LA DIGITAL O DIDALERA: una llarga història d'encerts i desencerts

Durant milers d'anys els homes van patir una malaltia molt estesa que unflava el cos, braços i cames fins el punt d'immobilitzar-los, oprimia els pulmons dificultant la respiració i, per últim, conduïa a la mort. Aquesta malaltia aquosa era l'hydrops coneguda més comunament com hidropesia.

A tota Europa, els camperols i els botànics coneixien una planta de moltes fulles i flors en forma de campana que a Anglaterra es denominava “guant de rabosa”, els escocesos la coneixien com a “dits de sang”, a França era coneguda com a “dits de la verge” i els alemanys l'anomenaven, “caputxa de dit o didal”. 

A mitjan S. XVI, el metge i botànic Leonhart Fuchs, que s'ocupava de l'estudi de les drogues i de les substàncies medicamentoses d'origen natural, a qui devem, per cert, el mot fúcsia, per haver-se batejat en el seu honor una planta ornamental americana amb flors de color roig obscur, anomenà a aquesta planta digitulus (dit xicotet) i en va fer una descripció tot i assenyalant als metges les seues aplicacions: “dissipar la hidropesia, alleujar la inflamació del fetge i, fins i tot, provocar la menstruació”. Però aquest observador, malgrat els seus amples coneixements de medicina, va ser considerat com un simple herborista i els grans metges del seu temps no li feren massa cas.

Doncs bé, aquesta planta, la digital o didalera -Digitalis purpurea L.- planta bianual de la família Scrophulariaceae, era emprada per molta gent, que no res coneixia de medicina, per curar la hidropesia i determinades deficiències cardíaques, mentre la medicina tradicional no l'acceptava. Un bon exemple de desencontre entre el coneixement etnobotànic i la ciència oficial del moment.

 

No serà fins el S. XVIII que la digital siga acceptada per les farmacopees europees gràcies a diversos testimonis, com ara, el de l'herborista anglès William Salmon, qui afirmava, erròniament, que la planta curava “la tisis o consunción”, en referència a la tuberculosi. Cal tenir en compte que ningú, en aquella època, no sabia distingir entre la hidropesia de pit, que la digital millora ràpidament, i la tuberculosi, que la digital no cura.

William Withering (1741-1799), metge de professió i botànic per enamorament, perquè es va enamorar d'una pacient seua a qui visitava tots els dies i que es dedicava, durant la llarga convalescència, a pintar les flors que el metge li duia; així de tant anar al camp a per flors es va aficionar a la botànica. Withering serà qui després d'una llarga experiència farcida de casualitats, encerts i errades, encontres i desencontres, va donar l'empenta quasi definitiva per a què la digital ocupara el lloc que li corresponia, per mèrit propi, en la medicina.

“La digital curava la hidropesia”, aquesta notícia començava a estendre's de boca en boca entre el món científic; aleshores, Withering averiguà que un altre metge, l'eminent Dr. Erasmus Darwin, avi de Charles Darwin, el pare de l'evolucionisme, tractava d'atribuir-se el seu descobriment. Tothom sabia que el descobriment era de Withering, i ara, un dels seus propis col·legues s'atribuïa tot el mèrit i així ho proclamava davant la classe mèdica.

Withering publicà les seues conclusions al llibre: “Descripció de la digital i alguns dels usos medicinals amb anotacions pràctiques sobre la hidropesia i altres malalties”, que li valgué els honors de la Real Society i de la Linneum Society. Va morir en 1799, als 55 anys d'edat, malalt de tuberculosi.

Durant la primera meitat del S XIX, Mateu Orfila i Rotger, menorquí nacionalitat francès, que es pot considerar el fundador de la toxicologia moderna, estudià les propietats metzinoses de la digital i, paral·lelament, Claude-Adolphe Nativelle, en 1869, aïllà un dels principis actius de la planta que anomenà “digitalina”, coneguda des d'aleshores com a digitalina Nativelle; Frazer, en 1872, adjudicà la naturalesa de glucòsids als principis actius de la digital i, en 1875, Schmiedberg aïllà la digitoxina, i demostrà que era idèntica a la digitalina cristal·litzada de Nativelle.

Malgrat aquestos avanços, el segle XIX constitueix una època de controvèrsia i quasi de repudi a l'ús de la digital a causa de diversos factors: la irregular dosificació i la diferent eficàcia d'algunes espècies de digital segons el moment de la seua recol·lecció a causa del desigual contingut en principis actius que tenien les preparacions de les fulles que s'administraven en forma de píndoles, tintura, cocció, infusió, xarop, supositoris, etc. Si s'administrava a dosis baixes era ineficaç i si s'administrava a dosis altes produïa intoxicació a vegades mortal, per això s'afirmava que la digital (a l'igual que totes les drogues) podia curar o matar, tot era qüestió de dosi. Cal tenir en compte que la quantitat de principis actius que contenen les fulles varia molt al llarg del dia; durant la vesprada s'acumula la màxima quantitat, després comença a decréixer perquè la pròpia planta destrueix els principis actius formats. A l'alba, les fulles en manquen total o quasi totalment, és per això que la recol·lecció s'havia de fer a primeres hores de la vesprada. A més, els glucòsids que la planta conté són molt fràgils (làbils), i els ferments que la planta conté mentre està viva romanen inactius, però quan la planta mor, els ferments actuen sobre els glucòsids genuïns transformant-los en altres glucòsids secundaris. Per aquesta raó, quan els investigadors intentaven obtenir els principis actius de la digital, segons l'estat més o menys avançat d'alteració de la planta, obtenien resultats diferents.

No serà sinó fins a 1926 quan Cloetta va donar a conèixer que els tres principis actius de la digital eren la digitoxina, la gitoxina i la gitalina. D'aquests tres glucòsids només ha perdurat en la pràctica cardiològica la digitoxina.

La digital és una planta molt tòxica per això el seu ús ha de ser controlat per un metge ja que la dosi mèdica i letal es troben molt pròximes, per altra banda, els enverinaments per aquesta planta quan està florida són rars, a causa del fet que és fàcil d'identificar. Aquesta espècie està inclosa en el llistat de plantes la venda al públic de les quals està prohibida o restringida a causa de la seua toxicitat.