La Casa de les Monges i la Salvia microphylla

El Reial de les Penyetes és el lloc descrit en la Crònica del rei Jaume I com a emplaçament triat per l'Infant Alfons per a establir el seu campament amb motiu de l'entrevista amb Jaume I per aclarir les seues desavinences frontereres de conquesta als musulmans que van quedar resoltes amb la firma del Tractat d'Almisrà el 1244.

 

Els antecedents històrics:

Alfonso VIII de Castella i Alfons I d’Aragó havien signat en 1178 el conegut com Tractat de Cazorla, en el qual s’estipulava que la corona aragonesa arribaria fins Xàtiva, Dénia i la Vall de Biar. Però l’infant Alfons de Castella, futur Alfonso X “el Sabio”, va intentar conquerir en 1242 Alzira sense aconseguir-ho i quan Jaume I posà setge a Xàtiva en 1244 intentà apoderar-se de la ciutat mitjançant negociacions i compra de voluntats dels sarraïns, fracassant també. Per tal d’impedir una fractura entre els reis cristians peninsulars, el 26 de març de 1244 es reunien en un pujolet de la partida d’Almirra (dit també Almizrà o Almisrà), a la vora de Biar, el rei Jaume I i l’infant Alfons, en nom de Castella, signant un pacte en el qual s’estipulava que les terres al sud de la línia Biar-Busot, fins la Vila Joiosa, quedaven reservades a la conquesta castellana.

A la casa de les Monges, masia situada al paratge de les Penyetes, al camí que uneix la Canyada i el Camp de Mirra és troba el panell ceràmic que rememora aquest fet històric tan transcendental en la història del País Valencià. 

 

 

Però a més, la casa de les Monges fou la llar de Pepe Navarro i Ferrero, pintor nascut a Beneixama l'any 1933 que es va formar en l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles a València, on va conèixer a Alfons Roig. Va ser membre fundador dels grups artístics “Neos” i “Rotgle Obert”, i component del “Moviment Artístic del Mediterrani”. Figura inscrit en “La Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana”. La seua obra està repartida per col·leccions privades i públiques de la Comunitat Valenciana. Ha sigut una figura clau en la representació i difusió del Tractat d'Almisrà, i va exercir la docència com a Catedràtic de dibuix en l'Institut de Batxillerat “Hermanos Amorós” de Villena.

I seria Pepe Navaro qui possiblement plantaria al voltant de la casa la sàlvia de fulla petita (Salvia microphylla), que és una espècie de sàlvia nativa del sud-oest d'Arizona i de les muntanyes de Mèxic. És una espècie molt complexa que fàcilment s'hibrida per la qual cosa ha estat utilitzada en horticultura ornamental. L'epítet específic del nom científic, "microphylla", deriva del grec i significa "de fulles petites". A Mèxic se l'anomena "mirto de montes" (murtra de les muntanyes). 

 Aquesta sàlvia fou descrita per primera vegada en 1815 per Carl Sigismund Kunth, naturalista i botànic alemany en “Nova Genera et Species Plantarum”, obra en set volums editada en base a l'herbari que Alexander von Humboldt i Aimé Bonpland dugueren del seu viatge per l'Amèrica equinoccial (1799-1804).
 
Els personatges i el viatge.

El baró A. V. Humboldt, filòsof materialista alemany era qui dirigia l'expedició, en tant que Bonpland, metge i naturalista francés, apareix en un segon terme, com a secretari, ajudant, copista, i inclús com un simple criat del baró. Aimé Bonpland és el malnom d'Aimé-Jacques-Alexander Goujaud. Son pare, que a més de metge era viticultor, en una ocasió, en observar el sarment d'un cep va exclamar amb admiració: "Lloat siga Déu, heus ací una bona planta". Aquesta expressió, "bon plant", es va convertir en un malnom, que es va deformar per a convertir-se en "Bonpland", apel·latiu que pare i fill van assumir com a cognom. 
A Humboldt li interessava comprendre i interpretar la naturalesa, definir la composició química de l'atmosfera, establir el seu influx sobre la terra i comprendre la formació del globus a través de les identitats de les capes geològiques. Bonpland, per la seua banda, centrava la seua atenció en l'estudi de les plantes. Humboldt era qui ideava els projectes, els liderava i prenia les decisions; Bonpland, un home tranquil i senzill, recolzava tals iniciatives i les completava amb el seu treball. 

A finals de 1798, Humboldt i Bonpland es van dirigir a Madrid a fi de sol·licitar els permisos necessaris per explorar els territoris espanyols d'ultramar. Allí es van relacionar amb diversos científics, entre els que cal destacar Antoni Joseph Cavanilles, director del Real Jardí Botànic i autor de nombroses descripcions de plantes, incloses unes quantes espècies americanes, així com a Hipólito Ruiz i José Pavón, autors d'una flora de Perú i Xile. Els passaports, autoritzats en Aranjuez per Carles IV i concedits a través de la Secretaria d'Estat i del Consell d'Índies, permetien el seu lliure desplaçament per l'interior d'Amèrica i per les Filipines per a avançar estudis de mines, recol·lectar plantes, llavors, animals i minerals, així com mesurar l'altura de les muntanyes, examinar la seua naturalesa i realitzar observacions i descobriments útils al progrés de les ciències naturals.

Durant el viatge, Humboldt i Bonpland van recórrer més de 9.000 milles de camins difícils, inclòs l'ascens a no pocs volcans i nevats. Entre 1799 i 1804 van recol·lectar al voltant de 60.000 plecs d'herbari que reunia prop de 6.200 espècies, de les quals més de 4.000 corresponien a nous gèneres i espècies. Qui va arreplegar, va premsar, va assecar, va preservar i va anotar les dades pertinents a la majoria d'elles va ser Bonpland. Tals materials van ser dividits en tres col·leccions, una que van portar directament al seu retorn, i dos que van remetre per Anglaterra i per França. D'elles, una es va perdre en naufragar en costes africanes la nau que la portava.

Kunth, el sistematizador.

S'ha dit que Bonpland, una vegada a Europa, no va atendre amb la deguda constància les tasques de sistematització de l'herbari, que va ser descuidat i peresós, i que va assumir sense afany i amb desgana el seu compromís, posposant innecessàriament la publicació dels resultats. La veritat és que, a partir de 1808, després de la publicació de “Plantae aequinoctiales”, obra en què a penes es tracten 148 espècies, es va dedicar amb interès al maneig de les heretats i jardins que l'emperadriu Josefina posseïa a Malmaison, descuidant, quasi fins l'abandó, la preparació dels altres manuscrits. Bonpland era més un botànic de camp, i després d'haver viscut diversos anys amb tanta llibertat, no es trobava a gust tancat en els gabinets dels museus. Per això, Humboldt va decidir enviar a Berlín una sèrie de duplicats perquè foren estudiats per Willdenow. Poc va aconseguir aquest botànic, perquè la mort li va sorprendre en 1812 sense haver avançat en tal treball. Aleshores Humblodt va buscar al jove investigador Kunth nebot del qui havia estat el seu preceptor, que posseïa molts atributs de què mancava Bonpland: era el típic botànic de gabinet, caracteritzat per ser obsessiu i disciplinat. Va ser el primer a utilitzar un suport per a la lupa, a fi d'alliberar ambdues mans, facilitant així les disseccions de les flors. En aquesta forma, podia dibuixar els detalls amb facilitat i ser exacte en les seues descripcions.

Així, “Nova Genera et Species Plantarum” es convertí en un dels primers i potser el més destacat dels treballs dedicats a la flora tropical americana; en ell es dóna a conèixer un enorme nombre d'espècies, quasi totes noves per a la ciència, entre elles, la Salvia microphylla. Les descripcions són excel·lents i en un bon percentatge van acompanyades de gravats fets per J.F. Turpin sobre dissenys del propi Kunth, qui, a fi d'evitar errors o imprecisions es va cuidar a corregir fins als més mínims detalls.