dimarts, 9 de maig de 2017

El cascall. De l'opi a la metadona.

Les papaveràcies comprenen una família de plantes no gaire nombrosa a les nostres terres. La més comuna de totes és la rosella (Papaver rhoeas), herba de flors vermelles que trobem als nostres camps i vora camins a finals de l’hivern i durant la primavera; altres papaveràcies no menys conegudes per la medicina popular són la celidònia (Chelidonioum majus) i el cascall marí (Glaucium flavum), el làtex de les quals s’ha emprat per cauteritzar les berrugues. Però la papaveràcia més important des del punt de vista econòmic és el cascall (Papaver somniferum) cultivat a gran escala a l’Àsia Menor, Pèrsia i altres països de l’Orient i, fins i tot a la Península Ibèrica, i del qual se n’extreu l’opi; a la Península Ibèrica tenim una espècie de cascall molt afí, el (P. Setigerum). Les propietats calmants de les càpsules del cascall eren conegudes des de l’antiguitat com ho denota la dita popular: “més atontat que una carabasseta de cascall”.
Flor del cascall (Papaver somniferum)
Mates de roselles (Papaver rhoeas) i de cascall creixent juntes

Cascall marí (Glaucium flavum) Platja del Carabassí
Bancal ple de roselles (Papaver rhoeas) prop de Beneixama
  Sumeris, egipcis, grecs i romans ja tenien coneixement de l'opi (del grec opos, «suc», referit al làtex obtingut per incisió de les càpsules seminíferes de Papaver somniferum) i dels seus extraordinaris poders analgèsics. El cascall apareix mencionat en el papir d'Ebers (1500 aC), i Hipòcrates (460-370 aC), Teofrast (371-287aC) o Dioscòrides (40-90) van lloar les seues virtuts curatives. Paracels (1493-1541) va introduir en la terapèutica l’anomenat làudan, que no és més que l'extracte alcohòlic de la planta de l'opi. La fórmula més coneguda del làudan correspon a la que va desenrotllar el metge anglès Thomas Sydenham (1624-1689), que a més d'opi portava safrà, vi de Màlaga i altres components minoritaris. La proporció de morfina en tals preparats rondava l’1 %.
Des de feia vora setanta segles l’opi havia fet possible i tolerable la pràctica de la medicina. Era l’única droga capaç de suprimir el dolor i produir el somni amb relativa facilitat. Dels antics sumeris passà als egipcis, d’aquests als àrabs d’on el conegueren els venecians, portuguesos, holandesos i britànics, els quals l’imposaren als xinesos, la qual cosa va fer que entraren en guerra amb aquell país.
Capoll de la flor de cascall
 
Xina ha patit com cap nació els problemes derivats de l'ús de l'opi com a estupefaent. Possiblement, el cascall com a planta medicinal va ser introduït en aquest país cap al segle VII, i durant l'Edat Mitjana la creixent demanda va ser coberta per comerciants àrabs i indis. A partir del descobriment del tabac, l'opi es va mesclar amb aquest i va començar a fumar-se, la qual cosa va ocasionar que s'estenguera notablement el seu ús, ara ja més recreatiu que medicinal. Van ser primer els portuguesos, i més tard els holandesos i els britànics, els que van potenciar el seu ús entre la població asiàtica a fi d'incrementar els seus beneficis mercantils. Sent conscients dels estralls que el tràfic comportava i després de repetides advertències, el govern xinès va confiscar i va destruir en 1839 prop de 1.500 t d'opi en el port de Cantón, la qual cosa va desencadenar la Primera Guerra de l'Opi (1839-1842). El Regne Unit es va imposar tant en aquesta com en la Segona Guerra de l'Opi (1856-1860), en la que s'alià amb França. Com a conseqüència, la humiliada Xina va haver d'obrir uns quants ports marítims al comerç internacional i va perdre Hong-Kong (que li va ser tornada en 1997). S'estima que en aqueixa època quasi 15 milions de xinesos eren addictes a la droga.

 
Després de caure els pètals de la flor, els cultivadors arrapen la superfície de la càpsula amb un xicotet ganivet, produint talls verticals de xicoteta profunditat, per on escorre un fluid lletós i blanquinós. Aquesta saba  exposada al sol, amb la calor el líquid canvia de color i consistència convertint-se en una pasta de color terrós apegalós, com la cera. Aquesta substància és l’opi brut.
 El farmacèutic alemany Friedrich Wilhelm Adam Sertürner (1783-1841) va ser qui, treballant en una apotecaria de farmàcia en les seues hores perdudes amb l'opi, va aconseguir aïllar cap a 1803 una substància prou impura a què primer va denominar principium somniferum, que va obtenir dissolent opi en un mitjà àcid, després neutralitzant-ho amb NH3 i arreplegant finalment el precipitat. Perfeccionant el seu mètode d'extracció i realitzant proves amb gossos i amb si mateix, va aconseguir purificar un alcaloide que, sens dubte, era el principi actiu de l'opi, perquè es mostrava molt més eficaç i potent que el propi làudan com a analgèsic i com a inductor del somni. El propi Sertuerner escrigué en una comunicació científica: “He tenido la suerte de encontrar en el opio una nueva sustancia desconocida hasta ahora. No es ni tierra ni gluten ni resina, ni tampoco el compuesto que hallé el año pasado sino uno completamente distinto. Esta sustancia es el elemento narcótico específico del opio...el Principium somniferum”. A açò últim, precisament, fa referència el nom que Sertürner va decidir finalment adjudicar-li, el de morfium, perquè Morfeu és el déu dels somnis. El nom definitiu de morfina el va encunyar Louis Joseph Gay-Lussac (1778-1850) en proposar que tots els alcaloides acabaren amb el sufix -ina. Va ser el primer alcaloide a ser aïllat en forma pura (encara que aquesta fita va passar desapercebuda durant molts anys), i també va ser el primer la fórmula química del qual va ser elucidada pel químic anglès Robert Robinson (1886-1975) en 1923, i que va confirmar el químic nord-americà Marshall D. Gates (1915-2003) en aconseguir en 1952 la seua síntesi artificial en el laboratori.
Durant la primera meitat del S. XIX l’ús de la morfina va anar en expansió fins que la classe mèdica, alertada pels nombrosos casos de morfinomania, adoptà les corresponents precaucions.


 A mitjan segle XIX, el doctor Alexander Wood (1817-1884) descobrí l’agulla hipodèrmica. Aquest fet suposà el ressorgiment dels partidaris de l’ús de la morfina, que deien: –Si administrem morfina per via oral s’originen trastorns i s’ha d’esperar un temps relativament llarg perquè sorgisca efecte. No sabem mai amb exactitud quina dosi hem d’emprar. Si l’administrem mitjançant l’agulla hipodèrmica sabem exactament quanta se n’ha d’administrar; els resultats són molt més ràpids i mai produeix hàbit. Malgrat aquest nou descobriment la morfina seguia produint hàbit, els metges ho sabien i ho denunciaven, però la societat no volia adonar-se’n; els periòdics i revistes de l’època eren plens d’anuncis de productes miraculosos que proporcionaven remeis contra el refredat, el càncer, el reuma, la gota..., això sí, tots carregats d’opiacis.
En 1898, el professor Heinrich Dreser (1860-1924), de l’empresa Bayer, comunicà al congrés de naturalistes i metges alemanys el descobriment d’un nou producte paregut a la morfina que suprimia el dolor, curava la tos irritant, no ocasionava trastorns intestinals com la morfina, produïa somni, no produïa hàbit, havia estat utilitzada per curar morfinòmans i era absolutament inofensiva. Era, químicament parlant, la diacetilmorfina.

El compost havia sigut sintetitzat per primera vegada en 1874 per l'anglès Charles Romley Alder Wright (1844-1894), però no li va saber veure cap aplicació pràctica a aquest derivat semiartificial obtingut a partir de la morfina. Aqueixa no va ser l'opinió de Heinrich Dreser, aleshores cap del laboratori de farmacologia experimental de la Bayer, quan el seu subaltern Felix Hoffmann (1868-1946) va repetir i va millorar la síntesi de la diacetilmorfina, i les primeres proves en animals i persones del compost van indicar que posseïa propietats quasi fantàstiques. De fet, el nom d’heroïna (heroisch) se'l van suggerir alguns comentaris dels seus cobais humans, que van remarcar com s'havien sentit de genials sota els seus efectes, era una droga heroica. Hoffmann i Arthur Eichengrün (1867-1949) havien sintetitzat per aquella mateixa època l'àcid acetilsalicílic, i encara que Eichengrün estava convençut de les seues bondats curatives com a analgèsic, antiinflamatori i antipirètic, la veritat és que Dreser va donar prioritat quasi absoluta a l'heroïna. L'Aspirina va començar la seua comercialització un any després, en 1899.
Com antitussigen (la tuberculosi era llavors molt comuna) l'heroïna no tenia rival. Prompte també es va aplicar per a la «curació» dels molts morfinòmans que en aquella època existien. I, certament, en aquest sentit funcionava: els enganxats abandonaven sense pestanyejar la morfina en favor de l'heroïna. L’eufòria pel nou descobriment durà poc de temps. A poc a poc fou desemmascarada l’heroïna i comprovats els seus efectes malèvols com a droga generadora d’hàbit. No tardà en ser prohibida en la majoria dels països per la seua toxicitat quatre vegades superior a la de la morfina la qual cosa va portar a la Bayer a retirar el fàrmac en 1913.
Aquesta és en resum la història del cascall (Papaver somniferum) i dels productes que se n’obtenen, ja que l’opi conté, a més de la morfina que constitueix aproximadament el 10% , altres alcaloides com ara la codeïna (0,5%), la tebaïna (0,2%), la noscapina (6%) i la papaverina (1%). La codeïna, un conegut agent antitussigen, va ser aïllada en 1832 pel químic francès Pierre Jean Robiquet (1780-1840).
I per acabar aquesta història, parlaré de la metadona que, coses de la vida, s’utilitza per combatre la síndrome d’abstinència dels heroïnòmans.
La metadona fou sintetitzada en 1937 per científics alemanys i fou Hitler, a finals de la Segona Guerra Mundial, qui ordenà als seus científics la seua fabricació a fi de tractar els soldats ferits per cobrir l'escassesa de morfina. Al final de la guerra la fàbrica on es fabricava la metadona fou ocupada pels nord-americans que en 1947 realitzaren les primeres proves clíniques entre la població amb el nom de dolophine. Però no serà fins 1968 quan als EEUU, els doctors Marie Nyswarden y Vincent Dole començaren a usar-la com a tractament per als pacients addictes als opiacis.
Mates de cascall a la vora d'una carretera