Les roselles (Papaver rhoeas L.), les grans protagonistes de la primavera

Tal volta les roselles no siguen les flors més abundants que entapissen els nostres camps a l'arribada de la primavera, però coincidireu amb mi que són les més cridaneres, cobrint camps sencers, ribes de vora de camí, talussos...etc., amb les seues flors d'un intens color vermell. Sol florir una mica més tard que les altres espècies per això quan la trobem sembla que no tinga competidor.

Les fotos que hui us presente les he fetes a Beneixama, al talús que forma la Rambleta en la seua intersecció amb el Camí de l'Estació, i us dic que és la primera vegada que els meus ulls s'han endinsat en el cor de la flor, gràcies a la càmera Olympus que sol acompanyar les meues passejades, buscant detalls que fins ara m'havien passat desapercebuts.

 

Les flors de la rosella són solitàries, posseeixen quatre pètals, dos inferiors que abracen la flor en la seua totalitat, i dos superiors envoltant els òrgans reproductors: l'ovari súper amb el seu estigma en forma de disc i els estams amb les corresponents anteres de tonalitats blavenques que en madurar deixen lliures els grans de pol·len de color groc, part dels quals, a forma de pluja, es dipositen a la superfície dels pètals

Detall dels pètals: dos inferiors que abracen tota la flor i dos superiors que abracen els òrgans sexuals

Detall dels estams amb les anteres tancades de color blavenc

Anteres madures que han deixat caure part del pol·len sobre els pètals de la flor

Cadascun dels pètals presenta una taca fosca en la seua base, de vegades bordejada de blanc, que en observar-les, en el seu conjunt, s'assemblen a una mena de creu que pel seu color més obscur destaca sobre el roig intens que caracteritza la flor. És el que els botànics anomenen «guies de nèctar», és a dir, aquells anuncis o marques que contrasten amb el color floral de fons que ajuden al pol·linitzador a trobar el camí correcte per on enfilar-se al cor de la flor buscant el preuat producte, el nèctar.

Guia de nèctar amb forma de creu amb què es dota la flor de la rosella

I açò té la seua explicació que té a vore amb l'estratègia evolutiva que tots els éssers vius s'han dotat per a la perpetuació de l'espècie. Les roselles són pol·linitzades gràcies al treball que realitzen els insectes, principalment abelles i borinots. Diferents estudis han demostrat que les abelles tenen una major sensibilitat a les longituds d'onda menors de l'espectre visual, les ultraviolades, i menor sensibilitat per a les longituds d'onda llarga, les infraroges. La gamma de percepció de color de les abelles s'estén des de l'ultraviolada (300 nanòmetres) fins al groc-ataronjat (650 nm.), és a dir, les abelles són molt sensibles a la llum ultraviolada però són cegues per al roig. Per a l'ull humà, l'espectre de color s'estén des dels 400 als 750 nm., nosaltres no veiem la banda ultraviolada, som cegos per als colors de longitud de onda per davall dels 400 nm., però si que veiem amb claredat les tonalitats rogenques compreses entre els 645-700 nm.

Les flors aprofiten d'aquesta sensibilitat visual de les abelles per al seu propi benefici dotant-se de les substàncies que reflecteixen la llum ultraviolada que guien les abelles, a mode de diana, cap a la font de nèctar impregnant-se de pol·len, garantint d'esta manera la pol·linització.

Detall del fruit

Després de realitzada la pol·linització les roselles es desprenen de tots els òrgans exteriors (pètals, sèpals, estams) i la flor es transforma en fruit, una càpsula de color verd, sense pels, amb una tapa de dibuix radial que conté les diminutes llavors, que al voltant de 3 a 4 setmanes després seran alliberades pels nombrosos porus que hi ha davall del disc que tapa l'estigma de la flor

 

Detall del fruit amb els estams encara adherits a la seua base

Tall longitudinal del fruit. Hom pot observar les llavors en procés de maduració

Tall transversal del fruit. Hom pot observar les llavors en procés de maduració i l'estructuta radial que presenta

 I qui de vosaltres no ha jugat de xicotet a endevinar el color dels pètals abans d'obrir-se els capolls? Gall, gallina o pollet es diu el joc!

Cada xiquet es proveïx d'uns quants capolls de rosella i en treu un en cada partida.

Un xiquet li pregunta a un altre: gall, gallina o pollet?

El xiquet que juga ha de respondre una de les tres opcions i procedirà a obrir el capoll. Serà gall si el color del pètal és roig, gallina si és rosat i pollet si és blanc.

Guanya el xiquet que encerta més colors.

Capolls en diferents moments de maduració

En funció de la maduració, els pètals del capoll poden presentar els colors blanc, rosat o vermell. Fet que ha donat lloc al joc: Gall, gallina o pollet?

I per acabar esta entrada, vull fer menció a la quantitat de noms amb què es denominen les roselles en tot el territori lingüístic català, que n'és prova del seu cosmopolitisme: babol, cacaraquec, caputxí, gaigallaret, gall, gallaret, gallet, màpola, monges, paparota, quicaraquic, roella, rovella, vermelló, etc., i en castellà, a més d'amapola, és molt comú en moltes regions espanyoles el nom d'ababol.

Apunts sobre la flora de Beneixama (VI): «L'herba de l'enamorà»

La planteta que hui us presente la vaig fotografiar al bancal erm que hi ha al costat de les escoles. És la que Joan Pellicer anomena «herba de l'enamorà» (Coronilla scorpioides L.) que en català també rep els noms d'alacranera, herba de l'amor, herba de l'escorpí o banya de cabra, entre altres; i en castellà els de hierba del alacrán, hierba del amor, hierba del escorpión etc.

Vista general de la planta

La denominació genèrica d'herba de l'enamorà o herba de l'amor, segons Pellicer, fa referència «a què amb les sues fulles, carnosetes i fresques de propietats irritants i vesificants, aplicades estratègicament a la galta o al coll es feien una taca rojal els fadrins que simulava una apassionada besada per tal de presumir així davant els amics, que la nòvia o una altra minyona n'estava enamorada».

Coronilla scorpiodes barrejada amb les floretes blaves de l'Anagallis arvensis

El nom del gènere Coronilla, que va ser establert per Tournefort i validat posteriorment per Linné, al·ludeix a la forma de corona que té la seua inflorescència i l'epítet scorpiodes que ha donat lloc a algunes de les denominacions populars, fa referència a la forma que té el fruit, un llegum que sembla la cua d'un alacrà.

Detall del fruit. Un llegum que recorda la cua d'un alacrà

És una herba anual de la família de les lleguminoses (Fabaceae) de distribució mediterrània, encara que està estesa per quasi tota la Península Ibèrica, molt fàcil de distingir per les inflorescències grogues en forma de corona amb grupets de 2 a 5 flors, i fulles que tenen un folíol terminal molt més gran que les altres. És una herba d'un color verd glauc, exceptuant les flors, que quasi viu postrada a terra i no alça més d'un o dos pams. Viu en bancals erms, marges dels cultius i camins, floreix des de finals de l'hivern i tota la primavera.

 

Detall de les fulles

Totes les plantes d'este gènere contenen glucòsids cardiotònics (estimulants del cor) que les confereixen les seues propietats medicinals. La Coronilla scorpiodes conté el glucòsid anomenat coronilina, amb efectes molt pareguts a la digital, que actua sobre el cor regulant el seu funcionament. Però com els beneficis o els perjudicis de totes les drogues depenen de la dosi, l'ús esta planta amb esta finalitat ha d'estar sotmesa a un rigorós control mèdic ja que una errada en l'ajust de la dosi podria implicar-nos seriosos problemes de difícil solució.

 

Detall de les flors

De la seua potencial toxicitat també se'n fa ressò Pellicer en una dita arreplegada a Alcoleja que afirma: «Això es menja la carn. I és un verí que el ramat no toca»

Apunts sobre la flora de Beneixama (V): «L'Herba de la Inflamació»

Esta planteta que us presente, l'Ajuga chamaepitys (L.) Schreb, l'he fotografiada a Beneixama, al secà que hi ha al costat del Torrelló, a la zona que va quedar inundada a causa de l'avinguda d'aigua que va desbordar la Rambleta al setembre de 2019. Encara que és una herba bastant comuna en camps erms i pedregosos, la que ací us presente destacava pel seu aspecte llustrós, possiblement degut a l'abundància de sediments aportats per la inundació.

Vista general de la planta

 És una herbeta anual que no sol sobrepassar els 20 cm d'alçada i l'aspecte, a primera vista és el d'un pinet quan comença a brotar, d'ací l'etimologia de l'epítet chamaepitys del nom científic que ara comentaré, però en realitat és una labiada (Lamiaceae) fàcil de reconèixer per les flors grogues d'un sol llavi inferior amb moltes fulles piloses tripartides.

Detall de les flors

Per la seua forma biològica és un teròfit, és a dir, una planta que mor quan ha produït les llavors i que ja no torna a germinar fins l'any següent si les condicions hi són favorables.

És una herba amb nombroses aplicacions medicinals. Joan Pellicer ens apunta al Costumari Botànic (3) que és bona per a la diarrea: «Si li para la diarrera i en beu dos o tres tassetes més, després estarà uns dies sense fer res, perquè és una herba que apreta molt». També ens comenta que «a la Vall d'Albaida es recomana per a fer ganes de menjar, per als mals de panxa i per als dolors i les inflamacions de l'artritis, el reuma i la gota.»

Altres autors apunten que és un tònic amarg que pres en infusió millora la digestió i que s'utilitzava amb eficàcia en les afeccions de l'orina, netejant obstruccions, i que aplicada externament, cicatritza les ferides. També era apreciada pel seu efecte estimulant de la contracció de l'úter i afavorir el part de persones i animals. La part utilitzada de la planta són les fulles i les flors i per a preparar les infusions s'utilitza un pessic de planta seca (de 3 a 5 g) per tassa.

Les nombroses propietats medicinals de l'Ajuga chamaepitys queden resumides en l'expressió popular que Vicent Galan i Carme Olcina arrepleguen al seu blog (1): «L'Iva tot mal esquiva»

Vista de la planta

La quasi totalitat de les denominacions que rep fan referència a les seues propietats medicinals. En català se la coneix, entre altres, amb els noms d'artètica, (en referència a què alleuja el mal de les articulacions) herba de la inflamació, herba de retorçó, herba del torçó, herba felera, herba flatera, iva artètica, retorçó, torçó, etc. I en castellà, amb els de pinillo, pinillo rastrero, ajuga, camepitetos, hierba artética, iva artética, iva artrítica, etc.

I pel que fa a la nomenclatura científica, «Ajuga» deriva del grec i podria referir-se a l'absència del llavi superior en la corol·la de les flors, encara que segons Plini podia ser la corrupció de terme llatí «abigo» amb el significat d'expulsar, tirar fora, en clara referència a les propietats abortives de la planta. I l'epítet «chamaepitys» que també deriva del grec i està compost pels termes «chamae» amb el significat de menut, rastrer.. i «pitys» que fa referència a diverses espècies de pins. Així doncs, significaria pi xicotet, nan, per l'aspecte de la planta, com he comentat abans.

(1) https://caherbolari.blogspot.com/search/label/AJUGA%20CHAMAEPITYS

Apunts sobre la flora de Beneixama (IV): «La Reseda Groga»

Una altra planta que podem trobar als marges dels camins i en sòls remoguts per tota la nostra Vall, és la Reseda lutea L. És una herba perenne de la família Resedaceae que anualment perd la part aèria quedant les seues gemes durant l'època desfavorable en estat d'hibernació a ras de terra protegides per la fullaraca o per l'humus que hi ha a la superfície del sòl (Hemicriptòfit).

Vista general de la planta

 En català se la coneix amb els noms de reseda groga, galda o gandalla, bufadors a València i enturió a les Balears, i en castellà com gualdón, pacífica, reseda amarilla, sosiega-amiga. Es bastant freqüent a tota la Península Ibèrica exceptuant el Nord de Portugal, Galícia i la Cornisa Cantàbrica, i molt abundant per tota la Mediterrània.

Detall de les fulles

És una herba erecta que presenta les fulles basals en forma de roseta i les superiors dividides en lòbuls, i al final de les tiges desenvolupa una inflorescència molt llarga plena de flors de color groc llima. Floreix cap a finals de l'hivern i durant la primavera encara que la podem trobar en flor en qualsevol època de l'any en funció de la climatologia. 

Detall de la inflorescència

Detall de les flors

Pel que fa a l'etimologia, l'apel·latiu Reseda prové del llatí «resedo» amb el significat d'assossegar, calmar, per les propietats que se li atribuïen des de l'antiguitat de reduir les inflamacions i alleujar els mals. L'epítet lutea que també prové del llatí «Luteus-a-um» fa referència al color groc de les inflorescències i a l'ús que se li feia per a tenyir de groc. 

Fent honor al seu nom, les inflorescències seques d'esta planta han estat utilitzades en forma d'infusió o decocció per calmar dolors estomacals, com a diürètica i antireumàtica, i les arrels, per aconseguir tints de color groc.

Apunts sobre la flora de Beneixama (III): «La Llengua de Gos»

La planteta que hui us presente, la llengua de gos (Cynoglossum cheirifolium L.) és una herba ruderal, abundant a la nostra Vall, que creix en les ribes a la vora dels camins, bancals erms i llocs oberts i alterats en general. 
(Les fotos que acompanyen este escrit han estat fetes al bancal erm que hi ha enfront de «La Bodegueta»).

  

Vista general de la planta

Pertany a la família Boraginaceae i es caracteritza perquè té les fulles i tiges cobertes per un toment blanquinós, com es pot observar a les fotografies, que li dóna una tonalitat grisenca a la planta, que contrasta amb les seves flors d'un vermell vinós, contrast que li confereix al conjunt una certa bellesa. 

 

Detall de les flors. A les fotos superiors es poden vore fruits en procés de maduració.

Els fruits estan compostos per quatre núcules cobertes d’una espècie de garfis que s’enganxen al pèl dels mamífers per estendre les llavors. 

 

Detall dels fruits

Les fulles són allargades i quasi lineals, especialment les de la tija; les basals presenten pecíol però desapareixen al moment de la floració. Floreix a la primavera. 

 

Detall de les fulles

És una planta que ha optat per l'estratègia ecològica de mantenir les seues gemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renova la part aèria cada any, és a dir, un hemicriptòfit. Creix a tota la Península Ibèrica encara que es fa més rara a la zona nord-occidental. 

El terme Cynoglossum prové del grec «kynóglōsson», que al seu torn està compost per «kynós» que significa gos i «glōsson», llengua. Així el seu significat etimològic seria llengua de gos, pel paregut de les fulles a la llengua dels gossos. El gènere Cynoglossum de la família Boraginaceae va ser establert per Tournefort (1656-1708) i posteriorment validat per Linné (1707-1778). Posteriorment, en 1973, Maurice Babier & Mathez la van incloure en el gènere Pardoglossum, sent la nomenclatura més moderna Pardoglossum cheirifolium (L.) Barbier & Mathez.

L'epítet cheirifolium al·ludeix a que les fulles són semblants a les dels violers «cheiri» (cast: alhelí) del gènere Matthiola, família Cruciferae.

  A més de l'apel·latiu llengua de gos, a què fa referència la seua etimologia, en català també rep els noms de besneula de fulla blanca, llapassa, llengua de ca, maneula, etc., i en castellà els de carruchera, oreja de liebre, viniebla o viniebla de hojas de alhelí, en clara referència al significat del seu epítet específic cheirifolium.

Té nombroses i ben conegudes propietats medicinals, havent-se usat tant l'escorça de les seues arrels com les seues fulles i flors per a fer cataplasmes i tintures, aplicant-se sobre ferides i zones afectades. Té propietats antiespasmòdiques, emol·lients i cicatritzants. L'arrel és utilitzada per a combatre les malalties i les inflamacions de les vies respiratòries, mentre que les flors són antidiarreiques. En qualsevol cas, actualment el seu ús està desaconsellat a causa del seu gran poder narcòtic, que fa que en dosis elevades puga ser enormement tòxica i perillosa: alguns dels alcaloides que conté, com la cinoglosina, poden paralitzar per complet el sistema nerviós.