NATURA VIVA: El balneari de "Les Salinetes" de Novelda

En memòria de la meua iaia María, que va ser usuària del balneari de les Salinetes de Novelda

L’estiu de 2014 vaig visitar per primera vegada el paratge del barranc de les Salinetes i en trobar-me les ruïnes del que fóra, a la segona meitat del S XIX i primer terç del S XX, un dels balnearis de referència a terres alacantines, em van vindre a la memòria les paraules de mon pare quan em referia, que a la meua iaia paterna, María Valdés Molina, dona de salut delicada, la portaven tots els anys a prendre els banys al Balneari de les Salinetes de Novelda; el viatge el feien en carro i carregats de matalaf i uns quants estris de cuina, emprenien el viatge que durava tot un dia en fer el recorregut des de Beneixama al balneari. La meua iaia va morir l’any 1924 amb tant sols 40 anys d’edat, mon pare en tenia 15 quan es va quedar orfe de mare, amb dos germans més xicotets, Rafael, de 7 anys, i Pepe, amb tan sols 3 anys d’edat. Imagine les penúries que haurien de passar durant el viatge amb carro i mula, tant mon pare com el meu iaio Juan, suportant el caliu de l’estiu per intentar curar o, si més no, mitigar les malalties de la iaia María. És per això, que en la seua memòria escric aquesta entrada al blog.

A la primavera de l’any 1858, Ildefonso Bergez Dufóo, Doctor en Medicina per la Facultat de Montpeller, metge titular de la ciutat d’Alacant i vocal de les Juntes Provincials de Sanitat i Beneficència, presentà a la Junta de Sanitat de la província un informe sobre les propietats físiques i químiques de les aigües de la Font de Salinetes de Novelda així com de les seues aplicacions terapèutiques en la curació de nombroses malalties, sobre tot de la pell.

Aquest informe va ser presentat al Governador Civil d’Alacant a instàncies de D. Francisco Blanquells en nom dels copropietaris dels terrenys on s’ubicava el brollador, sol·licitant autorització per a construir un establiment públic de banys miner-medicinals en las Salinetas de Novelda.

L’informe, a més de la descripció de la zona on es situava el brollador i de les manifestacions d’algunes persones que havien curat les seues malalties per efecte de les aigües, contenia el resultat de l’anàlisi de la composició de l’aigua fet pel Catedràtic de Química i professor de la Universitat Central, D. Manuel García Baeza, qui manifestava:

«Que en virtud de una comunicacion, su fecha 22 de octubre último; de la Junta de Sanidad de la provincia de Alicante he practicado el análisis químico cuantitativo de las aguas minerales del manantial titulado Salinetas de Elda, partido judicial de Novelda, en la citada provincia, que en seis botellas de vidrio selladas y lacradas, se me remitieron al efecto y resulta de mis investigaciones analíticas que dichas aguas presentan los caractéres siguientes: incoloras, trasparentes, con un lijero precipitado de color amarillo verdoso en el fondo de las vasijas que las contenían, de sabor salado, de olor fuertemente pronunciado á hidrógeno sulfurado, y de reaccion ligeramente ácida, segun demostró el papel azul de tornasol. Sometidas á la serie de esperimentos que juzgué oportuno para determinar su composicion química, resulta que están formadas por litro:

- Gas ácido sulfídrico disuelto en el agua …………………… 0,413 cúbicos

-. Gas carbónico ……………………………… indicios

- Gas nitrógeno ………………………………. indicios

- Sulfato de sosa (anhidro)……………………………………….. 0,072 gramos

- Sulfato de cal ……………………………………………...….……. 0,102 id

- Sulfato de magnesia ………………………………………….….. 0,177 id

- Bicarbonato de cal ………………………………………….……. 0,084 id

- Bicarbonato de magnesia ………………….………..………… 0,101 id

- Alumina, Lithiria ………………………………………………….. 0,114 id

- Glicerina ……………………………………………....…………….. 0,104 id

- Sílice ………………………………………… indicios

De donde se deduce, que dichas aguas por su composicion química pertenecen á las minerales sulfurosas, segunda clase de las sulfídricas sulfidratadas de Mr. Ossian Henry, y que son de escelentes cualidades en su clase, en atencion á que el principal principio mineralizador existe en ellas en cantidad notable, no dudando que hallándose el gas sulfídrico en tanta proporcion disuelto en ellas, naturalmente debe existir libre, el cual solo puede apreciarse con exactitud cuando los ensayos cudiométricos se hacen en el mismo manantial.- ; Y para que conste, firmo el presente certificado en Madrid, á 7 de enero de 1858. 'Manuel García Baeza».

Amb aquests antecedents la Comissió Mèdica de la Junta de Sanitat pogué enraonar el seu informe per demanar al Governador Civil autorització per a la construcció de l’establiment abans esmentat i que comptaria amb les següents instal·lacions:

«Se compone el establecimiento de dos edificios, destinado el uno á hospedería y á casa de baños el otro, y además se ha construido en el mismo nacimiento del agua una casita cuyas inmediaciones se ha procurado amenizar con asientos y enramadas de rosales y enredaderas. Dentro de esta casita se ha colocado una pila de sillería perfectamente cerrada, á fin de que no se pierda el gas que lleva el agua en disolucion y se ha adaptado un grifo para que puedan los enfermos tomarla cómodamente por sí mismos cuando se les prescriba como potable».

.../...

«El pabellon de los baños se com pone de un solo cuerpo de edificio, de aspecto elegante y sencillo, cuya fachada está al Mediodia»…«La casa hospedería es un edificio de 50 metros de frente y 9 metros de fondo y constituye procsimamente la cuarta parle del que se ha proyectado construir, puesto que es solo uno de los lados del cuadro que la totalidad debe formar y que la falta de tiempo y de brazos, que estaban ocupados en las obras del ferro-carril, no han permitido llevar á cabo todavía. La parte que queda terminada encierra en sí una fonda donde cómodamente podrán hospedarse hasta treinta personas con entera independencia unas de otras, y a más seis habitaciones en un todo separadas de la casa-fonda, que están destinadas para aquellas familias que deseen no alterar sus costumbres, ni sujetarse á los usos de tales establecimientos, con lo cual se ha querido conciliar la comodidad del que llega á los baños solo, y del que viene á ellos con familia».

Però, per a quin tipus de malalties eren recomanables aquestes aigües? Al mateix informe s’esmenta:

«El análisis químico que por acuerdo de V.S. ha practicado el Sr. D. Manuel Baeza catedrático de Química de la Universidad Central, manifiesta clara y terminantemente las escelentes cualidades de dichas aguas no solo por las propiedades físicas de que estan dotadas, si que tambien por la escesiva cantidad que contienen de gas ácido sulfídrico, en estado libre y en combinacion, con grande proporcion ademas de sales neutras. La combinacion de estos principios hace sumamente recomendables estas aguas, ya como potables, ya en baños locales ó generales, para las enfermedades de la piel, como herpes, sarna inveterada, úlceras y costras sifilíticas; las del sistema linfático como escrófulas, afecciones venéreas secundarias, oftalmias específicas; las del sistema muscular y fibroso, como el reumatismo crónico, artritis reumática crónica, artritis gotosa; las del sistema nervioso corno la neuralgia, parálisis completa, hemicráneas crónicas inveteradas, astenias nerviosas; las del sistema glandular, como infartos del hígado y del bazo; las del sistema huesoso, como fracturas mal consoIidadas, dolores osteocopos, caries y necrosis, y otras muchas que no considera preciso clasificar para poner en evidencia suma utilidad de las aguas minero-medicinales de las Salinetas».

El balneari van ser inaugurat el 3 de març de 1858 (segons consta en la memòria que a l’any 1885 presentà el metge i director de l’establiment, Dr. Recaredo Pérez Bernabeu, corresponent al període 1880-1884) i tancà definitivament les seues portes l’any 1931, a la mort de l’últim propietari, el Sr. Antonio Alenda Valero, net d’un dels primers fundadors qui realitzà a partir de 1919 importants reformes d’ampliació i modernització del balneari, comptant aleshores amb cinquanta habitacions, dos menjadors i dos salons de tertúlia, un d’ells dotat d’un piano i gramòfon per a la diversió de la clientela.

En operar-se el tancament, durant la Guerra Civil, l’edifici principal d’hostalatge va patir grans desperfectes i després va ser derruït per aprofitar les bigues, portes i finestres de fusta i altres materials nobles. Deu anys després, els hereus del Sr. Alenda tornaren a adquirir els terrenys i les restes de les instal·lacions, que tornaren a ser espoliades durant els anys 70, desapareixent així l’últim vestigi del que fou un balneari d'interès i utilitat pública, les aigües del qual havien rebut nombrosos premis a París, Barcelona, Saragossa, València, entre altres.

Restes del balneari: al fons l'ermita i en primer planol la sala de banys

La caseta on estava el dipòsit de l'aigua

Si ens preguntem per les causes que motivaren el tancament del balneari, una d’elles, potser la principal, fou la minva de cabal del brollador, la qual cosa dificultava l’òptim aprofitament de les instal·lacions cosa que repercutiria en el manteniment del complexe donat el seu elevat cost. Les altres causes que possiblement acompanyaren el tancament hauríem de buscar-les en la crisi del paradigma higienista que perdurà al llarg del S XIX en el termalisme espanyol, motivat pels nous avanços mèdics, sobretot en bacteriologia i immunologia, que posaren en evidència la balneoteràpia, i en la competència creixent del turisme de platja. Cal tenir en compte que en 1864 aparegueren els primers balnearis a la platja del Postiguet que perduraren fins el 1960 i que en 1893 s’inaugurà en la línia fèrria Madrid-Alacant un tren turístic, el tren botijo, que amb preus molt populars permetia estàncies organitzades en Alacant, banys inclosos, de fins dotze dies de duració. Aquest tren funcionà fins 1917 amb uns 30.000 viatgers per any.

Arribada del Tren Botijo a l'estació d'Alacant

El balneari es trobava enclavat en el terme de Novelda, a uns 5 Km al nord de la població, a la partida rural -Salinetes Altas, Salinetes Bajas- (tal com s'arreplega en el Registre de la Propietat), al costat de l’antic Camí de Castella (hui autovia A-31, a l’altura del Km 218), separat del mateix pel barranc de les Salinetes, per la qual cosa s’hagué de construir un pont que donara accés als carruatges que volgueren accedir-hi, i la temporada de banys començava el 15 de juny i s’allargava fins al 30 de setembre encara que en els seus inicis era del 15 de maig al 15 d’octubre.

Pel que fa als malalts que acudien al balneari, com s’observa en el quadre adjunt (extret de la memòria del Dr. Recaredo Pérez Bernabeu abans esmentada), apareixen distribuïts en tres categories: la classe acomodada, els pobres i els militars, entesa aquesta com la classe de tropa. Així, tal i com indicava l’art. 50 del Reglament de balnearis que va ser promulgat l’any 1874, els metges-directors devien prestar els seus serveis gratis als pobres sempre que presentaren un certificat firmat per l’alcalde de la localitat i un volant d’un metge prescrivint l’ús de les aigües i l’art. 49 assenyalava que els membres de la tropa de tots els instituts de l’Exercit, de la Marina, dels carabiners i de la Guàrdia Civil deurien pagar un preu reduït per aquests serveis. D’aquesta manera tenim que en quasi tots els establiments balnearis espanyols trobem la presència de pobres, els quals s’allotjaven en hospitals pròxims al balneari o en habitacions del mateix centre completament aïllades de la resta de clients, com és el cas del nostre balneari.

El balneari estava dirigit pel metge-director, figura que fou creada en temps del rei Ferran VII qui promulgà el Reial Decret de 29 de juny de 1816 mitjançant el qual es creava el Cos de Metges de Banys. Aquest decret pretenia posar els principals balnearis de l’època sota la direcció d’un metge capaç d’analitzar les aigües i obtenir els millors resultats en la clínica hidrològica, a més de posseir coneixements de química geologia i botànica, com es fa palès a l’informe del Dr. Bergez i les memòries que els metges-directors estaven obligats a presentar a final de cada temporada de bany. A les places de director-metge s’accedia per oposició i comptaven amb un sou de l’Estat a més dels ingressos obtinguts per les obligatòries consultes de les persones que volgueren fer ús de les aigües. El primer metge-director del balneari de Salinetes fou el propi Dr. Bergez. Cal esmentar que al S. XIX hi havia a ple funcionament a la província d’Alacant els balnearis de Benimarfull, Aigües de Busot i Nuestra Sra. de Orito, a més del nostre de les Salinetes de Novelda.

I per acabar aquesta història us presente unes imatges extretes de la memòria del Dr. Recaredo Pérez Bernabeu sobre la procedència de les persones que acudien al balneari, l’estadística de classes socials i professions i les malalties que s’hi tractaven amb especificació del nombre de persones que havien estat curades o alleujades de les seues malalties i aquelles que no van obtenir els resultats esperats. I com anècdota referiré que a les casetes que per a ús individual disposava el balneari, n’hi havia una denominada «casa del bisbe» perquè era utilitzada tots els anys pel bisbe d’una diòcesi veïna.