Passada la primavera quan comença a intensificar-se la calor pròpia de l’estiu, la majoria de les herbes les flors de les quals han omplert de color els secans de la Vall de Beneixama i les voreres dels camins, han acabat el seu temps de florida; només en queden unes poques de floració més tardana o més resistents a la xafogor pròpia de l’època. Entre estes herbes en destaca una de flors molt cridaneres, l’esperó de cavaller (Delphinium gracile DC.), que a les nostres terres podem veure florida als mesos de juliol i agost.
 |
| L'Esperó del Cavaller (Delphinium gracile DC.) |
Es
tracta d’una herba de tiges fines d’entre 30 i 90 cm d’altura
les flors de la qual s’agrupen en una vistosa inflorescència que
es distribueix amb una simetria espiral perfecta al voltant de la
tija formant un
raïm d’entre 5-15 capricioses flors zigomorfes d'un bonic color
blau violeta, acabades en un esperó recorbat cap amunt.
 |
| Aspecte general de la planta |
Estes flors d'estranya morfologia estan formades per dos embolcalls, el més exterior on s’hi troben els sèpals, finalitza amb el clàssic esperó que li dóna nom a la planta, i l’interior, que està format per quatre pètals lliures, que al tenir la mateixa consistència i color que els sèpals fa que siga difícil distingir-los a simple vista. En madurar, cadascuna de les flors donarà lloc a tres fol·licles que s’obriran per la part central alliberant les llavors, petites granes negres de forma esfèrica.
 |
| Detall de les flors |
 |
| Detall de les fulles |
A banda de la bellesa de les inflorescències, com a curiositat botànica destacaria que totes les espècies del gènere Delphinium tenen una alta toxicitat per posseir un alcaloide, la delfinina molt semblant a la aconitina, present en totes les parts de les plantes del gènere Aconitum amb les quals comparteix parentiu ja que pertanyen a la mateixa família, Ranunculaceae.
 |
|
Aconitum napellus L. Nom comú català: Acònit blau, escanyallops, herba tora, matallops blau, etc. |
Els acònits són plantes pròpies de l’alta muntanya i són molt freqüents en els massissos muntanyosos del nord de la Península Ibèrica descendint fins i tot al Sistema Ibèric i al Central, sempre per damunt els 1000 m.s.n.m., per la qual cosa és molt improbable trobar-ne a les comarques alacantines, encara que hi ha testimonis d’haver sigut recol·lectats en terres de Castelló, en concret el Aconitum napellus L., de fors blaves o violàcies, amb una certa versemblança al nostre Delphinium.
La delfinina i la aconitina actuen sobre el sistema nerviós central, provocant excitació al principi i paràlisi al final podent provocar la mort per asfixia en afectar el sistema respiratori, la qual cosa ha fet que estiga prohibida la comercialització d’estes plantes amb finalitats alimentoses o medicinals. No obstant això, a la comarca d’Aliste (Zamora) els Delphinium estan considerades com a bones plantes mel·líferes. També hi ha testimonis de ramaders que han observat com vaques o cavalls que pasturen per l’alta muntanya, en trobar-se acònits els ignoren, i és perquè tenen gravat en el sistema genètic la seua perillositat.
 |
| Capolls abans de madurar |
 |
| Els tres fol·licles a què dóna lloc cadascuna de les flors |
 |
| Fol·licles alliberant les llavors |
Però tornant a la nostra planta, comentar que l’abreviatura DC. que apareix en la seua denominació fa referència a Augustin Pyrame de Candolle (1778-1841), botànic i micòleg suís, cofundador amb Linné de la sistemàtica taxonòmica moderna per classificar les plantes. És autor de l’obra «Théorie élémentaire de la Botanique» (1813), on va desenvolupar el concepte de taxonomia i va considerar com a caràcter taxonòmic fonamental la complexitat de l'aparell vegetatiu, dividint a les plantes en vasculars i cel·lulars.
L’epítet que dóna nom al gènere Delphinium prové del grec «Delphínion» que significa precisament «esperó de cavaller» i l’epítet específic gracile prové del llatí «gracilis-e» que significa esvelt, delicat, fi, en clara al·lusió a l’aspecte de la planta.
