Estos dies, caminant per la Serra de la Solana per les pistes forestals properes a la zona afectada per l’incendi he pogut observar la floració de la Merendera montana (Colchicum montanum), planta molt comuna a les nostres serres que fa la seua aparició a finals de l’estiu, quan el dia comença a acurtar i que rep en valencià la denominació de safrà bord per la similitud a la flor del safrà (Crocus sativus), de fet, els estigmes de les flors han estat utilitzades en ocasions per falsificar els del safrà o com a substitut dels mateixos.
Creix en pastures, vores de camins i clarianes de boscos, en sòls trepitjats, pedregosos i assolellats entre els 600 i els 2500 metres d’altitud. Botànicament és un geòfit, és a dir, una planta que durant l'època favorable produeix òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. Les tiges i les flors de color rosa purpuri que nosaltres observem a ras de terra, naixen d’un bulb cobert d’una capa membranosa que es troba soterrat a uns 10 cm de profunditat, com es pot vore a les fotografies.
De cada bulb sol eixir una flor encara que en ocasions poden eixir-ne més d’una. Les fulles, de forma lanceolada, a l’igual que en els ametlers, creixen a ras de terra quan les flors comencen a marcir-se.
El
safrà bord és una planta molt ben adaptada a l’ambient
mediterrani, sobreviu la sequera estival i aprofita
la
humitat que li proporcionen les
primeres pluges de la tardor per florir i generar els òrgans
reproductors fins que la planta fructifica a la primavera següent.
En
castellà se la coneix també amb el
nom
de «quitameriendas»,
denominació
li va donar el botànic francés Louis
Ramond de Carbonières
(1755-1827) que va conèixer la planta en les seues herboritzacions
pels Pirineus. L’aparició
de les flors són
indicadores de l’arribada del mal temps, comença a acurtar el dia
i els camperols solien
prescindir
del berenar, d’ací
esta
denominació,
i
per als pastors indicava que era l’hora de baixar el ramat de les
zones d’alta muntanya.
És una planta tòxica, especialment les
fulles que contenen alcaloides, entre ells la colquicina
(cast: colchicina), que fa que els herbívors
la rebutgen, d’on li ve el nom de «mataborregos»
que rep la planta en l’Alt Aragó.
Pertany
a la família «liliaceae»
a l‘igual que altres parentes seues com les del gènere
«Colchicum»;
i
faig esta observació, perquè la colquicina
a què he fet referència abans és l‘alcaloide que es troba en
gran mesura en la planta Colchicum
autumnale,
planta
coneguda
des de temps immemorials on ja era utilitzada per al tractament de
malalties inflamatòries, entre elles, la gota. Es creu que esta
malaltia
fou identificada pels egipcis en
2640 a.c, i apareix mencionada en el papir d‘Ebers juntament amb el
seu tractament amb colquicina. Esta substància també va estar
mencionada en l‘obra
«De
Materia Médica»
de Pedacio
Dioscórides Anarzabeo
cirujà de l‘emperador Neron que visqué al S. I de la nostra era.
De d‘aleshores l‘ús de la colquicina per
al tractament de la gota han anat de la mà. Sols comentar que en
1770, Nicolás
de Husson,
va
ser el primer en
produir
una solució que contenia Colchicum
autumnale,
a la que va
anomenar
«Eau
médicinale».
Aquesta solució va
ser empleada
per Benjamin Franklin per al tractament de la seua gota, introduint
el seu ús en els EUA després
de la seua estada
a França, pel fet que es va demostrar la seua utilitat en aquesta
malaltia. Hui
en dia seguiex utilitzant-se en els atacs de gota aguda com a
tractament de xoc.
