Des de les primeres
civilitzacions, la humanitat ha tingut la necessitat d'utilitzar el
color en els seus teixits, unes vegades, simplement per anar al gust
de la moda del moment, altres, com a signe de distinció i per marcar
l'estatus social. Fins mitjan S. XIX, els colorants que s'hi
utilitzaven podien ser d'origen mineral, animal o vegetal, sent estos
últims els més habituals i, en termes generals, eren coneguts pel
nom de la planta de la qual s'obtenien. Com exemple, citaré que de
les arrels de la roja
(Rubia tinctorum L.)
s'obtenia el color vermell, de l'herba
del pastell (Isatis
tinctoria L.) el
blau, i del safrà
(Crocus
sativus L.)
i la galda
(Reseda
luteola L.),
de la qual parlaré més endavant, el color groc. La galda
també era coneguda com herba
dels jueus,
anomenada així perquè s’usava per tenyir els barrets que els
jueus havien de portar com a signe distintiu. La tinció de les
teles, durant tota l'Edat Mitjana, va estar en mans dels tintorers,
que se’ls anomenava despectivament «infectur»,
ja que els seus tints sovint provocaven males olors i contaminaven
els rius.
 |
| La galda (Reseda luteola). Vista de la planta |
No seria fins 1856 quan el
químic anglès William
Henry Perkin, participant
en un concurs promocionat pel seu professor August
Wilhelm von Hofmann, experimentant
per obtenir per via sintètica la quinina, medicament utilitzat per a
curar la malària, va obtenir de manera totalment fortuïta un
producte de tonalitat porpra clar, la mauveïna,
que esdevindria el primer colorant sintètic de la història. A
partir d’aquí els químics de l’època centraren les seves
investigacions en l’obtenció de colorants al laboratori; tenien
especial interès a obtenir i fabricar artificialment els colorants
naturals més emprats per poder-los produir a gran escala i
abaratir-ne el preu.
La
galda
o gualda
(Reseda
luteola L.)
Encara
que és una planta fàcil de vore a les vores dels camins per tota la
Vall de Beneixama, em va cridar l'atenció la profusió amb què
creixia en un bancal erm al costat del camí que uneix Beneixama i el
Camp de Mirra, ocupant, com si estiguera sembrada, pràcticament tota
la seua superfície. En valencià, ademés de la denominació galda,
se la coneix també amb els noms de gavarró,
reseda
o paiola,
entre altres. En castellà com a gualda,
cetro de ceres
o hierba
lanaria, etc.
i, en francés com réséda
des teinturiers,
en clara referència a l'ús que se'n feia per obtenir tints.
 |
| Vista del bancal erm on creix com si estiguera sembrada |
És tracta d'una herba que
pot assolir més d'un metre d'alçada, de tiges erectes que
ramifiquen en la meitat superior i que acaben donant pas a una
inflorescència molt llarga en forma d'espiga constituïda per
xicotetes floretes hermafrodites de color groc curtament peciolades
que formen uns fruits capsulars que es mantenen erectes sobre la
tija. Les fulles són lanceolades, senceres i poden tenir el marge
lleugerament ondulat, les superiors de menor amplària que les
basals. Esta herba viu dos anys, el primer el passa en forma de
roseta de fulles aplicades a terra; el segon any floreix al final de
la primavera fins l'estiu, i mor.
 |
| Detall de l'espiga i de les fulles |
Com he comentat abans, esta
herba va estar utilitzada i cultivada com a planta tintòria per
presentar en la seua composició el pigment «luteolina»,
concentrat sobre tot en la part superior de la planta, que ha estat
utilitzat durant segles en tota Europa en la indústria tèxtil,
sobre tot en el tintat de la llana. En la il·luminació dels
manuscrits medievals, en la tinció de tapissos i en la pintura a
l'oli entre els S. XVI-XVIII, va ser emprat en forma de pigment laca
conegut a Espanya com «ancorca»
que s'obtenia precipitant el colorant de la planta amb alum (cast.
alumbre),
guix o creta.
 |
| Detall de les flors |
De
Josep Vallhonesta i Vendrell (1835-1899), enginyer industrial
especialitzat en temes de química
industrial relacionats amb els colorants, que va ser Membre Numerari
de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, tenim una
bona descripció de la planta i de la seua matèria colorant:
«Con el
nombre de gualda emplea el tintorero una especie de resedácea, la
reseda luteola, que crece en Europa y es empleada por el buen tinte
amarillo que da, principalmente su semilla. Se cultiva en Alicante y
otros puntos. Se reproduce de semilla, es bienal y florece en mayo.
La cultivada adquiere mayores dimensiones que la silvestre. Se
siembra en junio y al año se hace la cosecha arrancando la planta
entera, que se pone a secar al Sol, evitando las lluvias, que
disminuyen su poder colorante y alteran la belleza de los matices que
de ella se obtienen»
 |
| Fruits en forma de càpsula en diferents moments de maduració |
Una altra anècdota
protagonitzada per esta planta té a vore amb la nostra història més
recent.
El
31 d'octubre de 1919 es va estrenar a Madrid una sarsuela titulada
«Las
Corsarias»,
obra del mestre Francisco
Alonso López (Granada, 1887 – Madrid, 1948). L'obra
contenia un pasdoble, amb una lletra molt patriòtica, dedicat als
soldats que combatien al Rif, que prompte es va fer popular entre la
tropa i la seua forma instrumental es va convertir en una de les més
destacades marxes militars espanyoles, fins al punt que ja en l'època
democràtica encara és interpretada en la jura de bandera
protagonitzada pel personal civil. Un fragment d'este pasdoble
titulat «La
Banderita»,
que segurament recordareu molts dels que heu arribat ací en la
lectura d'este article, diu així:
«Banderita,
tú eres roja,
banderita, tú eres gualda;
llevas
sangre, llevas oro
en el fondo de tu alma...»
 |
| Fruits madurs a punt de soltar les llavors |
Posteriorment,
quan es va procedir a la redacció de la Constitució espanyola de
l'any 1978, al redactar l'Article 4t que feia referència a la
bandera espanyola, en una primera redacció, seguint la denominació
tradicional, els colors de la bandera s'identificaven com a rojo
i gualda. Este
últim adjectiu suscità la disconformitat de Camilo
José Cela,
que aleshores intervenia com a corrector gramatical, al·legant que
el terme gualda
corresponia a l'àmbit de la heràldica i que no era adient
utilitzar-lo en el context de la Constitució. Així les coses, en la
redacció final de la Constitució, en compte de gualda,
va aparèixer el terme amarilla,
quedant
així el susdit article:
«La
bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja,
amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de
las rojas».
I
per acabar, vull fer constància de la importància que tenen els
significats de les paraules per a comprendre millor la seua història.
Si analitzem l'etimologia de la nostra protagonista, la Reseda
luteola, tenim
que el terme Reseda prové del llatí «Resedo»
amb el significat de calmar i que segons Plini era utilitzada en
Itàlia per la fama que tenia de calmar les inflamacions, sobre tot
les produïdes pel reuma; i l'epítet específic luteola
que també prové del llatí
«luteus»,
significa precisament, de
color groc, i no un groc qualsevol, sinó el groc gualda
que
s'extrau d'esta planta.
 |
| Detall de les llavors |
