diumenge, 25 de setembre del 2022

La Pimpinela Escarlata: «Lysimachia arvensis»


Inicie esta entrada al blog amb un fragment de la novel·la «The Scarlet Pimpernel» (La Pimpinela Escarlata), d'Emma Orczy, baronessa britànica d'origen hongarès, que es publicà en Londres al 1905. La novel·la conta la història d’un aristòcrata anglés, Sir Percy Blakeney, que sota el pseudònim de «la Pimpinela Escarlata», es va dedicar a salvar la vida d'aristòcrates i innocents durant el Regnat del Terror instaurat per Robespierre després de la Revolució francesa. Pimpinela Escarlata actua en l'ombra i només els seus més immediats col·laboradors coneixen la seua identitat després de jurar solemnement mantindre-la en secret.

«—Pimpinela Escarlata? —va dir Suzanne, rient alegrement—.

Quin nom tan curiós!

Què és Pimpinela Escarlata, monsieur?

Va mirar a sir Andrew amb anhelosa curiositat.

El rostre del jove s'havia transfigurat. Els seus ulls brillaven d'entusiasme; la seua cara literalment irradiava adoració, afecte i admiració.

Mademoiselle, la Pimpinela Escarlata — va respondre a la fi—, és el nom d'una humil flor silvestre anglesa; però també és el nom sota el qual s'oculta la identitat de l'home més bo i més valent del món, per a poder realitzar més fàcilment la noble tasca que s'ha imposat.

He sentit parlar de la Pimpinela Escarlata. És una floreta roja?

Sí, això és! A París diuen que cada vegada que un monàrquic fuig a Anglaterra, l'acusador públic, Foucquier Tinville, rep una nota amb aqueixa floreta dibuixada en roig...»

 


Pimpinela Escarlata va servir d’inspiració per als creadors de personatges tan populars com el Zorro, Superman o Batman, amb la diferència que mentre estos personatges sempre tenien una disfressa fixa, la nostra protagonista canviava sempre d’indumentària en funció del moment, tenint sempre la flor com emblema. Esta és una mostra més de com una diminuta floreta que creix abundant als nostres camps, ha servit d'inspiració i de lligam entre el món de la natura i, en este cas, el de la literatura.


La floreta en qüestió és de la planta morró o anagall que en català rep, entre altres, les denominacions d'herba de les caderneres, alfàbrega borda, borrisol, picapoll, gallinassa, mataconills, herba sabonera...etc, i en castellà les de mujares o murajes, anagálide, anagallo, morrón, hierba coral, hierba pajera... etc. En Anglaterra se la coneix popularment com «Poor Man’s Barometer», el meteoròleg dels pobres, per la seua capacitat d'obrir-se al sol; si s'obri al matí no plourà i si roman tancada s'aveïnen pluges o núvols.

 


Aspecte general de la planta

Es tracta d’una herba de port xicotet, fàcil de reconèixer per les seves floretes de color blau o roig salmonat, de fulles triangulars oposades que floreix des de l'hivern i durant tota la primavera. Les que ací us presente han estat fotografiades a Beneixama, a la zona del Torrelló, encara que és fàcil veure-les en bancals erms i vores de camins donat el seu caràcter ruderal.

 


La diferència de color influeix en l'antesi diària de les flors i guarda relació amb la temperatura. Les flors blaves es calfen abans i tarden més a refredar-se pel que el seu període diari d'obertura és mes llarg que el de les roges.

Esta planta, inicialment fou descrita per Linné en 1753 i publicada en la seua obra Species Plantarum Vol 1. amb la denominació Anagallis arvensis L. dins de la família de les primulàcies (Primulaceae). Posteriorment, en 2009, estudis moleculars realitzats pels botànics suecs Ulrika Manns i Arne A. Anderberg van aconsellar incloure-la dins del gènere Lysimachia de la mateixa família, d’ací que la nomenclatura científica amb què actualment se la coneix siga Lysimachia arvensis (L.) U. Manns & Anderb.

El fet de presentar flors de diferents colors, clàssicament s’ha interpretat a què hi ha dues varietats distintes dins de la mateixa espècie: la varietat Phoenicea per a les plantes de flors de color roig i la varietat Coerulea (o Caerulea) per a les de flors de color blau.


Detall de les flors

Dioscòrides (40-90 a.c.) a la seua obra De Materia Medica, ja se’n fa ressò de les dues varietats de la planta en funció del color de les flors, assignant a més un gènere a cadascuna d’elles. Al Dioscòrides de Salamanca, manuscrit del S. XV conservat a la Universitat de Salamanca trobem la següent descripció de la planta així com de les propietats medicinals:

«De los murajes, son dos las especies que se diferencian por la flor. Una la tiene azul y se llama ‘hembra’, la otra la tiene carmesí y se llama ‘macho’. Son unos matojos que se derraman por el suelo, con unas hojitas pequeñas sobre tallos cuadrados, algo redondeadas, parecidas a las de la corregüela, de fruto redondeado.

Ambas son buenas para heridas, desinflaman, sacan las espinas, detienen las úlceras invasivas. Su jugo en gargarismos vacía las flemas de la cabeza, introducido por la nariz, y hace cesar el dolor de dientes, si lo instilas en la fosa nasal contraria al dolor. Limpia también las manchas de la córnea con miel ática y ayuda en las ambliopías; es beneficiosa, bebida con vino, a los mordidos por víbora, a los que padecen de riñón o de hígado e hidrópicos. Dicen algunos que, en cataplasma, la que tiene la flor azul detiene los prolapsos de ano, mientras que la que la tiene carmesí los estimula».

No obstant això, estudis filogenètics posteriors, entre ells el dut a terme en 2019 pel professor Francisco Javier Jiménez López de la Universitat de Sevilla, (1) apunten a què no es tracta de varietats sinó d’espècies diferents dins del mateix gènere Lysimachia.

 

    Àrea de distribució natural de Lysimachia arvensis. L'àrea ocupada exclusivament pel llinatge roig (Taronja), l'ocupada només pel llinatge blau (Blau), i l'àrea de coexistència (Verd).

En este estudi es constata que els dos tipus morfològics de color de Lysimachia arvensis es distribueixen en poblacions pures i mixtes i tenen un patró geogràfic de distribució (veure mapa): el roig està més ben representat en zones atlàntiques i el blau en mediterrànies. El llinatge de flors blaves, més resistent a l'estrès ambiental, s’adapta millor a les condicions d'alta insolació i baixa pluviositat que és es donen a la Conca Mediterrània, mentre que el llinatge de flors roges s’adapta millor a climes més humits i es distribueix fonamentalment pel centre i nord d'Europa. Tots dos llinatges apareixen en poblacions simpàtriques al Mediterrani (que viuen a la mateixa àrea geogràfica), encara que generalment el llinatge blau és predominant. L'encreuament entre estos llinatges origina plantes amb flors de color intermedi, com les de color roig salmonat que vaig fotografiar a Beneixama.

Este estudi d'acord amb els resultats de les anàlisis filogenètiques del gènere Lysimachia basats en dades ecològiques, moleculars, morfològiques i reproductives conclou que el color de les flors que abans era considerat com a diferents varietats del gènere, en realitat són llinatges diferents, proposant una nova nomenclatura: Lysimachia arvensis, per a les plantes de flors roges o ataronjades, Lysimachia loeflingii, per a les de flores blaves i Lysimachia amoena, per a les flors salmonades híbrid de L. arvensis i L. loeflingii.

(1) Polimorfismo en el color floral y especiación en Lysimachia arvensis. Tesi Doctoral de Jiménez López, F.J., que podeu trobar en: https://hdl.handle.net/11441/88253

El terme Lysimachia que dóna nom al gènere fou proposat en honor a Lisímac (Angl. Lysimachus), rei de Tràcia i Macedònia, successor d’Alexandre el Gran, i l’epítet loeflingii perquè Linné, en 1753, va descriure estes plantes de flors blaves a partir de materials recol·lectats pel seu deixeble Loefling a Espanya.

Però deixant a banda estes qüestions terminològiques, de la bellesa d'estes flors se'n va fer ressò Joan Pellicer en afirmar al Costumari Botànic 2:

«Aquestes herbetes, com les seues veïnes les veròniques, constitueixen, per la seua petita i preciosa presència, una de les estampes més encisadores del camp; fan part dels mollencs pradellets que solen criar-se als vorals de les sendes, dels braçals i dels bancals de l'horta. Semblen floretes d'una botànica a l'altura de la feliç imaginació infantil, o eixides o trasplantades de les meravelloses terres de Lil·liput»

El mateix Pellicer afirma que es tracta d’una planta medicinal molt antiga que s’usà com a pectoral, expectorant, vulnerària i desintoxicant, i desaconsella el seu ús per via interna per considerar-la perillosa. I és que tota la planta conté saponines hemolítiques que irriten la mucosa gastrointestinal i bronquial podent originar diarrees greus, convulsions i mal de cap. Sols es recomana el seu ús tòpic en micosis cutànies, úlceres tròfiques, herpes zòster, per a cicatritzar nafres, ferides i úlceres. De la toxicitat de la planta també se’n fa ressò Pellicer en una dita arreplegada a Pedreguer: «No faces eixa herba que es moriran els conills»

Mateu Orfila i Rotger (Maó, 1787 – París, 1853), químic i metge menorquí nacionalitzat francès, considerat el fundador de la toxicologia moderna, va sacrificar més de quatre mil gossos per a estudiar l'acció dels tòxics sobre els animals, els símptomes i les lesions que produïen sobre teixits, així com el valor de les substàncies que poden ser administrades com a contra verins.

Pius Font i Quer, al llibre «Plantas Medicinales. El Dioscórides Renovado», en parlar de los Mujares (Anagallis arvensis L.) conta que entre els experiments realitzats per Orfila realitzats a principis del S. XIX hi ha els que demostraren la toxicitat de la planta. En un d’ells, va administrar a un gos 12 g d’un extracte de l’Anagallis i el gos va morir al cap de vint-i-quatre hores. El mateix autor afirma que la planta és antitosiva, colagoga, diaforètica, diürètica, expectorant, purgant, estimulant i vulnerària i alerta que cal usar-la amb molta precaució, ja que conté saponines i glucòsids que poden produir inflamacions cutànies i de les mucoses, no havent de sobrepassar-se mai els 3 grams per dia.

 

    Caricatura de Mateu Orfila realitzant experiments amb gossos. Escultura en bronze que es conserva al Museu Carnavalet de París.

Malgrat estos usos com a planta medicinal en l’antiguitat, hui dia a penes hi ha evidència de la seua eficàcia i no es recomana en ús intern a causa del seu contingut en saponines tòxiques i altres citotoxines. Tots aquests usos han de considerar-se com merament testimonials i com a referències històriques, estant totalment desaconsellat en seu ús com a planta medicinal en l'actualitat, de fet esta espècie està inclosa en l'ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener (BOE núm. 32, de 6 de febrer de 2004) , per la qual s'estableix la llista de plantes la venda de les quals al públic queda prohibida o restringida en raó de la seua toxicitat.

divendres, 9 de setembre del 2022

El corner o pomerola... (Amelanchier ovalis Medik.)

 Pujant pel camí de la Graveta en direcció al dipòsit contra incendis, a uns cinquanta metres abans d’arribar al formigonat, a mà esquerra hi ha una cinglera al peu de la qual creix un arbust, l’Amelanchier ovalis Medik., conegut en català amb les denominacions de corner, guilloma, arbre de roca, mallenguera, pomerola, pomereta borda (Agres, Callosa d’En Sarrià), borrinyolera, bellumera, galluvera o cireretes de pastor, entre altres, i en castellà guillomo. És un arbust caducifoli que ramifica des de la base, de la família de les rosàcies (Rosaceae), que pot assolir els 3 m d’altura l’habitat del qual són terrenys pedregosos, les escletxes de les roques i penya-segats, en sols preferentment calcaris.

 


A la Península Ibèrica està amplament distribuït pels sistemes muntanyencs de la meitat oriental i Mallorca, també a les muntanyes Cantàbriques (Zamora, Lleó, Ourense i NW de Portugal). Al País Valencià va tornant-se més escàs conforme avancem cap al sud, sent possiblement les nostres muntanyes el límit meridional de la seua distribució; de fet, al Banc de Dades de la Biodiversitat de la Generalitat Valenciana tan sols apareix citat dues vegades als montes de Petrer i una a Ibi. A Beneixama, a més d’este exemplar que jo vaig descobrir, m’informa José Aragoneses que en té localitzats d’altres al barranc de l’Espasa, a la senda del Madronyal i al barranc de la Mollonera. Em comenta José que és un arbust que passa prou desapercebut llevat que el trobem en plena floració, com em va passar a mi.

Les branques són primes i erectes, de color rogenc, que es tornen d'una tonalitat negrosa en els exemplars vells. Les fulles són alternes i tenen forma ovalada (d'on pren l'epítet específic ovalis), són de color verd fosc per l’anvers i més clares pel revers degut a la borra blanquinosa que les recobreix i serrades a la part superior del marge.

Les flors, que apareixen abans que les fulles igual que passa amb els ametlers, s'agrupen en inflorescències i són d'un blanc pur i tenen cinc pètals estrets, allargats i separats entre si. La forma dels pètals i l’absència d’espines en tota la planta són trets que la diferencien d’altres rosàcies.



La pol·linització la realitzen els insectes que visiten les flors en busca del preuat nèctar: abelles (de llengua curta), borinots, vespes, mosques... etc, i la dispersió de les llavors la realitzen els diferents animals que tenen els fruits com a part de la seua alimentació: ocells, senglars, raboses...etc, (dispersió zoocora).

 


Els fruits, anomenats borrinyols, semblants als aranyons o als nabius (Cast. Arándanos), de les dimensions d’un pèsol, maduren al final de l’estiu presentant un color negre-blavós i són comestibles d’un agradable sabor dolç encara que dificultosos de menjar per la quantitat de llavors que tenen, una desena per fruit.

 

Foto: J. E. Gómez, cedida per Waste Magazine

Observacions fetes en llocs on la presència d’Amelanchier ovalis és significativa han constatat que la producció de fruits és irregular, s’alternen els anys de bones collites amb diversos anys de baixa producció; possiblement és per això que a finals de juliol, uns dies abans d’escriure estes notes, vaig visitar de nou la planta amb la intenció de fotografiar els fruits i no en vaig trobar cap. José Aragoneses em comenta també que degut al fet de trobar-nos en el límit de la seua distribució geogràfica i atenent a diversos condicionaments ecològics com la presència d’humitat, és possible que alguns anys no en donen.

 


El terme Amelanchier que dóna nom al gènere, segons alguns autors deriva del provençal amelancquier, que en francès donarà amélanchier i fou introduït en botànica pel metge Pierre Pena (1538-1605) qui va voler relacionar la dolçor dels fruits amb el de la mel, (mel-mellis en llatí).

Amelanchier ovalis és una planta d’una etnobotànica molt rica: com a planta mengívola perquè els fruits eren consumits «in situ» a mode de llepolia; l’ús en jardineria com a planta ornamental per la seua exuberant floració o per a la formació de tanques; per a la fabricació d’utensilis com ara garrots i mànecs, perquè la fusta és fàcil de domar o graneres per agranar els corrals o les eres en temps de trilla.

En la pràctica forestal actual existeix una tendència creixent cap a la diversificació de les espècies arbòries i arbustives emprades al treballs de reforestació de zones degradades. Amelanchier ovalis, degut a la seua adaptabilitat als terrenys pedregosos i cingleres, cada vegada més és utilitzat en repoblacions forestals per a contribuir a la fixació del sòl i lluitar contra l’erosió.

A la Cerdanya (Pirineu català) les seues flors s'inclouen en l'elaboració d'un licor anomenat «licor d’Alp», preparat a base d'aiguardent, anous i diferents herbes.

Però a banda d’estos usos, Amelanchier ovalis ha gaudit d’una gran reputació com a planta medicinal. A mitjan S. XIX, els farmacèutics Loscos i Pardo, (1) estudiosos de la flora aragonesa i coneixedors de les propietats curatives del corner, autors de l’obra «Serie imperfecta de las plantas de Aragón» (1866-67) ja consideraven la planta com «arbolillo eminentemente medicinal»

(1) Loscos Bernal, Francisco (1823-1886) i Pardo Sastrón, José (1822-1909), botànics i farmacèutics que desenvoluparen la seua tasca investigadora i farmacèutica per diversos pobles del Baix Aragó

 


 A l’Alt Aragó Amelanchier ovalis també gaudeix de gran reputació com a planta medicinal. Francisco Javier Mendivil Navarro en la seua entrada a la web: «Amelanchier ovalis Medicus. Familia Rosaceas. Los vegetales en Aragón y sus usos» cita algunes de les propietats:

  • «El cocimiento de los tallos jóvenes se aplica en forma de friegas contra reumas, ciáticas, golpes, inflamaciones, etc. (Sobrarbe).

  • Para el mismo fin, en la Ribagorza se maceran los "lulos" (frutos) en anís o alcohol varias semanas y se friccionan igualmente las zonas afectadas.

  • La infusión o el conocimiento de hojas y flores se administra como laxante, o si es muy concentrado como purgante, por todo nuestro territorio.

  • En Riglos, toman el conocimiento de hojas y flores para bajar la tensión.

  • El cocimiento de hojas y tallos o la infusión de hojas, frescas o secas, para "purificar o rebajar la sangre". Esta misma infusión, "muy aguada", dicen en el Sobrarbe que corta los cólicos intestinales y dolores de estómago; además, tomándola una novena en ayunas alivia las afecciones bronquiales y "conserva la vista".

  • En Murillo de Gállego se toma el cocimiento de hojas para hacer orinar (diurético).»

En «Etnobotánica de la Sierra de Baza. Plantas del Parque Natural Sierra de Baza Guillomo (Amelanchier ovalis)» s’indica que és l’escorça de les tiges la part a utilitzar per guarir les malalties del renyó:

«En la etnobotánica se han utilizado con fines medicinales las ramas de la corteza, cuya recolección se efectúa en los meses de primavera, cuando se recoge la corteza -que es la parte a utilizar- para después proceder a efectuar el secado a la sombra, por debajo de los 40º C y en lugares bien ventilados. Se prepara en infusión de la corteza, para lo que se añaden 35 gramos de corteza a un litro de agua, dejándolo en contacto con el agua hervida y apartado del fuego durante diez minutos; al alcanzar los 40º C se añade un gramo de bicarbonato sódico, con lo que se aumenta su efectividad. Se pueden tomar un total de tres tazas al día, con fines terapéuticos para aprovechar sus propiedades diuréticas, para tratar enfermedades renales, particularmente las inflamaciones del riñón (nefritis) de aquí que también es conocida este arbusto como “planta del riñón”»

A l’Inventario Español de los Conocimientos Tradicionales relativos a la Biodiversidad (Tom II) també hi podem trobar referències de l’ús de l’escorça i les tiges amb finalitats medicinals:

«El cocimiento de los tallos con hojas y, a veces, de las flores se empleaba “para rebajar la sangre”, como hipotensora. En La Cerdanya se usaba para el mismo cometido la cocción de la segunda piel o corteza, que se dejaba en remojo toda la noche para beber el líquido resultante al día siguiente y en el valle del Tenes (Barcelona) lo que se utilizaba era la decocción de ramas sin hojas o flores. También se ha empleado la tisana para mejorar la circulación de la sangre en el Pallars (Lérida)».

Per les dades de què se disposa fins al moment, encara no s'ha fet cap estudi farmacològic a la recerca dels principis actius d’esta planta, no obstant això, en 1989 es va celebrar a Madrid el « I SIMPOSIO NACIONAL FARMACÉUTICO SOBRE PLANTAS MEDICINALES» En este Simposi, el Departament de Farmacognòsia de la Universitat d’Alcalà d’Henares presentà una comunicació en la qual es va fer referència a l’Amelachier ovalis com una de les espècies hipotensores més utilitzades de la medicina popular del Maestrat, mencionant que l’acció hipotensora de les fulles i les tiges possiblement es devia als compostos flavònics que contenen.

Luis Pascual Mulet, Dr. en Farmàcia, autor del llibre «Etnobotánica Farmacéutica de l'Alt Maestrat» (1987) i d’altres treballs realitzats a Osca i La Cerdanya, al voltant de l’acció hipotensora de la planta, afirmà en esta comunicació:

«Los principios activos de esta planta se desconocen, si bien se ha demostrado que los extractos acuosos de los tallos ejercen una acción hipotensora, acción que no está relacionada con un efecto diurético ni anestésico local. En el presente trabajo abordamos el estudio fitoquímico de esta planta, comenzando por el estudio de los compuestos flavónicos de los extractos acuosos de tallos y hojas, ya que estos compuestos podrían ser los responsables del efecto hipotensor actuando como inhibidores de la enzima de conversión de la angiotensina»

I per últim, Pius Font i Quer, en l’obra «Plantas medicinales. El Dioscórides Renovado», edició de 1983, afirma: 

«El Amelanchier ovalis Medicus es un arbusto perteneciente a la família de las Rosáceas, que se conoce vulgarmente como guillomero, gayuvera, mallenquera, y que se ha utilizado tradicionalmente en la medicina popular de nuestro país para las afecciones de la vejiga, procesos catarrales y problemas de hipertensión»

 


Una altra propietat ben curiosa que se li atribueix a esta planta és la de repel·lent d’insectes.

A Mozón (Osca) i el Pallars (Lleida) utilitzaven esta planta quan volien acabar amb un rusc (Cast. Colmena) col·locant una rama al seu interior i les abelles ja no hi tornaven. També al Pallars la utilitzaven com repel·lent d’abelles i vespes en el procés d’elaboració de les panses. Bullien aigua amb cendres i branques d’Amelanchier ovalis i amb el líquid resultant arruixaven les panses i els insectes ja no hi acudien.

I per a rematar la història, a la Serrania de Conca han recopilat algunes dites populars (2) que donaven explicació a este fet:

«Popularmente se dice que las abejas no liban de la flor del guillomo, la explicación que se da se basa que para subir al arca de Noé la abeja se retrasó en un guillomo (que le gustaba mucho) y Dios la castigó diciendo: Flor de guillomo no comerás y si picas morirás»

O també:

«En un diálogo entre Dios y la abeja, esta dijo primero De la flor del guillomo tomaré, a los tres días mi colmena llenaré y al que pique mataré La respuesta de Dios es:De la flor del guillomo no comerás, llenarás la colmena como podrás y si picas morirás»

(2):https://conecte.es/index.php/es/plantas/115-amelanchier-ovalis/usos-tradicionales

Amelanchier ovalis és una planta que gaudeix d’un cert nivell de protecció a les comunitats autònomes on apareix. A la Comunitat Valenciana està inclosa en la normativa sobre materials forestals de reproducció pel Decret 15/2006, de tal manera que la seua producció i ús han d'ajustar-se als preceptes establits. Està catalogada com a «espècie vulnerable» en la Comunitat Autònoma de Madrid, on és rara, i com «d'interés especial» a la Regió de Múrcia. A Andalusia s'inclou dins del llistat d'espècies «en règim de protecció especial» i les seues poblacions són considerades com a «hàbitats d'interés especial» a Castella-la Manxa.


dijous, 25 d’agost del 2022

L’Ull de perdiu

 L’Ull de perdiu (Adonis microcarpa DC.), anomenada renículo en castellà, és una planta anual d'uns 15 cm d'altura amb flors terminals, solitàries, que té els pètals de color groc amb una taca fosca en la base, cinc sèpals i anteres de color violaci que podem trobar als bancals erms, vores de camins i llocs alterats en general. Els fruits s'agrupen en una mena d'espiga allargada a mode de dents acabades en pic curt i ample de color negrós. Les fulles, que naixen pràcticament des de la base de la tija, estan molt dividides en segments estrets (pinnades).

 


Aspecte general de la planta

No és massa abundant a Beneixama i s’ha d’anar en compte amb ella perquè és verinosa per al bestiar quan pastura buscant herba tendra. Les fotos que acompanyen este escrit han estat fetes en un bancal erm, al costat del camí de l’Algar, molt a prop de l’antiga Via del Xitxarra.

 




Detall de les flors i les fulles

Adonis és un gènere de plantes terrestres descrit per Carl von Linné i publicat en Species Plantarum (1753) que conté una quarantena d'espècies de la família de les ranunculàcies (Ranunculaceae) natives d'Euràsia on es donen en forma silvestre. Algunes espècies es cultiven a efectes ornamentals per les seues belles flors. Adonis microcarpa DC., va ser descrita posteriorment pel botànic suïs Augustin Pyrame de Candolle i publicada en la seua obra Regni Vegetabilis Systema Naturale en 1817. L’epítet específic microcarpa d'origen grec, significa que té els fruits xicotets.

 




Detall del fruits

El terme Adonis que dóna nom al gènere està inspirat en la mitologia grega, segons la qual, esta flor es va originar a partir de la sang d’Adonis, déu eternament jove símbol de la bellesa masculina i que representava la mort i la renovació anual de la vegetació.

Conta el mite que Adonis va nàixer de la relació incestuosa entre Cíniras, rei de Xipre, i la seua filla Mirra. Era un xic de tal bellesa, que aquella dona que gosara només mirar-lo li robava el cor sense remei. És així com Venus, la deessa romana de la bellesa i l'amor, es va enamorar d’Adonis i va deixar el cel per a seguir-lo a totes parts. Mart, déu de la guerra, que havia sigut l’amant infidel de Venus, impulsat per la gelosia, va jurar venjar-se d’Adonis. Per a satisfer els seus desitjos, Mart va inspirar en el jove la passió per la caça d’animals feroços. Venus, que temia per la seua vida, li pregava que anara amb compte.

 

El mite d'Adonis. Mosaic de la Villa romana de Carranque (Toledo)

Un dia, aprofitant una absència de la deessa, Mart va eixir a la trobada del jove caçador sota la forma d'un furiós senglar. Els ulls ardents de ràbia i els ullals agressius de la bèstia van despertar en Adonis una incontenible violència. Es va oblidar dels consells de Venus i va llançar una fletxa contra la fera. El senglar ferit va perseguir a Adonis i li va clavar els ullals, ferint-lo de mort. En assabentar-se Venus, va baixar de l'Olimp per a acudir en la seua ajuda. Quan el va trobar, va embenar amb el seu vel la terrible ferida; però era ja massa tard. Va estrènyer entre els seus braços el cos sense vida de l'amant, volent reanimar-lo. Venus va suplicar a Júpiter que Adonis fora retornat a la vida, però ja era massa tard. La deessa plorava llàgrimes de dolor que en ajuntar-se amb la sang de l'estimat mort, es van convertir en la flor anomenada Adonis.

 

Capoll abans d'obrir-se

Fruit totalment desenvolupat

Esta versió llatina del mite d’Adonis és la que s’arreplega a Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi, poema narratiu en quinze llibres que descriu la creació i la història del món, fent servir com a fonts les tradicions mitològiques de Grècia i Roma, probablement escrit entre els anys 2 i 8 dC. En la versió grega del mite, Afrodita és la deessa Venus de la versió llatina i el déu de la guerra Ares es correspon amb Mart. En algunes versions la flor que brotà de la sang dAdonis es l’Anemone (Anemone coronaria L.), també de la família de les ranunculàcies, planta cultivada com a ornamental amb flors de colors variats: vermell, blau i poques vegades groc. Cal esmentar que encara que l’Adonis microcarpa DC. a què faig referència en este article té els pètals generalment de color groc, rarament de color vermell, hi ha altres espècies d’Adonis que els tenen de tonalitats rogenques, com és el cas de l’Adonis aestivalis L. i de l’Adonis annua L.

 

Adonis annua L.

Adonis aestivalis L.

Este mite ha quedat reflectit en multitud d'obres pictòriques entre elles la de Veronès (Paolo Caliari Veronese,1528 – 1588), Venus y Adonis, pintura en oli sobre llenç datada al voltant de l’any 1580, inspirada en Les Metamorfosis d’Ovidi, una de les més importants realitzades per a la representació del passatge mitològic. En l'obra veiem la plasmació de l'escena prèvia a la mort d’Adonis, que es troba reposant en el cos de Venus inconscient del destí que li espera. Està vestit de caça i té tots els seus utensilis preparats per a l'activitat a la qual es dedica.

 

Venus y Adonis (Veronès). Museu del Prado

Una altra obra on queden molt ben representades les flors que broten de la sang d’Adonis és The Awakening of Adonis (El despertar de Adonis), datada en 1899, de John William Waterhouse (Roma 1849-Londres 1917) , pintor anglès nascut a Itàlia i relacionat amb la Germandat Prerafaelita creada a Anglaterra, i que és famós especialment pels seus quadres de personatges femenins de la mitologia grega.

El despertar de Adonis (John William Waterhouse)

*****************