Els «pinets», que és com les anomenen a Beneixama, són unes males herbes invasores , molt difícils de eradicar segons la gent de camp, que van aparèixer a la nostra Vall no fa molt de temps. Pertanyen al gènere Conyza de la família de les compostes (Asteraceae), i segons m'apunta Emili Laguna, a les nostres comarques hi ha tres espècies principals: Conyza canadensis, Conyza bonariensis i Conyza sumatrensis, a més d'alguns híbrids, com ara, C. bonariensis x C. sumatrensis, C. bonariensis x C. canadensis i C. canadensis x C. sumatrensis, i molt probablement el tri-hibrid, C. bonariensis x C. canadensis x C. sumatrensis. A més, a algunes comarques de València i Castelló se n'ha descrit una quarta espècie molt rara, la Conyza primulifolia.
 |
Bancal amb pinets (Conyza canadensis), al fons el Camp de Mirra |
A banda de les hibridacions, l'epítet específic amb què s'anomenen ja ens aporta una primera aproximació del seu origen: les zones tropicals i subtropicals d'Amèrica Central o Amèrica del Sud, llevat de la C. canadensis, que prové d'Amèrica del Nord. Totes elles van estat introduïdes en Europa de forma casual, possiblement formant part de cultivars destinats als jardins botànics de l'època. Hi ha constància documental (1) de la presència de C. canadensis al S. XVII al Jardin de Blois a la Vallée de la Loire, a França i de la C. Sumatrensis, a mitjan S. XIX al Jardí Botànic de Cotlliure al sud de França, des d'on es va estendre a començaments del S. XX a Catalunya i el País Valencià. I pel que fa a la C. Bonariensis que se sap que ha estat naturalitzada en Espanya des de començaments del S. XIX per la seua presència en diversos plecs d'herbari conservats al Reial Jardí Botànic de Madrid.
A dia de hui, la presència als camps de les diverses espècies de Conyza constitueix un greu problema agronòmic en moltes regions de la Península Ibèrica i, en especial, a Catalunya i el País Valencià, on més abunden. La problemàtica de les infestacions de Conyza en terrenys agrícoles està relacionada directament amb la implantació de tècniques de no conreu de la terra on el control de les males herbes ha estat basat fonamentalment en la utilització de productes químics i amb molta freqüència en l'ús d'un sol principi actiu, la qual cosa ha provocat l'aparició de resistències als herbicides. Si a açò afegim l'enorme capacitat de producció i dispersió de les llavors d'estes herbes, ja tenim el còctel perfecte que ens explica la seua capacitat colonitzadora. En un experiment fet a l'Argentina (2) amb la C. bonariensis es va demostrar que una sola planta pot produir al voltant de 375.000 llavors, que dispersades pel vent poden abastar distàncies, en alguns casos de més de 500 m, encara que el 99% s'han trobat en un radi de 100 m de la planta mare.
A la vall de Beneixama, com he comentat al començament de l'escrit, segons em comenten alguns llauradors als qui he entrevistat, estes herbes no es coneixien i van començar a aparèixer no fa gaires anys. Pel que sembla, segons les meues observacions i els apunts que m'ha fet Emili Laguna es pot constatar la presència a la nostra Vall de les tres varietats principals de Conyza, la C. bonariensis, la C. canadensis i la C. sumatrensis, a banda de possibles hibridacions més difícils d'identificar.
 |
| Olivar envaït per Conyza bonariensis |
La Conyza bonariensis (L.) Cronq. és la més abundant ocupant vores de camins, llocs remoguts i, sobre tot, olivars que han deixat de llaurar-se on les males herbes es combaten a base d'herbicides. És la Conyza més xicoteta de totes, a penes assoleix els 40-60 cm d'altura. La tija cilíndrica es ramifica primer des de la base i després per fer les inflorescències. Les fulles són senceres, allargades i estretes, encara que els inferiors poden poden tenir els marges dentats i estan cobertes de pèls. Les flors són de color groguenc tirant a blanquinós i quan fructifica forma molts aquenis amb vilans de color blanc, això també la diferencia de les altres espècies del gènere que tenen vilans de color groguenc, com torrats. Floreix durant l'estiu i sobretot a la tardor. En català se la coneix també amb la denominació de cànem bord, i en castellà amb les de zamarraga, hierba carnicera, simones..., etc. segons regions, i a l'Argentina amb les de mata negra o rama negra, entre altres.
 |
| Mata de Conyza bonariensis al marge d'un camí |
La Conyza bonariensis (L.) Cronq. ha estat usada com a planta medicinal per les seues propietats antireumàtiques, diürètiques, vermífugues, febrífugues, desinfectants (en forma de cataplasma), protectora del fetge...etc, i a més repel·leix els pugons, en clara referència a la seua denominació, Conyza, nom genèric que prové del grec konops = "puça", o konis = "pols", referint-se al pols de la planta seca que s'utilitza para repel·lir els insectes. L'abreviatura Cronq. que apareix al final de l'epítet fa referència al sistema Cronquist de classificació de les plantes que va ser desenvolupat en 1981 pel botànic nord-americà Arthur John Cronquist.
 |
| Detall dels capítols florals. Hom pot observar els fruits (aquenis) provistos de papus o vil·lans per facilitar la dispersió pel vent. |
Als olivars regats per degoteig, acompanyant els pinets solen aparèixer dues herbes més que aprofiten la humitat extra que este sistema de reg les proporciona. Són herbes autòctones, no al·lòctones com les Conyza; parle de l’herba berruguera (Heliotropium europaeum) coneguda també com a herba passarellera o herba alacranera per la disposició de les flors en inflorescències allargades que van desenrotllant-se com una cua d’alacrà; i de l’olivarda o jolivarda (Dittrichia viscosa = Inula viscosa) que a Beneixama també es coneix com apegalosa, degut al tacte apegalós que li confereix la resina que exsuden les seues tiges.
 |
| Mates d'herba alacranera (Eliotropium europaeum) a l'olivar |
La denominació d’olivarda, ja ens dóna una pista de la seua relació amb l’olivar perquè des del punt de vista biològic es podria dir que és una planta protectora d’este cultiu ja que en ella sol reproduir-se i hivernar l’Eupelmus urozonus, una espècie de vespa depredadora de la mosca de l'olivera, Bactrocera oleae, i la seua presència serveix de control natural d'esta plaga tan nociva per als olivars que produeix la caiguda prematura de les olives. Observacions fetes a Grècia mostren que en olivars en els quals es va eliminar l’olivarda van ser atacats per la mosca de l'olivera i la producció va caure de manera alarmant.
 |
| Mates d'olivarda (Dittrichia viscosa) a l'olivar |
A més, l’olivarda ha estat usada com un insecticida natural; per a això es penjaven manolls d'aquesta planta del sostre a les cases i estables, a ella acudien les mosques atretes per la substància viscosa de les seues fulles i quedaven pegades, d’ací la denominació d’atrapamosques o herba mosquitera amb què també se la coneix. Una altra ocupació que li han donat els pastors, era mesclar-la amb palla en el llit del bestiar per a espantar o retindre les puces en la substància viscosa, per això en algunes localitats es diu també matapuces.
 |
| Dittrichia viscosa. Detall dels capítols florals |
El gènere Dittrichia de la família de les compostes (Asteraceae) es va formar en una data relativament recent amb la divisió del gènere Inula (d’ací la sinonímia de la nomenclatura) i el seu nom és en honor al botànic alemany Manfred Dittrich. L’epítet «viscosa» prové del llatí «viscum» i que significa apegalós, en clara referència a les qualitats de les seues fulles.
Al camí del Camp de Mirra vaig observar les altres Conyza a què faig referència en este article, la C. Sumatrensis i la C. Canadensis. Em va cridar l'atenció que les dues sobrepassaven les 2 m d'altura, cosa que no passava amb la C. bonariensis que, com he dit abans, no sobrepassa el mig metre. La primera, la C. sumatrensis, la vaig descobrir al costat de la séquia, a un centenar de metres de l'antic escorxador municipal de Beneixama.
 |
| Mata de Conyza sumatrensis |
Té moltes fulles, lanceolades i una mica dentades. La tija, que inicialment no presenta ramificacions, així com les fulles, estan cobertes de pels llargs i blanets. Els capítols florals, que són xicotets i molt nombrosos, s'agrupen en una inflorescència de forma ovalada que es forma per ramificació a la part superior de la tija, la qual cosa provoca que pel pes de les flors la planta tombe una mica. M'apunta Emili Laguna que una de les característiques que la distingeix és l'amplària de les fulles basals, prou més amples que les altres espècies de Conyza, podent sobrepassar els 2 cm.
 |
| Conyza sumatrensis. Detall de la inflorescència |
 |
| Conyza sumatrensis. Detall de la tija |
Més endavant, a les mateixes portes del Camp de Mirra, hi ha una vinya abandonada envaïda totalment per C. canadensis. Esta Conyza que també pot sobrepassar els dos metres d’altura ramifica només a la inflorescència amb capítols florals més prims. És distingeix de les altres Conyza per tenir pels rígids a la tija i els marges de les fulles mentre que les altres espècies els tenen més llargs i blanets, com es pot observar a les fotografies. També les fulles són d’un color verd més intens, no tan grisenques com a les altres dues especies.
 |
Vinya abandonada envaïda per Conyza canadensis |
 |
| Conyza canadensis. Detall de la tija |
Com veieu ens trobem davant d’unes herbes invasores les poblacions de les quals han ocupat i continuen ocupant grans extensions de terreny per les nostres comarques, la qual cosa fa que plantejar-se la seua total eradicació en el medi natural resulte il·lusori. No obstant això, pel seu temperament arvense i ruderal, si que resulta possible escometre el seu control mitjançant les diverses tècniques de conreu (llaurat de la terra, sega..etc) i l'ús d'herbicides adients, però això és una altra història.
(1) Atlas de las plantas alóctonas invasoras de España
(2) Estimación del número de semillas en poblaciones de Conyza bonariensis
