Herbes del gènere Centaurea al terme de Beneixama.

 

Els centaures, segons la mitologia grega, eren uns éssers mitat home imitat cavall, la majoria dels quals representaven el caos, la barbàrie i la luxúria desmesurada. Quirón era un d’estos centaures que representava tot el contrari: era intel·ligent, culte, just i amable, que va ser criat i educat per Apol·lo, déu de la música, la medicina i la profecia, i Artemis, deessa de la caça i la naturalesa. Segons la mitologia quan el seu amic i alumne Hèrcules lluitava contra altres centaures violents usant fletxes enverinades, una d'eixes fletxes va fregar el genoll de Quirón i encara que la ferida era xicoteta, el verí era imparable i li causava un dolor atroç. Quirón famós per la seua saviesa en medicina i botànica va utilitzar una planta per curar la ferida. Esta planta era una centàurea i s'atribuïx a Quirón el descobriment de les propietats curatives de les centàurees, per això, diverses plantes d’este gènere van ser tradicionalment emprades com a remeis medicinals.

 

"El centaure Quirón i Aquil·les xiquet" Fresc de la Basílica Herculano. Art Romà de Nàpols. Museu Arqueològic Nacional 

Així, el centaure Quirón, figura de la mitologia grega conegut com el «metge savi» o «ferit curador», ha esdevingut un significat simbòlic profund estretament relacionat amb els professionals de la medicina moderna. De fet, la paraula Quirón prové del grec «kheír» (mà) que etimològicament significa «hàbil amb les mans» o «el que cura amb les mans». Els termes quiròfan, quirúrgic, quiromassatge o quiromància, tan amplament usats en l’actualitat deriven d’este personatge mitològic. En este context, la relació entre el grup hospitalari Quirónsalud i el mite del centaure Quirón és una elecció de nom que busca vincular la identitat corporativa amb els valors positius i el simbolisme d'esta figura mitològica.

El terme Centaurea que prové del llatí «centaurēum» i que al seu torn deriva del grec «kentaúreion», va ser adoptat al segle XVIII per Linné, el cèlebre botànic suec i pare de la taxonomia moderna, per designar un gènere de plantes herbàcies dins de la família de les compostes (Asteraceae).

Les centàurees als camps de Beneixama .

El gènere centàurea comprèn entre 500 a 700 espècies acceptades i són originàries de la regió mediterrània i el sud-oest d'Àsia, encara que s'han estés per Europa, Àfrica i altres regions com Amèrica, on algunes espècies s'han tornat invasores. Als camps de Beneixama he pogut observar fins ara cinc d’estes espècies que presenten unes característiques comunes distingibles a simple vista.

Són principalment plantes herbàcies anuals, bianuals o perennes, de fulles alternes molt variables en la seua forma que creixen al llarg de la tija amb una roseta basal. En moltes espècies, tant tiges com fulles estan coberts d'una vellositat llanosa o pilosa, que els dona un aspecte grisenc. Però tal volta la característica més distintiva del gènere és la seua inflorescència composta en capítol, que simula ser una única flor. Estos capítols estan envoltats per un involucre de bràctees superposades en diverses sèries algunes de les quals acaben en un apèndix transformat en una espina com en la Centaurea calcitrapa, encara que la planta en si no és espinosa. A l'interior, el capítol alberga dos tipus de flors diminutes o flòsculs: els perifèrics són grans, vistosos i generalment estèrils, amb funció d'atraure els pol·linitzadors, i els centrals, més xicotets, tubulars i hermafrodites (bisexuals), que són els responsables de la reproducció de la planta. La coloració dels capítols florals és molt variable i inclou tons blaus, violetes, porpres, roses, grocs i blancs, i la majoria de les espècies florixen a la primavera i l’estiu.

Estructura del capítol floral d'una centàurea

 Com he dit abans, a Beneixama tenim representades cinc espècies de centàurees la majoria de les quals podem trobar en ribes als marges dels camins i dels olivars, a excepció de la C. setabensis pròpia dels matollars clars en terrenys secs i pedregosos.

La Centaurea aspera L., coneguda popularment com bracera o travalera. És una herba dels camps de secà, molt ramificada i de tiges de tacte dur i llenyós, de fulles lineals de color grisenc i amb algunes dents. Els capítols són molt característics perquè tenen unes bràctees amb de tres a cinc espinetes terminals dirigides cap a fora, caràcter que la identifica clarament. 

Mata de Centaurea aspera al marge d'un olivar

 

Detall del capítol floral

La Centaurea calcitrapa L., coneguda com a card estrellat o card vermell i herba espitllera, entre altres noms. Esta centàurea es caracteritza perquè les bràctees dels capítols prenen la forma d’espines llargues i robustes donant la impressió de que les fulles o les tiges són espinoses. Les flors són de color porpra i floreix al final de la primavera. 

Mata de Centaurea calcitrapa als marges d'un olivar

 

Detall del capítol floral

La Centaurea ornata Willd. Coneguda entre altres noms com bracera groga, trencamans, centàurea ornada o punxa de Crist. Les principals característiques que identifiquen esta centàurea és el color groc intens dels flòsculs que conformen el capítol floral i les espines punxents amb què acaben les bràctees.

 

Mata de Centaurea ornata

Detall del capítol floral

La Centaurea pullata L. coneguda en català com sarpa de llop i en castellà com centaurea cabeza de pollo. És una centàurea de tija prostrada amb les bràctees que es caracteritzen per tindre el marge de color negre i les flors són de color purpuri-blavós intens. On més abunda esta centàurea és a les vores de l’antiga via del Xitxarra.

Mata de Centaurea pullata a les vores del via del Xitxarra

Detall del capítol floral

La Centaurea setabensis Coincy, coneguda com bracera o margenera. És un endemisme ibero-llevantí que creix prostrada sobre sòls calcaris de les serres interiors del nord d'Alacant, com és el cas de Beneixama. La vaig fotografiar a les vores de la pista que discorre entre el corral de Lluna i el pou de la Neu.

Mata de Centaurea setabensis a la vora de la pista que porta al Pou de la Neu

 

Detall del capítol floral

A banda d’estes espècies de centàurees, també tenim dues espècies que en l’actualitat no estan classificades dins del gènere Centaurea però que sí que ho van estar inicialment, i són:

La Mantisalca salmantica (L.) Briq. & Cavillier, coneguda en català amb els noms populars d’herba escombrera, cabeçuda o centàurea raspallera, perquè amb esta planta es feien graneres per netejar l’era quan batien el blat, els forns... etc, com molts dels seus noms populars suggereixen.

Capítol floral de la Mantisalca salmantica

Esta planta va ser classificada per Linné en 1753 dins del gènere Centaurea com Centaurea salmantica L. on l’epítet específic feia referència a l’abundància de la planta en la ciutat de Salmántica, antiga denominació que els romans donaren a la ciutat de Salamanca. Posteriorment, en 1818, el botànic francés Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1782-1832) descobrí que la planta tenia característiques úniques que la distingien del gènere Centaurea, la qual cosa justificava la creació d’un gènere propi que Cassini denominà, Mantisalca (anagrama de Salmantica), però seria definitivament en 1930 quan els botànics suïssos John Isaac Briquet (1870-1931), que fou director del Conservatoire et Jardin botaniques de la Ville de Genève, i François Georges Cavillier (1868-1953), establiren la combinació científica correcta i universalment acceptada d’esta espècie: Mantisalca salmantica (L.) Briq. & Cavillier

La segona, relativament abundant a les nostres serres és la coneguda popularment com carxofeta de muntanya o pinya de Sant Joan, entre altres denominacions. Es tracta del Rhaponticum coniferum (L.) Greuter, classificada anteriorment com Leuzea conifera (L.) DC. Esta espècie es troba freqüentment als pinars i quan florix forma un capítol que té forma d'una petita pinya amb l'involucre format per bràctees amb una textura de paper.

Capítol floral del Rhaponticum coniferum

Igual que l’anterior, esta planta va ser classificada inicialment per Linné en 1753 com Centaurea conifera L. Posteriorment el botànic suís Augustin Pyramus de Candolle (1778-1841) la reclassificà incloent-la dins del gènere Leuzea amb la denominació Leuzea conifera (L.) DC., tot i respectant l’epítet específic que li havia donat Linné per la semblança del seu capítol floral a una pinya. Però en 2003, el botànic italià nacionalitzat suís Werner Rodolfo Greuter (nascut el 27 de febrer de 1938), basant-se en estudis filogenètics més recents tornà a reclassificar l’espècie incloent-la dins del gènere Rhaponticum amb la denominació amb què actualment se la coneix: Rhaponticum coniferum (L.) Greuter.

L’origen del gènere Rhaponticum té una etimologia molt interessant. El terme prové del llatí Rha Pónticum, d’on Rha era el nom que els romans i grecs donaven al ruibarbo (Rheum rhabarbarum), planta originària d’Àsia utilitzada des de fa més de 4000-5000 anys per les seues propietats medicinals i posteriorment introduïda en Europa pels àrabs, encara que algunes fonts també l’associen amb l’antic nom del riu Volga denominat Rha pels grecs, i Ponticum que fa referència al Ponto, regió de la costa nord de Turquia junt al Mar Negre conegut en l'antiguitat com Pontus Euxinos, llocs d’on s’obtenia la planta.

I si has arribat fins ací en la lectura d’este article t’hauràs adonat que l’elecció d’una determinada terminologia botànica per designar el gènere de les plantes no és arbitrària sinó que obeïx a raons històriques, mitològiques, geogràfiques, lingüístiques... etc. Així l’etimologia del gènere Centaurea té l’origen en el mite del centaure Quirón; la de Mantisalca és un anagrama de Salmántica (anagrama és una paraula o frase creada en transposar o canviar l'orde de les lletres d'una altra paraula o frase original utilitzant totes les lletres originals exactament una vegada) i la de Rhaponticum, un origen purament geogràfic: el nom d’un riu i d’una regió on la planta creixia en abundància.

I per últim fer referència a una altra centàurea que no tenim a Beneixama, la Centaurea seridis L., que creix principalment en zones litorals del Mediterrani occidental i habita en sòls arenosos, dunes fixes, vores de camins i herbassars nitrificats on té una important funció ecològica com espècie fixadora dels sistemes dunars i estabilitzadora de sols nitrificats a més de ser un component clau en les comunitats de matolls psammòfils (plantes adaptades a viure en sols arenosos com les dunes) oferint aliment i refugi a la fauna local gràcies a la seua robustesa i floració primerenca. Les fotografies han estat preses a la zona de rereduna a la platja d’Urbanova d’Alacant.

Mata de Centaurea seridis a les dunes d'Urbanova (Alacant). Detall del capítol floral

 

La ravenissa groga i altres brassicàcies als camps de Beneixama

 

La primavera als camps de Beneixama està sent molt fecunda amb tot tipus de floretes. Hui he centrat la meua atenció en aquelles que entapissen bancals i marges de camins d’un color groc intens. Totes pertanyen a la família de les brassicàcies (Brassicaceae) i són plantes herbàcies anuals, bianuals o perennes que normalment tenen les fulles lobulades en disposició alterna amb un lòbul terminal més gran. Les inflorescències tenen forma de raïm, corimbe o panícula amb flors hermafrodites que tenen els pètals amb la característica forma de creu, per això abans esta família es denominava crucíferes (Cruciferae), nom encara admès en la nomenclatura. Més modernament s’han inclòs en la família de les brassicàcies i la planta tipus d'on prové esta denominació és la col (Brassica spp.). 

De lluny semblen totes iguals però a poc que ens fixem en algunes de les seues característiques, com la forma dels fruits, prompte trobarem les diferències. Tres d’elles compartixen el nom popular de ravenissa groga (ravenissa és un dels noms populars de la planta que a Beneixama coneixem com a citró) i són: 

• Erucastrum nasturtiifolium (Poir.) O. E. Schulz., la ravenissa groga coneguda en castellà com jaramago o rabaniza amarilla.

 

                     Població d'Erucastrum nasturtiifolium vorejant la Rambleta

Detall de les flors

Detall dels fruits

El fruit és una síliqua (baina allargada) que no ix directament de l’eix de la tija, d’uns 25-40 mm de llarg amb nombroses llavors al seu interior que s’alliberen en assecar-se i obrir-se.

• Hirschfeldia incana (L.) Lagr.-Foss., que compartix el nom castellà de rabaniza amarilla i en català el de ravenissa incana.

Població de Hirschfeldia incana al secà que hi ha front l'Ecoparc

Detall de la flor

Detall dels fruits

El fruit de la Hirschfeldia incana també és una síliqua de longitud menor que la primera (uns 2 cm) que creix pegada a la tija, cosa que la diferència d’altres brassicàcies.

• Sisymbrium irio L., coneguda també en català com apagallums o matallums i en castellà com matacandil.

Aspecte general de la planta

Detall dels fruits

Sisymbrium irio és la que té els fruits de major llargària, entre 2 i 6 cm de llarg, cosa que la diferència d'altres brassicàcies.

 Les altres bràssicàcies que no comparteixen el nom de ravenissa groga són:

•  Sinapis alba L. coneguda en català com mostassa blanca (cast. mostaza blanca).

Població de Sinapis alba en una parcel·la a la vora del carrer València

Detall de la flor

Detall dels fruits

El fruit de la Sinapis alba és també una síliqua dividida en dues parts, una part fèrtil que conté les llavors i un pic final llarg i aplanat. La presència d’uns pels rígids que cobrixen la baina és la característica per la qual distingirem este fruit de la resta de les síliqües de les altres espècies.

I per últim tenim la 

•  Biscutella auriculata L. coneguda com herba de les llunetes o herba de Santa Llúcia i en castellà com hierba de los anteojos

Població de Biscutella auriculata al secà que hi ha front l'alberg de l'Estació

Detall de les flors i dels fruits

Els fruits de la Biscutella auriculata són inconfonibles, tenen forma d’ulleres amb dos lòbuls arredonits units i acabats amb un xicotet estil persistent. Cada una de les dues parts del fruit conté generalment una sola llavor. Esta estructura aplanada i alada del fruit està adaptada per a la dispersió pel vent.

En resum, els fruits de la majoria de les brassicàcies  són baines llargues i fines que destaquen per la seua disposició erecta i el seu gran nombre de llavors, a excepció d'esta última.

 *********************

La família de les brassicàcies és molt cosmopolita i compta amb 390 gèneres i 3.000 espècies repartides arreu del món, amb 108 gèneres amb espècies silvestres a Europa. Quasi totes les espècies viuen a camps i hortes i moltes estan presents a les vores de camins i carreteres encara que algunes són clarament costaneres, com el rave de mar (Cakile maritima). Esta família és important econòmicament per les espècies d'interés agrícola com les cols (Brassica oleracea), el nap (Brassica napus) o el rave (Raphanus sativus) i algunes d’elles amb propietats medicinals com la bossa de pastor (Capsella bursa-pastoris), la ruca (Eruca vesicaria), la mostassa silvestre i la blanca (Sinapis arvensis i Sinapis alba) o l’apagallums (Sisymbrium irio) que hem presentat en este article.

 Donat el seu cosmopolitisme  de segur que als camps de Beneixama podem trobar-ne altres, però de moment estes són les que jo he trobat: 

«Ni estan totes les que són, ni són totes les que estan»

 

 

 

Els salzes que hi ha als marges del Vinalopó al seu pas per Beneixama

 

En fer menció a la paraula salze (en castellà sauce), segur que ens ve al cap la imatge d’un arbre que pot arribar a fer els 20 m d’alçada, de branques que de joves són molt llargues i penjants amb fulles de forma lanceolada. És la imatge del salze ploraner o desmai, conegut en castellà com sauce llorón (Salix babylonica L.), planta en l’actualitat molt utilitzada en jardineria pel seu aspecte pèndul que creix de manera silvestre en les riberes de rierols i rius. Precisament el terme d’origen llatí Salix, que fa referència al gènere al qual pertanyen tots els salzes dins de la família de les salicàcies (Salicaceae), està relacionat amb el «sallix» cèltic que significa «prop de l'aigua», fent referència al seu hàbitat natural característic (ribes de rius i llocs humits).

 

Salze ploraner (Salix babylonica L.)

Però hui no vaig a parlar del salze ploraner sinó de dos tipus de salzes que vaig descobrir a la llera del Vinalopó al seu pas pel terme de Beneixama, molt a prop de la pedania del Salze, que prompte vaig relacionar amb el seu topònim.

Sempre he pensat, a falta d’altres interpretacions que algú puga aportar, que el nom li fou donat pels seus pobladors en l’antiguitat per la presència d’algun salze de grans dimensions, possiblement un salze ploraner, plantat en algun lloc de la pedania, hipòtesi reforçada pel caràcter singular de la denominació actual: «El Salze». Com que cap dels pobladors actuals que vaig entrevistar recordaven la presència d’este possible salze emblemàtic a la pedania, vaig pensar que l’origen del topònim podia deure’s a l’abundància de salzes que juntament amb xops, oms, freixes i altres arbres conformarien una rica vegetació de ribera quan el clima era més humit i el riu portara aigua més sovint que ho fa a hores d’ara. Per altra banda, alguns geògrafs com Vicenç M. Rosselló Verger i Enrique Matarredona Coll, ens parlen d’un antic sector lacustre existent a les rodalies del Salze, actualment dessecat, on segurament la presència de salzes seria important. És en este context on cobren importància les dues salzedes que vaig descobrir a la vora del riu a les que he fet referència abans.

**********************

Entre l’Assut i el molí Caguetes podem trobar uns quants exemplars de gatell o vimenera (Salix atrocinerea Brot.), un arbust o arbre petit de fins a 12 m d'altura, de branques dretes i allargades, les més joves piloses, d'escorça de color bru grisenc i fulles senceres de forma ovada o lanceolada amb els nervis prominents. És un arbre dioic, és a dir, les flors masculines i femenines naixen en diferents peus i es disposen en aments molt pilosos, i naixen abans que les fulles. Els fruits són una càpsula tomentosa que en obrir-se desprenen les llavors cobertes de pèls blanquinosos.

 

Exemplars de gatell (Salix atrocinerea  Brot) a la vora del molí Caguetes

 Segons ens refereix Joan Pellicer en el seu Costumari Botànic, volum 2, el nom popular gatell és un diminutiu de gat i fa referència a que la inflorescència o espigueta floral del salze atapeïda de peluix és suau com la coa o llom dels gats. L'epítet atrocinerea, prové de l'adjectiu llatí cinereus (cendrós) amb el prefix atro (fosc), en referència al feltre grisós que cobreix les fulles i les branques joves.

 

Detall de les fulles

Detall dels capolls florals

Detall de l'ament: flor masculína

Detall de l'ament : flor femenina

Detall dels fruits

Els exemplars de notable grandària més fàcils d’observar són els que hi ha a l’altura del molí Caguetes, al marge esquerre del riu només creuar el pontet del camí de la Gombarda.

El gatell té una etnobotànica molt rica. En els llocs on este arbre creixia profusament les branques joves i les fulles eren emprades com a ferratge per a cabres i altres remugadors. La fusta, que és blana i fàcil de treballar, tallada en planxes fines, era utilitzada per a fabricar cistelles i les branques més grosses per a fer pals, garrots i mànecs per a ferramentes. Com el seu sistema radical es fixa fortament al sòl, s'ha aprofitat tradicionalment per a evitar l'erosió en les ribes dels rius i en prats amb pendent. També es plantava per a delimitar finques i prats, formant tanques vives. A més, es una planta mel·lífera de gran valor per la seua floració primerenca, proporcionant el primer pol·len i nèctar a les abelles. Però tal volta l’ús més científicament recolzat del Salix atrocinerea és el medicinal gràcies a la presència de salicina en la seua escorça. Este compost és el precursor de l'àcid acetilsalicílic (aspirina), la qual cosa li conferix propietats analgèsiques, antiinflamatòries i febrífugues,i tradicionalment, s'ha utilitzat per a baixar la febra i per a alleujar el mal de cap i els dolors de tipus reumàtic. De nou Pellicer ens aporta la recepta de Ramonet, curandero d’Alcoi, per a guarir el catarro bronquial i els refredats: «unes pelletes de salze, un ramet de fulletes i flors de violeta, dos o tres fulles d’hedra i uns brotets de fàlzia»

 Salix atrocinerea Brot. va ser classificat i descrit per primera vegada pel naturalista portugués Felix de Avellar Brotero (1744-1828), que es considerat una figura clau en l'estudi de la flora de Portugal i la Península Ibèrica. Esta classificació va ser publicada en la seua obra «Flora Lusitanica» l’any 1804. L'abreviatura oficial «Brot.» s'utilitza en la nomenclatura botànica per a indicar que ell va ser l'autor d'esta espècie.

 

Descripció que fa Brotero del Salix atrocinerea

******************

A mà esquerra del riu, en el tram comprés entre el molí Campanes i el molí Lluna, trobem la segona salzeda, uns quants exemplars de sarga o saliguera (Cast. Mimbrera) (Salix eleagnos Scop.). És un arbust de fins a 6 m d’altura que en alguns casos arriba a fer-se un arbre de fins a 12 m. Les branques de color marró o roig fosc són molt abundants i flexibles. Les fulles són simples, caduques, alternes i tenen forma linear o linear-lanceolada, de punta aguda , amb el marge molt finament serrat i quan maduren són de color verd fosc per l’anvers i densament piloses i blanquinoses o grisenques pel revés. En ser una planta dioica, les flors (aments) masculines i femenines estan en diferents peus i naixen al mateix temps que les fulles. Els fruits són càpsules que s'obrin en madurar i alliberen les llavors embolicades en un teixit cotonós que afavorix la seua dispersió pel vent.

 

Exemplar de sarga (Salix eleagnos Scop.)

Sarga: detall de les branques i les fulles

Detall de les flors masculines

Detall de les flors femenines

Llavors de la sarga embolicades amb un teixít cotonós

L’etnobotànica de la sarga és molt semblant a la de la vimenera. A més de ser molt utilitzada en agricultura per assegurar marges de camps i rierols i, en jardineria, com a planta ornamental, el seu principal aprofitament ha estat en la artesania i els treballs de cistelleria per la flexibilitat de les vares i tiges primes, amb les quals s’han fabricat paneres i cistelles i s’han revestit ampolles i marraixes. De nou Pellicer (Costumari Botànic 2) ens conta com es preparaven les branques de la sarga: «Les vares, branquillons o vims es tallen a l’hivern, a febrer o a març, en torns de 2 a 5 anys a fi de no castigar massa l’arbret i abreujar-li la vida. Es lleven els brots laterals i a manolls es posen a remull de l’aigua fins al mes de maig, quan es trauen els lleven la corfa, es posen a assecar i es guarden per a l’ús»

Salix eleagnos Scop. és una espècie nativa del centre i sud d'Europa, Àsia Menor i el nord d'Àfrica i durant mil·lennis, ha format part del seu paisatge natural. Però no serà fins el segle XVIII quan la ciència el va classificar i li va posar nom. Va ser el naturalista italià Giovanni Antonio Scopoli (1723-1778) qui el va descriure formalment en 1771 en la seua «Flora Carniolica» encara que en la portada de l’obra figura l’any 1772.

I pel què respecta a l’origen de l’epítet elaeagnos, l’explicació és doble: per una banda per la semblança de les fulles a les de l’olivera, llargues, estretes d'un color verd grisenc i platejat en el revés. D’altra banda, per una confusió històrica amb un altra planta de nom Elaeagnus va ser utilitzat pel botànic i metge grec del segle I Dioscòrides per a descriure el Vitex agnus-castus, conegut en català, com agnocast, aloc o arbre de Sant Josep, que té un fullatge que recorda al de l'olivera. Segles després, quan els botànics moderns com Linné i Scopoli estaven classificant i nomenant espècies, van redescobrir este antic nom i Linné el va adoptar per a crear el gènere Elaeagnus. Finalment, quan Scopoli es va trobar amb este salze de fulles tan característiques, va observar la seua gran semblança amb les plantes del gènere Elaeagnus, especialment amb el Elaeagnus angustifolia o arbre del paradís i per eixa similitud, va decidir emprar el nom d'aquell gènere i usar-lo com a epítet per a este salze, anomenant-lo Salix eleagnos 

 

Descripció que fa Scopoli del Salix eleagnos

***************************

La importància de les plantes en la toponímia (estudi dels noms de llocs) és fonamental, ja que els fitotopònims —noms de llocs derivats de plantes— constituïxen una de les fonts més riques per a entendre la història ambiental, l'ús tradicional de la terra i la biodiversitat passada d'una regió. Estos noms servixen com a documents històrics que perduren, sovint revelant la vegetació original o els cultius predominants molt després que el paisatge haja canviat. En el cas de les plantes que ens ocupen, la seua presència als diferents indrets de la nostra geografia i en la vida tradicional de les nostres terres ens ha deixat una forta empremta en la toponímia, atenent tant al nom de la planta com els seus derivats, així, i en referència al gatell, tenim: la partida del Gatell a Carrícola, la font del Gatell a Lucena del Cid, la partida del Gatellar a Catí, el barranc de la Gatella també a Catí o la carretera de les Gatelleres a la Salzadella, entre altres. I pel que respecta a la sarga: la partida de la Sarga a Xixona, el paratge i el barranc de la Sarga a Énguera, l’ombria i la font de la Sarga a Ademús, el mas i la bassa de Sarganella a Castalla o la partida de la Sarganella a Agost, la partida de la Salguera a Carcaixent, la partida dels Sarguerals a Forcall i la séquia de la Sarguereta a Albalat de la Ribera, entre altres.