El paper de les barrelles en la fabricació del sabó i del vidre.

Amb el terme genèric de barrelles o plantes barrelleres, es designa a una sèrie plantes arbustives o herbàcies que creixen en zones costaneres i/o semiàrides en sols de marcat caràcter halo-nitròfil o areno-calcaris amb argiles, la majoria de les quals pertanyen als gèneres Suaeda, Salsola, Atriplex, Arcthrocnemum, Salicornia, etc, de la família Chenopodiaceae, i als gèneres aizoon i mesembryanthemum de la família aizoaceae. Totes elles posseeixen unes adaptacions que les permeten viure en el medi salí, unes acumulant gran quantitat de sals sòdiques i potàssiques en els seus teixits per vèncer el potencial osmòtic del sòl i d’esta manera poder captar l’aigua del mateix, altres excretant la sal mitjançant glàndules o pels especials o confinant-la en òrgans especialitzats. Les cendres d’estes i altres plantes van estar utilitzades des de temps ancestrals per obtenir els àlcalis necessaris per blanquejar teixits, fabricar sabons o per a la fabricació del vidre.

 

El lleixiu de cendres ja es feia servir en l’antiga Roma per a blanquejar la roba. Este lleixiu s’obtenia mesclant, i posteriorment colant, les cendres riques en carbonats sòdics i potàssics en aigua en la proporció aproximada de dos parts d’aigua per una de cendra. D’esta manera les sals contingudes en la cendra de marcat caràcter alcalí, per lixiviació, quedaven dissoltes en l’aigua. La qualitat del lleixiu depenia en gran part de l’origen de les cendres, les més preuades eren les que s’obtenien de les branques fines de fusta dura (carrasca, roure, faig...etc) i sobretot, les procedents de plantes que creixien en medis salins rics en sals potàssiques, és a dir, algunes de les nostres plantes barrelleres. El terme lleixiu que deriva del llatí «lixivum», va donar, al seu torn, el de lixiviació.

Pel que fa al sabó, el seu origen és incert, possiblement els primers sabons rudimentaris es produirien de forma casual en mesclar-se les cendres de focs cerimonials amb greixos animals i aigua de pluja, com s’afirma en una llegenda romana que conta que van ser els esclaus els que van notar les seues propietats per rentar primer les seues mans i després netejar les peces de vestir. Sense adonar-se’n, estos esclaus van ser testimonis d’una reacció química, la saponificació, que es va produir en reaccionar els greixos amb els carbonats de sodi o de potassi components de les cendres. El producte resultant que ara denominem sabó, tenia la propietat de netejar els greixos degut al caràcter amfipàtic de les seues molècules, com mes va demostrar posteriorment. La molècula de sabó per un extrem és lipòfila i atreu les molècules de greix, i per l’altre hidròfila, que atreu les molècules d’aigua, formant unes partícules anomenades micel·les que són una emulsió de molècules de greix envoltades d’aigua que s’eliminen amb el rentat.

Siga quin siga el seu origen, el que és cert és que per a la fabricació de sabó és va demostrar que el paper dels carbonats de sodi o de potassi components de les cendres, era de vital importància en el procés de saponificació. El resultat d’esta constatació va produir que al Llevant espanyol, on creixien en abundància les plantes barrelleres, durant tota l’edat mitjana i moderna, sorgira una activitat econòmica de vital importància basada tant en la producció d’estes plantes com en la comercialització del seu producte, la pedra de barrella, així com en la fabricació de sabó. Si per a produir sabó s’utilitzaven majoritàriament sals potàssiques el resultat eren sabons fluixos i, per contra, s’obtenien sabons durs, sabó de pedra, si les sals eren sòdiques.

Al País Valencià, a finals del S. XVIII, a partir d’informacions extretes dels «correus mercantils d’Espanya i les Índies» i de les dades aportades per la «Real Societat d’Amics del País Valencià», Tomás Ricord (1791) data l’existència d’obradors de sabó de pedra a Oriola, Morvedre i Elx, i de sabons fluixos a València, Morvedre, Llíria, Onil, Biar, Elx, Albaida, Alacant, Castelló, Morella, Oriola, Peníscola, Alcoi i Alzira i les seues partides. I Pascual Madoz (1806-1870), al seu diccionari cita fàbriques de sabó a Novelda, Almoradí, Altea, Asp, Beniferri, Bigastre, Monòver, Oriola i La Vila Joiosa, en Alacant.

 La producció de sabó va seguir sent un art relativament primitiu fins el segle XVIII, quan Nicholas Leblanc (1742-1806), va obtenir sosa d’origen no orgànic utilitzant la sal comuna. El mètode Leblanc consistia en fer reaccionar la sal comuna amb àcid sulfúric per a produir sulfat sòdic i àcid clorhídric, posteriorment es mesclava el sulfat sòdic amb pedra calcària i carbó vegetal d’on s’obtenia una quantitat variable de sosa que posteriorment se separava i cristal·litzava. El mètode ideat per Leblanc plantejava el problema dels residus contaminants que generava el procés, entre ells l’alliberament de grans quantitats de gas sulfhídric d’olor molt desagradable.

 El mètode Leblanc per obtenir sosa va estar vigent fins que en 1870, el belga Ernest Solvay (1838-1922) en va idear un de més eficaç utilitzant amoníac i diòxid de carboni per obtenir el carbonat sòdic sense el residu tan molest del gas sulfhídric. El mètode Solvay prompte li va guanyar la partida al de Leblanc la qual cosa va fer que en 1900, el 95% de la producció mundial de sosa es realitzara per este nou mètode.

  La indústria del vidre és una de les més antigues creades per l'home. Va aparèixer fa diversos mil·lennis en la Conca Mediterrània, És probable que foren artesans fenicis els que van establir la manufactura del vidre a Egipte, però va ser a Roma on va néixer la indústria vidriera cap a l'any 20. Durant d’Edat Mitjana, amb l’expansió del comerç el vidre arribà a Venècia i la seua producció es concentrà en l’illa de Murano que dominaria el mercat europeu fins l’any 1700. Els venecians, escrupolosos per mantenir els secrets i la qualitat dels seus productes van acabar per prohibir la producció de vidres que no foren sòdics i estigueren fabricats amb la Barrella Fina d’Alacant raó que explica la presència de comerciants d’origen venecià i altarés en Alacant des d’èpoques primerenques. Però com l’espionatge industrial ja funcionava, des de Murano, la tècnica del vidre arribà a Alemanya i Bohèmia des d’on es va expandir a la resta del món.

 

Barrella fina d'Alacant (Halogeton sativus)

A finals de l’Edat Mitjana hi havia dos models de producció de vidre, el venecià ubicat a l’illa de Murano i l’altarés, amb centre en Altare, municipi situat a la província de Savona, a la Ligúria italiana, a 45 Km de Gènova. Estos dos centres van competir durant més de quatre segles per la producció de vidre sumptuari fins que a finals del S. XV es consolidà un nou nucli productiu a la Península Ibèrica a Barcelona, capitalitzat per «l’offici dels vidriers» que arribà a generar una nova tipologia de producció del vidre en el panorama europeu.

A la Península Ibèrica, i al llarg de l’Edat Mitjana serà a Catalunya la regió on més creixerà la indústria del vidre. Hi ha constància documental datada en 1189 de l’existència d’un centre de producció de vidre a l’entorn del monestir benedictí de Poblet (Tarragona) i d’ací, acompanyant l’expansió dels cenobis benedictins la indústria del vidre s’estendria per tota Catalunya, en especial a Barcelona, on la presència benedictina era considerable, ampliant-se la producció entre els segles XVI i XVIII a poblacions com Mataró, Arenys de Mar, Molins de Rei, Vimbodí, Manresa, etc. Hi ha dades documentals que corroboren que fins i tot la Casa Reial espanyola venia a comprar vidre a Mataró.

Al País Valencià, malgrat que hi ha vestigis de l’existència de tallers vidriers que daten de l’època romana com els de Salines (Alacant), o d’ascendència andalusí a Busot (Alacant) i l’Olleria (València), també arribà l’expansió dels vidriers catalans. A Paterna (València) s’alternava la producció de vidre de clara influència catalana amb la terrissa, i a Elx, l’arqueòleg Pere Ibarra (1858-1934), en «las Actas de Elche» data l’existència al S. XV de forns de vidre regentats per mestres vidriers a l’estil de l’offici català. A més, Jerónimo Münzer, alemany que viatjà per Espanya i Portugal entre els anys 1494 i 1495 parla de la indústria del vidre en ciutats com Elx, Oriola, Múrcia, Alhama i Lorca i, en termes generals, alaba el vidre sumptuari produït al Regne de València. Ricord (1791) data l’existència de forns de vidre a València, Alacant, Salines, Olleria i Alzira, i Cavanilles, a més de parlar de la fàbrica de vidre a Busot, en referir-se dels vidres fabricats a l’Olleria comenta, «para la fábrica de vidrio traen de Alicante la barrilla, y de las lomas contiguas á la población y convento de capuchinos la arena necesaria para las mezclas»

A Mallorca, la història del vidre entre els segles XIV i XVIII també està determinada per la forta influència exercida per la vidrieria catalana a més de la veneciana. I a Segòvia, amb l’arribada de la dinastia dels Borbons a Espanya, l’any 1727 es construí la Real Fábrica de Vidrios y Cristales de La Granja.

El vidre s’obté de la fusió en forns i a elevades temperatures de la sílice, (abundant en la sorra de platja), carbonats de sodi o de potassi i carbonat càlcic (pedra calcària). Si bé és cert que la sílice és el principal component del vidre, presentava uns greus inconvenients, l’elevada temperatura de fusió (1800-2000 ºC) i l’elevada viscositat quan es fonia que complicava el modelat i la manipulació. Per corregir estos inconvenients s’afegien a la mescla els carbonats de sodi o de potassi que feien que disminuïra la temperatura de fusió i la viscositat, i el carbonat càlcic, que en convertir-se en òxid de calç, feia que augmentara la resistència química i la duresa del vidre. Posteriorment, en funció dels tipus de vidre a fabricar, se li han afegit altres components fonamentalment òxids metàl·lics de plom, bor, magnesi, calci...etc, per a donar-li color, i silicats d’alumini que li confereixen resistència al calor.

A l’antic Egipte, el carbonat de sodi necessari per a la fabricació del vidre s’obtenia d’uns jaciments naturals existents a la Vall del Natró (Uadi al-Natrum) entre El Cairo i Alexandria, d’on s’obtenia el natró (sal divina), una roca carbonatada rica en carbonat de sodi, entre altres components, que tenia propietats netejadores, absorbents i antisèptiques per la qual cosa era utilitzada, a més de la fabricació del vidre, en cerimònies de purificació i en la confecció de les mòmies. Plini el Vell (23-79 d.c.) narra en la seua Historia Natural que el descobriment d’este material per a la fabricació del vidre va tenir lloc a Síria quan uns mercaders de natró en ruta cap a Egipte, en voler preparar el seu menjar i no trobar pedres on col·locar les olles, van utilitzar trossos de natró que portaven en la càrrega i al matí següent van vore com les pedres s’havien fos i la seua reacció amb l’arena havia donat lloc a un material brillant semblant a una pedra artificial. Història o llegenda, dóna igual, tal volta siga este l’origen del vidre.

El terme natró que en grec donaria nitro i en llatí nitrum > natrium., va donar posteriorment nom al sodi, del qual deriva el seu símbol químic Na.

La sosa i la barrella.

Fins els procediments desenvolupats als segles XVIII i XIX per a l’obtenció de sosa, que he comentat abans, les sals alcalines podien obtenir-se del natró (àlcali mineral) o també cremant plantes barrelleres (àlcali vegetal). És difícil determinar quan i on s’inicia l’explotació i el cultiu d’estes plantes i la consegüent producció de la pedra de barrella. A la Península Ibèrica i més en concret al Llevant espanyol, és a partir del S. XV quan comencen a aparèixer els primers documents de caràcter fiscal i notarial, a més de cròniques de viatgers, que donen testimoni de la producció i comercialització d’este preuat producte que va suposar una gran activitat comercial entre els segles XVI i XVIII per als ports d’Alacant i Cartagena perquè els fabricants de sabó francesos i genovesos, així com els productors de vidre venecians requerien este material per a fabricar els seus productes. Pel port d’Alacant eixien cap als ports europeus les barrelles de Villena, Elda, Novelda Agost, Elx, Alacant i Oriola, i pel port de Cartagena les de Lorca, Totana, Alhama, etc. Durant el S. XVIII la barrella i la sosa constituïen el 80% de les exportacions del Port d’Alacant.

La importància que la producció de soses i barrelles va tenir en l’antiguitat queda manifesta en l’abundància de fitotopònims que ens han arribat, com ara: la partida de la Barrella en poblacions com la Pobla de Farnals i Massamagrell ; el topònim de Busot, segons Coromines, podria derivar de Bu-s-saud, on saud seria el plural de sauda (sosa); a Lleida hi ha la població de Soses, i més proper a nosaltres, al Camp d’Elx està la vereda de les Cendres que discorre des de les proximitats del Fondó i la partida dels Bassars, pròxima a la població de l’Altet, que seria el camí per on els carreters portarien les mercaderies en direcció als ports de Santa Pola i Alacant.

La importància econòmica de la producció i comercialització de les barrelles que a judici de Mariano Lagasca: «tales plantas habían dado más millones a la nación que las minas del Potosí y de Guanajuato, localizadas en los territorios de ultramar», queda reflectida en els nombrosos testimonis que ens han deixat historiadors i viatgers de l’època, que per qüestió d’espai inclouré en una nova entrada al blog on ademés hi ha un resum de les plantes barrelleres que Mariano Lagasca cita en la seua obra "Memoria sobre las plantas barrilleras de España" i que podeu llegir punxant sobre el següent enllaç:

"APUNTS HISTÒRICS SOBRE LA PRODUCCIÓ I COMERCIALITZACIÓ DE LES PLANTES BARRELLERES"