Les carlotes o safanòries: algunes curiositats

La carlota, coneguda també en valencià amb els apel·latius de safanòria (1) o pastanaga és l’hortalissa possiblement més consumida arreu del món després de la patata. Per a descobrir on va ser domesticada per primera vegada hem de remuntar-nos 3000 anys enrere a la regió de l’Afganistan on es cultivaven varietats de color porpra per fora i groges per dins i que res no es pareixien a les actuals. El viatge cap a Europa podem imaginar-nos-el: grecs i romans en una primera etapa van contribuir a introduir-la en els seus dominis i a millorar l’espècie; però sobre tot, l’expansió dels àrabs dels segles VIII al X, que la van estendre per Àsia, Àfrica i Aràbia i mitjançant encreuaments van obtenir varietats amb diferents tonalitats i colors. La carlota arriba a Espanya pel nord d’Àfrica amb els àrabs i és precisament de l’estada d’aquests pobles en terres ibèriques a qui devem un dels noms amb que és coneix aquesta hortalissa: la paraula «safunariya» que prové de l’àrab vulgar i que donarà el terme safanòria en català i zanahoria en castellà a més d’altres denominacions que comparteixen el mateix origen: acenoria, azanario, sinoria, zanayo, zanhori, zahanorias i cenorias. A més, Andrés Laguna en la seua traducció al castellà de l’obra de Dioscòrides -1555- (Pedacio Dioscòrides Anazarbeo, sobre la Matèria Mèdica Medicinal i dels Verins Mortífers) la denominà «dauco» en clara relació amb el seu actual nom científic, Daucus carota en el que daucus és el nom llatí que significa safanòria i carota l'epítet que significa «color safrà».

Les primeres varietats de carlotes tenien una arrel prima i quasi llenyosa que exhalaven una forta olor, no tenien res a veure amb les varietats actuals tendres, carnoses i dolces. La producció de carlotes ja es troba generalitzada al S. XV però haurem d’esperar al S. XVI per a aconseguir la carlota de color taronja que consumim majoritàriament en l’actualitat i que la tradició atorga als horticultors holandesos, que en busca de carlotes atractives i de sabors més dolços van portar safanòries més clares del nord d'Àfrica que es van hibridar amb les fosques europees. D'aquesta forma, el color del producte més característic d'Holanda coincidiria amb el de la seua Casa Reial, la Casa dels Orange. Segons aquesta curiosa història, així és com van nàixer les varietats de safanòria que consumim en l'actualitat: la «Early Half Long», la «Batega Half Long», la «Scarlet» i la «Long Orange», totes de color taronja com és de suposar. Però de nou ens trobem en la frontera d’història o mite perquè en el segle VI, l'important llibre de botànica i plantes medicinals Dioscòrides de Viena ja representava a les carlotes de color taronja.

 

Arrel axonomorfa de la safanòria silvestre (Daucus carota)

Però anem a endinsar-nos una mica en l’arrel de la qüestió. Si fem una passejada pel camp a l’estiu per qualsevol indret de la península ibèrica, als bancals abandonats i a les vores dels camins és probable que ens topem amb una humil umbel·lífera de flors blanques i aparença discreta. Estarem molt probablement enfront de la carlota silvestre, l'origen de la nostra carlota, que com he dit abans és la segona hortalissa que més es consumix en el món, deixant el primer lloc a les populars creïlles.

Inflorescències de la safanòria silvestre en forma d'umbel·la

La carlota silvestre, coneguda científicament com Daucus carota, és una herba anual o biennal d’un metre mig d'altura o inclús més, que presenta escasses fulles compostes molt dividides localitzades en la seua base i inflorescències en forma d’umbel·la de color blanc que es tanquen en el moment de la fructificació, que és quan dóna un fruits menuts coberts d’espinetes. Tota la planta està coberta per una pilositat que li confereix un tacte un tant aspre. L'arrel, en pelar-la amb la ungla, fa un inconfusible aroma a safanòria.

La inflorescència es plega sobre si mateixa en el moment de la fructificació

  L’observació atenta de la inflorescència ens mostra un detall que de vegades ens passa desapercebut: l’existència, en ocasions, d’una diminuta floreta estèril al centre de la inflorescència que al principi és blanca però que va obscurint-se poc a poc. La interpretació que fan alguns autors d’aquesta particularitat està relacionada amb la millora de les possibilitats de pol·linització, que és realitzada fonamentalment per mosques (dípters). Se sap que les mosques prefereixen posar-se on ho fan altres mosques, doncs bé, la carlota silvestre, en algunes inflorescències s’inventa una floreta que simula una mosca a mode de cimbell i allà van totes darrere d’ell. Una vegada acabada la pol·linització l’umbel·la s’arreplega sobre si mateixa cap al seu interior com si volguera protegir els fruits dels seus depredadors.

Detall de la floreta estèril que naix al centre de la inflorescència el color de la qual comença sent blanc per anar obscurint-se a poc a poc.

  La carlota pertany a la família de les umbel·líferes (Apiaceae) a l’igual que altres plantes ben conegudes per nosaltres com el julivert, el comí, el fenoll o la xirivia, per posar uns exemples i és una de les espècies de major complexitat i variabilitat genètica; sols a la Península Ibèrica trobem set espècies del gènere Daucus (2) al qual pertany: (D. arcanus, D. aureus, D. carota, D. citrinus, D. Durieua, D. muricatus, D. setifolius), subdividint-se l’espècie D. Carota en nou subespècies (cantabricus, carota, commutatus, gummifer, halophilus, hispanicus, majoricus, maximus, sativus). El reconeixement d'aquestes subespècies es converteix en una tasca complexa apta únicament per als grans experts, que es dificulta encara més amb la freqüent hibridació entre les diferents poblacions.

Però de tota aquesta varietat d’espècies i subespècies del gènere Daucus que podem trobar a la Península Ibèrica sols una presenta una arrel napiforme, es a dir, que ens dona carlotes, la Daucus carota subsp. sativus, la resta presenten arrels axonomorfes sense apenes substàncies de reserva, es a dir, no fan carlotes. No oblidem que la planta va haver de passar per segles i segles de selecció natural, hibridacions i mutacions fins a arribar a ser l'hortalissa que hui coneixem.

A la safanòria se li han atribuït nombroses propietats medicinals, per conèixer-ne algunes anem a recórrer a la història.

Al «Corpus Hippocraticum» (S. V-IV A.C.), col·lecció d'unes setanta obres mèdiques primitives de l'antiga Grècia, atribuïdes a Hipòcrates ja s’afirmava que la safanòria és una planta aromàtica que actua com a diürètica, calmant del tracte digestiu, estimulant de l’úter, antihelmíntica, carminativa, estimulant de la producció de llet i oftàlmica.

Al el Llibre III, cap. 55 de la sua «Materia Médica» Dioscòrides (40-90) tracta de la safanòria en els següents termes: «La pastinaca salvaje produce las hojas como las del gingidio (3) , aunque más anchas y algún tanto amargas; el tallo, derecho y áspero, y, encima de él una copa como la del eneldo adornada de flores blancas enmedio de las cuales se muestra una partecica purpúrea, que tira al color de azafrán. Su raíz es de la grosura de un dedo y de la longura de un palmo, y, demás desto olorosa; la cual cogida es buena para comer. Bebida su simiente o aplicada por abajo provoca el menstruo. Dase a beber últimamente contra la retención de orina, contra el dolor de costado, contra la hidropesía y contra las mordeduras y puncturas de las fieras emponzoñadas. Dicese de los que la hobieren bebido no serán ofendidos aquel día de alguna serpiente. Ultra las gracias dichas, vale para hacer empreñar. Su raíz provoca también la orina, despierta la virtud genital y aplicada arranca la criatura del vientre. Las hojas, majadas y aplicadas con miel mundifican las llagas que van corroyendo la carne. La pastinaca hortense es más útil para comer y sirve a las mesmas cosas, empero no con tanta eficacia»

Aquesta afirmació de Dioscòrides, es completada per Andrés Laguna (1499-1559) en la traducció castellana amb comentaris de la «Materia médica»: «La pastinaca es aquella planta vulgar cuya raíz en Castilla se llama Zanahoria, la cual se veen dos especies, hortense y salvaje .../... Hallanse entre la hortense cuatro especies o diferencias, porque una produce la raíz blanca por todas partes, otra la hace roja, otra de color anaranjado y finalmente otra, por defuera, muy negra y por dentro sanguínea. Pero dado que en los colores difieran no por seo dejan de ser todas conformes en esto: que dan buen mantenimiento al cuerpo y son acceptas al gusto. Ansí la hortense como la zanahoria salvaje tiene fuerza de calentar, de provocar la orina, de abrir la opilaciones y de mover la esperma; en la cuales cosas muestra la salvaje muy mayor eficacia y es tenida por más medicinal que la hortense, aunque no tan apta para comer...»

Gabriel Alonso de Herrera (1470–1539), al seu llibre «Obra de Agricultura» ens suggereix: «... tienen virtud de hacer urinar, mayormente las cenorias, y despertar las flor de las mujeres y cortar la cólera. Todas ellas crían sangre mala y gruesa, hinchan algo y avivan la luxuria y son asimismo ventosas».

A més, i atenent la teoria del signe a la que fèiem al·lusió a l’entrada anterior (teoria present en la medicina tradicional de què les plantes i altres objectes porten el signe de les seues virtuts terapèutiques o màgiques inscrit en el seu propi aspecte), les dones usaven la safanòria roja, sovint mesclada amb mel, per a provocar la menstruació; i és que probablement el color roig de l'arrel justificava tal acció. I continuant amb aquesta teoria, els romans van considerar aquesta planta com a afrodisíaca per seua evident similitud morfològica.

Però el seu ús no s’ha limitat tan sols al comestible o medicinal. La carlota ha estat relacionada en diferents èpoques amb la moda i la perfumeria. Així, per exemple, l'oli que s'extrau de les seues llavors s'ha valorat en la fabricació de bronzejadors i perfumeria, com a base de moderns perfums.

Però quina és la composició química de la planta que la dota de tantes propietats medicinals?

Les llavors són riques en olis essencials (limonè, geraniol, cariofilè, daucol i pinè). Les arrels són riques en glucosa i sacarosa, mucílags i pectina, vitamines (A, B1, B2, C, D, E, K) i minerals (coure, ferro, magnesi, manganès, fòsfor, potassi, sofre), proteïnes i sobretot carotens (provitamina A) que a l'intestí es transformen en vitamina A o retinol que també té la propietat d’augmentar la producció de melanina, el pigment que li dóna color a la pell i la protegeix de les radiacions solars nocives (UVA i UVB), sent així un autèntic aliment per a la pell. .

Potser després d'aquesta lectura valorem d'una altra forma a aquesta humil herba de cunetes i erms, i llavors ens recordem dels seus múltiples beneficis al llarg de la història de l'home i fins on va ser capaç d'evolucionar. El seu aspecte modest no ha de fer-nos pensar que no guarda múltiples valors que en un temps van ser vitals i que estem obligats a recordar. I així, tal vegada evitarem que diguen de nosaltres que «eres un safanòria», terme que encara avui arreplega el diccionari, i que es referix a la persona que xarra molt i que arma rebombori, diu mentires i coses sense trellat. 

 

Xinxes ratllades (Graphosoma lineatum) sobre inflorescències de la carlota silvestre, la seua planta nutrícia.

Són unes xinxes prou comuns fàcils de localitzar pels brillants colors que posseeixen i que exhibeixen amb ostentació, ja que així llancen un avís als seus possibles predadors sobre el seu mal sabor i olor. Aquesta combinació de roig i negre és una de les coloracions aposemàtiques, i en el llenguatge de la naturalesa s'entén amb claredat el seu missatge: no sóc un menjar, tu veuràs! A més, igual que altres xinxes, si se les molesta o se senten amenaçades, poden expel·lir un líquid pudent, repulsiu, i d'ací l'expressió «oldre a xinxes».

Una parella està copulant, i una segona, possiblement mascle, no deixa de molestar amb l'esperança de canviar la situació i ser ell qui tinga l'accés a la femella.

(1) En algunes comarques del País Valencià el terme safanòria feia referència a la varietat morada que s'usava especialment per a donar de menjar als animals de càrrega perquè els proporcionava molta energia, deixant el terme carlota per a designar la de color taronja. A més, en alguns llocs, la paraula safanòria equival al castellà remolacha.

(2) Gènere Daucus. Flora Ibèrica

(3) Fa referència a la pastanaga marina (Daucus gingidium).