La passada primavera he fet una excursió
per terres del Bierzo
i, com no podia ser d’altra manera, una de les activitats que ha
ocupat el meu temps ha estat la fotografia d'algunes de les plantes i
flors que m’he trobat en les diferents passejades que he fet,
moltes d’elles totalment desconegudes per a mi i que han acaparat
la meua atenció, d’altres, no tan desconegudes, velles amigues que
torne a rememorar en este escrit per la seua raresa o inexistència
per estes terres i per la connotació afectiva que tenen per a mi.
Abans de començar la descripció vull
fer esment a l’extraordinària acollida de la que vam ser objecte,
tant Negre com jo, per part de la família que regenta l’hotel «Las
Fontaninas» a Noceda del Bierzo. Als pares, Miguel i Natalia, i als
fills, Elena, Andrés i Patricia, gràcies per la vostra hospitalitat
i familiaritat en el tracte, heu fet que em sentira com en ma casa!
Així, que si alguna de les persones que
seguiu el meu Blog penseu fer algun dia un viatge per terres del
Bierzo,
ja teniu un punt de referència, no us en penedireu!
**************
Aquilegia vulgaris. És
la planta que més em va cridar l’atenció per la bellesa de les
seus flors. És una
espècie de la família Ranunculaceae
que
podem trobar també a les nostres terres des de Girona fins Castelló
i València. Ací rep els noms d’aliguenya,
aquilègia, corniol o bonet de capellà,
i en castellà els noms més comuns són els de aguileña
o frailes
boca abajo, entre
altres.
És
una herba comuna de les zones temperades d’Europa i Àsia que
assoleix més d’un metre d’altura; de la tija floral sorgeixen
agrupades les flors de color violaci, de vegades blanques. És pròpia
de la vegetació de ribera, vorades de boscos humits i altres llocs
frescs. És una planta verinosa i el seu nom, Aquilegia,
que
prové del llatí, significa «àguila» en referència a la forma
dels pètals que s’assemblen a la garra d’un àguila.
-
Pentaglottis
sempervirens. La
lengua de buey.
És una planta perenne de la família Boraginaceae
que pot arribar a un metre d’altura, amb fulles grans recobertes
densament d'una pilositat aspra i amb flors de color blau intens amb
un característic centre blanc amb forma d'estrela de cinc puntes,
tantes com a pètals. Prefereix
els llocs frescos, humits i ben solejats encara que tolera bé
l'ombra i on apareix és prou abundant. És característica de sòls
rics en nutrients o nitrificats. És planta mel·lífera, molt
visitada per abelles i vespes i es distribueix per la major part del
sud d'Europa, naturalitzada
en el quadrant NW de la Península Ibèrica. El
seu nom Pentaglottis
deriva
del grec «cinc llengües» en referència als cinc pètals de la
seua flor, mentres que l'epítet sempervirens
significa sempre verd. Les seues flors crues són comestibles i de la
seua arrel s'obté un tint roig per la qual cosa va ser molt
utilitzada i inclús exportada a altres llocs com el Regne Unit
durant tota l'Edat Mitjana. No he trobat cap referència de la seua
presència per les nostres terres.
-
Hyacinthoides non-scripta,
comúnment anomenat jacint
dels boscos
és una espècie endèmica d'Europa. Igual
que la resta d'espècies de la família, este jacint és una herbàcia
perenne que creix a partir de bulbs. Les flors de color blau són
pendulars, en forma de campana i floreix entre abril i maig cobrint
molts boscos europeus de denses catifes florides. La vaig fotografiar
a una zona ombrienca al costat del riu Noceda. Pertany, igual que els
jacints o els gladiols, a la família Liliaceae.
L’epítet «non-scripta»
va ser afegit per a diferenciar aquesta espècie del jacint clàssic,
també de flors blaves, gènere Hyacinthus.
Creix
en boscos
ombrívols, encara que també en matolls i prats, en sòls profunds,
preferentment en substrats silicis, a vegades en calcaris, a
l’occident de l'Europa atlàntica, des del NW de la Península
Ibèrica fins a Holanda i Illes Britàniques. No he trobat cap
referència de la seua presència per les nostres terres.
-
Lavandula
stoechas. Una
vella coneguda meua. La
vaig vore per primera vegada en terres de l’Alpujarra
granadina on la coneixen amb el nom popular de cantueso, encara que
no té res a vore amb el cantueso de les nostres terres (Thymus
moroderi).
És
una planta de la família
Lamiaceae
i que com el seu nom indica pertany al gènere Lavandula,
i
també
rep, entre altres, les denominacions de tomillo
borriquero
o tomillo
de flor morada. És
una mata aromàtica que forma una inflorescència en forma d'espiga a
la part de dalt de les branques; l'espiga té unes bràctees estèrils
a la part superior de color blau, que són molt vistoses; les flors
són diminutes i poc aparents, de color violeta molt fosc. Aquesta
planta viu generalment sobre substrats silicis per la qual cosa no és
molt abundant a les nostres terres on se la coneix amb els noms
populars de cap
d'ase,
cabeçuda
o
tomaní.
Floreix a la primavera. Les flors s'utilitzen per a preparar
infusions i olis essencials, té propietats digestives,
antiespasmòdiques i antibacterianes, i es fa servir en aromateràpia
i per a perfumar
l'aigua del bany i suavitzar la pell.
- Saxifraga spathularis. És
una de les plantetes que més em va cridar l’atenció per les
màcules purpúries que adornaven els seus pètals i per tenir
l’ovari súper. És una planta rupícola que creix en ambients
humits, prop de rierols (en este cas el riu Noceda) i sobre substrats
àcids, bastant comuna en el NW de la Península Ibèrica. Pertany a
la família Saxifragaceae
i el nom que fa referència al gènere, Saxifraga, li va ser donat
per Linné que, al seu torn, el va prendre de Tournefort i prové del
llatí «saxum»
amb el significat de roca, pedra i «frango»,
trencar a trossos; en clara referència a la capacitat que té la
planta de trencar les pedres amb el seu sistema radical. D’ací que
a les plantes d’este gènere se les conega popularment com
trencapedres.
- Geranium
robertianum. És
una herba que em vaig trobar a la vora del camí i em va cridar
l’atenció per la seua abundància. És tracta del
gerani de Sant Robert, herba de Sant Robert
o gerani pudent. És
una herba molt estesa arreu del món i, per suposat per tota la
Península Ibèrica i les Balears d’ací que siguen moltes les
denominacions que rep en les diferents regions on es cria. Aquest
tipus de Geranium
apareix en qualsevol racó del país des del nivell del mar fins a
2000 metres, sempre que siga un lloc humit, ombrejat i en zones de
sòls rics, preferentment calcàris. D'aquesta manera és fàcil
trobar-lo entre roques, barrancs, murs vells, terrenys pedregosos, al
peu de penya-segats, marges de camps, camins i boscos. Una
característica representativa d'aquesta planta és el desagradable
olor que desprèn quan s'esclafa qualsevol de les seves parts. Aquest
és degut a una essència volàtil que es perd quan la planta és
assecada. El seu principi actiu bàsic són els tanins, que aporten a
la planta una acció astringent, hemostàtica, diürètica i tònica,
en general. Però també conté altres principis actius: un oli
essencial que conté geraniol i uns quants àcids orgànics com
l'àcid màlic o el cítric, que li confereixen un efecte analgèsic
i antisèptic. Pertany la família geraniaceae.
El
nom del gènere, Geranium
prové del grec «géranos»
que significa grua (cast. Grulla)
per la forma del fruit que recorda el bec d’estes aus. L’epítet
«robertianum»
li va ser donat en honor al botànic francés Gaspard
Nicolas Robert (1776-1857)
-
Cistus
ladanifer
o estepa ladanífera (Cast. Jara
pringosa)
és una altra de les plantes, velles amigues meues, que vaig tenir
l’oportunitat de fotografiar de nou a la ruta que vaig fer per Las
Médulas.
La vaig vore per primera vegada en la comarca dels Arribes
del Duero,
en terres salmantines en un dels viatges que vaig fer amb la meua
estimada Isabel·la i els amics Carlos i Maite. Pertany a la família
Cistaceae,
gènere Cistus
al
qual pertanyen també els parents tan abundants per les nostres
terres, l’estepa blanca (Cistus
albidus)
i el romer mascle (Cistus
clusii). És
una planta que creix sobre sols silicis, pissarres i granits per la
qual cosa és molt abundant a l’oest de la Península Ibèrica i
escasseja o és molt rara a les terres properes a la Mediterrània.
La denominació del gènere Cistus
, té el seu origen en la paraula llatina «cisthos»,
que al seu torn deriva del grec «kísthos»,
que significa cistella pel seu fruit en forma de càpsula. El nom
específic de «ladanifer»
al·ludeix a la producció de làdan, utilitzat en la fixació de
perfums.
-
Digitalis purpurea. És
l’altra herba que em va acompanyar pràcticament per tot el
recorregut per Las
Médulas. La
vaig vore per primera vegada a l’estiu de 2015 en una visita que
vaig fer al al Parc Natural de la Llacuna Negra i els circs glacials
d'Urbión (Sòria). Pertany a la família Scrophulariaceae
i el seu nom fa referència clara a la forma de didal que presenten
les seus flors «Digitalis»
i al color porpra de les mateixes «purpurea»,
d’on rep els noms populars de didalera
o digital
(Cast. dedalera,
digital, chupamieles.
Etc). Creix en medis muntanyosos com ara clarianes de boscos, marges
de camins i talussos, terraplens, penya-segats, entre roques, zones
recent talades, i en general, en terrenys àcids i de substrat
silici, més rarament en terrenys calcaris, per això és rar
vore-la per les nostres comarques. És una planta altament tòxica de
la qual s’extrau la digitalina, substància cardiotònica que s’ha
emprat per a les malalties del cor No és recomanable usar-la sense
control metge perquè inclús a dosis terapèutiques pot resultar
mortal.
Com he comentat abans, la vaig vore al
natural per primera vegada a l’estiu de 2015 i per este motiu vaig
publicar un article: «LA DIGITAL O DIDALERA: una llarga història
d'encerts i desencerts», on faig un repàs de la història mèdica
d’aquesta planta, història que podeu llegir punxant en el següent
enllaç:
-
Sambucus nigra.
És un arbust que ramifica des de la base que pot assolir fins els 10
m d’altura quan és cultivat adoptant així l’aparença d’arbre;
en vaig trobar molts exemplars als desplaçaments per la muntanya
mitjana sempre ocupant llocs humits, clars de bosquines, marges de
rierols i tanques. És una planta que té indiferència edàfica així
que pot créixer en diferents tipus de sols, per la qual cosa es
bastant comú en tota la Península Ibèrica. Pertany a la família
Caprifoliaceae
i
el terme Sambucus
és precisament el nom en grec de saüc
o saúco
(cast.), apel·latiu amb què coneixem actualment esta planta;
l'epítet «nigra»
fa referència al color negre que tenen els fruits quan es fan
madurs.
A banda de les nombroses propietats
medicinals que no tractaré ací, comentaré que el saüquer és una
de les poques plantes conegudes des de l'antiguitat de la qual encara
en fem ús. L’etnobotànica del saüc és molt extensa, des de la
preparació de sucs, melmelades i licors, la preparació d’infusions
com a repel·lents d’insectes o la construcció d’utensilis amb
la seua fusta. El llistat és tan llarg que no cap en este apunt.
I per
acabar estos apunts, fer menció a dos arbusts de la família
Ericaceae,
l’Erica
australis i
l’Erica arborea, anomenades
genèricament brezos
en castellà i brucs
en català, que vaig fotografiar a la serra de Los
Ancares. Són
plantes, en especial l’Erica
australis,
que quan estan en plena floració a finals de l’hivern i en
primavera, cobreixen grans extensions de les muntanyes mitjanes del
nord d’Espanya que, en ser observades des de lluny, sembla com s’hi
s’haguera estès una catifa de color morat sobre elles. Ambdues
creixen sobre substrats silicis, per la qual cosa és difícil
trobar-les a les nostres comarques. Són plantes mel·líferes de
les quals s’obté una mel de color obscur molt preuada. En vore-les
em va venir a la ment el nostre bruc
d’hivern
(Erica
multiflora)
que creix sobre sols calcaris i que podem vore al sotabosc de les
nostres serres acompanyant romers i coscolles.
A
continuació us mostre unes quantes imatges de la «Ruta
de les Fonts Medicinals»,
a la vora del riu Noceda
(Noceda del Bierzo), la gran protagonista de la recerca botànica que
us acabe de presentar i
de
l’hotel «Las Fontaninas», i, com no, del meu acompanyant, Negre,
que ha sabut estar tot el temps a l’altura de la situació.
