dilluns, 19 de novembre de 2018

Els colors de la tardor

La tardor, junt a la primavera, són els moment de l’any que més goig dóna passejar pel camp, són moments de transformació de la natura, que adopta en aquesta època matisos que no trobarem en cap altra estació. Si la primavera es caracteritza per l’augment de la funció fotosintetitzadora que corre paral·lela a l’augment de les hores de sol, a la tardor passa tot el contrari, la disminució de les hores de sol, de la seua intensitat i verticalitat, provoca canvis en els arbres i arbusts caducifolis, alguns d’ells observables a simple vista, com ara, la caiguda de les fulles, que prepararan les plantes per a la letargia hivernal.

Vinya (Vitis vinifera) de la varietat garnatxa tintorera situada al mas "Las Delicias", paratge de l'Estació (Beneixama). Al fons,  "Les cases de Maestre"
La caiguda de les fulles no és més que un mecanisme de defensa i estalvi que tenen els arbres caducifolis. Quan disminueixen les hores de llum, la radiació solar perd força i baixen les temperatures, deixa de produir-se la fotosíntesi, les fulles ja no són un òrgan rendible per a la planta, les despeses energètiques que requereix el seu manteniment són superiors a la seua productivitat, a més, la clorofil·la, en estes condicions mediambientals, pot provocar estrès oxidatiu, així que les plantes opten per deixar-les caure.

La font de "Les Fontanelles", (Biar) entapissada de fulles de xop (Populus alba) i de plàtan (Platanus x hispanica)

Este és el principal canvi observable a simple vista i que ve acompanyat d’un altre canvi, el de la coloració de les fulles que és provocat per l’acció-inacció dels diferents tipus de pigments presents a les plantes. Aquests canvis, de naturalesa química, no són observables a simple vista. Els principals pigments que hi intervenen són: per una banda la clorofil·la, responsable del color verd, els carotenoides, que contribueixen a formar els colors taronja i groc, i els flavonoides, especialment les antocianines, responsables del color roig.
Però com es produeixen estos canvis?

Noguera (Juglans regia)
Els carotenoides es troben en dos parts diferents de les cèl·lules vegetals. D’una banda, són presents junt amb la clorofil·la en els cloroplasts de les cèl·lules dels teixits verds de les plantes. Hi ha una molècula de carotenoide per cada cinc molècules de clorofil·la i, per tant, com més verd és el teixit, més carotenoides conté. La presència d’aquests pigments en els teixits verds és emmascarada per la presència de la clorofil·la. Els carotenoides només es fan visibles a la tardor en les fulles d’alguns arbres. Les fulles perden el color verd per degradació dels cloroplasts, el que comporta la desaparició de la clorofil·la. Però els carotenoides hi romanen i són els responsables dels colors grocs i taronges. En alguns casos, les fulles comencen a produir antocianines roges al mateix temps que desapareix la clorofil·la i, llavors, el color final de les fulles depèn de les quantitats d’antocianines i de carotenoides: poden ser grogues, taronges, taronges rogenques o clarament roges.
Fulles de garnatxa tintorera, raïm de maduració primerenca, menut i amb els grans mitjans, esfèrics, de color negre intens i amb la polpa també negra degut a la presència de tanins i l’abundància d’antocianines.

Vinya de raïm monsatrell

Fulla de raïm monastrell, cep originari de l’Empordà cultivat tradicionalment al País Valencià, ben adaptat als climes secs. Raïm de maduració tardana, menut, compacte amb els grans xicotets o mitjans de color morat i amb la pell gruixuda. La denominació monastrell o monestrell deriva del llatí vulgar monesteriellu, diminutiu de monasterium «monestir», potser pel fet que era un cep cultivat sobretot als monestirs.




Transició del verd al groc al xop (Populus alba) a dalt i a la morera blanca (Morus alba), baix
Però les fulles no cauen en tots els arbres. Els arbres de fulla perenne no les perden de cop, les deixen caure a poc a poc perquè han desenvolupat un altre tipus d’estratègies encaminades a suportar les baixes temperatures de l’hivern; les fulles noves broten i comparteixen rama durant un temps amb les velles que finalment acabaran caient. En general, tots els perennifolis aturen la fotosíntesi i per tant la producció de saba durant l’hivern, i a més, adopten morfologies tendents a la disminució de la superfície foliar; així les coníferes com l’avet o el pi han desenvolupat un tipus de fulles en forma d’agulla que evita l’acumulació d’aigua i la presència d’olis essencials que contribueixen a què no es congelen. Altres com les carrasques o les oliveres entapissen l’envers de les fulles amb una capa de pels blancs que els hi fan de forro polar contribuint al manteniment de la temperatura.




I per rematar aquesta entrada, us presente un altre element característic de la tardor, la presència de bolets. En aquest cas es tracta del bolet de tinta (Coprinus comatus) que vaig fotografiar el mateix dia a l’olivar que hi ha al costat de Les Fontanelles, creixent entre la fullaraca en descomposició. Espècie nitròfila que aprofita els nutrients que deixen les fulles caigudes. És un bolet comestible quan els exemplars són joves (dos primeres fotos), però quan maduren (tercera foto), el capell s’obri i comença a descompondre’s segregant un exsudat semblant a la tinta, (d’ací el seu nom) i aleshores resulta tòxic. Un exemple clar de saprofitisme.








dimecres, 14 de novembre de 2018

El món sorprenent dels líquens

Els líquens conformen una associació simbiòtica entre un tipus de fongs, majoritàriament ascomicets, i una alga. Coneguts des de temps antics van estar considerats organismes independents fins que a l'últim terç del S XIX, investigadors com Simon Swendener o Jean Baptiste Édouard Bornet determinen, en primer lloc, que tots els líquens són el resultat de l'atac d'un fong a cèl·lules d'algues i posteriorment llur relació simbiòtica. El saber popular no els ha diferenciat a penes i sovint els ha confós amb molses i rarament els ha atorgat noms populars. Podem trobar-los a les roques, als arbres, sobre el sòl..., als llocs més inhòspits que puguem imaginar. Són en definitiva una associació evolutiva que ha permès al fong alliberar-se de la necessitat permanent d'humitat i de matèria orgànica, colonitzant així ambients on la majoria de vegetals no podrien viure.

Els líquens que us presente a continuació han estat fotografiats als "Cotos" de Tarifa, la Tarifa de Granada, que no la de Cadis. És tracta dels líquens Xanthoria Polycarpa (foliaci, de color groc) i Evernia Prunastri (arbustiu, de color verd clar), creixent sobre branques seques de pi i d'ametler.













Uns altres creixen sobre el sòl on hi ha matèria orgànica en descomposició o en la base del tronc dels arbres, quan aquestos es troben debilitats. El que us presente a continuació, el Cladonia fimbriata, ha estat fotografiat al "Barranc de la Mollonera, en la Serra de la Solana, Beneixama i presenta una característica forma d'embut que fins i tot fa que puga confondre's amb un fong. 
 

Una singularitat micològica. La Mycena Seynii

Un dia de tardor, passejant pels "cotos" que hi ha a prop de Tarifa, no la Tarifa de Cadis, sinó de Granada, un llogaret que pertany al municipi de Cullar, vaig trobar la curiositat micològica que ara us presente: el fong Mycena Seynii creixent a l'interior d'una pinya. És tracta d'un fong sapròfit que desenvolupa el seu miceli a l'interior de les pinyes caigudes dels pins quan aquestes comencen a podrir-se. El terme Mycena prove del grec Mykos que significa fong i Seynii en honor al micòleg francés del S XIX, Jules de Seynes.
Per a mi va ser un gran descobriment donada la singularitat del bolet i el seu hàbitat, després m'he adonat que de singularitat res, que és un fenomen bastant estès als boscos de pins pinyers i resiners, però jo era el primer contacte que tenia amb ell, i era totalment singular!.






Higrophorus marzuolus

El marçot, bolet que apareix a la primavera de vegades quan les serres encara romanen cobertes de neu, conegut també com escarlet de primavera o bolet de neu, Cast: Marzuelo. (Higrophorus marzuolus).




 Si atenem a l'etimologia, el significat del seu nom és: bolet portador d'aigua que apareix al mes de març.  
 


És un bolet difícil de trobar ja que la tonalitat grisenca del seu barret fa que es mimetitze entre les restes de vegetació que cobreix el sòl del bosc. Apareix a finals de l'hivern i principis de primavera, cosa poc usual en micologia i és un excel·lent comestible.  


Tot el matí escorcollant lenta i pausadament el sòl del bosc intentant endevinar qualsevol protuberància sota les restes de vegetació que denotés la presencia del preuat bolet, sempre sota l'atenta vigilància de la gossa del meu amic.



Encara que el seu hàbitat natural son els boscos mixtos, també se'l troba en pinars de pi roig, com és el nostre cas.


Si costa de trobar-los, més costa netejar-los, però l'esforç paga la pena si pensem en els apetitosos plats que podem preparar.


Improvisant sobre la marxa, aquesta vegada he preparat un arròs amb marçots, seba, cloïsses, una poca gambeta pelada i suc de peix. Sorprèn com l'aroma del fong lliga amb el sabor del peix i com domina totalment el conjunt de flaires que conformen el plat.


Bon profit.

dijous, 18 d’octubre de 2018

Les savines centenàries del Racó d’Ademús

Si alguna singularitat hem d’atribuir al Parc Natural de la Pobla de Sant Miquel (Racó d’Ademús) és la presència al paratge de «Las Blancas» de nombrosos exemplars de savines centenàries: savina turífera (cat), sabina albar (Cast) (Juniperus thurifera) algunes de les quals ronden els 1000 anys d’edat. Aquest indret està situat a 1450 m d’altitud i el seu nom fa referència al color blanquinós del tronc de les savines que hi habiten.
Pobla de Sant Miquel (Racó d'Ademús)


 






Gàlbuls, que és com s'anomenen els fruits de la savina
Detall de les fulles
 Però al Parc, a més de les poblacions de savina turífera, hi ha altres elements naturals d'incalculable valor tant ambiental com paisatgístic, com ara, la major població de teixos (Taxus baccata) de la província de valència, abundants poblacions de pi roig (Pinus sylvestris), entre les quals destaca el Pino Vicente, exemplar de pi roig que se li calculen uns 250 anys de vida i que rep el nom en record i homenatge del guarda forestal Vicente Tortajada que el salvà de la tala per a aprofitament de la seua fusta allà pels anys seixanta del segle passat, de pi negral (Pinus nigra), savines de muntanya (cast. Sabina rastrera) (Juniperus sabina), a més de la presència d’algunes plantes autòctones com ara la Sàlvia de la Pobla de Sant Miquel (Salvia lavandulifolia ssp., approximata), planta aromàtica que només habita en els clars de pinedes i savinars d'alta muntanya a l'est de la península. Aquesta subespècie es distingeix de la resta de sàlvies pel color rosat inclús rogenc de les seues grans flors que poden observar-se a partir de maig. Aquesta varietat de sàlvia és endèmica de l'est de la Península Ibèrica i nord d'África. Les millors i quasi úniques poblacions es troben a la Serra de Javalambre (Terol) i ací, al Racó d'Ademús. Un altre element a destacar al Parc és que s’hi troba l’Alto de las Barracas conegut també com El Calderón, que amb els seus 1.838 metres es converteix en el cim més elevat del País Valencià. 

Pino Vicente
 
Salvia de la Pobla de Sant Miquel


La savina turífera és un arbre de creixement lent i gran resistència a les condicions extremes, suporta hiverns molt freds i estius molt calorosos i de sequedat extrema, a més, pot créixer en sols pobres, pedregosos i poc profunds entre els 700 i els 1500 m d’altitud. Apareix en els catàlegs de flora protegida o amenaçada de les comunitats d'Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Madrid, Múrcia i València.
Els olis essencials de la planta, característics de les cupressàcies, li confereixen a la fusta una aroma balsàmica i una enorme resistència a la podridura, per la qual cosa s'usa per a confeccionar peces que estaran sotmeses a la humitat (bigues i postes), mobles i parquet. Encara que a la comarca d’Ademús, l’ús principal que se n’ha fet és el ramader, amb la fusta es fabricaven tanques per als remats i el seu fullatge servia d’aliment per al bestiar en els durs i freds dies d’hivern quan la neu impedia la pastura, segons em va referir un informador a la Pobla de San Miquel. El seu nom en llatí, Juniperus és el que donaven els romans als ginebres i a la seua fusta, i l’epítet thurifera vol dir «portadora d'encens», per l'aroma característica que li donen els olis essencials de la seua fusta.
El primer contacte que vaig tenir jo amb aquest arbre forma part d’una història curiosa fruit de la casualitat que passe a narrar-vos:
El 21 de desembre de 1987, a última hora de la vesprada em trobava jo al despatx que Emili Laguna, que aleshores era Director del Parc Natural del Carrascar d’Alcoi, tenia a un edifici situat a la Plaça dels Estels (Plaza de los Luceros) d’Alacant, per tornar-li unes diapositives que m’havia prestat per mediació d’un amic comú, Daniel Climent. A punt d’anar-me’n, va entrar al despatx un agent mediambiental pres d’un cert nivell nerviosisme i agitació, dient:
¡Don Emilio, Don Emilio, hemos descubierto una sabina albar en el parque! Se encuentra cerca de la cumbre debajo de una carrasca.
Després de donar les explicacions hagudes i per haver, Emili Laguna va convindre que calia anar el dia següent, dia 22 de desembre, dia del sorteig de la loteria de nadal, (i remarque lo de la loteria) a conèixer in situ aquest descobriment botànic i com jo hi era al despatx en aquell moment, vaig ser un dels convidats a visitar el nounat.
L’explicació que va donar l’agent mediambiental era que sobre una rama que sobreeixia una mica de la copa de l’arbre, possiblement es pararia alguna au els excrements de la qual portarien les llavors de la savina turífera que al caure sobre el terra van germinar i van donar lloc a l’aparició d’aquest arbret, únic en tot el Carrascar d’Alcoi. I el descobriment tenia la seua importància perquè aquest tipus de savina, al País Valencià, s’estenia pel nord-oest de la província de València i sur-oest de la de Castelló, no havent-se trobat mai cap població a la d’Alacant.
He remarcat lo del dia de la loteria perquè justament quan baixàvem del cim del Menejador, l’agent mediambiental que conduïa el tot terreny va posar la ràdio i ens vam adonar que havia tocat la grossa en Alacant i un dels agraciats era, sense saber-ho, un dels nostres acompanyants, aleshores professor al col·legi dels Salesians.
 
Foto, digitalitzada d'una antiga diapositiva, de la savina turífera que creix al peu d'una carrasca, única al Carrascar d'Alcoi
El segon contacte va ser l’any 2004 en un viatge per terres de Sòria. En assabentar-me que a prop de la població de Calatañazor hi havia una bosquina de sabina turífera no vaig poder resistir la curiositat de conèixer-la, el fullet de turisme anunciava arbres de més de catorze metres d’altura, cinc de diàmetre del tronc, dos-mil anys d’antiguitat..; era una temptació no visitar-la juntament a la població medieval que li dóna el nom, així que els hi vaig dedicar una jornada. Les savines que jo coneixia més, les que hi ha a la Serra de la Solana a Beneixama, no sobrepassen l’estat arbustiu i apenes assoleixen el metre i mig d’alçada encara que poden arribar a fer-se arbres de fins a huit metres d’altura; es tracta de la savina negra (Juniperus phoenicea), a la qual, La Sajolida li dedica estes paraules (https://www.facebook.com/lasajolida/).
La més resistent als vents. Protectora dels sòls de muntanya. Sobreviu en condicions extremes, en zones pedregoses i amb pendent. De fusta dura i cor vermellós. La savina és força i fermesa, però també vida i encant. No n'hi ha bellesa més gran que la d'una lluitadora insubmisa.
 





Després de passar una bona estona passejant pel savinar i de fer unes quantes fotografies em vaig dirigir a la població veïna de Calatañazor i vaig poder constatar dos dels trets característics d’algunes de les construccions tradicionals de la població que daten de l’edat mitjana: les ximeneres de forma cònica que destacaven per tot arreu al capdamunt de les teulades i les típiques construccions de dues plantes, la planta baixa amb murs de pedra i la planta superior amb parets d’adob i travesses de fusta de ginebre o de savina, segons em va contar un informador, degut a la seua resistència a la podridura com he comentat abans.
Població medieval de Calatañazor (Sòria)




I la tercera vegada que he visitat un savinar ha estat a l’estiu de 2013, al paratge de «Las Blancas» a la Pobla de Sant Miquel del qual he parlat al començament de l’escrit. I va ser a conseqüència de la informació que em va donar un alumne, Luis Vicente López Cerdan, bomber forestal de professió, amant de la muntanya com no en trobareu altre, que sabedor del meu interés per la natura em va enviar unes fotos de les savines que hi havia a «Las Blancas», i com no podia ser d’altra manera, prompte vaig organitzar una excursió per conèixer-les personalment.
I per a rematar la història, fa uns dies vaig tornar a la Pobla de Sant Miquel, esta vegada no en busca de savines sinó de rovellons, i en acabar el periple micològic per l’Alto de Barracas, abans d’arribar al poble vaig tenir l’ocasió de conèixer l’existència d’una savina monumental que creix al fons d’un barranc, no a la serra com la resta de savines. Es tractava de la Savina Benjamín, que segons el meu informador no s’havia podat des de l’any 1975 perquè va ser ell l’encarregat de realitzar aquesta tasca, Em comentà, així mateix, que malgrat no ser la savina més vella del terme sí que era la més esvelta donades les condicions ecològiques del lloc on creixia.
Savina Benjamín



Però açò no és tot, queden altres indrets que encara no he visitat i no descarte fer-ho properament per rematar la història. Es tracta del Barranco de la Madera, on masses compactes de pi negral (Pinus nigra) ens acompanyaran tot el camí fins arribar a la Savina dels Responsos, la de major diàmetre de l'espai natural protegit, que té una edat estimada de 1.000 anys. I l’altre, el Savinar de Miranda que junt a Las Blancas presenta les savines més longeves i monumentals del Parc Natural. 

Si voleu conèixer una mica més les meravelles que amaga este racó de la província de València podeufer-ho punxant en el següent enllaç.