Els «pinets», unes males herbes que s'han naturalitzat a la Vall de Beneixama

 Els «pinets», que és com les anomenen a Beneixama, són unes males herbes invasores , molt difícils de eradicar segons la gent de camp, que van aparèixer a la nostra Vall no fa molt de temps. Pertanyen al gènere Conyza de la família de les compostes (Asteraceae), i segons m'apunta Emili Laguna, a les nostres comarques hi ha tres espècies principals: Conyza canadensis, Conyza bonariensis i Conyza sumatrensis, a més d'alguns híbrids, com ara, C. bonariensis x C. sumatrensis, C. bonariensis x C. canadensis i C. canadensis x C. sumatrensis, i molt probablement el tri-hibrid, C. bonariensis x C. canadensis x C. sumatrensis. A més, a algunes comarques de València i Castelló se n'ha descrit una quarta espècie molt rara, la Conyza primulifolia.

 

Bancal amb pinets (Conyza canadensis), al fons el Camp de Mirra

A banda de les hibridacions, l'epítet específic amb què s'anomenen ja ens aporta una primera aproximació del seu origen: les zones tropicals i subtropicals d'Amèrica Central o Amèrica del Sud, llevat de la C. canadensis, que prové d'Amèrica del Nord. Totes elles van estat introduïdes en Europa de forma casual, possiblement formant part de cultivars destinats als jardins botànics de l'època. Hi ha constància documental (1) de la presència de C. canadensis al S. XVII al Jardin de Blois a la Vallée de la Loire, a França i de la C. Sumatrensis, a mitjan S. XIX al Jardí Botànic de Cotlliure al sud de França, des d'on es va estendre a començaments del S. XX a Catalunya i el País Valencià. I pel que fa a la C. Bonariensis que se sap que ha estat naturalitzada en Espanya des de començaments del S. XIX per la seua presència en diversos plecs d'herbari conservats al Reial Jardí Botànic de Madrid.

 A dia de hui, la presència als camps de les diverses espècies de Conyza constitueix un greu problema agronòmic en moltes regions de la Península Ibèrica i, en especial, a Catalunya i el País Valencià, on més abunden. La problemàtica de les infestacions de Conyza en terrenys agrícoles està relacionada directament amb la implantació de tècniques de no conreu de la terra on el control de les males herbes ha estat basat fonamentalment en la utilització de productes químics i amb molta freqüència en l'ús d'un sol principi actiu, la qual cosa ha provocat l'aparició de resistències als herbicides. Si a açò afegim l'enorme capacitat de producció i dispersió de les llavors d'estes herbes, ja tenim el còctel perfecte que ens explica la seua capacitat colonitzadora. En un experiment fet a l'Argentina (2) amb la C. bonariensis es va demostrar que una sola planta pot produir al voltant de 375.000 llavors, que dispersades pel vent poden abastar distàncies, en alguns casos de més de 500 m, encara que el 99% s'han trobat en un radi de 100 m de la planta mare.

A la vall de Beneixama, com he comentat al començament de l'escrit, segons em comenten alguns llauradors als qui he entrevistat, estes herbes no es coneixien i van començar a aparèixer no fa gaires anys. Pel que sembla, segons les meues observacions i els apunts que m'ha fet Emili Laguna es pot constatar la presència a la nostra Vall de les tres varietats principals de Conyza, la C. bonariensis, la C. canadensis i la C. sumatrensis, a banda de possibles hibridacions més difícils d'identificar.

 

Olivar envaït per Conyza bonariensis

 La Conyza bonariensis (L.) Cronq. és la més abundant ocupant vores de camins, llocs remoguts i, sobre tot, olivars que han deixat de llaurar-se on les males herbes es combaten a base d'herbicides. És la Conyza més xicoteta de totes, a penes assoleix els 40-60 cm d'altura. La tija cilíndrica es ramifica primer des de la base i després per fer les inflorescències. Les fulles són senceres, allargades i estretes, encara que els inferiors poden poden tenir els marges dentats i estan cobertes de pèls. Les flors són de color groguenc tirant a blanquinós i quan fructifica forma molts aquenis amb vilans de color blanc, això també la diferencia de les altres espècies del gènere que tenen vilans de color groguenc, com torrats. Floreix durant l'estiu i sobretot a la tardor. En català se la coneix també amb la denominació de cànem bord, i en castellà amb les de zamarraga, hierba carnicera, simones..., etc. segons regions, i a l'Argentina amb les de mata negra o rama negra, entre altres.

 

Mata de Conyza bonariensis al marge d'un camí

La Conyza bonariensis (L.) Cronq. ha estat usada com a planta medicinal per les seues propietats antireumàtiques, diürètiques, vermífugues, febrífugues, desinfectants (en forma de cataplasma), protectora del fetge...etc, i a més repel·leix els pugons, en clara referència a la seua denominació, Conyza, nom genèric que prové del grec konops = "puça", o konis = "pols", referint-se al pols de la planta seca que s'utilitza para repel·lir els insectes. L'abreviatura Cronq. que apareix al final de l'epítet fa referència al sistema Cronquist de classificació de les plantes que va ser desenvolupat en 1981 pel botànic nord-americà Arthur John Cronquist.

 

Detall dels capítols florals. Hom pot observar els fruits (aquenis) provistos de papus o vil·lans per facilitar la dispersió pel vent.

Als olivars regats per degoteig, acompanyant els pinets solen aparèixer dues herbes més que aprofiten la humitat extra que este sistema de reg les proporciona. Són herbes autòctones, no al·lòctones com les Conyza; parle de l’herba berruguera (Heliotropium europaeum) coneguda també com a herba passarellera o herba alacranera per la disposició de les flors en inflorescències allargades que van desenrotllant-se com una cua d’alacrà; i de l’olivarda o jolivarda (Dittrichia viscosa = Inula viscosa) que a Beneixama també es coneix com apegalosa, degut al tacte apegalós que li confereix la resina que exsuden les seues tiges.

 

Mates d'herba alacranera (Eliotropium europaeum) a l'olivar

La denominació d’olivarda, ja ens dóna una pista de la seua relació amb l’olivar perquè des del punt de vista biològic es podria dir que és una planta protectora d’este cultiu ja que en ella sol reproduir-se i hivernar l’Eupelmus urozonus, una espècie de vespa depredadora de la mosca de l'olivera, Bactrocera oleae, i la seua presència serveix de control natural d'esta plaga tan nociva per als olivars que produeix la caiguda prematura de les olives. Observacions fetes a Grècia mostren que en olivars en els quals es va eliminar l’olivarda van ser atacats per la mosca de l'olivera i la producció va caure de manera alarmant.

 

Mates d'olivarda (Dittrichia viscosa) a l'olivar

A més, l’olivarda ha estat usada com un insecticida natural; per a això es penjaven manolls d'aquesta planta del sostre a les cases i estables, a ella acudien les mosques atretes per la substància viscosa de les seues fulles i quedaven pegades, d’ací la denominació d’atrapamosques o herba mosquitera amb què també se la coneix. Una altra ocupació que li han donat els pastors, era mesclar-la amb palla en el llit del bestiar per a espantar o retindre les puces en la substància viscosa, per això en algunes localitats es diu també matapuces.

 

Dittrichia viscosa. Detall dels capítols florals

El gènere Dittrichia de la família de les compostes (Asteraceae) es va formar en una data relativament recent amb la divisió del gènere Inula (d’ací la sinonímia de la nomenclatura) i el seu nom és en honor al botànic alemany Manfred Dittrich. L’epítet «viscosa» prové del llatí «viscum» i que significa apegalós, en clara referència a les qualitats de les seues fulles.

  Al camí del Camp de Mirra vaig observar les altres Conyza a què faig referència en este article, la C. Sumatrensis i la C. Canadensis. Em va cridar l'atenció que les dues sobrepassaven les 2 m d'altura, cosa que no passava amb la C. bonariensis que, com he dit abans, no sobrepassa el mig metre. La primera, la C. sumatrensis, la vaig descobrir al costat de la séquia, a un centenar de metres de l'antic escorxador municipal de Beneixama.  

 

Mata de Conyza sumatrensis

Té moltes fulles, lanceolades i una mica dentades. La tija, que inicialment no presenta ramificacions, així com les fulles, estan cobertes de pels llargs i blanets. Els capítols florals, que són xicotets i molt nombrosos, s'agrupen en una inflorescència de forma ovalada que es forma per ramificació a la part superior de la tija, la qual cosa provoca que pel pes de les flors la planta tombe una mica. M'apunta Emili Laguna que una de les característiques que la distingeix és l'amplària de les fulles basals, prou més amples que les altres espècies de Conyza, podent sobrepassar els 2 cm.

 

Conyza sumatrensis. Detall de la inflorescència

Conyza sumatrensis. Detall de la tija

Més endavant, a les mateixes portes del Camp de Mirra, hi ha una vinya abandonada envaïda totalment per C. canadensis. Esta Conyza que també pot sobrepassar els dos metres d’altura ramifica només a la inflorescència amb capítols florals més prims. És distingeix de les altres Conyza per tenir pels rígids a la tija i els marges de les fulles mentre que les altres espècies els tenen més llargs i blanets, com es pot observar a les fotografies. També les fulles són d’un color verd més intens, no tan grisenques com a les altres dues especies.

Vinya abandonada envaïda per Conyza canadensis

 

Conyza canadensis. Detall de la tija

Com veieu ens trobem davant d’unes herbes invasores les poblacions de les quals han ocupat i continuen ocupant grans extensions de terreny per les nostres comarques, la qual cosa fa que plantejar-se la seua total eradicació en el medi natural resulte il·lusori. No obstant això, pel seu temperament arvense i ruderal, si que resulta possible escometre el seu control mitjançant les diverses tècniques de conreu (llaurat de la terra, sega..etc) i l'ús d'herbicides adients, però això és una altra història.

(1) Atlas de las plantas alóctonas invasoras de España

(2) Estimación del número de semillas en poblaciones de Conyza bonariensis

L’Esperó de Cavaller

Passada la primavera quan comença a intensificar-se la calor pròpia de l’estiu, la majoria de les herbes les flors de les quals han omplert de color els secans de la Vall de Beneixama i les voreres dels camins, han acabat el seu temps de florida; només en queden unes poques de floració més tardana o més resistents a la xafogor pròpia de l’època. Entre estes herbes en destaca una de flors molt cridaneres, l’esperó de cavaller (Delphinium gracile DC.), que a les nostres terres podem veure florida als mesos de juliol i agost.

L'Esperó del Cavaller (Delphinium gracile DC.)

Es tracta d’una herba de tiges fines d’entre 30 i 90 cm d’altura les flors de la qual s’agrupen en una vistosa inflorescència que es distribueix amb una simetria espiral perfecta al voltant de la tija formant un raïm d’entre 5-15 capricioses flors zigomorfes d'un bonic color blau violeta, acabades en un esperó recorbat cap amunt.

Aspecte general de la planta

Estes flors d'estranya morfologia estan formades per dos embolcalls, el més exterior on s’hi troben els sèpals, finalitza amb el clàssic esperó que li dóna nom a la planta, i l’interior, que està format per quatre pètals lliures, que al tenir la mateixa consistència i color que els sèpals fa que siga difícil distingir-los a simple vista. En madurar, cadascuna de les flors donarà lloc a tres fol·licles que s’obriran per la part central alliberant les llavors, petites granes negres de forma esfèrica.

Detall de les flors

Detall de les fulles

A banda de la bellesa de les inflorescències, com a curiositat botànica destacaria que totes les espècies del gènere Delphinium tenen una alta toxicitat per posseir un alcaloide, la delfinina molt semblant a la aconitina, present en totes les parts de les plantes del gènere Aconitum amb les quals comparteix parentiu ja que pertanyen a la mateixa família, Ranunculaceae.

Aconitum napellus L. Nom comú català: Acònit blau, escanyallops, herba tora, matallops blau, etc.

Els acònits són plantes pròpies de l’alta muntanya i són molt freqüents en els massissos muntanyosos del nord de la Península Ibèrica descendint fins i tot al Sistema Ibèric i al Central, sempre per damunt els 1000 m.s.n.m., per la qual cosa és molt improbable trobar-ne a les comarques alacantines, encara que hi ha testimonis d’haver sigut recol·lectats en terres de Castelló, en concret el Aconitum napellus L., de fors blaves o violàcies, amb una certa versemblança al nostre Delphinium.

La delfinina i la aconitina actuen sobre el sistema nerviós central, provocant excitació al principi i paràlisi al final podent provocar la mort per asfixia en afectar el sistema respiratori, la qual cosa ha fet que estiga prohibida la comercialització d’estes plantes amb finalitats alimentoses o medicinals. No obstant això, a la comarca d’Aliste (Zamora) els Delphinium estan considerades com a bones plantes mel·líferes. També hi ha testimonis de ramaders que han observat com vaques o cavalls que pasturen per l’alta muntanya, en trobar-se acònits els ignoren, i és perquè tenen gravat en el sistema genètic la seua perillositat.

Capolls abans de madurar

Els tres fol·licles a què dóna lloc cadascuna de les flors

Fol·licles alliberant les llavors

Però tornant a la nostra planta, comentar que l’abreviatura DC. que apareix en la seua denominació fa referència a Augustin Pyrame de Candolle (1778-1841), botànic i micòleg suís, cofundador amb Linné de la sistemàtica taxonòmica moderna per classificar les plantes. És autor de l’obra «Théorie élémentaire de la Botanique» (1813), on va desenvolupar el concepte de taxonomia i va considerar com a caràcter taxonòmic fonamental la complexitat de l'aparell vegetatiu, dividint a les plantes en vasculars i cel·lulars.

L’epítet que dóna nom al gènere Delphinium prové del grec «Delphínion» que significa precisament «esperó de cavaller» i l’epítet específic gracile prové del llatí «gracilis-e» que significa esvelt, delicat, fi, en clara al·lusió a l’aspecte de la planta.

El ginestell valencià

La planta que us presente hui, el ginestell valencià (Genista valentina subsp. valentina) coneguda també amb els noms de ginesta fina o ginesta de graneres, i en castellà amb els de iniesta o retama, ha estat fotografiada al Barranc de l'Esquerra que hi ha al final de la vereda de la Lloma de les Cabres que separa els termes municipals de Beneixama i el Camp de Mirra. És un endemisme valencià, l'àrea de distribució del qual comprèn fonamentalment la part occidental de la província de València, estenent-se pel SW a les d'Alacant i Albacete.

 

Vista de la Vall de Beneixama des del Barranc de l'Esquerra. Al fons la població del Camp de Mirra. Es pot observar el traçat de la vereda de la Lloma de les Cabres que separa els termes municipals de Beneixama i el Camp de Mirra

Mata del Ginestell Valencià en plena floració

 

Dues vistes de la mateixa mata fetes una setmana després quan ha passat la floració

 Em comenta l'Agent Mediambiental José Aragoneses que és precisament este barranc del terme de Beneixama el punt més al sud del País Valencià o s'han trobat exemplars d'esta planta i que s'està procedint a l'arreplega de llavors a fi de reintroduir-la a la zona de la Serra de la Solana afectada per l'incendi de juliol de 2019 on era relativament abundant.

 

Detall de les branques florides

És un arbust erecte i compacte, molt ramificat des de la base. Les fulles superiors de les branques floríferes són assentades i alternes, de fins 1 mm d'amplària, amb forma el·líptica. Les flors papilionàcies de color groc intens es disposen al final de les tiges formant inflorescències allargades. Tenen el calze campanulat format per cinc sèpals soldats; la corol·la té cinc pètals, un superior major que la resta anomenat estendard, perquè sembla una vela al vent; dos pètals laterals, les ales, i dos inferiors soldats a mena de carena de vaixell. Esta forma de les flors és característica de tots els gèneres de la família Leguminosae (Fabaceae) a la qual pertany i com s'assemblen a una papallona en vol, a esta família se la coneix també amb el nom Papilionaceae.

 

Detall de les flors

Detall dels fruits

Les tiges del ginestell, per la seua flexibilitat, antigament s'utilitzaven per a la fabricació de graneres i com és una planta molt resistent a la sequera s'ha usat en restauracions ambientals en talussos secs i degradats.

Juliol de 2020. Floració del Romer Blanc i de la Vidiella

En una visita post-confinament al Pou de la Neu de Beneixama, a l'inici del sender que corre entre el Barranc del Madronyal i l'ombria del Cabecet de Maigmó, m'ha cridat l'atenció l'espectacular floració de dues plantes, el romer blanc (Helianthemum syriacum) i la vidiella, vidriella o herba de les nafres (Clematis flammula). He fet esta visita al juliol de 2020, just un any després de de l'incendi que va assolar estes serres del terme de Beneixama. Les dues plantes eren velles conegudes meues, però he de confessar que mai no les havia vist créixer en aquest indret en tanta abundància i exuberància, i açò es deu, al meu parer, a què en desaparèixer l'estat arbustiu i arbori a causa de l'incendi i no trobar competència en la captació dels preuats rajos solars, han pogut desenvolupar-se enguany com no ho haurien fet si haguessen persistit les condicions ecològiques que hi havia abans de l'incendi.

Pou de la Neu a Beneixama

Floració del romer blanc a l'ombria del Cabecet del Maigmó. Hom pot observar com la planta sobri pas entre els esquelets carbonitzats de pins i altres arbusts, principalment ginebres i coscolles, que configuraven l'estrat arbustiu i arbori abans de l'incendi de juliol de 2019

El romer blanc (Helianthemum syriacum), és una planta que necessita una determinada quantitat de sol per a què les flors puguen desplegar els seus pètals. L'etimologia del terme Helianthemum, que prové del grec, ja ens ho indica: «helios» significa sol i «anthemon», flor. Així una possible interpretació del terme seria «flor que s'obri amb el sol». Altres autors sostenen que el nom es degut a la semblança de la flor amb l'astre solar, obviant que altres espècies del gènere Helianthemum presenten flors amb tonalitats diferents al groc, des del blanc fins al porpra. L'epítet syriacum al·ludeix a la localització original de la planta a Síria.

 

Detall de la planta. Hom pot observar la vegetació de creixement més lent, que es desenvolupa al seu costat: ginebres i romers.

 Pel que fa a la vidiella, l'etimologia del terme Clematis, que també prové del grec, ja ens dóna una pista de l'apetència de la planta per captar els rajos solars ja que el seu significat és precisament «planta que trepa». I perquè trepa una planta enfilant-se sobre una altra que fa de suport a la qual pot, fins i tot, ofegar? La resposta més adient és que trepa en busca de sol. L'epítet «flammula» que és el diminutiu de «flamma», al·ludeix a l’aspecte lluminós que presenta la planta quan està coberta de flors.

Vidiella enfilant-se sobre les restes carbonitzats d'un espí negre

Aspecte general de la planta. Hom pot observar l'aspecte lluminós que li confereix l'exuberant floració

Vidiella enfilant-se entre les restes d'una figuera que comença a rebrotar

Vidiella acompanyant una mata en plena floració de matapoll (Daphne gnidium)

Vidiella enfilant-se sobre els restes carbonitzats d'una carrasca en plena rebrotada.

 

Mapa de la zona