Card
és la denominació genèrica de vàries plantes espinoses de
diferents famílies botàniques encara que la majoria pertanyen a les
compostes (asteraceae), així
tenim: el card marià
(Silybum marianum), el
card beneit
o card sant
(Cnicus benedictus) el card
comú o card
comestible (Cynara
cardunculus, L), la carxofera
(Cynara cardunculus var. Scolymus), però
també el card
panical (Eryngium campestre) que
pertany a la familia de les umbel·líferes (Apiaceae) o
també el cardó, cardot o card de cardadors
(Dipsacus fullonum) de la
família Dipsacaceae
del qual hui en parlarem.
El
cardó (cast. cardencha) és una herba que fa, si més
no, uns 2,5 m d'alçada amb les tiges repletes de nombroses punxes al
final de les quals, i a mode de canelobre, creixen unes bràctees,
també punxoses, de forma globular u ovoide d'on naixen, entre el
juny i el juliol, nombroses floretes de color porpra. Les fulles,
grans i lanceolades, es disposen oposades, soldades a la tija, de
manera que formen una concavitat on s'acumula l'aigua de la pluja o
del reixiu i on no és difícil trobar insectes ofegats. Aquesta
característica de la disposició foliar és la que li ha donat el
nom a aquest gènere -Dipsacus-
que prové del grec Dipsakos,
amb
el significat de
planta que té set,
en clara referència a que les
seues fulles formen una espècie de vas o s'arreplega l'aigua.
El
llatí produí una denominació més poètica i
mitològica: “labrum
Veneris”,
dedicada a Venus, deessa de
la sexualitat, de l'amor i de la bellesa que simbolitza els principis
universals de la fertilitat i de la vida i que va nàixer de l'escuma
del mar, traduïda
per alguns autors com a “llavi de venus”
i altres, entre els quals
s'hi troba
Carl von Linné, com a
“bany de venus”,
en relació a la concavitat que fan les seues fulles les quals
s'assem
blen a certs vasos a mode de tina en les quals antigament
solien banyar-se les dames. Si
escorcollem en la història
de l'art trobarem
nombroses al·legories, tant
d'obres pictòriques com
escultòriques, que justifiquen aquesta denominació com
ara, el propi “Naixement
de Venus”, que Sandro
Botticelli va representar l’any 1485 en
un quadre dels més famosos de
la història
de la deessa,
o el “Bany de Venus” del
Jardí
Anglès
del Palau
Reial
de Caserta a Nàpols, obra de Luigi Vanvitelli, que fou
creat per a ser residència del rei Carles III
de Borbó i Rei de les Dues Sicílies en 1752 abans
de ser nomenat rei d'Espanya.
La
gran varietat de noms vulgars amb els es coneix aquesta planta ens fa
una idea dels usos que la població li ha donat: card de cardadors
o card de cardar en al·lusió
a que les cabotetes punxoses eren utilitzades per cardar el cotó o
la llana a fi de preparar aquestes fibres per al filat. Un informador
em comenta que a Villena (comarca de l'Alt Vinalopó) no fa gaire
temps encara n'hi havien plantacions d'una espècie de cardó,
possiblement el Dipsacus
sativus (sativus,
epítet llatí que significa cultivat).
Tota
la planta i, especialment les arrels, ha estat utilitzada com a
diürètica pels
seus efectes moderats en l'eliminació de l'àcid úric i d'altres
impureses de la sang i l'orina.
El
cardó creix en sols que, almenys durant algun temps, han estat
inundats o en contacte amb l'aigua: vorera de séquies, i rius. Les
fotografies que acompanyen el text han estat preses al Molí Caguetes
(Beneixama, comarca de l'Alcoià), formant part de la vegetació de
ribera del riu Vinalopó.
Com
a curiositat dir que a les cabotetes madures del cardó apareixen uns
cuquets nematodes blancs d'1,1 a 2,2 mm de llargària, anomenats
Ditylenchus
dipsaci
= Tylenchus
dipsaci.
Aquest cuc és un dels nematodes paràsits més devastadors, a les
regions temperades, de collites de cebes, alls, cereals, llegums,
maduixes i bulbs de flors ornamentals. És calcula que el nombre de
plantes hostes d'aquest nematode supera les 500 entre silvestres i
cultivades sent el cardó el primer hoste en el qual fou
descrit per
primera vegada el cuc. Les principals plantes d'interès comercial
que parasita són: les cebes (Allium
cepa),
els alls porros (Allium
porrum),
els alls (Allium
sativum),
l'avena (Avena
sativa),
les maduixes (Fragaria
vesca),
el tabac (Nicotiana
tabacum),
el sègol (Secale
cereale),
les creïlles (Solanum
tuberosum), les
faves (Vicia
faba),
el panís (Zea
mays),
l'api (Apium
graveolens),
el safrà (Crocus
sativus),
les llentilles (Lens
culinaris),
el julivert (Petroselinum
crispum)
i el blat (Triticum
sp),
entre altres.
El
Ditylenchus
dipsaci
presenta una gran capacitat de supervivència i és fàcilment
dispersat pels cultius. Quan els teixits infectats moren i es desseca
la planta hoste les larves entren en en un estat de inactivitat que
pot durar uns quants anys, per tornar a reactivar-se a les poques
hores després d'entrar en contacte amb l'aigua.
Les
diferents espècies de Ditylenchus
han aconseguit desenvolupar-se en diferents ninxos ecològics la qual
cosa confirma l'antiguitat d'aquest nematode des del punt de vista
evolutiu. Dues espècies, el D.
destructor
el D.
myceliophagus
tenen com a hostes diferents tipus de fongs del miceli dels quals
s'alimenten, i s'han convertit de vegades en un problema greu per als
cultius de xampinyó (Agaricus
bisporus)
a causa de les elevades pèrdues que hi generen.
Pius
Font i Quer conta com Dioscòrides es refereix a aquesta planta
indicant que: “el
Dipsaco también se cuenta entre las espinosas plantas. Produce un
tallo bien alto, y armado todo de espinas: las hojas luengas,
espinosas, y semejantes a las que vemos en la lechuga: las cuales de
dos en dos abrazan el dicho tallo por cada juntura, o nudo, haciendo
con sus partes bajas (con las cuales se juntan) ciertas concavidades,
en que se recoge y recibe la lluvia o rocío, de donde vino a esta
planta llamarse Dipsacos, que quiere decir sedienta. Dícese
-afegeix Dioscòrides- que
extirpan con este remedio las verrugas a manera de hormigas....
También se afirma, que los gusanillos de las cabezas, metidos en un
pedacillo de cuero y atados al cuello, o al brazo, sanan la fiebre
quartana".
Font
Quer també inclou una curiosa cita d'Andrés de Laguna, en la qual
destaca les qualitats d'aquesta planta:
"En esto conoceréis la gran providencia de la naturaleza, y el
cuidado que de nosotros tuvo, pues no solamente nos dio toda suerte
de mantenimientos para sustentar nuestro cuerpo: y mil diferentes de
algodones, lanas y sedas, para cubrirnos y defendernos de las
injurias extrínsecas: empero también fue solicita en darnos
instrumentos aptos y convenientes, para adelgazar las semejantes
materias, y perfeccionar los paños que hiciésemos de ella: “para
el qual negotio son muy à proposito las cardenchas, de los griegos
llamadas Dipsacos” -I
refereix un ús molt curiós-
“Quanto à los gusanillos blancos, que se hallan dentro de las
cabeças perfectamente maduras, se dezir dellos, que metidos por la
verga quando estan bivos, provocan admirablemente la orina".
I
el mateix autor conta que poden utilitzar-se com anestèsic per
mitigar el mal de dents i de queixals per a la qual cosa es
mastegaven aconseguint una milloria momentània.
