havien menjat. En
assabentar-se que havien menjat caragols li va demanar que el portés
al lloc on les havien arreplegat. En entrar al pati i vore el metge
les campanetes que penjaven d’un arbret que hi havia plantat,
possiblement
un
floripondio,
li va dir: «no es preocupe, ja despertaran»
Però
a banda d’estos usos, les Datura
han estat utilitzades des d’antuvi pel seu ús terapèutic.
Antigament
es feien servir com a anestèsic i sedant en operacions
quirúrgiques, sobretot per l’extracció de queixals –d’aquí
un dels seus noms en català, herba
queixalera– i també contra
l’emfisema, com per calmar nàusees i vòmits, per tractar el
Parkinson, com a antiespasmòdic i en general contra les afeccions
dels pulmons i, fins i tot, en ungüents per tractar cremades o
ferides per calmar-ne el dolor.
A
mode d’exemple citaré els famosos cigarrets
del Doctor Andreu, comercialitzats a
inicis del segle XX contra l’asma, que
duien principalment estramoni. El Doctor Andreu potser va recollir
aquesta idea de l’Aiurveda (medicina tradicional de l’Índia), on
estes herbes eren utilitzades per combatre l’asma i les afeccions
respiratòries.
Però
tal volta, l’ús més perniciós que es fa d’estes plantes hui en
dia, és que s’utilitzen per a delictes
de submissió química.
És el cas de la burundanga
droga que té com a principal component l’escopolamina
que
s’extrau d’algunes plantes de la família de les solanàcies, com
ara, l’estramoni
(Datura
stramonium),
la brugmansia
(Datura
arborea),
la mandràgora
(Mandragora
autumnalis) o
la belladona
(Atropa belladona), entre
altres.
En ser este un
alcaloide que s'absorbeix ràpidament en el tracte gastrointestinal,
aquesta droga pot ser subministrada a través de qualsevol classe de
begudes i menjars.
També és fàcilment subministrable per via respiratòria, oferint
el criminal un cigarret contaminat a la seua víctima. En ingressar
en l'organisme de la víctima, tan sols fan falta uns minuts perquè
la persona es torne totalment vulnerable i amb la seua voluntat
anul·lada.
D'esta
manera, qui es troba davall els efectes de l'escopolamina es torna un
ser plenament manipulable i submís. A més compta amb l'avantatge de
la pèrdua de memòria que produeix, la qual cosa deixa en la víctima
unes llacunes mentals que li impedeixen saber el que va succeir i,
molt menys, qui va
ser el que la va subministrar. Es dóna sobretot en agressions
sexuals, però també per a cometre robatoris i altres delictes.
Però
tornem a les nostres protagonistes, la Datura inoxia i
la Datura stramonium,
ambdues conegudes genèricament com estramoni
malgrat algunes de les diferències que ja he comentat al
començament.
 |
| Datura inoxia, capolls abans d'obrir-se |
Respecte
a la D. Inoxia hi ha
consens entre la comunitat
científica respecte a la seua procedència mexicana on rep els noms
de toloache, nacazcul
o toloatzin, entre
altres, de
clara influència asteca i està associada a la bogeria, el deliri i
els esperits. A les nostres terres es pot trobar esporàdicament
naturalitzada als marges de camins i floreix a l’estiu.
L'epítet
inoxia prové del llatí «innoxius, a, um» que significa
inofensiu, encara el qualificatiu no s’assembla res a la realitat
perquè tota la planta és altament tòxica, en particular les seus
llavors. Fou descrita per primera vegada en 1768 pel botànic anglès
Philip Miller.
Pel
que fa a la D.
Stramonium
, la cosa es complica una mica més. Mentre que hi ha autors que
defensen la seua procedència mexicana, altres s’inclinen pel seu
origen asiàtic afirmant que fou introduïda en Europa per gitanos
d’origen hindú. Altres autors citen un passatge de Teofrast
(372-287 a. C) que descriu els efectes psicosomàtics de
l’enverinament amb les Datura,
la qual cosa equival a admetre que la planta era familiar per als
grecs del S. IV, a. C, i per tant la possibilitat que fóra nativa
d’algunes parts d’Europa. A més, al S. I de la nostra era,
Dioscòrides, en la seua obra «De
Materia Médica»,
torna a reproduir, amb alguns retocs, les afirmacions de Teofrast.
 |
| Camp amb nomboses mates de Datura Stramonium |
L’estramoni
és coneguda també en català amb les denominacions de figuera de
l'infern, herba pudent o herba talpera, este nom
popular deriva de llur ús per mantenir els camps lliures de talps
(cast. topos). També s’empra per allunyar alguns insectes
perjudicials per als cultius com l’arna de la col. Floreix de maig
a novembre i es reprodueix exclusivament per llavors formant colònies
molt denses en els camps on s’assenta i que pel fet ser una planta
al·lòctona pot puntualment desplaçar les poblacions d’espècies
natives.
Es
considerada una mala herba afectant nombrosos cultius i pot, fins i
tot, afectar el ramat i els herbívors silvestres malgrat que el seu
mal olor fa que estos la rebutgen. Hi ha casos documentats
d’intoxicació de cavalls per ingestió directa de la planta o per
haver consumit fencs contaminats amb estes plantes. És el cas d’un
centre hípic de Toledo que administrava als cavalls civada, palla
d’avena i fenc d’alfals com a components habituals del seu
menjar. Després de la intoxicació i de fer els corresponents
anàlisis, els veterinaris es van adonar que el fenc d’alfals
contenia una gran quantitat de fruits espinosos i tiges d’estramoni.
 |
| Fruit de Datura stramonium |
També
hi ha documentades intoxicacions de cabres, ovelles i, fins i tot,
bous de lídia per haver ingerit estramoni. Es dóna el cas que molts
agricultors apliquen herbicides en els seus camps per tal d’eradicar
la planta, la qual cosa fa que esta perda l’olor desagradable que
actua com a repel·lent per al ramat. En conseqüència els animals
se la mengen en haver desaparegut l’element dissuasiu produint-se
intoxicacions greus que poden arribar a la mort de l’animal en
funció de la quantitat de planta ingerida.
 |
| Arrel napiforme de la Datura stramonium |
I
per acabar, comentar que moltes de les plantes que utilitzem a diari
en la nostra alimentació com ara les tomates (Solanum
lycopersicum), les creïlles (Solanum tuberosum),
les albergínies (Solanum melongena), les pebreres
o pimentons (Capsicum annuum)...etc,
pertanyen a la mateixa família que les protagonistes d’este
article, les solanàcies
(solanaceae) i
presenten en la seua composició algunes substàncies tòxiques com
ara la solanina,
present
en
les creïlles, tomates i albergínies, o la
capsaicina
dels
pimentons. Estes substàncies que pertanyen al grup dels
glucoalcaloides són tòxiques per a moltes espècies, per la qual
cosa se les suposa una funció protectora per a la planta contra els
qui pretenen aprofitar-se’n d’ella: fongs, bacteris, insectes,
herbívors, etc) i es troben majoritàriament en les fulles i
les tiges que nosaltres no consumim i, en menor grau, en fruits i
tubercles. Les tomates i les albergínies contenen solanina, que
desapareix, en el cas de les albergínies en ser cuinades i en les
tomates conforme van madurant, per això s’aconsella no menjar mai
albergínies crues, a banda del mal sabor que tenen, ni tomates
verdes, que és quan més solanina contenen.
Però
el cas més estudiat és el de les creïlles, potser degut a algunes
intoxicacions que s’han produït quan
en
temps de fam i
no n’hi havia una altra cosa que menjar es consumien creïlles
velles i grillades. Ara veurem perquè.
En
el tubercle que ens mengem la solanina està present sobre tot en la
pell i en la zona superficial que habitualment rebutgem en pelar-la,
però quan la creïlla envelleix i comença a tirar brots comença a
produir més toxina i és quan realment pot convertir-se en un
aliment realment perillós. El mateix passa quan la pell de la
creïlla comença a posar-se de color verd degut a la presència de
clorofil·la la qual afavoreix la producció de solanina. És per
això que es recomana conservar les creïlles en un lloc fosc, ja que
la llum indueix la producció de clorofil·la i consegüentment de
solanina.
Però,
perquè es comporten les creïlles d’esta manera? Tal volta siga un
mecanisme propi de l’evolució de la planta. Quan una creïlla
sobreïx de terra és un menjar apetitós per a qualsevol animal.
Aleshores, què fa la planta per evitar ser menjada? Doncs, produir
toxina, i ací és on entra el paper de la clorofil·la, que actua
com un sensor de la llum indicant-li a la planta que ha de
protegir-se per evitar ser devorada.
L’exposició
a la solanina s’ha relacionat amb desenes de casos d’intoxicació
al segle XX en diversos països. En
1979, 78 xiquets d'una escola londinenca
i alguns monitors van caure malalts en el que en un primer moment es
va pensar que era una intoxicació bacteriana fins que es va
identificar el culpable: un sac de creïlles passades. La intoxicació
es va caracteritzar principalment per símptomes gastrointestinals:
nàusees, vòmits, diarrea i hemorràgia gastrointestinal. També, en
1983, altres 61 xiquets d'un col·legi a Canadà van resultar
intoxicats per solanina en les creïlles. En ambdós casos tots els
malalts es van recuperar.
Els
enverinaments per solanina ja no solen ser letals, però els experts
apunten que possiblement siguen més freqüents
del que es creu,
ja que en molts casos poden
confondre's amb la típica gastroenteritis, però en casos més
greus, la intoxicació pot provocar trastorns neurològics com edema
cerebral.
Ara
bé, per a la nostra tranquil·litat quan ens mengem un plat de
creïlles fregides o un bon bullit, comentaré que la FAO i la OMS
estableixen que el límit superior de contingut de solanina per al
consum humà està en 200 mg/kg, mentre que en la majoria de les
varietats comercials de creïlles el percentatge de solanina és
sensiblement inferior. Estudis realitzats en cultius de creïlles a
Pakistan, Dinamarca, Brasil, Irlanda, Bolívia i Canadà demostraren
que la quantitat de solanina contenien les creïlles normals era
entre 12-20 mg/kg però que augmentava considerablement en creïlles
verdes, 250-280 mg/kg. Si a tot açò afegim que la concentració
disminueix en un 70% si es retira la pell i que
l’activitat de la solanina es redueix
en un 92% o en un 83% quan les fregim o les bullim, podem estar
tranquils, ara si, seguint les recomanacions ací exposades per
evitar les molèsties que podria causar-nos una possible intoxicació.
