Amb
el terme genèric de barrelles
o plantes
barrelleres,
es designa a una sèrie plantes
arbustives o herbàcies que
creixen en zones costaneres i/o semiàrides en sols de marcat
caràcter halo-nitròfil o areno-calcaris amb argiles, la
majoria de les quals pertanyen als gèneres Suaeda,
Salsola, Atriplex, Arcthrocnemum, Salicornia,
etc, de la família Chenopodiaceae,
i
als
gèneres
aizoon i mesembryanthemum de
la família
aizoaceae.
Totes
elles posseeixen
unes
adaptacions
que les permeten viure en el medi salí, unes acumulant gran
quantitat de sals sòdiques i potàssiques en els seus teixits per
vèncer el potencial osmòtic del sòl i d’esta manera poder captar
l’aigua del mateix, altres excretant la sal mitjançant glàndules
o pels especials o confinant-la en òrgans
especialitzats.
Les
cendres d’estes i altres plantes van
estar
utilitzades des de temps
ancestrals
per obtenir els àlcalis necessaris per blanquejar
teixits,
fabricar
sabons
o per a la fabricació
del vidre.
El
lleixiu
de cendres
ja
es feia servir en l’antiga Roma per a blanquejar la roba. Este
lleixiu s’obtenia mesclant, i posteriorment colant, les cendres
riques en carbonats sòdics i potàssics en aigua en la proporció
aproximada de dos parts d’aigua per una de cendra. D’esta
manera les sals contingudes en la cendra de marcat caràcter alcalí,
per lixiviació,
quedaven dissoltes en l’aigua. La qualitat del lleixiu depenia en
gran part de l’origen de les cendres, les més preuades eren les
que s’obtenien de les branques fines de fusta dura (carrasca,
roure, faig...etc) i sobretot,
les procedents de plantes que creixien en medis salins rics en sals
potàssiques, és a dir, algunes de les nostres plantes
barrelleres.
El terme lleixiu
que deriva del llatí «lixivum»,
va donar, al seu torn, el de
lixiviació.
Pel
que fa al sabó,
el seu origen és incert, possiblement els primers sabons
rudimentaris es produirien de forma casual en mesclar-se les cendres
de focs cerimonials amb greixos animals i aigua de pluja, com
s’afirma en una llegenda romana que conta que van ser els esclaus
els
que van notar les seues propietats per rentar primer les seues mans i
després netejar les peces de vestir. Sense
adonar-se’n, estos esclaus van ser testimonis d’una
reacció química, la saponificació,
que es va
produir
en
reaccionar
els greixos
amb els carbonats de sodi o de potassi components de les cendres.
El
producte
resultant que ara denominem sabó, tenia la propietat de netejar
els
greixos degut al caràcter amfipàtic de les seues molècules, com
mes va demostrar posteriorment. La molècula de sabó per un extrem
és lipòfila i
atreu
les molècules de greix, i per l’altre hidròfila, que atreu les
molècules d’aigua, formant unes partícules anomenades micel·les
que són una emulsió de molècules de greix envoltades d’aigua que
s’eliminen amb el rentat.
Siga
quin siga el seu origen, el que és cert és que
per a la
fabricació de sabó és va demostrar que
el paper dels carbonats
de sodi o de potassi
components
de les cendres,
era de vital importància en el procés de saponificació.
El
resultat d’esta constatació
va produir que al
Llevant espanyol, on creixien en abundància les plantes barrelleres,
durant tota l’edat mitjana i moderna, sorgira una activitat
econòmica de vital importància basada tant en la producció d’estes
plantes com en la
comercialització del seu producte, la
pedra de barrella,
així com en la fabricació de sabó. Si
per a produir sabó s’utilitzaven majoritàriament sals potàssiques
el resultat eren sabons fluixos i, per contra, s’obtenien sabons
durs, sabó de pedra, si les sals eren sòdiques.
Al
País Valencià, a finals del S. XVIII, a partir d’informacions
extretes dels «correus
mercantils d’Espanya i les Índies»
i de les dades aportades per la «Real
Societat d’Amics del País Valencià»,
Tomás
Ricord
(1791) data l’existència d’obradors de sabó de pedra a Oriola,
Morvedre i Elx,
i de sabons
fluixos
a València,
Morvedre,
Llíria, Onil, Biar, Elx,
Albaida,
Alacant,
Castelló, Morella, Oriola, Peníscola, Alcoi i Alzira i
les seues partides.
I Pascual
Madoz
(1806-1870), al seu diccionari cita fàbriques de sabó a
Novelda,
Almoradí, Altea, Asp, Beniferri, Bigastre, Monòver, Oriola i
La Vila Joiosa,
en Alacant.
La
producció de sabó va seguir sent un art relativament primitiu fins
el
segle XVIII, quan Nicholas
Leblanc
(1742-1806),
va
obtenir sosa d’origen no orgànic utilitzant la sal comuna. El
mètode Leblanc
consistia
en fer reaccionar la sal comuna amb àcid sulfúric per a produir
sulfat sòdic i àcid clorhídric, posteriorment es mesclava el
sulfat sòdic amb pedra calcària
i carbó vegetal d’on s’obtenia una quantitat variable de sosa
que posteriorment se separava i cristal·litzava. El mètode ideat
per Leblanc
plantejava el problema dels residus contaminants que generava el
procés, entre ells l’alliberament de grans quantitats de gas
sulfhídric d’olor molt desagradable.
El
mètode Leblanc
per obtenir sosa va estar vigent fins que en 1870, el belga Ernest
Solvay
(1838-1922)
en va idear un de més eficaç utilitzant amoníac i diòxid de
carboni per obtenir el carbonat sòdic sense el residu tan molest
del gas sulfhídric. El mètode Solvay
prompte li va guanyar la partida al de Leblanc
la qual cosa va fer que en 1900, el 95%
de la producció mundial de sosa es realitzara per este nou mètode.
La
indústria
del vidre
és una de les més antigues creades per l'home. Va aparèixer fa
diversos mil·lennis en la
Conca
Mediterrània, És probable que foren
artesans fenicis
els que van establir la manufactura del vidre a Egipte, però va ser
a Roma on va néixer la indústria vidriera cap a l'any 20. Durant
d’Edat Mitjana, amb l’expansió del comerç el vidre arribà
a Venècia i la seua producció es concentrà
en l’illa de Murano que dominaria el mercat europeu fins l’any
1700. Els venecians, escrupolosos per mantenir els secrets i
la qualitat dels seus productes van acabar per prohibir la producció
de vidres que no foren sòdics i estigueren fabricats amb la Barrella
Fina d’Alacant
raó que explica la presència de comerciants d’origen venecià i
altarés en
Alacant des d’èpoques primerenques. Però com l’espionatge
industrial ja funcionava, des
de Murano,
la tècnica del vidre arribà a Alemanya i Bohèmia des d’on es va
expandir a la resta del món.
 |
| Barrella fina d'Alacant (Halogeton sativus) |
A
la Península Ibèrica, i al llarg de l’Edat Mitjana serà a
Catalunya la regió on
més creixerà la indústria del vidre. Hi ha constància documental
datada en 1189 de l’existència d’un centre de producció de
vidre a l’entorn del monestir benedictí de Poblet (Tarragona) i
d’ací, acompanyant l’expansió dels cenobis benedictins la
indústria del vidre s’estendria per tota Catalunya, en especial a
Barcelona, on la presència benedictina era considerable, ampliant-se
la producció entre
els segles XVI i XVIII a
poblacions com Mataró,
Arenys de Mar, Molins de Rei, Vimbodí, Manresa, etc. Hi ha dades
documentals que corroboren que fins i tot la Casa Reial espanyola
venia a comprar vidre a Mataró.
Al
País Valencià, malgrat que hi ha vestigis de l’existència de
tallers vidriers que daten de l’època romana com els de Salines
(Alacant), o d’ascendència andalusí a Busot (Alacant) i l’Olleria
(València), també arribà l’expansió dels vidriers catalans. A
Paterna (València) s’alternava la producció de vidre de clara
influència catalana amb la terrissa, i a Elx, l’arqueòleg Pere
Ibarra
(1858-1934), en «las
Actas
de Elche»
data l’existència al S. XV de forns de vidre regentats per mestres
vidriers a l’estil de l’offici
català. A
més, Jerónimo
Münzer,
alemany que
viatjà per Espanya i Portugal entre els anys 1494 i 1495 parla de la
indústria del vidre en ciutats com Elx,
Oriola, Múrcia, Alhama i Lorca
i, en termes generals,
alaba el vidre sumptuari produït al Regne de València. Ricord
(1791) data l’existència de forns de vidre a València,
Alacant, Salines,
Olleria i Alzira,
i Cavanilles,
a més de parlar de la fàbrica de vidre a Busot, en referir-se
dels vidres fabricats a l’Olleria comenta, «para
la fábrica de vidrio traen de Alicante la barrilla, y de las lomas
contiguas á la población y convento de capuchinos la arena
necesaria para las mezclas»
A
Mallorca, la història del vidre entre els segles XIV i XVIII també
està determinada per la forta influència exercida per la vidrieria
catalana a més de la veneciana. I a Segòvia, amb l’arribada de la
dinastia dels Borbons a Espanya, l’any 1727 es construí la Real
Fábrica
de Vidrios y Cristales de La Granja.
El vidre s’obté de la fusió en forns i a elevades temperatures de la sílice, (abundant en la sorra de platja), carbonats de sodi o de potassi i carbonat càlcic (pedra calcària). Si bé és cert que la sílice és el principal component del vidre, presentava uns greus inconvenients, l’elevada temperatura de fusió (1800-2000 ºC) i l’elevada viscositat quan es fonia que complicava el modelat i la manipulació. Per corregir estos inconvenients s’afegien a la mescla els carbonats de sodi o de potassi que feien que disminuïra la temperatura de fusió i la viscositat, i el carbonat càlcic, que en convertir-se en òxid de calç, feia que augmentara la resistència química i la duresa del vidre. Posteriorment, en funció dels tipus de vidre a fabricar, se li han afegit altres components fonamentalment òxids metàl·lics de plom, bor, magnesi, calci...etc, per a donar-li color, i silicats d’alumini que li confereixen resistència al calor.
A
l’antic Egipte, el carbonat de sodi necessari per a la fabricació
del vidre s’obtenia
d’uns jaciments naturals existents a la Vall
del Natró
(Uadi
al-Natrum)
entre El Cairo i Alexandria, d’on s’obtenia
el natró
(sal
divina),
una roca carbonatada rica en carbonat de sodi, entre altres
components, que tenia propietats netejadores, absorbents
i antisèptiques per la qual cosa era utilitzada, a més de la
fabricació del vidre, en cerimònies de purificació i en la
confecció de les mòmies. Plini
el Vell
(23-79 d.c.) narra en la seua Historia
Natural
que el descobriment d’este material per a la fabricació del vidre
va tenir lloc a Síria quan uns mercaders de natró en ruta cap a
Egipte, en voler preparar el seu menjar i no trobar pedres on
col·locar les olles, van utilitzar trossos de natró que portaven
en la càrrega i al matí següent van vore com les pedres s’havien
fos
i la seua reacció amb l’arena havia donat lloc a un material
brillant semblant a una pedra artificial. Història o llegenda, dóna
igual, tal volta siga este l’origen del vidre.
El
terme natró que en grec donaria nitro
i
en llatí nitrum
> natrium.,
va donar posteriorment nom al sodi,
del qual deriva el seu símbol químic Na.
La sosa i la barrella.
Fins
els procediments desenvolupats als segles XVIII i XIX per a
l’obtenció de sosa, que he comentat abans, les sals alcalines
podien obtenir-se del natró (àlcali mineral) o també cremant
plantes barrelleres (àlcali vegetal). És difícil determinar quan i
on s’inicia l’explotació i el cultiu d’estes plantes i la
consegüent producció de la pedra de barrella. A la Península
Ibèrica i més en concret al Llevant espanyol, és a partir del S.
XV quan comencen a aparèixer els primers documents de caràcter
fiscal i notarial, a més de cròniques de viatgers, que donen
testimoni de la producció i comercialització d’este preuat
producte que va suposar una gran activitat comercial entre els segles
XVI i XVIII per als ports d’Alacant i Cartagena perquè els
fabricants de sabó francesos i genovesos, així com els productors
de vidre venecians requerien este material per a fabricar els seus
productes. Pel port d’Alacant eixien cap als ports europeus les
barrelles de Villena, Elda, Novelda Agost, Elx, Alacant i Oriola, i
pel port de Cartagena les de Lorca, Totana, Alhama, etc. Durant el S.
XVIII la barrella i la sosa constituïen el 80% de les exportacions
del Port d’Alacant.
La importància que la producció de soses i barrelles va tenir en l’antiguitat queda manifesta en l’abundància de fitotopònims que ens han arribat, com ara: la partida de la Barrella en poblacions com la Pobla de Farnals i Massamagrell ; el topònim de Busot, segons Coromines, podria derivar de Bu-s-saud, on saud seria el plural de sauda (sosa); a Lleida hi ha la població de Soses, i més proper a nosaltres, al Camp d’Elx està la vereda de les Cendres que discorre des de les proximitats del Fondó i la partida dels Bassars, pròxima a la població de l’Altet, que seria el camí per on els carreters portarien les mercaderies en direcció als ports de Santa Pola i Alacant.
La importància econòmica de la producció i comercialització de les barrelles que a judici de Mariano Lagasca: «tales plantas habían dado más millones a la nación que las minas del Potosí y de Guanajuato, localizadas en los territorios de ultramar», queda reflectida en els nombrosos testimonis que ens han deixat historiadors i viatgers de l’època, que per qüestió d’espai inclouré en una nova entrada al blog on ademés hi ha un resum de les plantes barrelleres que Mariano Lagasca cita en la seua obra "Memoria sobre las plantas barrilleras de España" i que podeu llegir punxant sobre el següent enllaç:
