La Cresta de Gall (Bartsia trixago L.)

Bartsia Trixago L. = Bellardia Trixago (L.) All. és una herba de cicle anual, erecta amb fulles oposades i una espiga de flors terminals que floreix durant la primavera. En català se la coneix amb els noms de cresta de gall, erinassos o papoles, i en castellà els de conejitos o gallocresta i pertany a la família de les escrofulariàcies (Scrophulariaceae).

 El nom de Bartsia, que fa referència al gènere, fou establert per Carl von Linné en honor a Johann Bartsch (1709-1738), metge i botànic natural de Königsberg (Prússia oriental). L'altra denominació amb què es coneix, Bellardia trixago (L.) All. fou establerta pel botànic italià Carlo Allioni (1728-1804) en honor al metge, botànic i micòleg italià Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741 – 1826) que fou professor de botànica a la Universitat de Turín. 

 L’epítet específic trixago està format per dues paraules llatines: "trix" (= pel, cabell), mentre que "-ago" és un sufix que s'utilitza per indicar una semblança ("similar a ..."), en clara referència al fet d’estar les seues tiges cobertes de pels.

 

Les flors de la cresta de gall són clarament zigomorfes, es a dir, que tenen un pla de simetria bilateral (en dividir-les per la meitat, sempre hi haurà dues meitats diferents entre si), i el més cridaner de la seua inflorescència és la corol·la bilabiada, que pot ser d'un sol color (concolores) o de diferents colors (discolores). Quan estes són bicolors, el llavi superior és rosaci o purpuri i el llavi inferior blanc o groc crema, mentre que quan són concolores són enterament grogues.

 

Bartsia trixago, en condicions naturals és comporta com hemiparàsita o parcialment paràsita, sense tindre un hoste específic, establint connexions amb les arrels de les plantes a les quals paràsita i de les quals absorbeix aigua i sals minerals. Però la presència de clorofil·la la converteix també en fotosintètica, cosa que li permet sintetitzar part dels seus nutrients. Té indiferència edàfica, es a dir, creix sobre tot tipus de sòls encara que prefereix els sòls bàsics, calcaris, pedregosos o arenosos, lleugerament nitrificats, i la seua presència està lligada a les plantes que parasita, que serà l'únic requisit per al seu establiment. La podem trobar en herbassars, erms secs i pastius efímers, marges de camins i clars de matoll, a vegades amb un cert comportament ruderal, en exposicions a plena llum. Les fotos que acompanyen este escrit han estat fetes a Beneixama, als secans que envolten l'Eco-parc, on creix amb relativa abundància i a la zona dunar que hi ha entre Urbanova i Arenals del Sol, en una xicoteta fondalada entre dues dunes fòssils situades front el Fondet de la Senieta.

   

Fondalada situada entre les dunes on vaig observar la cresta de gall

El Fondet de la Senieta

La Bartsia trixago i la industria del perfum

Com a curiositat etnobotànica, comentar que de l'extracte sec de la planta, en l’actualitat s’obté una substància semblant a l'ambre gris (Cast: ámbar gris), utilitzada per a l'obtenció d'olis essencials per a la fabricació de perfums. La Universitat de Granada té patentat des de l’any 2010 un procediment de síntesi química que utilitza materials de partida de la Bartsia trixago, per a obtindre compostos olorosos tipus ambre gris per a la seua utilització en perfumeria com a fixadors.

L’ambre gris és una espècie de matèria fecal que produeixen els catxalots, d’un intens i dolç aroma que té la propietat d'estabilitzar les fragàncies i és impossible de fabricar en laboratori. Els catxalots poden consumir fins a una tona de peixos i calamars per dia (principalment calamars gegants). Els calamars gegants tenen pics esmolats que no sempre poden ser digerits i poden irritar-los els intestins. L'ambre gris comença a formar-se quan el catxalot produeix com a defensa una substància grassa, rica en colesterol, que recobreix i envolta els pics perquè puguen passar a través dels quatre estómacs de l’animal sense causar massa mal a les parets de l'intestí. Una part d'estos mol·luscos, que no poden digerir, les regurgiten per la boca però en alguns casos, estos trossos continuen el seu recorregut pel sistema digestiu fins que el catxalot les expulsa per l’anus. A penes ix per l'anus del mamífer, l’ambre gris presenta una consistència viscosa i pudent que amb el pas del temps va adquirint un cos cerós i una fragància particular, que va surant per l’aigua fins que les ones l'espenten cap a la costa. Com més temps ha passat en la mar, més refinat i complex es torna la seua aroma, i més elevat el seu valor. Per sort per als cetacis –i goig dels qui tenen la fortuna de trobar-ho–, l'ambre gris el produeix un de cada cent catxalots i no tots l'expulsen pel recte: els més desgraciats moren malalts d'indigestió. 

 L’element actiu que conté l'ambre gris és l’ambreïna, un colesterol gras i cristal·lí capaç de fixar els olis volàtils mitjançant evaporació lenta. Hui dia, les substàncies que tenen com a base d’ambreïna utilitzades majorment en la indústria del perfum, està totalment prohibit obtenir-les dels catxalots per evitar la pesca indiscriminada d’estos cetacis.

 

Des de fa segles ha sigut considerat un producte de luxe. Els antics xinesos coneixien esta substància com «lung sien hiang» o «fragància de bava de drac», i la utilitzaven per a aromatitzar el vi que consumia la noblesa imperial. La intrigant substància d'origen misteriós s'utilitzava per a fins diversos i exòtics. Durant la Pesta Negra, la gent portava ambre gris damunt per a protegir-se de la plaga. En el Renaixement l'assecaven, modelaven i treballaven com una pedra preciosa. També es deia que era un afrodisíac eficaç, una medicina per al cor o el cervell i per a tractar malalties com l'epilèpsia, el tifus i l'asma. A la cerimònia de coronació dels sobirans britànics es prepara un perfum iniciàtic per a la unció dels cabells que conté olis de taronja, roses, canyella, almesc i ambre gris.

 

A la pel·lícula «Scent of a Woman» (Esencia de Mujer), Al Pacino que interpreta el paper del coronel Frank Slade, militar cec i malhumorat que té l'habilitat d’identificar els perfums de les dones amb sols percebre la seua aroma. A l’escena en la qual el coronel balla un tango amb una bella jove identificada com a «Donna» li endevina l'exòtic perfum que despertava l'agradable olor del seu cos: «Fleur de Rocaille» una mescla de flors fresques recentment tallades en una base d'ambre i fusta noble, encara que pot ser que «Donna» no fóra conscient que l’origen del seu perfum estiguera relacionat amb un catxalot.

Una mica d'història: Linné i el tràgic viatge de Johann Bartsch

 Johann Bartsch, metge i botànic natural de Königsberg (Prússia oriental), es graduà en medicina en la universitat de Leiden (Holanda) on conegué a Linné i a Herman Boerhaave, catedràtic de medicina i botànica en eixa universitat. A petició de Linné i sota l'aprovació de Boerhaave, Bartsch fou enviat a Surinam (antiga Guaiana Neerlandesa) com a metge de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals amb l'encàrrec de fer expedicions botàniques, on va morir als sis mesos d'haver-hi arribat, a l'edat de 29 anys, víctima de la insalubritat del clima. Sembla que la pretensió de Boerhaave era que Linné fera esta expedició però el botànic suec declinà l'oferta perquè «el calor li afectava massa».

Linné no acostumava viatjar a llocs tropicals perquè com deia ell, el calor li afectava massa, i és per això que va dissenyar un pla molt estratègic: no seria ell qui s'embarcaria en arriscades expedicions botàniques ni es sotmetria a les malalties dels països tropicals (malària, tifus, febre groga, dengue...), fou més intel·ligent, reuní un grup de fidels deixebles i serien ells els qui correrien amb els perills de les expedicions.

 

Vint van ser els deixebles de Linné que viatjaren per diverses parts del món i que arriscaren la seua vida en «pro de la ciència», alguns d'ells amb un dissortat final com el que acabe de narrar. I altres, com el de Christopher Tärnström (1703-1746), que viatjà al sud-est asiàtic a estudiar la flora i fauna de la regió i que mai no tornà a Suècia, morí a causa de les febres tropicals; o el cas de Fredic Hasselquist (1722-1752), que viatjà per Àsia Menor, Egipte i Palestina que trobà la mort durant el viatge de tornada. Però potser el cas més paradigmàtic fou el de Pehr Löfling (1729-1756). Quan Ferran VI, rei d'Espanya invità a Linné a embarcar-se com a botànic de la Cort en l'expedició que hauria de fixar els límits de les possessions espanyoles i portugueses pel riu Orinoco, de nou Linné rebutjà tan alta distinció i declinà l'oferta en el seu benvolgut i estimat deixeble qui als dos anys d'arribar a terres de Veneçuela morí a causa de les febres tropicals. Un altre viatge d'un dels seus deixebles, esta vegada amb un final no tan tràgic, fou el de Daniel Solander (1733-1782) qui embarcà en l'Endeavour junt a James Cook en la que és coneguda com una de les més conegudes circumnavegacions pel globus terrestre, però el material recol·lectat per Solander mai va estar posat a la disposició de Linné que preferí cedir-lo a la Royal Society de Londres i continuar les seues investigacions a Anglaterra.    

 

Front les aventures i viatges que molts deixebles de Linné van protagonitzar per terres inhòspites «en pro de la ciència», el botànic suec només va realitzar un viatge a Lapònia que li va valdre per a tota una vida. La seua expedició va començar un 22 de maig de 1732 i va durar sis mesos. Ho va fer a peu i a cavall portant amb si el seu diari, manuscrits botànics, ornitològics i fulls per a herboritzar plantes. Pretenia trobar noves plantes, animals i valuosos minerals, així com endinsar-se en la cultura Sami, pastors de rens nòmades que deambulaven per les grans tundres d'Escandinàvia. Linné va descriure de manera exhaustiva tot el material que va trobar en el seu viatge. La resta del viatges del botànic es van realitzar per terres no tan inhòspites, com ara el que feu a Dalarma, (centre de Suècia), en 1734; el que feu als Països Baixos en 1735 on Linné obtingué el grau de Doctor en Medicina per la Universitat de Harderwijk; o el de juliol de 1736 a Anglaterra on entrà en contacte amb naturalistes anglesos i en maig de 1938 a París, visitant botànics com Antoine de Jussieu; en la primavera de 1749 viatjà herboritzant per Scania, regió situada al sud de Suècia. 

 Linné va passar els últims anys de la seua vida amb la salut bastant deteriorada a causa d'un atac cerebral, en la xicoteta finca d'Hammarby, a prop d'Uppsala, on  va morir el 10 de gener de 1778 a l'edat de 70 anys.