Esmentar
la cultura de l'espart és parlar d'una activitat que es remunta al
3r mil·lenni abans de Crist i que perdurà, a les nostres terres,
fins les acaballes del S. XX.
Parlar
de l'artesania de l'espart és fer esment als múltiples objectes que
els nostres avantpassats han fabricat amb les fulles arrencades a les
plantes de l'espart i que fins fa poc de temps han format part del
nostre paisatge cultural més immediat i del
que encara se’n poden trobar mostres en moltes cases:
filet, llata, sogalls, cordells, cordes, maromes, fones, estives,
cabassos, esportins, sàries, arganells, aiguaders, cofins, estopa,
fregalls, sembradores, polleres, albardes, albargues,
capçanes, morrals, sarrons, caragoleres, espardenyes (espartenyes),
estores, encordats de cadira, ventalls, veles, cofes de palangre,
xàrcies d'almadrava, etc.
I
parle de plantes de l'espart, en plural, perquè n'hi ha de dos
tipus, un
de
millor
qualitat conegut
popularment
com
-totxa-
o
simplement
espart,
la denominació
científica
del qual és Stipa
tenacissima,
i
un altre
de
qualitat pitjor, denominat
espart
bord o
bast,
almaset,
albardí...,
el
nom
científic del
qual
és
Lygeum
spartum.
La
labor
de
recol·lecció era
àrdua.
S'hi utilitzava un bastó al qual s'enrotllaven els fils d'espart i,
d'aquesta manera, fent pressió sobre la totxa s'extreien les fulles
sense arrencar d'arrel la mata.
La
producció de filet
i llata eren
els primers passos per a l'elaboració d'estris més complexos. El
filet, cordellet o vencilló es confeccionava recargolant tres fibres
d'espart amerat i picat, encara que els objectes més preuats de
l'artesania de l'espart tenien com a base la llata, que es
confeccionava de manera similar al filet, barrejant quatre o més
manollets d'espart de huit, deu o més fibres cadascun. Partint de la
tècnica del filet s'obtenien cordes i maromes, més dures i
resistents i, a partir de la llata, com he dit abans, objectes més
elaborats: cabassos, estores, sàries, esportins, etc.
A Beneixama, em comenta el meu amic Vicent “El Morenet”, l'elaboració de filet i cordes més complexes era treball de pastors, en clara referència a son pare que, segons em diu, tenia una habilitat especial en els dits per a fer “cordell d'espart”, però en realitat, a totes les cases de llaurança n'hi havia d'especialistes en la matèria; altres informadors em comenten que a l'hivern, quan les inclemències del temps impedien els llauradors eixir al camp, dedicaven el seu temps a tres tasques fonamentals: treure el fem de les quadres, engreixar i reparar els apers dels animals i, fer llata.
Però
l'objecte d'aquesta entrada al blog no és aprofundir en la cultura
de l'espart tradicionalment entesa, sinó presentar a l'internauta
una altra manera de fer art utilitzant l'espart com a matèria
primera, la que sens dubte ha aconseguit Pepe Sarrió de Beneixama.
L'afició li ve de família, em comenten alguns informadors que son
pare, el “tio Soqueta”,
n'era un especialista en la matèria. Però com que diuen que una
imatge val més que mil paraules us convide a visualitzar el vídeo
que trobareu al següent enllaç on podeu contemplar, si més no, algunes
de les produccions més representatives del seu reball.
I
per a fer un recorregut sobre la història de la cultura de l'espart,
la més tradicional, de la qual he presentat algunes pinzellades, us
recomane visitar els següents enllaços:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada