Fins al segle XIX va existir a
les proximitats de la ciutat de Villena una llacuna de considerables
proporcions -La
Laguna de Villena- que
il·lustra en la província d'Alacant un curiós fenomen geològic
que es coneix com endorreisme. Aquesta llacuna es troba en una zona
deprimida la principal característica de la qual és que les aigües
no troben eixida al mar i s'hi acumulen. A més, és una zona de
nombroses surgències d'aigua, descàrrega d'importants aqüífers,
en el nostre cas, l'aqüífer de Caudet-Villena-Sax.
L'estancament de les aigües
estava en l'origen de les febres terçanes -conegudes així pels
períodes de febre que els pacients pateixen de forma reiterada cada
tres dies- que assotaven periòdicament la ciutat de Villena per la
qual cosa es va començar a contemplar la seua dessecació. D'altra
banda, la ciutat d'Elx, davant de l'escassetat de recursos hídrics
per al regadiu, proposà a la ciutat de Villena la dessecació de la
zona humida i el trasllat de les aigües a Elx. L'interès de la
ciutat de les palmeres i d'altres poblacions veïnes radicava en que
la dessecació deixaria al descobert els diferents brolladors,
permetent separar els cabals salobres dels dolços, que eren en
principi més apreciats.
El capítol il·licità va
contractar l'arquitecte Marcos Evangelio qui al març de 1764 va
redactar un primer projecte de dessecació de la llacuna que mai va
arribar a realitzar-se pels desencontres entre les parts interessades
i les viles intermèdies de Sax, Elda i Novelda, que s'oposaven al
mateix pels perjudicis que per als seus regadius el fet ocasionaria.
Un nou memorial va ser
tramitat a través de la Secretaria d'Hisenda i en 1785 s'aprovà el
projecte definitiu realitzat per l'arquitecte major de Carles IV,
Juan de Villanueva, d'aquesta manera el projecte de dessecació de la
llacuna va passar de ser una iniciativa de les oligarquies urbanes
d'Elx i Villena a un assumpte d'explotació estatal de noves terres.
Per Reial Orde de 23 d'abril de 1803, Carles IV dóna llicència
perquè definitivament es duga a terme el desaigüe de la llacuna a
través de la Sèquia del Rei, construïda a este efecte, les aigües
de la qual serien abocades al riu Vinalopó.
La dessecació va
culminar pràcticament en 1806 convertint el que abans era una zona
humida d'ús comunal i ramader en un espai irrigat i intensament
cultivat. Les noves terres així obtingudes van ser entregades en ús
a colons, coneguts també com “laguneros”,
que havien de pagar per elles un delme. Així les terres cultivades
van passar de 635 ha de l'any 1761 (segons el cadastre del Marqués
de la Ensenada), a
1246 ha l'any 1850, que es regaven principalment amb les aigües de
la font del “Hoyo
de la Virgen”,
situada en la pedania de Las
Virtudes, coneguda
més popularment com la “Fuente
del Chopo”, però
a causa de la sobreexplotació que aquest aqüífer ha patit,
sobretot al llarg del S. XX, el nombre d'hectàrees cultivades ha
anat descendint progressivament, reduint-se a 700 a finals dels anys
seixanta i a 300 en l'actualitat.
Aquest antic espai lacunar ha
evolucionat en els darrers dos segles d'un escenari ecològic molt
ric a un altre de regressió ecològica molt degradat degut
fonamentalment al patró d'ús i gestió de les demandes d'aigua que
han provocat la reducció considerable dels cabals com a conseqüència
de la perforació de pous. Els terrenys abandonats de color grisenc
que denoten elevats continguts salins hui resten poblats d'algunes
comunitats halòfites de joncs, limoniums, barrelles, salicòrnies,
senills..., entre altres.
Si voleu conèixer més a fons
la història de la Laguna
de Villena us
emplace a la lectura del treball d'Antonio
Gil Olcina “La Propiedad de la Tierra en la Laguna de Villena”.
Els
“Saleros”
L'antiga conca de la llacuna
de Villena arreplega aigües de diferent naturalesa; a més de les
escasses aigües de pluja en circulen de subterrànies i
subsuperficials de l'aqüífer de Caudet-Villena, que a l'entrar en
contacte amb els materials triàsics amb un alt contingut d'algeps i
altres sals, dissolen aquestes i les salmorres resultants, extretes a
no massa profunditat, són aprofitades en les explotacions salineres
conegudes en la comarca amb la denominació de Los
Saleros, que
compten, a més, amb dos elements aliats: l'abundància d'argila en
superfície que per la seua impermeabilitat es fa imprescindible per
construir les basses d'evaporació i la climatologia de la zona, amb
estius extremadament secs i temperatures que sovint arriben als 40
ºC.
A
la conca de Villena, i bordejant l'antica llacuna, hi ha tres
explotacions salineres: el “Salero Viejo” o “Salero de la
Redonda”, el
“Salero Nuevo” també conegut com “Salero de Requena” i el
“Salero de Penalva”. Les dues primeres explotacions, situades a
l'extrem nord de l'antiga llacuna, estan molt a prop de la carretera
que uneix Villena i Caudet, pràcticament separats per la Sèquia del
Rei i, el tercer, a l'extrem sud de l'antiga llacuna, a uns 5 Km de
distància d'aquests seguint el camí que discorre paral·lel a la
Sèquia
del Rei, al paratge de la Fuentecilla,
prop del santuari de Las
Virtudes.
El
salero Viejo, que
data del S XVI,
capta
la salmorra a uns 8 m de profunditat amb una concentració sals de 17
º Baumé, equivalents a 185 g de sal per cada Kg de dissolució,
molt superior a l'aigua de mar.
El
Salero
Nuevo,
que data de la dècada dels anys setanta del S. XIX, compta amb un
edifici en el qual destaca la seua façana neoclàssica i que hui
està inclòs en el Catàleg d'Elements, Edificis i Conjunts
d'Interès Històric Artístic de Villena. Capta la salmorra a uns 22
m de profunditat.
El
Salero
de Penalva,
que està situat molt a prop del traçat de l'antic ferrocarril de
via estreta Alcoi-Villena-Iecla -el Tren Xitxarra- i que tenia un
ramal que s'endinsava en l'explotació salinera per a la càrrega de
la sal, extrau la salmorra a uns 8 m de profunditat amb una
concentració aproximada de 22 º Baumé equivalents a uns 250 g de
sal per Kg de dissolució.
El
“Puente
de los Cristales”
o
“Puente de los Espejos”
Aquest
pont, situat a 3,7 Km del Salero
Nuevo,
creua la Sèquia del Rei i antigament era pas obligat en el camí de
Iecla a Caudet. Deu el seu nom a què els viatgers es veien reflexats
en les clares aigües de la sèquia, encara que hi ha qui defensa que
es deu a la abundància de fomacions cristal·lines que reflexaven la
llum del sol. No es coneix ben bé quan fou construït encara que la
hipòtesi que més força cobra data el seu origen a finals del S.
XVIII o principis del XIX. José María Soler, el descobridor del
Tresor de Villena, afirmava que fou construit al voltant de 1803,
quan es procedí a la dessecació de la llacuna. Siga quin siga el
seu origen la seua envergadura ens dóna una idea de la importància
de l'obstacle que havia de vèncer. En l'actualitat hi ha en marxa un
projecte de restauració de l'Ajuntament de Villena.
Si voleu tenir més informació sobre el tema us emplace a consultar la web: Los saleros de Villena. Senderos de la Sal .
Bibliografia:
MATARREDONA COLL, ENRIQUE. El Alto Vinalopó. Estudio Geográfico. Instituto de Estudios Alicantinos, 1983
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada