La
carlota,
coneguda també en valencià amb els apel·latius de safanòria
(1)
o pastanaga
és l’hortalissa possiblement més consumida arreu del món després
de la patata. Per a descobrir on va ser domesticada per primera
vegada hem de remuntar-nos 3000 anys enrere a la regió de
l’Afganistan on es cultivaven varietats de color porpra per fora i
groges per dins i que res no es pareixien a les actuals. El viatge
cap a Europa podem imaginar-nos-el: grecs i romans en una primera
etapa van contribuir a introduir-la en els seus dominis i a millorar
l’espècie; però sobre tot, l’expansió dels àrabs dels segles
VIII al X, que la van estendre per Àsia, Àfrica i Aràbia i
mitjançant encreuaments van obtenir varietats amb diferents
tonalitats i colors. La carlota arriba a Espanya pel nord d’Àfrica
amb els àrabs i és precisament de l’estada d’aquests pobles en
terres ibèriques a qui devem un dels noms amb que és coneix aquesta
hortalissa: la paraula «safunariya»
que prové de l’àrab vulgar i que donarà el terme safanòria
en català i zanahoria
en castellà a més d’altres denominacions que comparteixen el
mateix origen: acenoria,
azanario, sinoria, zanayo, zanhori, zahanorias i cenorias. A
més, Andrés Laguna en la seua traducció al castellà de l’obra
de Dioscòrides -1555- (Pedacio
Dioscòrides Anazarbeo, sobre la Matèria Mèdica Medicinal i dels
Verins Mortífers)
la denominà «dauco»
en clara relació amb el seu actual nom científic, Daucus
carota
en el que daucus
és el nom llatí que significa safanòria i carota
l'epítet que significa «color safrà».
Les
primeres varietats de carlotes tenien una arrel prima i quasi
llenyosa que exhalaven una forta olor, no tenien res a veure amb les
varietats actuals tendres, carnoses i dolces. La producció de
carlotes ja es troba generalitzada al S. XV però haurem d’esperar
al S. XVI per a aconseguir la carlota de color taronja que consumim
majoritàriament en l’actualitat i que la tradició atorga als
horticultors holandesos, que en busca de carlotes atractives i de
sabors més dolços van portar safanòries més clares del nord
d'Àfrica que es van hibridar amb les fosques europees. D'aquesta
forma, el color del producte més característic d'Holanda
coincidiria amb el de la seua Casa Reial, la Casa dels Orange. Segons
aquesta curiosa història, així és com van nàixer les varietats de
safanòria que consumim en l'actualitat: la «Early
Half Long»,
la «Batega
Half Long»,
la «Scarlet»
i
la «Long
Orange»,
totes de color taronja com és de suposar. Però de nou ens trobem en
la frontera d’història o mite perquè en el segle VI, l'important
llibre de botànica i plantes medicinals Dioscòrides de Viena ja
representava a les carlotes de color taronja.
 |
| Arrel axonomorfa de la safanòria silvestre (Daucus carota) |
Però
anem a endinsar-nos una mica en l’arrel de la qüestió. Si fem una
passejada pel camp a l’estiu per qualsevol indret de la península
ibèrica, als bancals abandonats i a les vores dels camins és
probable que ens topem amb una humil umbel·lífera de flors blanques
i aparença discreta. Estarem molt probablement enfront de la carlota
silvestre, l'origen de la nostra carlota, que com he dit abans és la
segona hortalissa que més es consumix en el món, deixant el primer
lloc a les populars creïlles.
 |
| Inflorescències de la safanòria silvestre en forma d'umbel·la |
La
carlota silvestre, coneguda científicament com Daucus
carota,
és una herba anual o biennal d’un metre mig d'altura o inclús
més, que presenta escasses fulles compostes molt dividides
localitzades en la seua base i inflorescències en forma d’umbel·la
de color blanc que es tanquen en el moment de la fructificació, que
és quan dóna un fruits menuts coberts d’espinetes. Tota la planta
està coberta per una pilositat que li confereix un tacte un tant
aspre. L'arrel, en pelar-la amb la ungla, fa un inconfusible aroma a
safanòria.
 |
| La inflorescència es plega sobre si mateixa en el moment de la fructificació |
L’observació atenta de la inflorescència ens mostra un detall que de vegades
ens passa desapercebut: l’existència, en ocasions, d’una
diminuta floreta estèril al centre de la inflorescència que al
principi és blanca però que va obscurint-se poc a poc. La
interpretació que fan alguns autors d’aquesta particularitat està
relacionada amb la millora de les possibilitats de pol·linització,
que és realitzada fonamentalment per mosques (dípters). Se sap que
les mosques prefereixen posar-se on ho fan altres mosques, doncs bé,
la carlota silvestre, en algunes inflorescències s’inventa una
floreta que simula una mosca a mode de cimbell i allà van totes
darrere d’ell. Una vegada acabada la pol·linització l’umbel·la
s’arreplega sobre si mateixa cap al seu interior com si volguera
protegir els fruits dels seus depredadors.
 |
| Detall de la floreta estèril que naix al centre de la inflorescència el color de la qual comença sent blanc per anar obscurint-se a poc a poc. |
La
carlota pertany a la família de les umbel·líferes (Apiaceae)
a l’igual que altres plantes ben conegudes per nosaltres com el
julivert, el comí, el fenoll o la xirivia, per posar uns exemples i
és una de les espècies de major complexitat i variabilitat
genètica; sols a la Península Ibèrica trobem set espècies del
gènere Daucus
(2) al
qual pertany: (D.
arcanus, D. aureus, D. carota, D. citrinus, D. Durieua, D. muricatus,
D. setifolius),
subdividint-se l’espècie
D.
Carota en
nou subespècies (cantabricus,
carota, commutatus, gummifer, halophilus, hispanicus, majoricus,
maximus, sativus).
El
reconeixement d'aquestes subespècies es converteix en una tasca
complexa apta únicament per als grans experts, que es dificulta
encara més amb la freqüent hibridació entre les diferents
poblacions.
Però
de tota aquesta varietat d’espècies i subespècies del gènere
Daucus
que podem trobar a la Península Ibèrica sols una presenta una arrel
napiforme, es a dir, que ens dona carlotes, la Daucus
carota subsp. sativus, la
resta presenten arrels axonomorfes sense apenes
substàncies de reserva, es a dir, no fan carlotes. No oblidem que la
planta va haver de passar per segles i segles de selecció natural,
hibridacions i mutacions fins a arribar a ser l'hortalissa que hui
coneixem.
A
la safanòria se li han atribuït nombroses propietats medicinals,
per conèixer-ne algunes anem a recórrer a la història.
Al
«Corpus
Hippocraticum»
(S. V-IV A.C.),
col·lecció
d'unes setanta obres mèdiques primitives de l'antiga Grècia,
atribuïdes a Hipòcrates ja s’afirmava que la safanòria és una
planta aromàtica que actua com a diürètica, calmant del tracte
digestiu, estimulant de l’úter, antihelmíntica, carminativa,
estimulant de la producció de llet i oftàlmica.
Al
el Llibre III, cap. 55 de la sua «Materia
Médica»
Dioscòrides (40-90) tracta de la safanòria en els següents termes:
«La
pastinaca salvaje produce las hojas como las del gingidio (3)
, aunque más anchas y algún tanto amargas; el tallo, derecho y
áspero, y, encima de él una copa como la del eneldo adornada de
flores blancas enmedio de las cuales se muestra una partecica
purpúrea, que tira al color de azafrán. Su raíz es de la grosura
de un dedo y de la longura de un palmo, y, demás desto olorosa; la
cual cogida es buena para comer. Bebida su simiente o aplicada por
abajo provoca el menstruo. Dase a beber últimamente contra la
retención de orina, contra el dolor de costado, contra la hidropesía
y contra las mordeduras y puncturas de las fieras emponzoñadas.
Dicese de los que la hobieren bebido no serán ofendidos aquel día
de alguna serpiente. Ultra las gracias dichas, vale para hacer
empreñar. Su raíz provoca también la orina, despierta la virtud
genital y aplicada arranca la criatura del vientre. Las hojas,
majadas y aplicadas con miel mundifican las llagas que van corroyendo
la carne. La pastinaca hortense es más útil para comer y sirve a
las mesmas cosas, empero no con tanta eficacia»
Aquesta
afirmació de Dioscòrides, es completada per Andrés Laguna
(1499-1559) en la traducció castellana amb comentaris de la
«Materia
médica»:
«La
pastinaca es aquella planta vulgar cuya raíz en Castilla se llama
Zanahoria, la cual se veen dos especies, hortense y salvaje .../...
Hallanse entre la hortense cuatro especies o diferencias, porque una
produce la raíz blanca por todas partes, otra la hace roja, otra de
color anaranjado y finalmente otra, por defuera, muy negra y por
dentro sanguínea. Pero dado que en los colores difieran no por seo
dejan de ser todas conformes en esto: que dan buen mantenimiento al
cuerpo y son acceptas al gusto. Ansí la hortense como la zanahoria
salvaje tiene fuerza de calentar, de provocar la orina, de abrir la
opilaciones y de mover la esperma; en la cuales cosas muestra la
salvaje muy mayor eficacia y es tenida por más medicinal que la
hortense, aunque no tan apta para comer...»
Gabriel
Alonso de Herrera (1470–1539), al seu llibre «Obra de Agricultura»
ens suggereix: «... tienen
virtud de hacer urinar, mayormente las cenorias, y despertar las flor
de las mujeres y cortar la cólera. Todas ellas crían sangre mala y
gruesa, hinchan algo y avivan la luxuria y son asimismo ventosas».
A
més, i atenent la teoria del signe a la que fèiem al·lusió a
l’entrada anterior (teoria present en la medicina tradicional de
què les plantes i altres objectes porten el signe de les seues
virtuts terapèutiques o màgiques inscrit en el seu propi aspecte),
les dones usaven la safanòria roja, sovint mesclada amb mel, per a
provocar la menstruació; i és que probablement el color roig de
l'arrel justificava tal acció. I continuant amb aquesta teoria, els
romans van considerar aquesta planta com a afrodisíaca per seua
evident similitud morfològica.
Però
el seu ús no s’ha limitat tan sols al comestible o medicinal. La
carlota ha estat relacionada en diferents èpoques amb la moda i la
perfumeria. Així, per exemple, l'oli que s'extrau de les seues
llavors s'ha valorat en la fabricació de bronzejadors i perfumeria,
com a base de moderns perfums.
Però
quina és la composició química de la planta que la dota de tantes
propietats medicinals?
Les
llavors són riques en olis essencials (limonè, geraniol, cariofilè,
daucol i pinè). Les arrels són riques en
glucosa i sacarosa, mucílags i pectina, vitamines (A, B1, B2, C, D,
E, K) i minerals (coure, ferro, magnesi, manganès, fòsfor, potassi,
sofre), proteïnes i sobretot carotens (provitamina A) que a
l'intestí es transformen en vitamina A o retinol que també té la
propietat d’augmentar la producció de melanina, el pigment que li
dóna color a la pell i la protegeix de les radiacions solars nocives
(UVA i UVB), sent així un autèntic aliment per a la pell. .
Potser
després d'aquesta lectura valorem d'una altra forma a aquesta humil
herba de cunetes i erms, i llavors ens recordem dels seus múltiples
beneficis al llarg de la història de l'home i fins on va ser capaç
d'evolucionar. El seu aspecte modest no ha de fer-nos pensar que no
guarda múltiples valors
que en un temps van ser vitals i que estem obligats a recordar. I
així, tal vegada evitarem que diguen de nosaltres que «eres un
safanòria», terme que encara avui arreplega el diccionari, i que es
referix a la persona que xarra molt i que arma rebombori, diu
mentires i coses sense trellat.
Xinxes
ratllades
(Graphosoma
lineatum)
sobre inflorescències de la carlota silvestre, la seua planta
nutrícia.
Són
unes xinxes prou comuns fàcils de localitzar pels brillants colors
que posseeixen i que exhibeixen amb ostentació, ja que així llancen
un avís als seus possibles predadors sobre el seu mal sabor i olor.
Aquesta combinació de roig i negre és una de les coloracions
aposemàtiques, i en el llenguatge de la naturalesa s'entén amb
claredat el seu missatge: no sóc un menjar, tu veuràs! A
més, igual que altres xinxes, si se les molesta o se senten
amenaçades, poden expel·lir un líquid pudent, repulsiu, i d'ací
l'expressió «oldre a xinxes».
Una
parella està copulant, i una segona, possiblement mascle, no deixa
de molestar amb l'esperança de canviar la situació i ser ell qui
tinga l'accés a la femella.
(1)
En algunes comarques del País Valencià el terme safanòria feia
referència a la varietat morada que
s'usava especialment per a donar de menjar als animals de càrrega
perquè els proporcionava molta energia, deixant el terme carlota per
a designar la de color taronja. A més, en alguns llocs, la paraula
safanòria equival al castellà remolacha.
(3) Fa
referència a la pastanaga marina (Daucus
gingidium).
