dimecres, 8 de maig de 2019

Cresta de gall (Bartsia trixago L)

En una de les últimes passejades que he fet per la zona dunar que hi ha entre Urbanova i Arenals del Sol, en una xicoteta fondalada entre dues dunes fòssils situades front el Fondet de la Senieta, vaig trobar un rodal d'uns deu metres quadrats on creixia una planteta que no l'havia vista mai i per això em va cridar l'atenció. Es tracta de la Bartsia trixago L. = Bellardia trixago L. coneguda popularment en català com cresta de gall, erinassos o papoles i en castellà, gallocresta o conejitos, i que pertany a la família Scrophulariaceae.
Fondalada situada entre les dunes on vaig observar la cresta de gall


Una imatge que no se sol vore molt sovint. El Fondet de la Senieta vist des de les dunes que hi ha enfront, inundat a causa de les pluges d'estos dies.

Bartsia trixago L. és una herba de cicle anual, és una planta erecta amb fulles oposades i una espiga de flors terminals que floreix durant la primavera. Les flors són clarament zigomorfes i el més cridaner de la seua inflorescència és la corol·la bilabiada, que pot ser d'un sol color (concolora) o de diferents colors. Quan estes són bicolors, com les que vaig trobar a les dunes, el llavi superior és rosaci o purpuri i el llavi inferior blanc o groc crema, mentre que quan són concolores són enterament grogues.
 






Flors de color grog. Fotos fetes en un bancal d'ametlers sense llaurar a les proximitats de Beneixama

En condicions naturals és comporta com hemiparàsita o parcialment paràsita, extraient saba del seu hoste mentre que és també fotosintètica en un cert grau, sintetitzant part dels seus nutrients. Té indiferència edàfica, es a dir, creix sobre tot tipus de sòls encara que prefereix els sòls bàsics, calcaris, pedregosos o arenosos (on les vaig trobar jo), lleugerament nitrificats, i la seua presència està lligada a les plantes que parasita, que serà l'únic requisit per al seu establiment. La podem trobar en herbassars, erms secs i pastius efímers, marges de camins i clars de matoll, a vegades amb un cert comportament ruderal, en exposicions a plena llum.
  

Com he comentat en articles anteriors, la nomenclatura científica de les plantes (gènere + espècie) obeeix a diferents raons; en l'entrada anterior parlava de la Bituminaria bituminosa en clara referència a una característica de la planta, l'olor a betum que desprén, en este cas el gènere Bartsia li'l dedicà Carl von Linné a Johann Bartsch, vegeu la història.
Johann Bartsch (1709-1738), metge i botànic natural de Königsberg (Prússia oriental) es graduà en medicina en la universitat de Leiden (Holanda) on conegué a Linné i a Herman Boerhaave, catedràtic de medicina i botànica en eixa universitat. A petició de Linné i sota l'aprovació de Boerhaave, Bartsch fou enviat a Surinam (antiga Guaiana Neerlandesa) com a metge de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals amb l'encàrrec de fer expedicions botàniques, on va morir als sis mesos d'haver-hi arribat, a l'edat de 29 anys. Sembla que la pretensió de Boerhaave era que Linné fera esta expedició però el botànic suec declinà l'oferta perquè «el calor li afectava massa».


Linné no acostumava viatjar a llocs tropicals perquè com deia ell, el calor li afectava massa i sembla que va dissenyar un pla molt estratègic, no seria ell qui s'embarcaria en arriscades expedicions botàniques ni es sotmetria a les malalties dels països tropicals: malària, tifus, febre groga, dengue... Fou més intel·ligent, reuní un grup de fidels deixebles i serien ells els qui correrien amb els perills de les expedicions.
Vint van ser els deixebles de Linné que viatjaren per diverses parts del món i que arriscaren la seua vida en «pro de la ciència», alguns d'ells amb un dissortat final com el que acabe de narrar, i altres, com Christopher Tärnström (1703-1746) que viatjà al sud-est asiàtic a estudiar la flora i fauna de la regió i que mai no tornà a Suècia, morí a causa de les febres tropicals, o el cas de Fredic Hasselquist (1722-1752) que viatjà per Àsia Menor, Egipte i Palestina que trobà la mort durant el viatge de tornada. Però potser el cas més paradigmàtic fou el de Pehr Löfling (1729-1756). Quan Ferran VI, rei d'Espanya invità a Linné a embarcar-se com a botànic de la Cort en l'expedició que hauria de fixar els límits de les possessions espanyoles i portugueses pel riu Orinoco, de nou Linné rebutjà tan alta distinció i declinà l'oferta en el seu benvolgut i estimat deixeble qui als dos anys d'arribar a terres de Veneçuela morí a causa de les febres tropicals. Un altre viatge d'un dels seus deixebles, esta vegada amb un final no tan tràgic, fou el de Daniel Solander (1733-1782) qui embarcà en l'Endeavour junt a James Cook en la que és coneguda com una de les més conegudes circumnavegacions pel globus terrestre, però el material recol·lectat per Solander mai va estar posat a la disposició de Linné que preferí cedir-lo a la Royal Society de Londres i continuar les seues investigacions a Anglaterra. 
 
Front les aventures i viatges que molts deixebles de Linné van protagonitzar per terres inhòspites «en pro de la ciència», el botànic suec només va realitzar un viatge a Lapònia que li va valdre per a tota una vida. La seua expedició va començar un 22 de maig de 1732 i va durar sis mesos. Ho va fer a peu i a cavall portant amb si el seu diari, manuscrits botànics, ornitològics i fulls per a herboritzar plantes. Pretenia trobar noves plantes, animals i valuosos minerals, així com endinsar-se en la cultura Sami, pastors de rens nòmades que deambulaven per les grans tundres d'Escandinàvia. Linné va descriure de manera exhaustiva tot el material que va trobar en el seu viatge. La resta del viatges del botànic es van realitzar per terres no tan inhòspites, com ara el que feu a Dalarma, (centre de Suècia), en 1734; el que feu als Països Baixos en 1735 on Linné obtingué el grau de Doctor en Medicina per la Universitat de Harderwijk, o el de juliol de 1736 a Anglaterra on entrà en contacte amb naturalistes anglesos i en maig de 1938 a París, visitant botànics com Antoine de Jussieu; en la primavera de 1749 viatjà herboritzant per Scania, regió situada al sud de Suècia.

En estes fotos fetes des de dalt es pot obervar la perfecta simetria de les flors respecte a la inflorescència

Però tornant a la planta en qüestió, també se la coneix amb el nom de Bellardia trixago L. en honor al metge, botànic i micòleg italià Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741 – 1826) que fou professor de botànica a la Universitat de Turín.
I pel que fa a l'epítet específic trixago, hi ha diverses interpretacions: trixago fa referència una espècie de camedris, nom d'una planta esmentada per Plini i altres autors llatins, i que el nom es compon de dues paraules en llatí, «trix» que significa pel i el sufix «ago» utilitzat per a indicar similitud.
Fi de la història. Fins la pròxima!

diumenge, 21 d’abril de 2019

Trèvol pudent (Bituminaria bituminosa)

Al costat de la treponera (vegeu entrada anterior: El tripó o trepó Verbascum rotundifolium), al mateix marge del bancal, he fotografiat una altra herba que desprén un olor peculiar a betum, sobre tot si xafigues les seues fulles amb els dits. Es tracta del trèvol pudent (Bituminaria bituminosa), coneguda també amb les denominacions de «cabrulla, herba pudenta, trèvol de rabenta, etc». I en castellà amb les denominacions de «hierba gitana, hierba cabrera, hierba cabruna, trébol bastardo, trébol de mal olor, ruda cabruna..etc, i tedera», nom més comú a les Canàries.

El trèvol pudent es una espècie que pertany a la família de les lleguminoses (Fabaceae) i abans de rebre el nom científic actual Bituminaria bituminosa fou descrita per Linné i publicada en 1753 en la seua obra «Species Plantarum» com Psoralea bituminosa; la denominació actual es deu al botànic australià Charles Howard Stirton que en 1981 transferí aquesta espècie al gènere Bituminària.



És una planta de port arbustiu que pot assolir fins a un metre d'alçada, creix en ambients nitrificats, molt freqüent als camps de conreu, marges de camins i carreteres, i que es pot trobar des del nivell del mar als 1250 m d'altitud. És una planta molt ben adaptada a a la sequera ambiental i, per tant, molt comuna en tota la Conca Mediterrània, Sud-àfrica, Austràlia, i en Espanya arriba a les Canàries, on a més, s'hi troben altres varietats adaptades al clima d'alta muntanya.


L'etimologia de la denominació del gènere bituminaria prové del llatí «bitumen-inis» que significa betum i del sufix «aria» que significa possessió, en referència a l'olor tan particular a betum que posseeixen aquestes plantes.



Quant a la història d'aquesta planta, referiré allò que Pius Font i Quer diu d'ella: «Tiene muchas virtudes y usos según se lee en Dioscórides, pero en la actualidad ha caído en desuso. Sin embargo, en la provincia de Málaga, según el Dr. Laza Palacios, se emplea todavía como vulneraria, es decir, para sanar heridas y encorar las llagas. En este caso se hace uso del cocimiento de las hojas». Segueix dient Font i Quer: «En la página 342 de la "Materia médica", de Dioscórides, dícese que la fomentación hecha con el cocimiento de toda la hierba -entiendo, de sus hojas y sus raíces-, mitiga los dolores de las mordeduras de las serpientes; empero que si algún hombre llagado bañare sus llagas con el mesmo cocimiento que a otro hubiere sanado sentirá los accidentes mesmos que sentir suelen los de serpientes mordidos»
 


En l'actualitat s'estan fent nombrosos estudis arreu del món per aprofitar i millorar les aplicacions potencials d'esta planta. A mode d'exemple citaré que el Centre Iberoamericà de la Biodiversitat (CIBIO) de la Universitat d'Alacant, l'Institut Murcià d'Investigació i Desenvolupament Agroalimentari (IMIDA) i l'Institut Canari d'Investigacions Agràries (ICIA), han fet estudis de biologia reproductiva d'algunes varietats de bituminaria per a ser usades com a planta farratgera (ús que se li ha donat tradicionalment a esta planta a les Canàries) i per a la restauració de terrenys degradats tant a les illes com en la Península Ibèrica. En Austràlia, a partir de tàxons procedents de Canàries també s'estan desenvolupant programes de producció de bituminaria adaptada a les característiques del seu terreny, per a l'alimentació de les ovelles.

A banda de les potencials aplicacions com a planta farratgera, l'IMIDA ha desenvolupat en els últims anys línies d'investigació per a utilitzar aquesta planta en la restauració de sòls contaminats per metalls pesants per la seua capacitat d'absorció d'estos minerals i la seua possible aplicació per a la recuperació d'una zona altament contaminada com ho és la de Cartagena-La Unión .

Però tal volta, l'aplicació que més expectatives ha generat esta planta és l'obtenció de compostos d'interés medicinal. Investigacions recents han demostrat que les diferents varietats de bituminaria són riques en furanocumarines, compostos de gran valor farmacèutic. Estos compostos són substàncies foto-actives, és a dir s'activen per llum, i reaccionen amb l'ADN de les cèl·lules. Tenen moltes aplicacions terapèutiques i s'utilitzen actualment en els tractaments amb radiació ultraviolada per a malalties com la psoriasi, el vitiligen o la micosi fúngica. També s'empren en les malalties auto-immunes, com a colitis ulcerosa, la malaltia de Crohn o per a evitar el rebuig en els trasplantaments d'òrgans, i s'està investigant la seua aplicació en determinats casos de càncer, com el de pell. Doncs bé, l'IMIDA col·labora amb l'Institut Canari d'Investigacions Agràries, amb les universitats de Múrcia i d'Alacant, i també amb l'hospital Mare de Déu de l'Arrixaca de Múrcia, per a comprovar si les furanocumarines presents en la bituminaria es comporten igual o millor que les furanocumarines de síntesi química que s'utilitzen en medicina. Els assajos realitzats fins ara han donat bons resultats, la qual cosa podria abaratir els tractaments mèdics per a les malalties de la pell i alguns tipus de càncers.
 
Les fulles de la bituminaria són trifoliolades, sent els folíols sencers i obovats, podent ser més o menys estrets.

Els folíols que composen la fulla, com es pot comprovar a la fotografia, dos creixen oposats i el tercer en situació apical.

I per acabar, fer una crida d'atenció. Com s'ha comentat abans esta planta és fotosensibilitzant així que el contacte de la planta amb la pell humida i exposada a les radiacions solars pot provocar dermatitis de contacte o pigmentació de la pell, així que aneu en compte quan us la trobeu.

dimarts, 9 d’abril de 2019

El tripó o trepó (Verbascum rotundifolium)

En una de les passejades en bicicleta pels oliverars de Beneixama em va cridar l’atenció una herba de fulles blanquinoses que apareixia en forma de roseta al marge d’un bancal i del centre de la qual creixia, enlairada, una tija de la qual naixien alternes i, de forma decurrent, unes fulles de menor grandària al principi el·líptiques i després lanceolades. Al capdamunt de la tija, i ocultant l’eix en la seua totalitat, hi havia una inflorescència compacta formada per bràctees atapeïdes que en obrir-se donaven pas a una flor de cinc pètals d’un groc intens, del centre de la qual sobreeixien els estams pilosos rematats per anteres d’un color groc més pàl·lid. 



Es tracta del Verbascum rotundifolium, una herba biennal que creix en terrenys incultes i substrats nitrificats (cunetes, pistes forestals, llocs de descans del bestiar, ambients antropitzats), sovint en sòls pedregosos de llocs solejats, fins els 1600 m. El primer any desenvolupa la roseta de fulles el·líptiques, tomentoses (cobertes de pel) de color verd blanquinós per les dues cares i, en el segon, desenvolupa la tija i és quan es produeix la floració de la planta.




El gènere verbascum inclòs en la família de les Scrophulariaceae comprén entre 300 i 325 espècies distribuïdes per l'hemisferi boreal, excepte a Amèrica del nord. El major centre d'especiació i diversificació del gènere es troba en les zones balcànica i irano-turaniana, regió florística que abasta uns 2.400.000 km² que s'estenen cap a l'est des d'Anatòlia incloent la major part de Síria, l'Iran, el nord-est de l'Afganistan, el nord de l'Iraq i parts del Líban, Jordània i Israel i està composta per zones discontínues de terres semi àrides poblades per arbusts i boscos de cedres, Pistacia, i pins, entre d'altres, on aproximadament estan representades les nou desenes parts del total de les espècies del gènere.

El nostre Verbascum rotundifolium és un endemisme de l'oest de la Mediterrània que agrupa tàxons pròxims en ocasions difícils de separar. A Flora Ibèrica (1) es descriuen les 25 espècies i subespècies més comunes que es poden trobar a la Península Ibèrica. V. rotundifolium subsp. haenseleri, la més estesa per tota la Península i, V. rotundifolium subsp. ripacurcicum que alguns botànics consideren endèmica dels Prepirineus centrals sent la seua àrea de distribució el quadrant NE de la Península.

Segons alguns autors, com Tournefort (1700), el nom genèric verbascum o barbascum derivaria del llatí barba-ae = barba, per la quantitat de pel o barba pubescent de què solen estar cobertes les fulles i tiges de la majoria de les espècies.
Els diferents noms populars que rep aquesta herba es mostra de l'abundància de les diferents espècies i subespècies per tots els territoris de la Península Ibèrica. Així, per tot el domini lingüístic català se la coneix, entre altres, amb les denominacions de trepó o tripó, herba blenera, candelera, ciri de Nostre Senyor, cua de guilla, cua de llop, etc. I al domini lingüístic castellà amb les denominacions de barbasco o verbasco, gordolobo o guardalobo, candelaria, jopo de zorra, etc.

La denominació de trepó o tripó, que, al seu torn, prové de tripa, segons comenta Pius Font i Quer a la seua obra «El Dioscórides Renovado» obeeix al fet de què els nervis del revers de les fulles s’assemblen a una part de l’estomac dels carners, i així, segons la teoria del signe (convicció sobre que les plantes porten sovint els signes que permeten conèixer les seves virtuts), aquesta planta fou utilitzada contra diverses malalties intestinals i de l’aparell digestiu. Relata Font i Quer, que un malalt a qui havien d’operar d’apendicitis va sanar abans prenent infusions de tripó i «tant ràpid i tan bé que el metge va quedar meravellat en l’obrir-li el ventre i trobar-se amb un apèndix saníssim, tot el pus s’havia escorregut budells avall». A més, el nom de candelera li ve donat perquè les tiges de la planta untades amb sagí, en alguns llocs, es cremaven a mode de ciris en processons funeràries i assecades es feien servir com a metxa per als llums.

Però a banda d’històries i supersticions ens trobem davant d’un gènere, verbascum, amb nombroses espècies i subespècies que comparteixen les mateixes propietats medicinals que han estat conegudes i utilitzades per l’home des de temps immemorials amb nombroses referències a les diferents parts que s’hi usaven: les flors (flos verbasci), fulles (folium verbasci) i arrels (radix verbasci) ja siga en forma d’infusions, ungüents (unguentum verbasci), cataplasmes, etc. S’ha demostrat que la planta conté, entre altres substàncies, mucílags i saponines que l’han feta molt útil en el tractament de refredats, contra la tos i com a expectorant. Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon (1707-1788), aconsellava emprar les flors del tripó en infusió i recomanava colar-la a través d’un llenç abans de prendre-la per evitar els pels dels estams que podien irritar la gola del pacient.
«Germà Bianor», nom amb què es coneix al germà de la congregació de La Salle i botànic francés, Marie Émile Friquenon (1859-1920), que en 1904 hagué de fugir del seu país natal quan s’instaurà la Llei Combes que prohibí l’ensenyament als religiosos, després de residir en diversos llocs, s’establí a Mallorca on conegué a Pius Font Quer i desenvolupà gran part de la seua activitat com a botànic. Docs bé, segons Bianor, per curar els prunyons (Cast: sabañones) i les clivelles en mans i peus, s’utilitzava un remei popular consistent en agafar un grapat de fulles matxucades que es bullien en un litre de llet. Després de colada la mescla, amb la llet es llavaven els prunyons i les clivelles abans de gitar-se i en menys de huit dies desapareixien i les fulles podien aplicar-se en forma de cataplasma per curar úlceres o calmar els dolors de les almorranes. Les arrels i les fulles triturades també han estat emprades per alleugerir les almorranes i macerades amb vinagre per curar el mal de dent, i se sap, que en l'època dels romans, les dones utilitzaven l'aigua del trepó feta amb pètals de les flors per a donar una tonalitat ros daurada als seus cabells.

Però això no és tot, antigament a aquesta planta se li reconeixien propietats màgiques, creient-se que protegia dels mals esperits, per això en l'Edat Mitjana els mags i bruixes utilitzaven la tija d'aquesta planta per a realitzar els seus encantaments i enxisos i es penjava sobre les portes i les finestres com a protecció contra els mals esperits.
Però a més, resulta que les saponines presents en els verbascum, que són molt solubles en l’aigua, són tòxiques per als animals de sang freda com els peixos (ictiotòxiques), és per això que este gènere de plantes han estat utilitzades antigament per a la pesca per intoxicació dels peixos. Tota la planta o sols els fruits i les llavors, matxucades prèviament es tiraven als tolls dels rius i els peixos, atordits, eixien a la superfície i podien agafar-se fàcilment amb les mans. La pesca amb trepons va ser tan comú que hi ha verbs específics per a designar-la com «enverbascar» o «envarbascar» Però no sols els trepons tenen propietats ictiotòxiques, plantes tan comunes com el baladre (Nerium oleander), el cànem o marihuana (Cannabis sativa), algunes lletreres (Euphorbia spp), l’estramoni (Datura stramonium), la noguera (Juglans regia) ... i altres, han estat utilitzades tradicionalment per a este tipus de pesca furtiva que actualment està totalment prohibida i és il·legal. En català, per aquest tipus de pesca s’ha utilitzat el terme «encrocar» en referència directa a una altra planta que s’hi utilitzava per a tal fi, la «croca o croca de llevant» (Anamirta cocculus).
 I per acabar aquesta entrada, comentar que és tanta la veneració que en algunes comarques a les Illes Balears s’ha fet d’esta planta, que la gent, en trobar un trepó florit li tiraven dos grapats de terra i agenollats d’avant d’ell li deien: «Trepó, trepó, tira ses flors i ses fulles no», i el trepó deixava caure tot seguit algunes de les seues flors (Diccionari Català-Valencià Balear).
Si voleu conèixer més a fons l’etnobotànica d’este gènere de plantes podeu consultar:




dissabte, 2 de març de 2019

El galleret o peu de gall (Lamium amplexicaule)

Passejant estos dies pel camp, a la vora d'un camí, m'he trobat una herbeta curiosa per la forma i distribució de les seues flors. Es tracta del galleret o peu de gall (Lamium amplexicaule). Ja l'havia vista abans, de fet, al març de 2017 la vaig fotografiar amb el mòbil en un bancal erm on creixia abundosament formant una catifa de color morat que em va cridar l'atenció i la vaig publicar al facebook. Ara, potser degut a la sequera que estem patint, sols he vist uns quants exemplars dispersos a la vora d'un camí que solc freqüentar.
 L'herbeta en qüestió, que a hores d'ara no alça més d'un pam de terra, és una planta nativa d'Europa, Àsia i nord d'Africa, d'ampla distribució per tot l'arc mediterrani i que rep en català, a més de galleret o peu de gall, les denominacions de flor-robí, mataporc, ninois o peu del nostre senyor, i en castellà les de conejitos, gallitos, lamio, ortiga muerta, ortiga muerta menor, patica de gallo o zapatitos de la virgen. A Beneixama, em comenta el meu amic Moreno, que son pare, pastor de professió, l'anomenava sogra i nora per la disposició oposada de les seues flors. Sol créixer donat el seu caràcter ruderal, en camps de conreu, vores de camins i llocs alterats. 

 Lamium amplexicaule és una espècie de planta del gènere Lamium que pertany a la família de les labiades (Lamiaceae) i per tant és un parent molt pròxim a plantes ben conegudes per tots nosaltres com els timons (Thymus), romers (Rosmarinus), sàlvies (Salvia), orengues (Origanum), sajolides (Satureja) o lavandes (Lavandula), entre altres. 
 És una herba de cicle anual, sovint apareixen molts d'individus junts donant colors vermellosos, com he dit abans, als camps i vores de camins on viu. Es reconeix per les seves fulles arrodonides i, fins i tot, més amples que llargues, clarament oposades; les bràctees semblen una mena de cassoles que envolten les flors, aquestes tenen un tub molt llarg, són morades i acabades en dos llavis ben oberts, com totes les labiades. Les fulles, tija i flors són comestibles, amb un gust semblant a l'api.



L'etimologia de Lamium amplexicaule és ben curiosa i ens aporta dades, a més de la morfologia (1) de la planta, del perquè d'alguns dels noms vulgars que rep.
Plini el Vell, científic, naturalista i militar romà que va viure al segle I d.c., anomenava Lamio (del llatí Lamium-ii) a una espècie d'ortiga no urticant, suau al tacte, que els autors suposaven que era una ortiga morta. Posteriorment, Tournefort, botànic francés que va viure a cavall dels segles XVII i XVIII, en la seua obra «Eléments de botanique, ou Méthode pour reconnaître les Plantes» ens diu: «Se asegura bastante alegremente que la palabra Lamium proviene de Lamia y que significa una especie de diablejo que asusta a los niños pequeños; y se dice también que la flor del Lamium se asemeja a la cara del pretendido diablejo. Vemos por ello el caso que debe hacerse a la mayoría de tales etimologías –lat. lamia, -ae = lamia, mujer hechicera, bruja»
Per altra banda, el seu epítet específic amplexicaule prové del llatí «amplector» amb el significat d'abraçar i «caulis» que significa tija, en clara referència a la forma de les fulles de la planta que abracen la tija.

A continuació us presente dues fotos fetes al març de 2017 d'un bancal erm cobert quasi en la seua totalitat per una catifa de Lamium amplexicaule. Es dóna la circumstància que l'hivern de 2017 va ser molt plujós i la primavera resultà molt florida. Vorem què passa enguany!


Com veieu, una planteta ben curiosa que paga la pena detindre's a observar-la quan us la trobeu pel camp.
(1) Dades estretes de l'obra Flora Ibérica. Plantas vasculares de la Península Ibérica e Islas Baleares que podeu consultar a http://www.floraiberica.es/

dimecres, 20 de febrer de 2019

El cultiu de l’ametler a la Vall de Beneixama

   Ara que ens trobem en plena floració dels ametlers o ametllers (al País Valencià també se'l denomina armeler i a Beneixama, almelder) (Prunus dulcis, Prunus amigdalus o Amygdalus communis) no us heu fet mai la pregunta de perquè uns ametlers fan les flors de color blanc i altres d’un color rosaci? La resposta és ben senzilla, es tracta de varietats diferents. 

    Segons em comenta Paco Payá «Penyetes» a Beneixama les varietats històriques del cultivar de l’ametla han sigut la «marcona», la floració de la qual presenta tonalitats rosàcies i la «desmai, desmaio o llargueta» de flors blanques. A més, hi havia la denominació «comuna» que abastava totes les varietats, d’introducció més tardana, no emmarcades en les tradicionals, com ara: «pestanyeta», «flor blanca», «desmai roig», «ferran», «ferranduel», «guara», «antonyeta», etc. 
 
Ametler de la varietat "Marcona". Flors de tonalitats rosàcies.

Ametler de la varietat "Desmai o Llargueta". Flors de color blanc

   Però anem per parts. El nostre protagonista, l’ametler pertany al gènere «Prunus» integrat en la família de les rosàcies (rosaceae) que, al seu torn, comprén més de 100 gèneres amb entre 3000 i 3500 espècies distribuïdes per totes les regions del món, encara que són més freqüents en les regions temperades de l’Hemisferi Nord. Alguns d’estos gèneres són ben propers a nosaltres, emprats per a ús ornamental com el gènere «Rosa» o per a ús alimentari, com els gèneres: «Cydonia» (codonyers), «Eriobotrya» (nesprers del Japó), «Malus» (pomeres), «Mespilus» (nesprers o nisprers), «Pyrus» (pereres i perelloners), «Rubus» (esbarzers), etc. Però això no és tot, el gènere «Prunus» integra, a més, algunes de les espècies que ens aporten fruits, com ara, els albercoquers (Prunus armeniaca), les pruneres (Prunus cerasifera i Prunus domestica), els aranyoners, cast. Arándanos (Prunus spinosa), els bresquillers (Prunus persica), els guinders (Prunus cerasus), els cirers (Prunus avium), etc. Com veieu, tota una família de plantes que al llarg del temps han sofert mutacions o han estat domesticades per l’home per al seu profit mitjançant encreuaments i hibridacions fins arribar a les varietats que hui coneixem i de les quals, l’ametler n’és un bon exemple.
  De segur que en alguna ocasió prenent un aperitiu amb ametles us ha eixit una ametla amarga (procedent de la varietat silvestre Prunus amygdalus var. amara). Estes ametles contenen un heteròsid, l'amigdalina, que per hidròlisi al mesclar-se amb la saliva produeix àcid cianhídric que pot donar lloc a intoxicacions greus i fins i tot produir la mort.
L'amigdalina no està ací per casualitat, els ametlers silvestres es van dotar d’aquesta substància perquè els depredadors no ingeriren les llavors i posaren en perill la supervivència de l'espècie. De fet se sap que en el seu origen, les ametles dels ametlers silvestres eren totes amargues, una mutació genètica inhibiria la producció d'amigdalina convertint-les en comestibles. Molts parents cultivats de l'ametler tenen també amigdalina en les seues llavors: la bresquilla, l'albercoc, la pruna, la cirera, la nectarina…, però en estos casos, com només ens mengem la part carnosa del fruit, no hi ha perill d'enverinament. 
Ametlers plantats al marge d'un olivar
Bancal d'ametlers plantat a peu de monte, on afecta menys la inversió tèrmica.
   Paco em comenta que l’ametler, a Beneixama, ha estat considerat tradicionalment un conreu marginal que es solia trobar en marges de camps de secà o com a complement d’altres cultius i apunta que «Beneixama és terra d'ametlers però no d'ametles» en clara referència a les gelades que periòdicament feien malbé la collita d’ametles. És per això que en l’actualitat les plantacions es fan en zones elevades on la inversió tèrmica que es produeix a l’hivern causa menys perjudicis o bé es recorre a varietats de floració més tardana com les que s’han enumerat abans. 

Ametler de la varietat "Guara" de floració tardana. Hom pot observar que mentres que la resta d'ametlers estan en plena floració, aquesta varietat comença a obrir els capolls.
    Estes noves varietats, em comenta Paco, que malgrat la seva qualitat siga inferior a les varietats tradicionals com són la Llargueta i la Marcona tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. Un dels principals avantatges, a més de la floració tardana que evita que les ametles es gelen quan estan quallant, és que moltes d’estes varietats són auto-compatibles, és a dir, poden produir llavors per autofecundació de cada flor, cosa que no passa amb les varietats tradicionals que són auto-incompatibles i necessiten pol·linització creuada i, per tant, el concurs dels insectes pol·linitzadors, principalment les abelles, la qual cosa fa que factors climàtics com el fred, les gelades o les pluges afecten la pol·linització en condicionar el vol dels insectes.
   El principal inconvenient que presenten les varietats tardanes, -assenyala Paco- és la presència de «l’avespeta de l’ametler». Es tracta d’una plaga que es va detectar per primera vegada al País Valencià després de la campanya de 2015 en zones limítrofes amb la província d'Albacete, en la Vall de Cofrents-Aiora i la Plana d'Utiel-Requena, i s'ha anat estenent cap a l'est i en la campanya de 2017 ha arribat a l'Alt Vinalopó i al Vinalopó Mitjà.

Tall longitudinal d'una flor d'ametler. Hom pot observar els estams coronats per les anteres portadores de pol·len i al centre de la flor el pistil amb l'ovari ja fecundat, es a dir, l'ametla quallada.
    La plaga es causada per un insecte himenòpter l’Eurytoma amygdali, que realitza a la primavera la posta dels ous en l'ametla acabada de quallar. Cada femella pot arribar a dipositar entre 50 i 100 ous, repartits entre diverses ametles. Els ous eclosionen deu dies després de la posta i les erugues resultants romanen tot l’any al seu interior alimentant-se de la llavor. A la primavera següent, una vegada completat el seu cicle biològic, practiquen un orifici en la corfa pel qual ixen a l'exterior coincidint amb la presència d'ametles de la campanya següent. Les ametles afectades apareixen deshidratades, de dimensió reduïda i sovint presenten exsudacions gomoses. La permanència d’estos fruits en l’arbre després de la recol·lecció és un dels símptomes més cridaners d’esta plaga. 
Ametles de la collita de l'any anterior afectades per "l'Avespeta de l'ametler" que encara romanen a l'arbre quan està florint la collita següent.



L'eruga de la "Vespeta de l'ametler" passa l'hivern a l'interior de l'ametla alimentant-se del seu galló.
   Em comenta Paco que a l’estar prohibits els insecticides sistèmics que mataven la larva, els tractaments actuals es fan mitjançant insecticides de contacte que han d'aplicar-se amb molta periodicitat per a què tinguen eficàcia, la qual cosa encareix la producció. I és que els tractaments fitosanitaris clàssics no són efectius per a eliminar les larves que estan prou protegides a l’interior de l’ametla. El moment adequat per a fer els tractaments serà en produir-se l’emergència dels adults per a realitzar les postes de la següent generació. A més, la Conselleria d’Agricultura recomana l’eliminació dels fruits afectats abans de l’eixida de l’avespeta, tant els que romanen en l’arbre com els que es puguen trobar a terra, i destruir-los mitjançant la crema o soterrant-los amb calç viva a fi de què no constituïsquen un nou focus d'expansió de la plaga.
Bancal d'ametlers plantat en un terreny pedregós de poca profunditat en la zona del "Romeral".
   L’ametler, és una espècie molt rústica que s’adapta molt bé a diverses situacions agroclimàtiques i sobreviu en condicions difícils per a altres fruiters. S’adapta bé a sòls pobres, secs i pedregosos però el millor desenvolupament del cultiu s’aconsegueix en sòls profunds, fèrtils i de consistència mitjana. Resisteix bé els sòls calcaris però és molt sensible a l’asfixia radicular que es produeix en sòls on s’hi acumula l’aigua. Em refereix «Paco» que -un any molt plovedor es van entollar els bancals i es van assecar molts ametlers-.
   A la Vall de Beneixama el cultivar d’ametlers, a banda dels que es plantaven als marges dels bancals, sol fer-se en terrenys on el tap (margues miocèniques impermeables compostes d'una fracció argilosa i d'una fracció carbonatada, generalment de carbonat de calci) està molt pròxim a la superfície, reservant-se els terrenys més profunds a vinya i olivar.
   I per a finalitzar us referiré una anècdota que em comentava Paco, que en temps del seu avi, al paratge del «Taconero» van fer una plantació d’ametlers i que per a què pogueren progressar els arbres, hagueren de fer clots d'un metre cúbic de capacitat i que la persona encarregada de fer els clots (no recorda qui era) li deia al seu iaio -cada volta que pique ací ix fum- i és perquè el tap es trobava molt proper a la superfície i costava molt de picar. La plantació va ser un èxit i els ametlers es van desenrotllar sense cap dificultat. 


Liquen (Xanthoria polycarpa o Xanthoria parietina) colonitzant un tronc d’ametler. Este liquen, degut a a la seva abundància, fàcil reconeixement i resistència a la pol·lució, ha estat molt emprat com a bioindicador per a metalls pesants.