La Pimpinela Escarlata: «Lysimachia arvensis»

Inicie esta entrada al blog amb un fragment de la novel·la «The Scarlet Pimpernel» (La Pimpinela Escarlata), d'Emma Orczy, baronessa britànica d'origen hongarès, que es publicà en Londres al 1905. La novel·la conta la història d’un aristòcrata anglés, Sir Percy Blakeney, que sota el pseudònim de «la Pimpinela Escarlata», es va dedicar a salvar la vida d'aristòcrates i innocents durant el Regnat del Terror instaurat per Robespierre després de la Revolució francesa. Pimpinela Escarlata actua en l'ombra i només els seus més immediats col·laboradors coneixen la seua identitat després de jurar solemnement mantindre-la en secret.

«—Pimpinela Escarlata? —va dir Suzanne, rient alegrement—.

Quin nom tan curiós!

Què és Pimpinela Escarlata, monsieur?

Va mirar a sir Andrew amb anhelosa curiositat.

El rostre del jove s'havia transfigurat. Els seus ulls brillaven d'entusiasme; la seua cara literalment irradiava adoració, afecte i admiració.

—Mademoiselle, la Pimpinela Escarlata — va respondre a la fi—, és el nom d'una humil flor silvestre anglesa; però també és el nom sota el qual s'oculta la identitat de l'home més bo i més valent del món, per a poder realitzar més fàcilment la noble tasca que s'ha imposat.

He sentit parlar de la Pimpinela Escarlata. És una floreta roja?

Sí, això és! A París diuen que cada vegada que un monàrquic fuig a Anglaterra, l'acusador públic, Foucquier Tinville, rep una nota amb aqueixa floreta dibuixada en roig...»

 

Pimpinela Escarlata va servir d’inspiració per als creadors de personatges tan populars com el Zorro, Superman o Batman, amb la diferència que mentre estos personatges sempre tenien una disfressa fixa, la nostra protagonista canviava sempre d’indumentària en funció del moment, tenint sempre la flor com emblema. Esta és una mostra més de com una diminuta floreta que creix abundant als nostres camps, ha servit d'inspiració i de lligam entre el món de la natura i, en este cas, el de la literatura.

La floreta en qüestió és de la planta morró o anagall que en català rep, entre altres, les denominacions d'herba de les caderneres, alfàbrega borda, borrisol, picapoll, gallinassa, mataconills, herba sabonera...etc, i en castellà les de mujares o murajes, anagálide, anagallo, morrón, hierba coral, hierba pajera... etc. En Anglaterra se la coneix popularment com «Poor Man’s Barometer», el meteoròleg dels pobres, per la seua capacitat d'obrir-se al sol; si s'obri al matí no plourà i si roman tancada s'aveïnen pluges o núvols.

 

Aspecte general de la planta

Es tracta d’una herba de port xicotet, fàcil de reconèixer per les seves floretes de color blau o roig salmonat, de fulles triangulars oposades que floreix des de l'hivern i durant tota la primavera. Les que ací us presente han estat fotografiades a Beneixama, a la zona del Torrelló, encara que és fàcil veure-les en bancals erms i vores de camins donat el seu caràcter ruderal.

 

La diferència de color influeix en l'antesi diària de les flors i guarda relació amb la temperatura. Les flors blaves es calfen abans i tarden més a refredar-se pel que el seu període diari d'obertura és mes llarg que el de les roges.

Esta planta, inicialment fou descrita per Linné en 1753 i publicada en la seua obra Species Plantarum Vol 1. amb la denominació Anagallis arvensis L. dins de la família de les primulàcies (Primulaceae). Posteriorment, en 2009, estudis moleculars realitzats pels botànics suecs Ulrika Manns i Arne A. Anderberg van aconsellar incloure-la dins del gènere Lysimachia de la mateixa família, d’ací que la nomenclatura científica amb què actualment se la coneix siga Lysimachia arvensis (L.) U. Manns & Anderb.

El fet de presentar flors de diferents colors, clàssicament s’ha interpretat a què hi ha dues varietats distintes dins de la mateixa espècie: la varietat Phoenicea per a les plantes de flors de color roig i la varietat Coerulea (o Caerulea) per a les de flors de color blau.

Detall de les flors

Dioscòrides (40-90 a.c.) a la seua obra De Materia Medica, ja se’n fa ressò de les dues varietats de la planta en funció del color de les flors, assignant a més un gènere a cadascuna d’elles. Al Dioscòrides de Salamanca, manuscrit del S. XV conservat a la Universitat de Salamanca trobem la següent descripció de la planta així com de les propietats medicinals:

«De los murajes, son dos las especies que se diferencian por la flor. Una la tiene azul y se llama ‘hembra’, la otra la tiene carmesí y se llama ‘macho’. Son unos matojos que se derraman por el suelo, con unas hojitas pequeñas sobre tallos cuadrados, algo redondeadas, parecidas a las de la corregüela, de fruto redondeado.

Ambas son buenas para heridas, desinflaman, sacan las espinas, detienen las úlceras invasivas. Su jugo en gargarismos vacía las flemas de la cabeza, introducido por la nariz, y hace cesar el dolor de dientes, si lo instilas en la fosa nasal contraria al dolor. Limpia también las manchas de la córnea con miel ática y ayuda en las ambliopías; es beneficiosa, bebida con vino, a los mordidos por víbora, a los que padecen de riñón o de hígado e hidrópicos. Dicen algunos que, en cataplasma, la que tiene la flor azul detiene los prolapsos de ano, mientras que la que la tiene carmesí los estimula».

No obstant això, estudis filogenètics posteriors, entre ells el dut a terme en 2019 pel professor Francisco Javier Jiménez López de la Universitat de Sevilla, (1) apunten a què no es tracta de varietats sinó d’espècies diferents dins del mateix gènere Lysimachia.

 

Àrea de distribució natural de Lysimachia arvensis. L'àrea ocupada exclusivament pel llinatge roig (Taronja), l'ocupada només pel llinatge blau (Blau), i l'àrea de coexistència (Verd).

En este estudi es constata que els dos tipus morfològics de color de Lysimachia arvensis es distribueixen en poblacions pures i mixtes i tenen un patró geogràfic de distribució (veure mapa): el roig està més ben representat en zones atlàntiques i el blau en mediterrànies. El llinatge de flors blaves, més resistent a l'estrès ambiental, s’adapta millor a les condicions d'alta insolació i baixa pluviositat que és es donen a la Conca Mediterrània, mentre que el llinatge de flors roges s’adapta millor a climes més humits i es distribueix fonamentalment pel centre i nord d'Europa. Tots dos llinatges apareixen en poblacions simpàtriques al Mediterrani (que viuen a la mateixa àrea geogràfica), encara que generalment el llinatge blau és predominant. L'encreuament entre estos llinatges origina plantes amb flors de color intermedi, com les de color roig salmonat que vaig fotografiar a Beneixama.

Este estudi d'acord amb els resultats de les anàlisis filogenètiques del gènere Lysimachia basats en dades ecològiques, moleculars, morfològiques i reproductives conclou que el color de les flors que abans era considerat com a diferents varietats del gènere, en realitat són llinatges diferents, proposant una nova nomenclatura: Lysimachia arvensis, per a les plantes de flors roges o ataronjades, Lysimachia loeflingii, per a les de flores blaves i Lysimachia amoena, per a les flors salmonades híbrid de L. arvensis i L. loeflingii.

(1) Polimorfismo en el color floral y especiación en Lysimachia arvensis. Tesi Doctoral de Jiménez López, F.J., que podeu trobar en: https://hdl.handle.net/11441/88253

El terme Lysimachia que dóna nom al gènere fou proposat en honor a Lisímac (Angl. Lysimachus), rei de Tràcia i Macedònia, successor d’Alexandre el Gran, i l’epítet loeflingii perquè Linné, en 1753, va descriure estes plantes de flors blaves a partir de materials recol·lectats pel seu deixeble Loefling a Espanya.

Però deixant a banda estes qüestions terminològiques, de la bellesa d'estes flors se'n va fer ressò Joan Pellicer en afirmar al Costumari Botànic 2:

«Aquestes herbetes, com les seues veïnes les veròniques, constitueixen, per la seua petita i preciosa presència, una de les estampes més encisadores del camp; fan part dels mollencs pradellets que solen criar-se als vorals de les sendes, dels braçals i dels bancals de l'horta. Semblen floretes d'una botànica a l'altura de la feliç imaginació infantil, o eixides o trasplantades de les meravelloses terres de Lil·liput»

El mateix Pellicer afirma que es tracta d’una planta medicinal molt antiga que s’usà com a pectoral, expectorant, vulnerària i desintoxicant, i desaconsella el seu ús per via interna per considerar-la perillosa. I és que tota la planta conté saponines hemolítiques que irriten la mucosa gastrointestinal i bronquial podent originar diarrees greus, convulsions i mal de cap. Sols es recomana el seu ús tòpic en micosis cutànies, úlceres tròfiques, herpes zòster, per a cicatritzar nafres, ferides i úlceres. De la toxicitat de la planta també se’n fa ressò Pellicer en una dita arreplegada a Pedreguer: «No faces eixa herba que es moriran els conills»

Mateu Orfila i Rotger (Maó, 1787 – París, 1853), químic i metge menorquí nacionalitzat francès, considerat el fundador de la toxicologia moderna, va sacrificar més de quatre mil gossos per a estudiar l'acció dels tòxics sobre els animals, els símptomes i les lesions que produïen sobre teixits, així com el valor de les substàncies que poden ser administrades com a contra verins.

Pius Font i Quer, al llibre «Plantas Medicinales. El Dioscórides Renovado», en parlar de los Mujares (Anagallis arvensis L.) conta que entre els experiments realitzats per Orfila realitzats a principis del S. XIX hi ha els que demostraren la toxicitat de la planta. En un d’ells, va administrar a un gos 12 g d’un extracte de l’Anagallis i el gos va morir al cap de vint-i-quatre hores. El mateix autor afirma que la planta és antitosiva, colagoga, diaforètica, diürètica, expectorant, purgant, estimulant i vulnerària i alerta que cal usar-la amb molta precaució, ja que conté saponines i glucòsids que poden produir inflamacions cutànies i de les mucoses, no havent de sobrepassar-se mai els 3 grams per dia.

 

Caricatura de Mateu Orfila realitzant experiments amb gossos. Escultura en bronze que es conserva al Museu Carnavalet de París.

Malgrat estos usos com a planta medicinal en l’antiguitat, hui dia a penes hi ha evidència de la seua eficàcia i no es recomana en ús intern a causa del seu contingut en saponines tòxiques i altres citotoxines. Tots aquests usos han de considerar-se com merament testimonials i com a referències històriques, estant totalment desaconsellat en seu ús com a planta medicinal en l'actualitat, de fet esta espècie està inclosa en l'ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener (BOE núm. 32, de 6 de febrer de 2004) , per la qual s'estableix la llista de plantes la venda de les quals al públic queda prohibida o restringida en raó de la seua toxicitat.