L’ailant o arbre pudent (Ailanthus altissima (Mill.) Swingle)

 

L’ailant o arbre pudent com se’l coneix a Beneixama, conegut també amb les denominacions de fals vernís o vernís del Japó, és un arbre caducifoli de la família de les simarubàcies (Simaroubaceae) que pot arribar a mesurar entre 17 i 27 metres d’altura. L'escorça és llisa, de color gris clar i a causa de l'acció de la llum solar es va esquerdant i va agafant un to més fosc i rogenc a mesura que l'arbre envelleix. 

 

Ailants a la vora del Vinalopó a l'altura de la Casa del Riu

Les fulles compostes són molt llargues, de fins a quasi un metre de longitud, caduques, alternes i amb un nombre imparell de folíols lanceolats amb marges sencers, de color verd fosc amb venes de color verd clar per l'anvers i un verd més clar pel revers. 

 

Detall de les fulles

 Una curiositat dels folíols és que els estan prop del pecíol són una mica asimètrics i conforme van apropant-se a l’extrem de la fulla van fent-se simètrics.

 

Asimetria dels folíols

La floració

L’ailant és un arbre amb un sistema de floració complex que es produeix des de finals de la primavera a començament de l’estiu. Encara que principalment és un arbre dioic (amb flors masculines i femenines en diferents arbres), també presenta flors hermafrodites, encara que són poc freqüents .

 

Ailants en flor a l'altura del Molí Caguetes

Les flors, d’un color verd groguenc, apareixen en panícules (rams de flors) tant en els arbres masculins com en els femenins, encara que les masculines solen ser més grans i amb un major nombre de flors que les femenins. Les flors a simple vista poden assemblar-se però si les mirem amb deteniment prompte trobarem les diferències.

Les flors masculines, que són les responsables de l'olor desagradable característica de l’arbre, posseïxen 10 estams fèrtils, amb filaments que són més llargs que els pètals i són pilosos en la base i al seu interior es pot vore el pistil que és rudimentari i estèril.

 

Flors masculines

Les flors femenines tenen un pistil funcional molt desenvolupat compost per 5 carpels units i els estams amb els filaments més curts que els pètals amb les anteres que no produïxen pol·len funcional.

 

Flor femenina

Després de la fecundació, produïxen els característics fruits alats (sàmares) de color vermellós que són molt vistosos amb una llavor al seu interior.

 

Sàmares (els fruits) amb una llavor al seu interior

Com he dit abans, encara que la regla general és l'existència de sexes separats en arbres diferents, hi ha documentada la presència de flors hermafrodites (amb els dos òrgans funcionals) en alguns exemplars. S'ha descrit que les flors hermafrodites poden presentar de 2 a 3 estams, a diferència dels 10 de les flors masculines.

Història

És un arbre originari de la Xina, Japó i Taiwan i va ser introduït a Europa al llarg del segle XVIII fruit de l’aparició del corrent artístic que en francés va rebre el nom de «Chinoiserie» que es traduïx com «xinenc o al mode de la Xina» consistent en imitar l’art i la cultura xina que es va popularitzar especialment en la decoració, el mobiliari, la porcellana, els tèxtils i la jardineria que encaixava amb el gust europeu de l'època, sobretot amb l'estil Rococó.

 

Paper pintat a l'estil Chinoiserie

En este context, el missioner jesuïta francés Pierre Nicholas d'Incarville que residia a Pequín en la dècada de 1740, fascinat per la flora local, va enviar llavors d’ailant al seu amic, el botànic Bernard de Jussieu. Les llavors de d'Incarville es van distribuir entre diversos jardins botànics europeus: a França, Bernard de Jussieu les va plantar a París i va enviar llavors a Philip Miller, superintendent del «Chelsea Physic Garden» a Londres, i a Philip C. Webb, propietari d'un jardí de plantes exòtiques en «Busbridge» (Anglaterra).

Este procés va generar una gran confusió taxonòmica, ja que d'Incarville va creure erròniament que les llavors pertanyien a una espècie diferent, l'arbre de la laca (Toxicodendron vernicifluum). Això va portar al fet que la planta fora batejada amb diferents noms científics durant dècades.

A París, Linné li va donar a la planta el nom de Rhus succedanea. A Londres, les mostres van ser anomenades per Miller com Toxicodendron altissima i en Busbridge va ser anomenat en l'antic sistema de classificació com Rhus Sinese foliis alatis. A Utrecht (Països Baixos) el botànic Jakob Friedrich Ehrhart en observar una mostra, en 1782 la va anomenar Rhus cacodendron. Cal esmentar que Rhus és un gènere de plantes arbustives i arbres xicotets coneguts popularment com sumacs (Cast. zumaques) semblants als ailants, d’ací la confusió . El terme prové del grec antic «rhous», que significa roig, a causa del color intens de les seues fulles i dels seus fruits a la tardor.

La qüestió va ser aclarida un poc en 1788 quan René Louiche Desfontaines va observar les sàmares dels espècimens de París, que encara estaven etiquetats com Rhus succedanea, i arribà a la conclusió que estes no pertanyien als sumacs, és a dir, al gènere Rhus. Va publicar un article: «Mémoire sur un nouveau genre d'arbre» en la revista «Histoire de l'académie royale des sciences. Avec les mémoires de mathématique & de physique»  amb una descripció il·lustrada i el va classificar correctament en el nou gènere Ailanthus amb la denominació Ailanthus glandulosa, epítet específic que feia referència a les glàndules que tenen les fulles.

 

Primera pàgina de l'article de René L. Desfontaines

Gravat de l'ailant que apareix a l'article de Desfonataines

Posteriorment, en 1916 el botànic agrònom estatunidenc Walter Tennyson Swingle va corregir este desajustament aplicant estrictament el principi de prioritat botànica. Va prendre l'epítet específic més antic i vàlid (altissima, de Miller) i el va transferir formalment al gènere correcte (Ailanthus, de Desfontaines) En fer este canvi (o transferència de gènere), es va generar el nom científic definitiu i acceptat hui dia: Ailanthus altissima (Mill.) Swingle dins de la família Simaroubaceae creada formalment en 1825 pel botànic suís Augustin Pyrame de Candolle

El nom de Swingle es col·loca al final de la firma per a acreditar que ell va ser l'autor de la combinació taxonòmica exacta que usem en l'actualitat. L'epítet específic altissima fa referència directa a la gran altura i al creixement molt vertical i ràpid que pot arribar a desenrotllar este arbre i guarda relació directa amb el seu nom comú més popular en espanyol, «arbre del cel», a causa de la impressió que les seues branques sembla que vulguen tocar el cel.

Inicialment, l’ailant va ser molt valorat a Europa pel seu ràpid creixement, el seu atractiu fullatge i la seua resistència a la contaminació, per la qual cosa es va plantar extensament en parcs, jardins i com a arbre de carrer durant el segle XIX. No obstant això, la seua capacitat per a propagar-se ràpidament mitjançant llavors i brots d'arrel, unida a la seua olor desagradable, va fer que prompte passara de ser un adorn a convertir-se en una espècie invasora problemàtica, ja que l’ailant produïx toxines en fulles i escorça, que en acumular-se en el sòl inhibixen el creixement d'altres espècies, fenomen que es coneix com al·lelopatia, a més,el seu sistema radicular i els seus rebrots persistixen durant molt de temps. A causa del seu ràpid creixement i als seus efectes al·lelopàtics, desplaça a la vegetació natural preexistent o dificulta la seua regeneració futura.

A Espanya, i moltes altres àrees com Austràlia, els Estats Units o el sud d'Europa, s'ha convertit en una espècie silvestre invasora pel seu ràpid creixement i la seua capacitat per a prosperar en qualsevol lloc, formant denses arbredes en els màrgens de les carreteres. A causa del seu potencial colonitzador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, esta espècie ha estat inclosa en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores, regulat pel Reial decret 630/2013, de 2 d'agost, estant prohibida a Espanya la seua introducció en el medi natural, possessió, transport, trànsit i comerç.

Etnobotànica de l’ailant en la seua Xina natal.

En la seua Xina natal, Ailanthus altissima gaudix d’una gran reputació com a planta medicinal, no obstant això, mai ha entrat en la medicina occidental. També s'ha utilitzat per a alimentar les larves de la papallona Samia cynthia. Estes larves produïxen un tipus de seda de major rendiment que la dels cucs de seda de les moreres, Bombyx mori, però és d'una qualitat inferior.

Papallona Samia cynthia

 

De les fulles de l’ailant s’extreia un tint groc que era utilitzat per tintar la llana fins l’aparició dels tints sintètics. Però com en l’actualitat s’ha demostrat que els colorants sintètics utilitzats per la indústria de la moda contaminen els ecosistemes aquàtics i contribuïxen a la bioacumulació de compostos tòxics en els organismes, cada vegada es para més atenció en l’obtenció de tints d’origen natural a partir de les plantes. Amb este objectiu, en la universitat de Birjand (Iran), en 2020 es va dur a terme una investigació sobre la capacitat tintòria dels fruits (no de les fulles) de l’Ailanthus altissima i es va demostrar que la llana tenyida amb l’extracte d’estos fruits utilitzant alum (Cast: alumbre) com a mordent en quantitats aplicades (0 a 6% en pes), té una bona rentada i una lleugera solidesa i presenta bones propietats antimicrobianes contra bacteris gramnegatius i grampositius.

Però a banda d’estes i altres aplicacions, la gran reputació que ha tingut Ailanthus altissima en la medicina tradicional xinesa residix en les propietats terapèutiques de l’escorça seca de la planta, registrades per primera vegada en «Xin Xiu Ben Cao» (Nova Matèria Mèdica Revisada), la primera farmacopea nacional oficial de la Xina que va ser publicada l'any 659 d. C. durant la dinastia Tang, també coneguda com «Tang Ben Cao».

Esta substància coneguda com «Chun pi o Cortex Ailanthi» a la Xina, «Shinju o Niwaurushi» al Japó i «Ailanthi radicis cortex» a Corea ,s’ha usat àmpliament en la medicina tradicional en estos països durant milers d’anys per tractar malalties com asma, epilèpsia, espermatorrea, sagnat menstrual i malalties oftàlmiques.

 

Anunci de venda de Chun Pi (Escorça d'ailant) traduït al català

Investigacions actuals han demostrat l’efecte farmacològic dels aproximadament 221 compostos químics extrets de la planta, en especial de l’ailantona i els quassinoides, presents en les plantes de la família de les simarubàcies, que posseïxen el potencial de tractar una àmplia varietat de malalties, especialment, el càncer i la inflamació gastrointestinal, a més de les seues propietats antivirals, herbicides i insecticides (recordeu els efectes al·lelopàtics de la planta als quals hem fet menció abans).

A mode d’exemple citaré les investigacions científiques dutes a terme pel doctor xinés Xiang Li junt amb altres investigadors, centrades en validar científicament els usos tradicionals de l'escorça de l’ailant, particularment en el tractament de malalties inflamatòries intestinals com la colitis ulcerosa i a identificar els seus compostos actius, que es poden consultar en:

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/37322476/

https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0378874121003482

I per altra banda comentar l'existència de medicaments i formulacions de patent xinesa per regular la menstruació i detenir la leucorrea (flux vaginal excessiu), on el Chun Pi (escorça d’ailant) hi és present. És el cas del «Qianjin Zhidai Wan» medicament conegut com la «píndola de les mil peces», la qual cosa reflectix el gran valor històric que se li atorgava a esta fórmula per a la salut íntima femenina.

 

Medicament xinés amb escorça d'ailant (Chun pi) per regular la menstruació

Epíleg

Estem davant d’un bon exemple de com un arbre, Ailanthus altissima, en les seues regions d’origen s’ha comportat com un ciutadà exemplar prestant els seus valuosos serveis a les comunitats locals, formant part de l'equilibri dels ecosistemes on té depredadors naturals, patògens i competidors que mantenen la seua població sota control, però que es convertix en un invasor problemàtic quan es trasllada a altres ecosistemes sense els mecanismes de control naturals que el mantenen a ratlla.

Canvi de gènere en algunes centàurees

 

El 28 d’abril de 2026 vaig publicar una entrada al blog titulada «Herbes del gènere Centaurea al terme de Beneixama» on vaig descriure les principals centàurees dins de la família de les asteràcies (Asteraceae) que podem trobar a Beneixama, a més d’altres dues herbes que inicialment van estar incloses per Linné en este gènere amb els noms de Centaurea salmantica i Centaurea conifera, però que posteriorment, a conseqüència de nous estudis morfològics i filogenètics fruit de l’evolució del coneixement botànic van estar incloses en els nous gèneres on en l’actualitat figuren, tot i respectant l’epítet específic que Linné les va donar: la Mantisalca salmantica i el Rhaponticum coniferum.

 

Dalt: Mantisalca salmantica. Baix: Rhaponticum coniferum

L’objecte d’esta nova entrada al blog, que pot considerar-se com una continuació de l’entrada anterior, és analitzar algunes de les raons que van motivar els botànics per a procedir a este canvi de gènere. I per entendre millor el que a continuació exposaré he cregut convenient incloure en este escrit part del vocabulari específic sobre la morfologia d’estes plantes que ens ajudarà a comprendre millor el perquè d’estos canvis de gènere.

****************

1. La característica principal de les flors de les plantes del gènere Centaurea és que allò que veiem com una sola flor és, en realitat, una inflorescència anomenada capítol composta per moltes flors petites, anomenades flòsculs.

2. El capítol i està envoltat per un conjunt de petites fulles modificades anomenades bràctees que formen l'involucre, que és el conjunt de bràctees que envolten i protegeixen la base de la inflorescència. És com una copa o embolcall que sosté les flors.

3. Dins del capítol, podem trobar dos tipus principals de flors:

• Flors en flòscul (o tubulars): Són les flors amb una corol·la en forma de tub, situades al centre del capítol que majoritàriament són hermafrodites (tenen els dos sexes) i són les encarregades de la reproducció.

• Flors ligulades: Són les flors de la perifèria, amb la corol·la allargada en forma de llengüeta que sembla un pètal. Sovint són femenines o estèrils, i la seva funció principal és atreure els pol·linitzadors amb el seu color. 

  

  Estructura del capítol floral de la Centaurea aspera

  
  

4. El papus (també anomenat vilà, vil·là o, (en castellà, vilano) és el calze modificat de la flor. En la majoria de plantes, el calze està format per sèpals verds que protegeixen la flor. En les centàurees estos sèpals han evolucionat per transformar-se en una estructura amb una funció molt diferent: ajudar a dispersar les llavors.

Papus de les llavors de la Centaurea pinnata (Foto: CSIC)

 

Papus de les llavors de la Centaurea aspera (Foto: Florandalucia)

En el gènere Centaurea, el vilà o papus és molt variable i constituïx una de les claus més importants per a diferenciar unes espècies d'unes altres. En la majoria de les centàurees sol ser doble format per diverses files o sèries, o simple (reduït) format per una sola sèrie de pèls o escates i notablement més curt i rudimentari. En alguns casos, el vilà pot desaparéixer per complet com en la Centaurea calcitrapa

5. El fruit: és un fruit sec i indehiscent (que no s'obre per alliberar la llavor) que es coneix com a cípsela.

******************

Anem a les plantes:

La Mantisalca salmantica inicialment va ser classificada per Linné en 1753 dins del gènere Centaurea com Centaurea salmantica L. on l’epítet específic feia referència a l’abundància de la planta en la ciutat de Salmántica, antiga denominació que els romans donaren a la ciutat de Salamanca. Posteriorment, en 1818, el botànic francés Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1782-1832) descobrí que la planta tenia característiques úniques que la distingien del gènere Centaurea, la qual cosa justificava la creació d’un gènere propi que Cassini denominà, Mantisalca (anagrama de Salmantica), però seria definitivament en 1930 quan els botànics suïssos John Isaac Briquet (1870-1931), que fou director del Conservatoire et Jardin botaniques de la Ville de Genève, i François Georges Cavillier (1868-1953), establiren la combinació científica correcta i universalment acceptada d’esta espècie: Mantisalca salmantica (L.) Briq. & Cavillier

¿Però quines són les diferències entre els gèneres Centaurea i Mantisalca que motivaren als botànics a procedir al canvi de gènere?

Algunes d’estes diferències que podem observar a simple vista les trobarem principalment en l’estructura de les bràctees que formen l’involucre i la presència de papus en els fruits:

• Mentre que les bràctees involucrals de la Mantisalca són inermes (sense espines) o amb una xicoteta espina terminal (espínula) que es desprén amb facilitat, el gènere Centaurea es distingix per presentar bràctees amb espines rígides i persistents. 

  

  Estructura del capítol floral de la Mantisalca salmantica

   

• I pel que respecta als fruits, en moltes espècies del gènere Centaurea el papus pot faltar o estar poc desenvolupat, mentre que en la Mantisalca, el papus, format per vàries fileres d’esquames rígides, està més desenrotllat. A banda d’altres diferències en la forma dels fruits més difícils d’observar a simple vista

 

Papus de les llavors de la Mantisalca salmantica (Foto: Universitat de Salamanca)

A l’igual que l’anterior, Rhaponticum coniferum va ser classificada inicialment per Linné en 1753 com Centaurea conifera L. Més de 50 anys després, el botànic suís Augustin Pyramus de Candolle (1778-1841) va considerar que les diferències amb el gènere Centaurea eren prou significatives com per a crear un gènere nou i específic per a ella, al qual va denominar Leuzea, classificant la planta amb la denominació Leuzea conifera (L.) DC. Però en 2003, el botànic italià nacionalitzat suís Werner Rodolfo Greuter (nascut el 27 de febrer de 1938), basant-se en estudis filogenètics més recents tornà a reclassificar l’espècie incloent-la dins del gènere Rhaponticum amb la denominació amb què actualment se la coneix: Rhaponticum coniferum (L.) Greuter.

Les principals diferències que motivaren el canvi de gènere són:

• L’estructura de les bràctees involucrals, que com hem comentat abans en les centàurees solen presentar espines rígides i persistents, en el gènere Leuzea són més simples, semblants a una escata amb la vora llisa que presenten una superfície sedosa i amb una una textura seca amb un tacte sedós i vellutat. Esta textura sedosa li la proporciona la fina pelussa que les recobrix. 

  

  Capítol floral de la Leuzea Conifera (Rhaponticum coniferum)

   

• Pel que respecta a les flors (flòsculs), totes les del gènere Leuzea totes són hermafrodites i fèrtils, mentre que en moltes de les centàurees sols són fèrtils les que estan al centre del capítol, les que se situen a la perifèria són normalment estèrils i manquen d'òrgans reproductors funcionals.

• I pel que fa als vilans (papus), en Leuzea, és un anell de pèls plumbosos, blans i molt llargs que es desprenen fàcilment del fruit per a què el vent porte la llavor lluny de la planta i ja hem comentat que en les centàurees són absents o molt poc desenvolupats.

  
  
  

  

  Papus de les llavors de la Leuzea conifera (Rhaponticum coniferum)

  
  

En resum, De Candolle va considerar que estes diferències morfològiques, especialment l'estructura de les flors i els fruits, eren prou importants com per a separar a Centaurea conifera del grup de les centàurees i atorgar-li el seu propi gènere: Leuzea.

El canvi de Leuzea a Rhaponticum en 2003, realitzat per Greuter, a diferència de les classificacions anteriors basades quasi exclusivament en la morfologia externa, es va fonamentar en els avanços de la taxonomia moderna basats en anàlisis filogenètiques i moleculars per a entendre les verdaderes relacions evolutives entre les plantes, un canvi en la seua classificació que va reflectir de manera més precisa la seua història evolutiva.

La Cephalaria leucantha (L.) Roem. & Schult

 

La planta de la qual us parlaré hui no és gaire abundant a Beneixama, de fet, la població més important que vist fins ara està a la vora del Barranc de les Mules, a l’encreuament amb el camí de terra que porta al Corral de Lluna, encara que podem trobar mates disperses al llarg de tot el barranc. Les fotos que acompanyen este escrit estan totes fetes en este indret.

 

Coordenades UTM: 693883.433E 4287697.89N 30S

URL: https://www.google.com/maps/place/38.71668184631681,-0.7699384912848473

La planta

La Cephalaria leucantha és una una herba perenne, que fa tiges altes que poden assolir més d’un metre d’altura, ramificades en branques llargues. 

 

És una planta molt polimorfa pel que fa a la forma de les fulles depenent de les condicions del medi. Les fulles basals solen ser lanceolades i sovint estan marcides quan la planta florix. Les fulles de la tija són les més característiques i van des de pinnatipartides (amb un lòbul terminal gran i lòbuls laterals més xicotets) a pinnatisectes (dividides profundament en segments linears). Les tiges s’assequen quan acaba l’estiu, i a l’hivern només resten vives les arrels i la base llenyosa.

Detall de les fulles

 

Cephalaria leucantha prospera bé en sòls pobres de naturalesa calcària ben drenats, en ambients secs amb baix contingut de nutrients i sense salinitat com és el cas dels indrets on l’he trobada jo. A més, la planta establix associacions simbiòtiques amb fongs micorízics arbusculars (AMF), que l’ajuden en l'absorció de fòsfor i altres nutrients, permetent que la planta prospere en ambients semiàrids i rocosos on altres plantes no poden prosperar.

Mata de Cephalaria leucantha al llit del barranc

 

Una característica per la qual podem distingir fàcilment la planta és la presència al final de cada tija dels capítols florals (inflorescències) que inicialment tenen la forma d’unes cabotetes globoses cobertes d’esquames (bràctees), inicialment d’un color verdós que conforme van madurant i preparant-se per a la floració van tornant-se d’una tonalitat marró.

 

Cabotetes globoses (inflorescències) que ixen al final de les tiges

La floració de la Cephalaria leucantha es produeix al llarg de l’estiu entre juliol i setembre, i les flors no apareixen totes al mateix temps, les flors exteriors del capítol s'obrin primer, i l'obertura progressa de manera gradual cap al centre. Això significa que en un mateix capítol pots veure flors obertes en la vora i botons encara tancats en el centre, com s’aprecia a les fotos.

Diferents fases en la floració de la Cephalaria leucantha

Quan la majoria de les herbes i flors primaverals i estivals ja han acabat el seu cicle i estan seques o marcides (a partir de finals d'agost i sobretot al setembre), la Cephalaria leucantha està en plena floració, això la convertix en un recurs vital per a pol·linitzadors com abelles, papallones, sírfids (vespes), escarabats, xinxes ...etc. En una època en la qual l'oferta de nèctar i pol·len en el paisatge és escassa, la planta n’oferix de manera continuada durant diverses setmanes abans de l'arribada del fred, cosa que fa que els insectes visiten repetidament la mateixa planta o població durant tot eixe període, sobre tot en anys secs o calorosos, quan les altres plantes fallen i esta pot ser l'única font disponible d’aliment.

 

Diferents insectes visitant les flors de la Cephalaria leucantha

 

La nostra protagonista servix com a planta hoste per a la papallona Euphydryas desfontainii, les femelles de la qual ponen els ous en les seues fulles i les larves s'alimenten del fullatge.

 

Les inflorescències estan formades per nombroses flors xicotetes de color blanc o crema i un tret molt distintiu és que els estams, de color blanc, sobreïxen clarament de la corol·la, donant-li un aspecte esponjós a la inflorescència que vista des de lluny sembla una mena de bola de color blanc brillant a la part alta de les tiges.

 

Una mica d’història

En 1735 Linné (1707-1778) va publicar la primera edició de la seua obra Systema Naturae on l’autor va establir la seua famosa jerarquia taxonòmica per a tots els essers vius: Regne, Classe, Orde, Gènere, Espècie, i va establir les bases del seu sistema sexual de classificació de les plantes. Obra que va ser reelaborada i reeditada pel mateix Linné (12 edicions) fins 1768.

En 1753 inicià la publicació de l’obra Species Plantarum on Linné va aplicar la nomenclatura binomial (Gènere + espècie), que havia esbossat en el Systema Naturae, a totes les plantes conegudes en la seua època. En esta obra va descriure per primera vegada la nostra protagonista assignant-li el nom Scabiosa Leucantha. Així, el Systema Naturae és va convertir en el marc teòric de classificació per tots els essers vius mentre que Species Plantarum és l'aplicació pràctica (el catàleg detallat) d'eixe sistema per a les plantes. És a dir, la part botànica del Systema Naturae ampliada i publicada per separat.

 

Després de la defunció de Linné, diferents botànics (molts d’ells deixebles seus), van assumir la tasca d'actualitzar i publicar noves edicions del seu Systema Naturae. Estes actualitzacions i revisions de l’obra de Linné van donar lloc al Systema Vegetabilium, que va ser una obra viva que es va publicar en múltiples edicions des de 1774 fins a 1830, cada una de les quals incorporava les noves espècies descobertes pels botànics de l'època i va suposar la continuació del Systema Naturae de Linné.

En eixe conext, el metge suís i professor de botànica en la Universitat de Zúric, Johann Jacob Roemer (1763-1819) juntament amb l'austríac Josef August Schultes (1773-1831), també metge i professor d'història natural i botànica en diverses universitats austríaques, en el volum III del Systema Vegetabilium, (edició de 1818) van reclassificar l’Scabiosa Leucantha de Linné assignant-li un nou gènere: Cephalaria, terme que prové del grec Kephale que significa «cap» i el sufix llatí aria que indica relació en sentit ample, referint-se a què les flors, en este gènere , estan reunides en capítols hemisfèrics o subglobosos, o «en forma de cap»

 Roem. & Schult van respectar l’epítet específic leucantha que li va donar Linné a la planta, terme que també prové del grec Leukós que significa blanc i Anthos que significa flor, en clara al·lusió al color blanc de les flors.

Des d’aleshores la denominació oficial de la planta acceptada pel món científic és Cephalaria leucantha (L.) Roem. & Schult, on (L.) fa referència a què va ser Linné el primer en classificar-la i Roem. & Schult les inicials dels botànics que la van reclassificar.

Tradicionalment, la Cephalaria leucantha es va incloure inicialment dins de la família de les dipsacàcies (Dipsacaceae), no obstant això, els estudis filogenètics moderns basats en l'ADN promoguts principalment pel Grup per a la Filogènia de les Angiospermes (APG), van proposar la seua inclusió en una família molt més àmplia, les caprifoliàcies (Caprifoliaceae) que inclou grups que abans eren famílies separades.

Els noms

Els noms populars més habituals en català per a la Cephalaria leucantha, són atxa, falla i herba faiera. També se la coneix amb els noms genèrics d'escabiosa o escabiosa blanca.

El terme atxa segons el Diccionari Normatiu Valencià té varies accepcions: 1. Ciri gros de forma prismàtica i de quatre blens (filaments combustibles). 2. Metxa d'espart enquitranada que resistix el vent sense apagar-se. 3. Arma ofensiva cavalleresca semblant a la destral.

Si atenem a les dues primeres accepcions trobem una relació directa del terme atxa amb el foc. El mateix passa amb el terme falla, que a banda de la significació purament festiva, la quarta accepció del Diccionari ens la definix com: «Branca seca, ascló o pila de matèries combustibles que s'encenen per a fer claror o botar foc a alguna cosa».

Ens trobem davant d’una relació metonímica de com una característica d’uns objectes (servir per encendre i/o transportar el foc), ha servit per denominar una planta que s’hauria fet servir des d’antic per fer torxes per encendre i transportar el foc, perquè les seues tiges, llargues i ramificades, quan són seques permeten fer bons feixos de material combustible, cosa que difícilment es pot aconseguir amb altres herbes, en general més baixes o amb menys tiges que cremen bé.

 

Feixos a mode de torxes fets amb les tiges de Cephalaria leucantha

Etnobotànica festiva

La Fia-Faia és una fascinant festa del foc que se celebra cada 24 de desembre (Nit de Nadal) en els municipis de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, a la comarca del Berguedà (Pirineus de Catalunya). El seu origen és precristià i està vinculat al solstici d'hivern, sent una de les poques festes de foc pirinenques que se celebren a l'hivern, a diferència de les populars falles de primavera a València o d'estiu a Alacant (les Fogueres de Sant Joan). La seua rellevància és tal que va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO en 2015, formant part de les festes del foc del Pirineu

El cor de la festa són les «faies», unes enormes torxes d'entre 2 i 4 metres de llarg que s'elaboren de manera artesanal amb les tiges de la Cephalaria leucantha, i la celebració es desenrotlla en diversos actes:

 

Festa de la Fia-Faia a Bagà

El descens del foc: Al capvespre, s'encén una foguera en un punt elevat de la muntanya, en el lloc per on es posa el sol. Des d'allí, un grup de «fallaires» (portadors de les torxes) descendixen amb les «faies» enceses, creant un vistós «camí de foc» que il·lumina la nit. La seua missió és portar el foc fins al poble.

L'arribada al poble: Quan els «fallaires» arriben a la plaça, repartixen el foc de les seues torxes a la resta de la gent, que espera amb les seues pròpies «faies» per encendre. És un moment de gran simbolisme i comunitat.

El cant i la crema: Una vegada totes les torxes estan enceses, comença la crema general en la plaça mentre els assistents canten la tornada que dona nom a la festa:

«Fia-faia, fia-faia, que nostro Senyor ha nascut a la paia» (Fia-faia, que el nostre Senyor ha nascut en la palla).

El salt final: Després de consumir-se les torxes, les restes s'apilen en el centre de la plaça i els assistents salten sobre ells, una tradició que s'acompanya amb el repic de campanes i, en els últims temps, amb música i balls.

L’origen: Esta festa d’origen pagà es creu que és un ritual ancestral per a frenar l’acurtament dels dies després del solstici d'hivern. Era una pregària col·lectiva perquè el sol tornara a enfortir-se i els dies començaren a allargar-se de nou, i com moltes altres tradicions, va ser cristianitzada i es va integrar en la celebració del naixement de Jesús, tal com reflectix el càntic que esmenta que el «Senyor nascut en la palla». Encara que el seu origen exacte es perd en el temps, se sap que la «Fia-Faia» ja se celebrava en la vila de Bagà des de la seua fundació l'any 1350, la qual cosa la convertix en una tradició amb més de sis segles d'antiguitat. És una mostra viva de com el foc, la comunitat i el cicle de la naturalesa s'entrellacen per a donar forma a una de les celebracions més singulars i impressionants del Pirineu.

L’etimologia: L’origen etimològic de la paraula «Fia», prové del llatí «fiat» que significa «que es faça, que siga fet» la qual cosa implica un anhel o una orde que alguna cosa succeïsca. La paraula «Faia» prové del dialecte de l’alt Berguedà, on no es pronunciava la «ll» i per tant, en compte de pronunciar «Falla» es pronunciava «Faia». Així tenim que el significat complet de «Fia-Faia» seria «Fem falles».

************************

Però esta tradició no és exclusiva d’estos pobles pirinencs, a casa nostra, a la nit de Nadal, són moltes les poblacions alacantines on és costum encendre torxes amb tot tipus d’herbes. Així a Xixona, Tibi, la Torre de les Maçanes i Relleu, estes torxes reben el nom «d’aixames» i estan fetes d’espart (Stipa tenacissima); a Onil i al Carxe (comarca valencianoparlant, meitat de Múrcia i meitat d’Alacant) s’anomenen «fatxos», també fets amb espart; «atxes» a Elx, confeccionades amb elements procedents de la poda dels horts de palmeres, o a Gaianes que es confeccionen «torxes o xameles» fetes amb farigola o timó (Thymus vulgaris). 

 

Cartell anunciador de la Rodà d'aixames a Xixona

Cartell anunciador de la Nit dels Fatxos a Onil

Totes tenen un denominador comú, la celebració del solstici d’hivern i el renaixement de la llum solar, a excepció de les «atxes» d’Elx, tradició que se celebra el 5 de gener, dia de l'Epifania o arribada dels Reis Mags, on els xiquets encenen les atxes per assenyalar el camí als Mags cap a les seues cases. Un altre element característic a totes elles és el gir constant per evitar que les «aixames, fatxos, xameles o atxes» s'apaguen durant la seua combustió, este detall pràctic agrega un aspecte dinàmic i participatiu a la tradició, a més, en ser rodades, descriuen un cercle igni perpendicular al terra, qui sap si fent-ne una al·legoria del Sol que a partir d’ara creixerà.

Rodant les aixames a Xixona