En
fer menció a la paraula salze (en castellà sauce),
segur que ens ve al cap la imatge d’un arbre que pot arribar a fer
els 20
m d’alçada, de branques que de
joves són molt llargues i penjants amb fulles de forma lanceolada.
És la imatge del salze ploraner o desmai, conegut en castellà com
sauce llorón
(Salix babylonica
L.),
planta en l’actualitat molt utilitzada en jardineria pel seu
aspecte pèndul que creix de manera silvestre en les riberes de
rierols i rius. Precisament el terme d’origen llatí Salix,
que fa referència al gènere al qual pertanyen tots els salzes dins
de la família de les salicàcies (Salicaceae),
està
relacionat amb el «sallix» cèltic que significa «prop de
l'aigua», fent referència al seu hàbitat natural característic
(ribes de rius i llocs humits).
 |
| Salze ploraner (Salix babylonica L.) |
Però
hui no vaig a parlar del salze ploraner sinó de dos tipus de salzes
que vaig descobrir a la llera del Vinalopó al seu pas pel terme de
Beneixama, molt a prop de la pedania del Salze, que prompte vaig
relacionar amb el seu topònim.
Sempre
he
pensat, a falta d’altres interpretacions que algú puga aportar,
que el nom li fou donat pels seus
pobladors en l’antiguitat per la presència d’algun salze de
grans dimensions, possiblement un salze ploraner, plantat en algun
lloc de la pedania, hipòtesi reforçada pel caràcter singular de la
denominació actual: «El Salze». Com que cap dels pobladors actuals
que vaig entrevistar recordaven la presència d’este possible salze
emblemàtic a la pedania, vaig pensar
que l’origen del topònim podia deure’s a l’abundància
de salzes que juntament amb xops, oms, freixes i altres arbres
conformarien una rica vegetació de ribera quan el clima era més
humit
i el riu portara aigua més sovint que ho fa a hores d’ara. Per
altra banda, alguns geògrafs
com Vicenç M. Rosselló Verger i Enrique Matarredona Coll, ens
parlen d’un antic sector lacustre existent a les rodalies del
Salze,
actualment dessecat, on segurament la presència
de salzes seria important. És
en este context on cobren
importància les dues salzedes que vaig descobrir a la vora del riu a
les que he fet referència abans.
**********************
Entre
l’Assut i el molí Caguetes podem
trobar
uns quants exemplars de gatell
o vimenera
(Salix
atrocinerea Brot.),
un
arbust o
arbre petit de fins a 12 m d'altura, de branques dretes i allargades,
les més joves piloses, d'escorça de color bru grisenc i fulles
senceres
de forma ovada o lanceolada amb els nervis prominents. És un arbre
dioic, és a dir, les flors masculines i femenines naixen en
diferents peus i es disposen en aments molt pilosos, i naixen abans
que les fulles. Els fruits són
una càpsula tomentosa que
en obrir-se desprenen
les llavors cobertes de pèls blanquinosos.
 |
Exemplars de gatell (Salix atrocinerea Brot) a la vora del molí Caguetes |
Segons
ens refereix Joan Pellicer en el seu Costumari Botànic, volum 2, el
nom popular gatell
és
un diminutiu de gat i fa
referència a que la
inflorescència o espigueta floral del salze atapeïda
de peluix és suau com la coa o llom dels gats. L'epítet
atrocinerea,
prové de l'adjectiu llatí cinereus
(cendrós) amb el prefix atro
(fosc), en
referència
al feltre grisós que cobreix les fulles i les branques joves.
 |
| Detall de les fulles |
 |
| Detall dels capolls florals |
 |
| Detall de l'ament: flor masculína |
 |
| Detall de l'ament : flor femenina |
 |
| Detall dels fruits |
Els
exemplars
de notable grandària més fàcils d’observar són els que hi ha a
l’altura del molí Caguetes, al marge esquerre del riu només
creuar el pontet del camí de la Gombarda.
El gatell té una etnobotànica molt
rica. En els llocs on este arbre creixia profusament les branques
joves i les fulles eren emprades com a ferratge per a cabres i altres
remugadors. La fusta, que és blana i fàcil de treballar, tallada
en planxes fines, era utilitzada per a fabricar cistelles i les
branques més grosses per a fer pals, garrots i mànecs per a
ferramentes. Com el seu sistema radical
es
fixa fortament al
sòl, s'ha aprofitat tradicionalment per a evitar l'erosió en les
ribes dels rius i en prats amb pendent. També es plantava per a
delimitar finques i prats, formant tanques vives. A més, es una
planta mel·lífera de gran valor per la seua floració primerenca,
proporcionant el primer pol·len i nèctar a les abelles. Però tal
volta l’ús més científicament recolzat del Salix atrocinerea
és el medicinal gràcies a la presència de salicina en la seua
escorça. Este compost és el precursor de l'àcid acetilsalicílic
(aspirina), la qual cosa li conferix propietats analgèsiques,
antiinflamatòries i febrífugues,i tradicionalment, s'ha utilitzat
per a baixar la febra i per a alleujar el mal de cap i els dolors de
tipus reumàtic. De nou Pellicer ens aporta la recepta de Ramonet,
curandero d’Alcoi, per a guarir el catarro bronquial i els
refredats: «unes pelletes de salze, un ramet de fulletes i flors de
violeta,
dos o tres fulles d’hedra i uns brotets de fàlzia»
Salix atrocinerea Brot. va ser
classificat i descrit per primera vegada pel naturalista portugués
Felix de Avellar
Brotero (1744-1828), que es considerat una figura clau en l'estudi de
la flora de Portugal i la Península Ibèrica. Esta classificació va
ser publicada en la seua obra «Flora Lusitanica» l’any 1804.
L'abreviatura
oficial «Brot.» s'utilitza en la nomenclatura botànica
per a indicar que ell va ser l'autor d'esta espècie.
 |
| Descripció que fa Brotero del Salix atrocinerea |
******************
A mà esquerra del riu, en el tram
comprés entre el molí Campanes i el molí Lluna, trobem la segona
salzeda, uns quants exemplars de
sarga o
saliguera (Cast.
Mimbrera)
(Salix eleagnos
Scop.).
És un arbust de fins a 6 m d’altura que en alguns casos arriba a
fer-se un arbre de fins a 12 m. Les branques de color marró o roig
fosc són molt abundants i flexibles. Les fulles són simples,
caduques, alternes i tenen forma linear o linear-lanceolada, de punta
aguda , amb el marge molt finament serrat i quan maduren són de
color verd fosc per l’anvers i densament piloses i blanquinoses o
grisenques pel revés. En ser una planta dioica, les flors (aments)
masculines i femenines estan en diferents peus i naixen al mateix
temps que les fulles. Els fruits són càpsules que s'obrin en
madurar i alliberen les llavors embolicades en un teixit cotonós que
afavorix la seua dispersió pel vent.
 |
| Exemplar de sarga (Salix eleagnos Scop.) |
 |
| Sarga: detall de les branques i les fulles |
 |
| Detall de les flors masculines |
 |
| Detall de les flors femenines |
 |
| Llavors de la sarga embolicades amb un teixít cotonós |
L’etnobotànica
de la sarga és molt semblant a la de la vimenera. A més de ser molt
utilitzada en agricultura per assegurar marges de camps i rierols i,
en jardineria, com a planta ornamental, el seu principal aprofitament
ha estat
en la artesania i els treballs de cistelleria per la flexibilitat de
les vares
i tiges primes,
amb les quals s’han fabricat paneres i cistelles i s’han revestit
ampolles i marraixes. De nou Pellicer (Costumari
Botànic 2) ens conta com es preparaven les branques de la sarga:
«Les vares, branquillons o vims es tallen a l’hivern, a febrer o a
març, en torns de 2 a 5 anys a fi de no castigar massa l’arbret i
abreujar-li la vida. Es lleven els brots laterals i a manolls es
posen a remull de l’aigua fins al mes de maig, quan es trauen els
lleven la corfa, es posen a assecar i es guarden per a l’ús»
Salix eleagnos Scop. és una
espècie nativa del centre i sud d'Europa, Àsia Menor i el nord
d'Àfrica i
durant mil·lennis, ha format part del seu
paisatge natural. Però no serà fins el segle XVIII quan la ciència
el va classificar
i li va posar nom. Va ser el naturalista italià Giovanni Antonio
Scopoli (1723-1778) qui el va descriure formalment en 1771
en la seua «Flora Carniolica» encara que en la portada de l’obra
figura l’any 1772.
I
pel què respecta a l’origen de l’epítet elaeagnos,
l’explicació és doble: per una banda per la semblança de les
fulles a les de l’olivera, llargues, estretes d'un color verd
grisenc i platejat en el revés. D’altra banda, per una confusió
històrica amb un altra planta de nom Elaeagnus
va ser utilitzat pel botànic i metge grec del segle I Dioscòrides
per a descriure el Vitex
agnus-castus,
conegut en català, com agnocast, aloc o arbre de Sant Josep, que té
un fullatge que recorda al de l'olivera. Segles
després, quan els botànics moderns com Linné i Scopoli estaven
classificant i nomenant espècies, van redescobrir este antic nom i
Linné
el
va adoptar per a crear el gènere Elaeagnus.
Finalment, quan Scopoli es va
trobar amb este salze de fulles tan característiques, va observar la
seua gran semblança amb les plantes del gènere Elaeagnus,
especialment amb el Elaeagnus
angustifolia o arbre del paradís
i per
eixa similitud, va decidir emprar el nom d'aquell gènere i usar-lo
com a epítet per a este salze, anomenant-lo
Salix eleagnos
 |
| Descripció que fa Scopoli del Salix eleagnos |
***************************
La
importància de les plantes en la toponímia (estudi dels noms de
llocs) és fonamental, ja que els fitotopònims —noms de llocs
derivats de plantes— constituïxen una de les fonts més riques per
a entendre la història ambiental, l'ús tradicional de la terra i la
biodiversitat passada d'una regió. Estos noms servixen com a
documents històrics que perduren, sovint revelant la vegetació
original o els cultius predominants molt després que el paisatge
haja canviat. En el cas de les plantes que ens ocupen, la seua
presència als
diferents indrets de la nostra geografia i en la vida tradicional de
les nostres terres ens ha deixat una forta empremta en la toponímia,
atenent tant al nom de la planta com els seus derivats, així, i en
referència al gatell, tenim: la partida del Gatell a Carrícola, la
font del Gatell a Lucena del Cid, la partida del Gatellar a Catí, el
barranc de la Gatella també a Catí o la carretera de les Gatelleres
a la Salzadella, entre altres. I pel que respecta a la sarga: la
partida de la Sarga a Xixona, el paratge i el barranc de la Sarga a
Énguera, l’ombria i la font de la Sarga a Ademús, el mas i la
bassa de Sarganella a Castalla o la partida de la Sarganella a Agost,
la partida de la Salguera a Carcaixent, la partida dels Sarguerals a
Forcall i la séquia de la Sarguereta a Albalat de la Ribera, entre
altres.
