dijous, 18 d’octubre del 2018

Les savines centenàries del Racó d’Ademús

Si alguna singularitat hem d’atribuir al Parc Natural de la Pobla de Sant Miquel (Racó d’Ademús) és la presència al paratge de «Las Blancas» de nombrosos exemplars de savines centenàries: savina turífera (cat), sabina albar (Cast) (Juniperus thurifera) algunes de les quals ronden els 1000 anys d’edat. Aquest indret està situat a 1450 m d’altitud i el seu nom fa referència al color blanquinós del tronc de les savines que hi habiten.
Pobla de Sant Miquel (Racó d'Ademús)


 






Gàlbuls, que és com s'anomenen els fruits de la savina
Detall de les fulles
 Però al Parc, a més de les poblacions de savina turífera, hi ha altres elements naturals d'incalculable valor tant ambiental com paisatgístic, com ara, la major població de teixos (Taxus baccata) de la província de valència, abundants poblacions de pi roig (Pinus sylvestris), entre les quals destaca el Pino Vicente, exemplar de pi roig que se li calculen uns 250 anys de vida i que rep el nom en record i homenatge del guarda forestal Vicente Tortajada que el salvà de la tala per a aprofitament de la seua fusta allà pels anys seixanta del segle passat, de pi negral (Pinus nigra), savines de muntanya (cast. Sabina rastrera) (Juniperus sabina), a més de la presència d’algunes plantes autòctones com ara la Sàlvia de la Pobla de Sant Miquel (Salvia lavandulifolia ssp., approximata), planta aromàtica que només habita en els clars de pinedes i savinars d'alta muntanya a l'est de la península. Aquesta subespècie es distingeix de la resta de sàlvies pel color rosat inclús rogenc de les seues grans flors que poden observar-se a partir de maig. Aquesta varietat de sàlvia és endèmica de l'est de la Península Ibèrica i nord d'África. Les millors i quasi úniques poblacions es troben a la Serra de Javalambre (Terol) i ací, al Racó d'Ademús. Un altre element a destacar al Parc és que s’hi troba l’Alto de las Barracas conegut també com El Calderón, que amb els seus 1.838 metres es converteix en el cim més elevat del País Valencià. 

Pino Vicente
 
Salvia de la Pobla de Sant Miquel


La savina turífera és un arbre de creixement lent i gran resistència a les condicions extremes, suporta hiverns molt freds i estius molt calorosos i de sequedat extrema, a més, pot créixer en sols pobres, pedregosos i poc profunds entre els 700 i els 1500 m d’altitud. Apareix en els catàlegs de flora protegida o amenaçada de les comunitats d'Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Madrid, Múrcia i València.
Els olis essencials de la planta, característics de les cupressàcies, li confereixen a la fusta una aroma balsàmica i una enorme resistència a la podridura, per la qual cosa s'usa per a confeccionar peces que estaran sotmeses a la humitat (bigues i postes), mobles i parquet. Encara que a la comarca d’Ademús, l’ús principal que se n’ha fet és el ramader, amb la fusta es fabricaven tanques per als remats i el seu fullatge servia d’aliment per al bestiar en els durs i freds dies d’hivern quan la neu impedia la pastura, segons em va referir un informador a la Pobla de San Miquel. El seu nom en llatí, Juniperus és el que donaven els romans als ginebres i a la seua fusta, i l’epítet thurifera vol dir «portadora d'encens», per l'aroma característica que li donen els olis essencials de la seua fusta.
El primer contacte que vaig tenir jo amb aquest arbre forma part d’una història curiosa fruit de la casualitat que passe a narrar-vos:
El 21 de desembre de 1987, a última hora de la vesprada em trobava jo al despatx que Emili Laguna, que aleshores era Director del Parc Natural del Carrascar d’Alcoi, tenia a un edifici situat a la Plaça dels Estels (Plaza de los Luceros) d’Alacant, per tornar-li unes diapositives que m’havia prestat per mediació d’un amic comú, Daniel Climent. A punt d’anar-me’n, va entrar al despatx un agent mediambiental pres d’un cert nivell nerviosisme i agitació, dient:
¡Don Emilio, Don Emilio, hemos descubierto una sabina albar en el parque! Se encuentra cerca de la cumbre debajo de una carrasca.
Després de donar les explicacions hagudes i per haver, Emili Laguna va convindre que calia anar el dia següent, dia 22 de desembre, dia del sorteig de la loteria de nadal, (i remarque lo de la loteria) a conèixer in situ aquest descobriment botànic i com jo hi era al despatx en aquell moment, vaig ser un dels convidats a visitar el nounat.
L’explicació que va donar l’agent mediambiental era que sobre una rama que sobreeixia una mica de la copa de l’arbre, possiblement es pararia alguna au els excrements de la qual portarien les llavors de la savina turífera que al caure sobre el terra van germinar i van donar lloc a l’aparició d’aquest arbret, únic en tot el Carrascar d’Alcoi. I el descobriment tenia la seua importància perquè aquest tipus de savina, al País Valencià, s’estenia pel nord-oest de la província de València i sur-oest de la de Castelló, no havent-se trobat mai cap població a la d’Alacant.
He remarcat lo del dia de la loteria perquè justament quan baixàvem del cim del Menejador, l’agent mediambiental que conduïa el tot terreny va posar la ràdio i ens vam adonar que havia tocat la grossa en Alacant i un dels agraciats era, sense saber-ho, un dels nostres acompanyants, aleshores professor al col·legi dels Salesians.
 
Foto, digitalitzada d'una antiga diapositiva, de la savina turífera que creix al peu d'una carrasca, única al Carrascar d'Alcoi
El segon contacte va ser l’any 2004 en un viatge per terres de Sòria. En assabentar-me que a prop de la població de Calatañazor hi havia una bosquina de sabina turífera no vaig poder resistir la curiositat de conèixer-la, el fullet de turisme anunciava arbres de més de catorze metres d’altura, cinc de diàmetre del tronc, dos-mil anys d’antiguitat..; era una temptació no visitar-la juntament a la població medieval que li dóna el nom, així que els hi vaig dedicar una jornada. Les savines que jo coneixia més, les que hi ha a la Serra de la Solana a Beneixama, no sobrepassen l’estat arbustiu i apenes assoleixen el metre i mig d’alçada encara que poden arribar a fer-se arbres de fins a huit metres d’altura; es tracta de la savina negra (Juniperus phoenicea), a la qual, La Sajolida li dedica estes paraules (https://www.facebook.com/lasajolida/).
La més resistent als vents. Protectora dels sòls de muntanya. Sobreviu en condicions extremes, en zones pedregoses i amb pendent. De fusta dura i cor vermellós. La savina és força i fermesa, però també vida i encant. No n'hi ha bellesa més gran que la d'una lluitadora insubmisa.
 





Després de passar una bona estona passejant pel savinar i de fer unes quantes fotografies em vaig dirigir a la població veïna de Calatañazor i vaig poder constatar dos dels trets característics d’algunes de les construccions tradicionals de la població que daten de l’edat mitjana: les ximeneres de forma cònica que destacaven per tot arreu al capdamunt de les teulades i les típiques construccions de dues plantes, la planta baixa amb murs de pedra i la planta superior amb parets d’adob i travesses de fusta de ginebre o de savina, segons em va contar un informador, degut a la seua resistència a la podridura com he comentat abans.
Població medieval de Calatañazor (Sòria)




I la tercera vegada que he visitat un savinar ha estat a l’estiu de 2013, al paratge de «Las Blancas» a la Pobla de Sant Miquel del qual he parlat al començament de l’escrit. I va ser a conseqüència de la informació que em va donar un alumne, Luis Vicente López Cerdan, bomber forestal de professió, amant de la muntanya com no en trobareu altre, que sabedor del meu interés per la natura em va enviar unes fotos de les savines que hi havia a «Las Blancas», i com no podia ser d’altra manera, prompte vaig organitzar una excursió per conèixer-les personalment.
I per a rematar la història, fa uns dies vaig tornar a la Pobla de Sant Miquel, esta vegada no en busca de savines sinó de rovellons, i en acabar el periple micològic per l’Alto de Barracas, abans d’arribar al poble vaig tenir l’ocasió de conèixer l’existència d’una savina monumental que creix al fons d’un barranc, no a la serra com la resta de savines. Es tractava de la Savina Benjamín, que segons el meu informador no s’havia podat des de l’any 1975 perquè va ser ell l’encarregat de realitzar aquesta tasca, Em comentà, així mateix, que malgrat no ser la savina més vella del terme sí que era la més esvelta donades les condicions ecològiques del lloc on creixia.
Savina Benjamín



Però açò no és tot, queden altres indrets que encara no he visitat i no descarte fer-ho properament per rematar la història. Es tracta del Barranco de la Madera, on masses compactes de pi negral (Pinus nigra) ens acompanyaran tot el camí fins arribar a la Savina dels Responsos, la de major diàmetre de l'espai natural protegit, que té una edat estimada de 1.000 anys. I l’altre, el Savinar de Miranda que junt a Las Blancas presenta les savines més longeves i monumentals del Parc Natural. 

Si voleu conèixer una mica més les meravelles que amaga este racó de la província de València podeufer-ho punxant en el següent enllaç.

2 comentaris:

  1. Xe, què interessant l'entrada! Com totes les que fas, per cert. Enhorabona i gràcies per compartir-la.
    I sí que me'n recorde d'aquell despatx que tenia Emili Laguna a l'edifici que aleshores tenia el (ICONA? Servei Forestal?) a la Plaça dels Cavalls, a Alacant, on anava jo també a consultar-li coses (¡mira que vaig aprendre coses, d'ell!)
    I com que sé que també t'agrada escorcollar en els noms de les plantes, en relació al nom específic thurifera es troba també el nom antic del monecillo o escolanet, "turiferari".
    La raó era que l'acòlit estava encarregat de portar l'encenser per cremar-hi encens (en llatí tus,turis; posteriorment, incensum) i activar la flama amb el moviment pendular del recipient i escampar el fum aromàtic que s'hi produïa. I per això també s'anomena turiferari al personatge servil dedicat a adular al seu "ídol" (siga una persona, un partit polític, etc).
    Continua fent entrades al teu bloc. Són d'agrair.

    ResponElimina
  2. Excel·lent recull d'informació!!! Vicente Tortajada, qui malauradament va morir fa molts anys, em va dir que a Puebla de San Miguel, el retor enviava sovint als menuts a recollir les 'llàgrimes' de resina que es troben sobre el tronc de les savines més velles, per tal de fer-lo usar com encens per a la misa i altres celebracions religioses.

    ResponElimina