Trèvol pudent (Bituminaria bituminosa)

Al costat de la treponera (vegeu entrada anterior: El tripó o trepó Verbascum rotundifolium), al mateix marge del bancal, he fotografiat una altra herba que desprén un olor peculiar a betum, sobre tot si xafigues les seues fulles amb els dits. Es tracta del trèvol pudent (Bituminaria bituminosa), coneguda també amb les denominacions de «cabrulla, herba pudenta, trèvol de rabenta, etc». I en castellà amb les denominacions de «hierba gitana, hierba cabrera, hierba cabruna, trébol bastardo, trébol de mal olor, ruda cabruna..etc, i tedera», nom més comú a les Canàries.

El trèvol pudent es una espècie que pertany a la família de les lleguminoses (Fabaceae) i abans de rebre el nom científic actual Bituminaria bituminosa fou descrita per Linné i publicada en 1753 en la seua obra «Species Plantarum» com Psoralea bituminosa; la denominació actual es deu al botànic australià Charles Howard Stirton que en 1981 transferí aquesta espècie al gènere Bituminària.

És una planta de port arbustiu que pot assolir fins a un metre d'alçada, creix en ambients nitrificats, molt freqüent als camps de conreu, marges de camins i carreteres, i que es pot trobar des del nivell del mar als 1250 m d'altitud. És una planta molt ben adaptada a a la sequera ambiental i, per tant, molt comuna en tota la Conca Mediterrània, Sud-àfrica, Austràlia, i en Espanya arriba a les Canàries, on a més, s'hi troben altres varietats adaptades al clima d'alta muntanya.

L'etimologia de la denominació del gènere bituminaria prové del llatí «bitumen-inis» que significa betum i del sufix «aria» que significa possessió, en referència a l'olor tan particular a betum que posseeixen aquestes plantes.

Quant a la història d'aquesta planta, referiré allò que Pius Font i Quer diu d'ella: «Tiene muchas virtudes y usos según se lee en Dioscórides, pero en la actualidad ha caído en desuso. Sin embargo, en la provincia de Málaga, según el Dr. Laza Palacios, se emplea todavía como vulneraria, es decir, para sanar heridas y encorar las llagas. En este caso se hace uso del cocimiento de las hojas». Segueix dient Font i Quer: «En la página 342 de la "Materia médica", de Dioscórides, dícese que la fomentación hecha con el cocimiento de toda la hierba -entiendo, de sus hojas y sus raíces-, mitiga los dolores de las mordeduras de las serpientes; empero que si algún hombre llagado bañare sus llagas con el mesmo cocimiento que a otro hubiere sanado sentirá los accidentes mesmos que sentir suelen los de serpientes mordidos». 
 

En l'actualitat s'estan fent nombrosos estudis arreu del món per aprofitar i millorar les aplicacions potencials d'esta planta. A mode d'exemple citaré que el Centre Iberoamericà de la Biodiversitat (CIBIO) de la Universitat d'Alacant, l'Institut Murcià d'Investigació i Desenvolupament Agroalimentari (IMIDA) i l'Institut Canari d'Investigacions Agràries (ICIA), han fet estudis de biologia reproductiva d'algunes varietats de bituminaria per a ser usades com a planta farratgera (ús que se li ha donat tradicionalment a esta planta a les Canàries) i per a la restauració de terrenys degradats tant a les illes com en la Península Ibèrica. En Austràlia, a partir de tàxons procedents de Canàries també s'estan desenvolupant programes de producció de bituminaria adaptada a les característiques del seu terreny, per a l'alimentació de les ovelles.

A banda de les potencials aplicacions com a planta farratgera, l'IMIDA ha desenvolupat en els últims anys línies d'investigació per a utilitzar aquesta planta en la restauració de sòls contaminats per metalls pesants per la seua capacitat d'absorció d'estos minerals i la seua possible aplicació per a la recuperació d'una zona altament contaminada com ho és la de Cartagena-La Unión .

Però tal volta, l'aplicació que més expectatives ha generat esta planta és l'obtenció de compostos d'interés medicinal. Investigacions recents han demostrat que les diferents varietats de bituminaria són riques en furanocumarines, compostos de gran valor farmacèutic. Estos compostos són substàncies foto-actives, és a dir s'activen per llum, i reaccionen amb l'ADN de les cèl·lules. Tenen moltes aplicacions terapèutiques i s'utilitzen actualment en els tractaments amb radiació ultraviolada per a malalties com la psoriasi, el vitiligen o la micosi fúngica. També s'empren en les malalties auto-immunes, com a colitis ulcerosa, la malaltia de Crohn o per a evitar el rebuig en els trasplantaments d'òrgans, i s'està investigant la seua aplicació en determinats casos de càncer, com el de pell. Doncs bé, l'IMIDA col·labora amb l'Institut Canari d'Investigacions Agràries, amb les universitats de Múrcia i d'Alacant, i també amb l'hospital Mare de Déu de l'Arrixaca de Múrcia, per a comprovar si les furanocumarines presents en la bituminaria es comporten igual o millor que les furanocumarines de síntesi química que s'utilitzen en medicina. Els assajos realitzats fins ara han donat bons resultats, la qual cosa podria abaratir els tractaments mèdics per a les malalties de la pell i alguns tipus de càncers.

 

Les fulles de la bituminaria són trifoliolades, sent els folíols sencers i obovats, podent ser més o menys estrets.

Els folíols que composen la fulla, com es pot comprovar a la fotografia, dos creixen oposats i el tercer en situació apical.

I per acabar, fer una crida d'atenció. Com s'ha comentat abans esta planta és fotosensibilitzant així que el contacte de la planta amb la pell humida i exposada a les radiacions solars pot provocar dermatitis de contacte o pigmentació de la pell, així que aneu en compte quan us la trobeu.

El tripó o trepó (Verbascum rotundifolium)

En una de les passejades en bicicleta pels oliverars de Beneixama em va cridar l’atenció una herba de fulles blanquinoses que apareixia en forma de roseta al marge d’un bancal i del centre de la qual creixia, enlairada, una tija de la qual naixien alternes i, de forma decurrent, unes fulles de menor grandària al principi el·líptiques i després lanceolades. Al capdamunt de la tija, i ocultant l’eix en la seua totalitat, hi havia una inflorescència compacta formada per bràctees atapeïdes que en obrir-se donaven pas a una flor de cinc pètals d’un groc intens, del centre de la qual sobreeixien els estams pilosos rematats per anteres d’un color groc més pàl·lid. 

Es tracta del Verbascum rotundifolium, una herba biennal que creix en terrenys incultes i substrats nitrificats (cunetes, pistes forestals, llocs de descans del bestiar, ambients antropitzats), sovint en sòls pedregosos de llocs solejats, fins els 1600 m. El primer any desenvolupa la roseta de fulles el·líptiques, tomentoses (cobertes de pel) de color verd blanquinós per les dues cares i, en el segon, desenvolupa la tija i és quan es produeix la floració de la planta.

El gènere verbascum inclòs en la família de les Scrophulariaceae comprén entre 300 i 325 espècies distribuïdes per l'hemisferi boreal, excepte a Amèrica del nord. El major centre d'especiació i diversificació del gènere es troba en les zones balcànica i irano-turaniana, regió florística que abasta uns 2.400.000 km² que s'estenen cap a l'est des d'Anatòlia incloent la major part de Síria, l'Iran, el nord-est de l'Afganistan, el nord de l'Iraq i parts del Líban, Jordània i Israel i està composta per zones discontínues de terres semi àrides poblades per arbusts i boscos de cedres, Pistacia, i pins, entre d'altres, on aproximadament estan representades les nou desenes parts del total de les espècies del gènere.

El nostre Verbascum rotundifolium és un endemisme de l'oest de la Mediterrània que agrupa tàxons pròxims en ocasions difícils de separar. A Flora Ibèrica (1) es descriuen les 25 espècies i subespècies més comunes que es poden trobar a la Península Ibèrica. V. rotundifolium subsp. haenseleri, la més estesa per tota la Península i, V. rotundifolium subsp. ripacurcicum que alguns botànics consideren endèmica dels Prepirineus centrals sent la seua àrea de distribució el quadrant NE de la Península.

Segons alguns autors, com Tournefort (1700), el nom genèric verbascum o barbascum derivaria del llatí barba-ae = barba, per la quantitat de pel o barba pubescent de què solen estar cobertes les fulles i tiges de la majoria de les espècies.

Els diferents noms populars que rep aquesta herba es mostra de l'abundància de les diferents espècies i subespècies per tots els territoris de la Península Ibèrica. Així, per tot el domini lingüístic català se la coneix, entre altres, amb les denominacions de trepó o tripó, herba blenera, candelera, ciri de Nostre Senyor, cua de guilla, cua de llop, etc. I al domini lingüístic castellà amb les denominacions de barbasco o verbasco, gordolobo o guardalobo, candelaria, jopo de zorra, etc.

La denominació de trepó o tripó, que, al seu torn, prové de tripa, segons comenta Pius Font i Quer a la seua obra «El Dioscórides Renovado» obeeix al fet de què els nervis del revers de les fulles s’assemblen a una part de l’estomac dels carners, i així, segons la teoria del signe (convicció sobre que les plantes porten sovint els signes que permeten conèixer les seves virtuts), aquesta planta fou utilitzada contra diverses malalties intestinals i de l’aparell digestiu. Relata Font i Quer, que un malalt a qui havien d’operar d’apendicitis va sanar abans prenent infusions de tripó i «tant ràpid i tan bé que el metge va quedar meravellat en l’obrir-li el ventre i trobar-se amb un apèndix saníssim, tot el pus s’havia escorregut budells avall». A més, el nom de candelera li ve donat perquè les tiges de la planta untades amb sagí, en alguns llocs, es cremaven a mode de ciris en processons funeràries i assecades es feien servir com a metxa per als llums.

Però a banda d’històries i supersticions ens trobem davant d’un gènere, verbascum, amb nombroses espècies i subespècies que comparteixen les mateixes propietats medicinals que han estat conegudes i utilitzades per l’home des de temps immemorials amb nombroses referències a les diferents parts que s’hi usaven: les flors (flos verbasci), fulles (folium verbasci) i arrels (radix verbasci) ja siga en forma d’infusions, ungüents (unguentum verbasci), cataplasmes, etc. S’ha demostrat que la planta conté, entre altres substàncies, mucílags i saponines que l’han feta molt útil en el tractament de refredats, contra la tos i com a expectorant. Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon (1707-1788), aconsellava emprar les flors del tripó en infusió i recomanava colar-la a través d’un llenç abans de prendre-la per evitar els pels dels estams que podien irritar la gola del pacient.

«Germà Bianor», nom amb què es coneix al germà de la congregació de La Salle i botànic francés, Marie Émile Friquenon (1859-1920), que en 1904 hagué de fugir del seu país natal quan s’instaurà la Llei Combes que prohibí l’ensenyament als religiosos, després de residir en diversos llocs, s’establí a Mallorca on conegué a Pius Font Quer i desenvolupà gran part de la seua activitat com a botànic. Docs bé, segons Bianor, per curar els prunyons (Cast: sabañones) i les clivelles en mans i peus, s’utilitzava un remei popular consistent en agafar un grapat de fulles matxucades que es bullien en un litre de llet. Després de colada la mescla, amb la llet es llavaven els prunyons i les clivelles abans de gitar-se i en menys de huit dies desapareixien i les fulles podien aplicar-se en forma de cataplasma per curar úlceres o calmar els dolors de les almorranes. Les arrels i les fulles triturades també han estat emprades per alleugerir les almorranes i macerades amb vinagre per curar el mal de dent, i se sap, que en l'època dels romans, les dones utilitzaven l'aigua del trepó feta amb pètals de les flors per a donar una tonalitat ros daurada als seus cabells.

Però això no és tot, antigament a aquesta planta se li reconeixien propietats màgiques, creient-se que protegia dels mals esperits, per això en l'Edat Mitjana els mags i bruixes utilitzaven la tija d'aquesta planta per a realitzar els seus encantaments i enxisos i es penjava sobre les portes i les finestres com a protecció contra els mals esperits.

Però a més, resulta que les saponines presents en els verbascum, que són molt solubles en l’aigua, són tòxiques per als animals de sang freda com els peixos (ictiotòxiques), és per això que este gènere de plantes han estat utilitzades antigament per a la pesca per intoxicació dels peixos. Tota la planta o sols els fruits i les llavors, matxucades prèviament es tiraven als tolls dels rius i els peixos, atordits, eixien a la superfície i podien agafar-se fàcilment amb les mans. La pesca amb trepons va ser tan comú que hi ha verbs específics per a designar-la com «enverbascar» o «envarbascar» Però no sols els trepons tenen propietats ictiotòxiques, plantes tan comunes com el baladre (Nerium oleander), el cànem o marihuana (Cannabis sativa), algunes lletreres (Euphorbia spp), l’estramoni (Datura stramonium), la noguera (Juglans regia) ... i altres, han estat utilitzades tradicionalment per a este tipus de pesca furtiva que actualment està totalment prohibida i és il·legal. En català, per aquest tipus de pesca s’ha utilitzat el terme «encrocar» en referència directa a una altra planta que s’hi utilitzava per a tal fi, la «croca o croca de llevant» (Anamirta cocculus).

 I per acabar aquesta entrada, comentar que és tanta la veneració que en algunes comarques a les Illes Balears s’ha fet d’esta planta, que la gent, en trobar un trepó florit li tiraven dos grapats de terra i agenollats d’avant d’ell li deien: «Trepó, trepó, tira ses flors i ses fulles no», i el trepó deixava caure tot seguit algunes de les seues flors (Diccionari Català-Valencià Balear).

(1) http://www.floraiberica.es/floraiberica/texto/pdfs/13_144_01_Verbascum.pdf

Si voleu conèixer més a fons l’etnobotànica d’este gènere de plantes podeu consultar:

https://www.academia.edu/36581995/Verbascum_sinuatum_L._En_Inventario_Espa%C3%B1ol_de_los_Conocimientos_Tradicionales_relativos_a_la_Biodiversidad._Segunda_fase._Tomo_2

https://www.academia.edu/36581984/Verbascum_pulverulentum_Vill_En_Inventario_Espa%C3%B1ol_de_los_Conocimientos_Tradicionales_relativos_a_la_Biodiversidad._Segunda_fase._Tomo_2