El color de les flors. Una estratègia per assegurar l'èxit de la pol·linització

Les flors, que són les estructures reproductives dels espermatòfits (gimnospermes i angiospermes) estes últimes representen quasi el 90% de totes les plantes terrestres i de les quals depèn directament o indirecta, la major part de la vida terrestre. No obstant això, les flors són una innovació evolutiva relativament recent en l'escala de la diversificació vegetal. L'avantpassat comú més recent de totes les angiospermes probablement existia uns 140-250 milions d'anys enrere, i es calcula que l'avantpassat comú de totes les plantes amb llavors existents (és a dir, angiospermes i gimnospermes) va viure fa 310-350 milions d'anys. Hom pensa que la flor de l'avantpassat comú més recent de totes les angiospermes, coneguda com la flor ancestral, era probablement bisexual i tenia un androceu amb més de deu estams i un gineceu amb més de cinc carpels. Vegeu el model tridimensional de la flor ancestral reconstruïda a partir de la investigació, liderada per Hervé Sauquet de la universitat de París-Sur i publicada en la revista Nature Communications.  
 

Model de flor ancestral

En aparèixer les primeres angiospermes les plantes començaren a produir nèctar, la qual cosa va fer que la pol·linització que abans era realitzada pel vent (pol·linització anemòfila), pròpia de les gimnospermes, ara també passara a ser obra dels insectes (pol·linització entomòfila), i és precisament per la necessitat d’atreure els insectes que les flors es van dotar de dues característiques: el color i l’aroma.

************

En una de les nombroses passejades que he fet estos dies de primavera per les dunes que hi ha entre Urbanova i els Arenals del Sol, contemplant les nombroses plantetes que començaven a florir o que ja estaven en plena floració, em vaig adonar que els colors que hi predominaven eren de tonalitats obscures; un gran nombre d’espècies presentaven flors de color lila o morat tirant a blau, seguides de les de color groc i amb menor quantitat el blanc; l’absència de les tonalitats rogenques i ataronjades era pràcticament total. De seguida, em vaig preguntar el perquè d’aquest fet. La resposta hem de buscar-la en la forma en què els insectes pol·linitzadors, principalment les abelles, perceben els colors.

 Diferents estudis han demostrat que les abelles tenen una major sensibilitat a longituds d'onda menors de l'espectre visual i menor sensibilitat per a les longituds d'onda llarga; la gamma de percepció de color de les abelles s'estén des de l'ultravioleta (300 nanòmetres) fins al groc-ataronjat (650 nm.), mentres que per a l'ull humà, la cinta de color s'estén des dels 400 als 750 nanòmetres. Nosaltres no veiem la banda ultravioleta, som cegos per als colors de longitud de onda per davall dels 400 nm; en canvi, les abelles són molt sensibles a l'ultravioleta però són cegues per al roig.

Tapís a rereduna fomat per la vivorera de platja (Echium sabulicola), el color del qual varia del blau al morat

Les flors aprofiten d'aquesta sensibilitat visual de les abelles per al seu propi benefici dotant-se de les substàncies que reflecteixen la llum ultravioleta que guien les abelles cap a la font de nèctar impregnant-se de pol·len, garantint d'aqueixa manera la pol·linització. A més, moltes flors presenten marques de contrast que ajuden els insectes a trobar el nèctar. El color d'aquests anuncis o marques denominats «guies de nèctar», sol contrastar amb el color floral de fons, la qual cosa ajuda al pol·linitzador a trobar el camí correcte.

 

Flor de la Bauhinia variegata, arbre de les orquídies. Malgrat ser la flor quasi blanca, es dota d'una franja morada que guiarà els pol·linitzadors cap a la font de nèctar. És un arbre cultivat com ornamental i la foto ha estat presa a l'Avda d'Aguilera d'Alacant, front els jutjats. El gènere Bauhinia honra la memòria dels germans Johann Bauhin (1541-1613) i Caspar Bauhin (1560-1624), botànics i metges suïssos.

 

Les  flors de l'arbre de l'amor (Cercis siliquastrum) ja presenten la coloració morada en la seua totalitat. Es tracta també d'un arbre ornamental conegut també com a arbre de judes perquè conta la tradició que Judes Iscariot es va penjar de les branques d'aquest arbre.

¿Però quines són les substàncies que donen color a les flors?

El color de les flors es deu principalment a tres tipus de substàncies: els flavonoides, els carotenoides i les betalaïnes. Els flavonoides són els pigments més comuns i contribueixen a un ampli rang de colors que va des del groc fins al roig i el blau. Els flavonoides que més contribueixen a la formació de colors són les antocianines, entre elles el color ataronjat i el salmó que està donat per la pelargonidina, el roig per la cianidina, i el blau el violeta i el malva per la delfinidina; els carotenoides contribueixen a formar els colors taronja/roig, bronze i marró i les betalaïnes, que són els menys abundants, contribueixen a les diverses gammes de marfil, groc, taronja, roig i violeta.

 

Flor de l'ungla de gat (Carpobrotus acinaciformis) planta nativa de Sud-àfrica catalogada com a espècie invasora que va estenent-se per les dunes desplaçant la vegetació autòctona.

Les antocianines, que estan presents en diferents òrgans de les plantes, com ara fruites, flors, tiges, fulls i arrels, a més de l’atracció dels pol·linitzadors, posseeixen altres funcions com són la protecció de la planta contra els efectes de la radiació ultravioleta i contra la contaminació viral i microbiana.

Aquests pigments són metabòlits que les plantes sintetitzen en forma variable d'acord amb les seues necessitats de cada moment i a les circumstàncies de l'entorn: contingut hídric de la planta, la quantitat de llum que rep, el pH del sòl en què creix, etc. Açò explica perquè les antocianines que tenen color roig intens en valors de pH baixos, a mesura que el pH augmenta la coloració passa a ser més violeta. Un exemple d’aquesta diferent coloració en una mateixa planta la tenim en el romer (Rosmarinus officinalis), que pot passar des d’un color blau, a un suau violeta o a un rosat pàl·lid. Aquest comportament de les antocianines en funció del pH del substrat és aprofitat en floricultura per obtenir flors de diferents colors, així, en el cultiu de les hortènsies, un pH de entre 4.0 y 5.5 donarà hortènsies blaves, un pH de entre 6.0 y 6.5 les donarà de color rosa i un pH al voltant de 8.0 les donarà blanques. 

 

Detall de la flor de la vivorera de platja (Echium sabulicola). El nom genèric "Echium" que prové del grec Echis = escurçó, es basen en l'aparença de les llavors de l'Echium vulgare que recorden el cap de la serp verinosa, d'ací un dels noms vulgars de "vivorera".

Dues centaurees que creixen en sols arenosos, la bracera (Centaurea aspera) i la bracera marina (centaurea seridis). La primera en zones de rereduna més allunyades de la primera línia de platja i la segona, que la podem trobar al capdamunt de les dunes de primera línia.

Diminuta flor de la cambronera (Lycium intricatum). Es tracta d'un arbust molt ramificat amb les branques extremadament tortuoses i armades amb espines, amb fulles carnoses. Viu a llocs pedregosos del litoral amb forta insolació. El podem trobar profusament a les dunes que separen la platja de la carretera d'accés a Urbanova.

Diminutes floretes de la sempreviva alicantina (Limonium furfuraceum) endemisme de les costes alacantines. La fografia ha estat presa al Cap de l'Horta (Alacant).

Un altre Limonium (Limonium lobatum). Encara que les floretes són de color blanc, les bràctees que les acompanyen presenten la tonalitat blavenca. La foto ha estat presa al Cap de Santa Pola.

Tres floretes que presenten la mateixa combinació per atreure els pol·linitzadors, els petals de color morat i les anteres carregades de pol·len de color groc. Per ordre d'aparició: la cargola laciniada (Erodium laciniatum), el colletjó (Moricandia arvensis) i el matell de la verge (Fagonia cretica).

La corretjola (Convulvulus althaeoides) que en primavera creix profusament per tot arreu.

I fins i tot les plantes paràsites es visten amb tonalitats morades: els frares (Orobanche reuteriana)  i les barbes de caputxí (Cuscuta epithymum), que malgrat viure sota terra, quan desenvolupen els òrgans florals els visten amb aquestes tonalitats.

O les diminutes floretes del timó roig o pinzell (Coris monspeliensis), herba melífera d'ampla distribució per terres alacantines que creix als matolls secs del litoral.

 En aquesta entrada he volgut presentar el gran nombre d'espècies diferents (i no hi són totes), presents a la franja litoral de la comarca de l'Alacantí, que visten les seues flors de colors de  tonalitats blavenques o morades front a altres colors. Llevat de les dues fotografies fetes a Alacant ciutat, la resta han estat preses a les dunes i zones de rereduna que hi ha a les platges d’Aiguamarga (Alacant), el Altet i Arenals del Sol (Elx) i Cap de l’Horta (Alacant)