El fenoll marí i l’olivarda carnosa: dues plantes que compartixen hàbitat, història i moltes coses més.

 

Mata de Dittrichia viscosa (L.) Greuter

L’article que teniu a continuació és en realitat el resultat d’una concatenació d‘idees que em van sorgir a partir de l’observació de dues plantes que creixen a vora mar entre les rocalles del Cap de l’Horta (Alacant). El fil conductor de l’article ha estat l’evolució que ha sofert la taxonomia de les plantes del gènere Inula des què Linné el va descriure formalment en 1753 fins l’actualitat, per acabar centrant-me en les aplicacions etnobotàniques d’una d’estes plantes, l’olivarda coneguda anteriorment com Inula viscosa (L.) Aiton, i classificada en l’actualitat com Dittrichia viscosa (L.) Greuter.

***********************

A finals d’agost i començament de setembre, si us va de bé fer una passejada pels senders que voregen el Cap de l’Horta, podeu vore dues plantes que a hores d’ara estan en plena floració i, a més de compartir hàbitat, tenen en comú part de la seua denominació científica, encara que pertanyen a famílies diferents i una història que corre paral·lela al desenvolupament de la ciència botànica.

 Una és el fenoll marí (Crithmum maritimum L.) que pertany a la família de les apiàcies (Apiacae), la mateixa família a la qual pertany el fenoll comú (Foeniculum vulgare Mill.) que creix a les vores dels camins en indrets una mica més endins de la línia costanera, i l’altra, l’olivarda carnosa, salsona o salsó, Limbarda crithmoides (L.) Dumort., que antigament va ser classificada com Inula crithmoides L.

 

Esquerra: olivarda carnosa. Dreta: fenoll marí

Anem per parts:

El terme que dóna nom al gènere de la primera planta prové del grec antic «krēthmon», que una vegada llatinitzat donà Crithmum, el significat del qual és ordi (Cast. cebada)¹, terme que va encunyar Linné en 1753 per designar este gènere de plantes i li’l va donar perquè els fruits o llavors de la planta són ovoides i presenten costelles longitudinals que recorden a un gra d'ordi. L’epítet maritimum fa referència a que esta planta creix a la vora del mar.

 

Mata de fenoll marí (Crithmum maritimum L.) al Cap de l'Horta (Alacant)

Detall de la flor

Detall de la flor i les fulles carnoses

La segona protagonista d’esta història, Limbarda crithmoides (L.) Dumort., planta costanera que rep l’epítet específic de crithmoides per la semblança física que presenten les fulles carnoses i lineals d'esta planta amb les del fenoll marí «Crithmum», i si li afegim el sufix d'origen grec «oides», que indica semblança, obtindrem el significat d’este epítet: «planta les fulles de la qual són semblants a les del fenoll marí».

Mata d'olivarda carnosa o salsona  (Limbarda crithmoides (L.) Dumort.)

 

Detall de les fulles i les flors

He comentat el significat del nom botànic d’estes plantes perquè el lector se n’adone que l’elecció d’una determinada terminologia específica per denominar les plantes no respon a un capritx aleatori dels botànics sinó a la la necessitat de tindre un sistema de comunicació universal, precís i estable que evitara la confusió generada pels noms comuns. Esta forma de denominar les plantes coneguda com «nomenclatura binomial» fou introduïda per Linné en 1753 i difosa en la seua obra «Species plantarum» (les espècies de les plantes) que permetia evitar l'ambigüitat i la confusió que generaven els noms comuns de les espècies que variaven segons l’autor o la regió. El sistema assignava a cada planta un nom científic únic compost per dues paraules en llatí: la primera per a identificar el gènere, escrita en majúscula i en cursiva, i la segona, escrita en minúscula i en cursiva, per a designar l'espècie. Però podríem preguntar-nos: perquè Linné va utilitzar el llatí per establir les bases de la seua nomenclatura botànica?

En l’època de Linné, el segle XVIII, el llatí era l’idioma oficial de la ciència a Occident, la llengua culta amb la qual els científics publicaven i s’intercanviaven els seus coneixements, a l’igual que hui passa amb l'anglès. En ser una llengua no vinculada a cap idioma modern específic, es va convertir en una llengua franca per a la ciència, permetent als científics de tot el món comunicar-se sobre els temes objecte del seu estudi sense confusions, incloses les descripcions de les plantes i altres organismes vius.

D’Inula a Limbarda. Perquè el canvi de denominació?

Limbarda crithmoides (L.) Dumort. inicialment va estar classificada per Linné com Inula crithmoides L. i la va incloure en el gènere Inula per les seues flors grogues compostes (margarides grogues), gènere que era com una mena de calaix de sastre on hi havia plantes de característiques morfològiques molt diferents.

En 1763, el botànic francés Michel Adanson va proposar la creació d’un gènere nou que denominà Limbarda per separar la nostra protagonista de les altres plantes del gènere Inula perquè presentava algunes característiques diferents com el de tenir les fulles crasses i habitar en ambients costaners, trets que no compartien les altres plantes del gènere. I el va denominar Limbarda per l’antic nom vulgar d’esta planta usat en algunes províncies franceses com Llenguadoc, una part de la qual és territori costaner. «LIMBARDE. (Bot.) Nom vulgaire de l'inula crithmoides dans quelques provinces de France» No es va calfar massa el cap!

Posteriorment, en 1827 el botànic belga Barthélemy Charles Joseph Dumortier va rescatar el gènere Limbarda (proposat prèviament per Michel Adanson) i va traslladar l'espècie de Linné a este grup. En realitzar esta revisió, el nom va quedar fixat com Limbarda crithmoides (L.) Dumort., on la "(L.)" reconeix a Linné com l'autor de la descripció original de l'espècie mentre que el sufix Dumort. acredita a Dumortier com l'autor que va establir de manera vàlida la combinació definitiva del gènere i l'espècie.

Linné i la creació del gènere Inula.

Linné va descriure formalment el gènere Inula per primera vegada l'any 1753 en la seua obra «Species Plantarum», complementant el seu diagnòstic morfològic detallat en 1754 en la quinta edició de l’obra «Genera Plantarum», (el gènere de les plantes).

 Per a classificar i descriure este gènere de plantes de la família de les compostes o asteràcies, Linné es va basar en les característiques morfològiques i en la disposició dels òrgans sexuals, i va adoptar el nom Inula perquè era el terme clàssic en llatí que els antics romans empraven per a referir-se a la planta Inula helenium L. que tenia una gran reputació com a planta medicinal important per als antics grecs i romans, els rizomes i les arrels de la qual s'arreplegaven en la tardor i s'usaven per a tractar paràsits intestinals, malalties i trastorns dels pulmons i les vies respiratòries, per a millorar la digestió i com a antisèptic en el tractament de ferides. I és que el rizoma de la planta conté altes concentracions d’una substància que el científic alemany Valentin Rose va aïllar per primera vegada en 1804 a partir de les arrels de la planta Inula helenium. En 1817, el científic britànic Thomas Thomson, basant-se en el nom llatí d'esta planta va batejar este compost amb el terme Inulina, acceptat hui universalment

Gravat: Inula Helenium

 La Inulina químicament, és un carbohidrat de reserva, una fibra prebiòtica constituïda per cadenes de molècules de fructosa que al no ser digerible per l'estómac humà, viatja intacta fins al còlon, on servix d'aliment per als bacteris benèfics de la nostra microbiota. Actualment, la substància batejada per Thomson s'extrau principalment de l'arrel de la xicoira (Cichorium intybus L.) i s'utilitza massivament en la indústria alimentària de tot el món per a millorar la salut intestinal, regular el sucre en sang i enriquir aliments funcionals.

 

Complement alimentici a base d'inulina

El nom genèric Inula prové del verb grec «enàein» que significa purificar o netejar, en clara al·lusió a les propietats medicinals que s'atribuïen a estes plantes en l'antiguitat. Una altra teoria afirma que la planta va rebre este nom en honor a Helena de Troia. La llegenda afirma que la planta va brollar de la terra regada per les llàgrimes d'Helena quan va ser raptada per Paris o mentre plorava per la guerra.

L’olivarda, una altra planta del gènere Inula que ha canviat de nom.

L'olivarda, coneguda també com jolivarda o julivarda, és un petit arbust que es cobrix de flors grogues a la tardor, que colonitza camps abandonats, marges de camins i llocs remoguts i que a Beneixama podem veure-la créixer també pel mig dels olivars que no han estat llaurats. Es tracta de la Dittrichia viscosa (L.) Greuter, una altra planta que ha sofert canvis en la seua classificació taxonòmica fruit d’observacions més detallades de la seua morfologia.

Població d'olivarda a les vores de l'antiga via del Xitxarra (Beneixama)

 

 En 1753, Linné va classificar originalment esta espècie sota el nom de Erigeron viscosus L., i la va incloure en el gènere Erigeron a causa de l'estructura floral i li va donar l'epítet viscosus per la resina enganxosa i aromàtica característica de les seues fulles.

Amb l'avanç de la botànica, es va determinar que determinats caràcters morfològics i els capítols florals es corresponien millor amb el gènere Inula que amb Erigeron. En 1789, el botànic escocés William Aiton realitza formalment la transferència en la seua obra «Hortus Kewensis», publicant-la com Inula viscosa (L.) Aiton.

 

Població d'olivarda dins d'un olivar (Beneixama)

Durant el segle XIX, diversos botànics van notar diferències entre esta planta i les verdaderes Inula típiques, intentant reubicar-la en altres gèneres. La separació definitiva es va consolidar en la segona mitat del segle XX. Els taxònoms moderns van observar que Inula viscosa compartia trets anatòmics molt específics i distints a la resta de les Inula tradicionals i en 1973, el botànic suís Werner Greuter va crear i validar el gènere Dittrichia (nomenat així en honor al botànic alemany Manfred Dittrich) i va publicar formalment el canvi de denominació de la nostra protagonista com Dittrichia viscosa (L.) Greuter acceptat hui mundialment.

Com he comentat abans, estem d’avant d’un altre cas de transferència de gènere conforme s’ha avançat en l’observació dels trets anatòmics de la planta però sempre respectant l’epítet específic que Linné li va donar «viscosa» per la resina enganxosa i aromàtica característica de les seues fulles que la diferencien d’altres plantes del mateix gènere.

 

Mata d'olivarda a la vora d'un olivar

Negre descansant en mig de mates d'olivarda

Potencial etnobotànic de l’olivarda!

Quan a finals de l’estiu la majoria de plantes ja han finalitat el seu període vegetatiu, a les nostres comarques inicia la seua floració una mata, llenyosa en la base i la resta de consistència herbàcia, que destaca per la seua envergadura perquè a la fi de setembre arriba a superar el metre d'altura, i com he comentat abans, és fàcil veure-la en terrenys alterats, vores de camins i carreteres, camps abandonats i, fins i tot, enmig dels olivars. Si ens acostem a ella i premem les fulles ens adonarem que tenen un tacte apegalós degut a les substàncies riques en olis essencials i resines que exsuda la planta a través dels pels glandulars que cobrixen tota la seua superfície exterior.

 

Detall de la fulla i la tija. Es poden observar els pels glandulars que la cobrixen

Esta secreció no és accidental; complix algunes funcions de supervivència vitals per a la planta, com ara: funcionar com un repel·lent natural perquè el seu mal sabor, toxicitat i irritació eviten que els animals se la mengen; a més, esta capa resinosa actua com un aïllant que en reflectir la radiació solar col·labora a reduir la transpiració, ajudant la planta a retindre aigua i sobreviure la sequera de l'estiu mediterrani i, degut al seu tacte apegalós, també immobilitza xicotets insectes no desitjats que intenten caminar sobre ella.

 

Flors compostes de l'olivarda

No obstant això, el que més destaca de la planta són les seues inflorescències tenyides de daurat durant els mesos de tardor i hivern. Floració que es produïx quan la resta de les plantes estan agostades i les flors escassegen, per la qual cosa molts insectes troben en estes flors una font d’aliment: abelles mel·líferes, abellerols i papallones acudixen en massa per alimentar-se de l’abundant nèctar i pol·len; xinxes depredadores troben en ella refugi i aliment, ajudant a controlar plagues d’altres insectes; mosques formadores de gal·les que en depositar els seus ous en les inflorescències, atrauen al seu torn als seus propis depredadors: vespes parasitoides, enemigues naturals d’estes mosques i que de rebot ajuden a combatre la mosca de l'olivera, com ara veurem.

 

Detall del capítol floral: al centre les flors tubulars fèrtils, a la perifèria les flors ligulades estèrils

L’olivarda, una planta beneficiosa per a l’olivar!

La mosca de l'olivera (Bactrocera oleae) és una de les plagues més destructives per a l’olivar causant danys significatius en les collites. Quan la seua població augmenta, com està succeint actualment, els llauradors solen recórrer a l’aplicació d’insecticides amb major o menor intensitat. No obstant això existixen alternatives sostenibles que no sols protegixen el medi ambient, sinó que també poden ser més rendibles a llarg termini. I ací és on entra en joc el paper de la nostra protagonista: l’olivarda.

Anem per parts:

L’olivarda és la llar d'una mosca inofensiva per a l’olivar anomenada Myopites stylatus, les femelles de la qual piquen i dipositen els ous en els capolls florals de la planta provocant unes deformacions o gal·les i al seu interior creixen les seues larves durant la tardor i l'hivern. 

Mosca Myopites stilatus sobre flor d'olivarda

 

Gal·la on creixen les larves de la mosca Myopites

Atretes per l’abundància d’estes larves en les inflorescències de l’olivarda, xicotetes vespes parasitoides autòctones (Eupelmus urozonus i Pnigalio mediterraneus, entre altres) acudixen a les gal·les de l’olivarda i depositen els seus propis ous sobre les larves de la mosca Myopites. El parasitoide que s'alimenta d'esta larva, passa l'hivern protegit dins de la gal·la i es multiplica de manera massiva.

 

Vespa parasitoide Eupelmus urozonus

Quan arriba la calor, les noves generacions d'estes vespes parasitoides emergixen de les gal·les de l’olivarda. En eixa època de l'any, la mosca Myopites ja no està disponible, però la mosca de l'olivera (Bactrocera oleae) comença a picar les olives i a desenrotllar les seues pròpies larves en el fruit. Davant de l'escassesa de mosca Myopites les vespes parasitoides migren des de les mates d’olivarda en busca d’oliveres on trobaran una font d’aliment, busquen activament les olives picades, localitzen la larva de la mosca de l'olivera i depositen un ou sobre ella o la paralitzen. La larva del parasitoide consumix externament o internament la larva de la mosca de l'olivera provocant la seua mort abans que aconseguisca transformar-se en adult i continuar el cicle.

 

Mosca de l'olivera (Bactrocera oleae) picant una oliva

Detall de la mosca de l'oliva

Estem davant d’un bon exemple de com una mata, Dittrichia viscosa, considerada una mala herba per molts llauradors, plantada adequadament en els marges de les finques o, fins i tot, entre les fileres d’oliveres podria proporcionar una font contínua d'enemics naturals llestos per a actuar de manera biològica i gratuïta contra la plaga de la mosca de l'olivera.

 

Cicle vegetatiu de la mosca de l'olivera

El potencial farmacològic de l’olivarda².

L’olivarda (Dittrichia viscosa(L.) Greuter) és una herba perenne que s'ha utilitzat durant generacions en la medicina tradicional per a tractar diverses malalties, com la diabetis, la hipertensió, les infeccions microbianes, les inflamacions i la cicatrització de ferides. Les fulles, utilitzades en forma de pols o cataplasma, són conegudes per la seua eficàcia en la cicatrització de ferides i cremades i en el tractament del dolor reumàtic i els maldecaps. En forma de decocció, el fullatge s’ha utilitzat terapèuticament per a la diabetis, les malalties cardíaques i la hipertensió.

 A mode d’exemple d’estos usos tradicionals citaré la referència que ens feia Joan Pellicer sobre la planta: «la jolivarda és útil per als llauradors perquè ha estat el primer remei per a qualsevol ferida que poguera aparèixer en les seues faenes habituals. El llaurador acudia a les vores del bancal on hi havia la jolivarda, agafava unes quantes fulles tendres, les picava i a mode de cataplasma les aplicava sobre la ferida, això li servia per a tancar l’hemorràgia i desinfectar la ferida i posteriorment, quan anava a casa bullia la planta i amb el caldo resultant netejava la ferida».

Un altre ús tradicional que ha tingut esta herba ha sigut el d'atrapamosques; durant l'estiu es penjava una mata d’olivarda del sostre a les cases i estables, a ella acudien les mosques atretes per la substància viscosa i quedaven immobilitzades; quan fosquejava, es ficava la olivarda en un sac, es tancava i fora de la casa s'apallissava per a matar les mosques que estaven adherides a la mata. L'endemà es penjava una nova mata i es repetia l'operació. Una altra ocupació que li han donat els pastors és, mesclar-la amb la palla que conforma de llit del bestiar per a espantar o retindre les puces en la substància viscosa. Estes aplicacions han fet que popularment també es conega la nostra protagonista com herba mosquera, matapuces o herba mosquitera, però també se la coneix com matavinyes per la seua agressiva capacitat de colonitzar bancals de vinyes abandonats.

Però a banda d’estos usos tradicionals, en l’actualitat s’han realitzat nombrosos estudis revisats que han trobat una forta correlació entre els usos que s’han fet de l’olivarda i els seus efectes biològics observats. La investigació farmacològica ha demostrat que els olis essencials i extractes de l’olivarda posseïxen una varietat d'activitats biològiques: antiinflamatòries, anticancerígenes, antibacterianes, antifúngiques, analgèsiques i antioxidants. Este potencial terapèutic es degut als diferents compostos químics que s’hi troben en la planta que inclouen: sesquiterpens, monoterpens, flavonoides, i àcids fenòlics; alguns d'estos compostos com la tomentosina i la inuviscolida, han sigut aïllats i han demostrat una prometedora activitat citotòxica i antiinflamatòria.

 

La tomentosina, fou aïllada per primera vegada en 1971 pels químics estatunidencs T. A. Geissman y T. S. Griffin a partir de la planta originària de Mèxic Montanoa tomentosa, i posteriorment en 2001 a partir de les flors fresques de la Dittrichia viscosa. Este compost, en l’actualitat s’hi troba sota investigacions per les seues propietats anticancerígenes per la seua capacitat d’inhibir la proliferació de cèl·lules tumorals en certs tipus de càncer, a més de la seua activitat neuroprotectora, antiinflamatòria i antioxidant. Estes investigacions es troben en fases preclíniques (estudis in vitro i en models animals), per la qual cosa les seues aplicacions terapèutiques en humans encara no estan establides. Aplicacions semblants té la inuviscolida, aïllada per primera vegada en 1977 pel químic alemany Ferdinand Bohlmann i el seu equip de col·laboradors.

Com haureu pogut comprovar estem davant d’una planta reconeguda per les seues diverses aplicacions etnobotàniques i en la medicina tradicional a tot el món, especialment a la regió mediterrània i el nord d'Àfrica, que en l’actualitat és el focus de molts i prometedors estudis sobre els potencials usos terapèutics en el tractament de nombroses malalties i, en especial, el càncer.

1El terme castellà cebada, ordi en català, fa referència a la planta (Hordeum vulgare) i no s’ha de confondre amb la civada, també denominada avena tant en castellà com en català que fa referència a la planta (Avena sativa).

2Podeu consultar l’article «Una revisión exhaustiva sobre los usos etnomedicinales, la fitoquímica, la toxicología y las actividades farmacológicas de Dittrichia viscosa (L.) Greuter», publicat en: https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S2225411024000324.

Els alls silvestres al terme de Beneixama

 

Quan parlem dels alls, en termes generals estem referint-nos al gènere botànic Allium que inclou a demés dels alls cultivats (Allium sativum L.), altres plantes que han estat cultivades des de l’antiguitat com les cebes (Allium cepa L.), els porros (cast. puerros) (Allium ampeloprasum L.), les escalunyes (una mena de cebes allargades), també conegudes com xalotes en castellà o shallots en anglès (Allium ascalonicum L. ) o els calçots que són un cultivar de la ceba blanca (Allium cepa L.) procedents de la varietat Blanca Gran Tardana de Lleida, cultivats mitjançant una tècnica especial anomenada «calçar», que consistix a cobrir la base de la planta amb terra en diverses ocasions durant el seu creixement, tècnica que permet que la ceba adquirisca la seua característica forma allargada, amb uns 20 centímetres de part comestible, en lloc de desenrotllar-se com un bulb convencional.

 

Allium sativum. Gravat

 

Allium cepa. Gravat

Una llarga història.

El gènere Allium, que comprén unes 1250 espècies reconegudes, tot i que la xifra exacta és difícil de determinar per la complexitat taxonòmica del grup, es va originar fa desenes de milions d'anys a l'Àsia central, a la regió que va des de la conca mediterrània fins a l'Iran i l'Afganistan i des d'allà, es va dispersar per l'hemisferi nord, incloent Amèrica del Nord, Europa i el nord d'Àfrica. Una història que abasta des de la seva antiga evolució fins al seu paper central en la cuina i la medicina modernes.

La relació entre els humans i el gènere Allium és molt llarga i està estretament lligada al desenvolupament de l'agricultura i la cuina. Se sap que algunes espècies com la ceba (Allium cepa) i l'all cultivat (Allium sativum) es troben entre els cultius més antics del món. Es tenen registres de la seua presència a l'antic Egipte amb representacions en parets de piràmides i tombes que daten del 2700 a.e.c.. Es creu que la ceba es va domesticar a la regió de Pèrsia i Balutxistan (regió de l'Àsia sud-occidental dividida entre l'Iran, l'Afganistan i el Pakistan), mentre que l'all es va domesticar a l'Àsia central a partir del seu parent silvestre Allium longicuspis Regel¹. Des d'aquests centres d'origen, es van estendre per tot el món: els romans les van portar al nord dels Alps i els europeus les van introduir a Amèrica. Més enllà de la cuina, les plantes del gènere Allium han tingut un paper important en la medicina tradicional de múltiples cultures documentada en textos mèdics antics d'Àsia i la Mediterrània, i la ciència moderna ha confirmat les propietats terapèutiques dels seus compostos dels quals ara en parlarem.

 

Allium longicuspis, precursor del l'all cultivat

Allium longicuspis. Detall de la inflorescència

El nom genèric Allium prové del llatí, i va ser el botànic francès Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708) un dels primers a utilitzar-lo en la seua obra: «Elemens de botanique, ou methode pour connoître les plantes» (1694); però de nou va ser Carl von Linné (1707-1778) qui va validar i publicar formalment el gènere i les diferents espècies conegudes en el Tom I (pags. 423-433) de la seua obra «Species plantarum» (1753). No obstant això, existixen diverses teories sobre el seu origen etimològic; alguns estudiosos proposen una interpretació més antiga que podria connectar el nom amb el grec «ἀλέω (aléō)» que significa «evitar, defugir o apartar-se de», en al·lusió directa a l'olor intensa i penetrant de l'all i la ceba, que en moltes cultures antigues es considerava desagradable o fins i tot repel·lent. Una altra teoria suggerix un origen cèltic per al terme Allium amb el significat de «cremar» en referència a la forta olor acre i pungent que desprenen l'all, la ceba i els seus parents, una sensació que evoca la de cremar o picar en el nas i la boca.

 

Descripció del gènere Allium de Tournefort

Gravat de l'all que fa Tournefort

Validació del gènere Allium per Linné

I pel que respecta a la seua ubicació taxonòmica, històricament el gènere es va incloure dins de la gran família de les liliàcies (Liliaceae). Tanmateix, amb els avanços en la sistemàtica molecular, actualment s'inclou en de la família de les amaril·lidàcies (Amaryllidaceae) segons el sistema de classificació APG III (Angiosperm Phylogeny Group).

En resum, la història del gènere Allium és un exemple paradigmàtic d'èxit evolutiu que s'ha convertit en una part inseparable de la història de la humanitat, des de la seua antiga evolució a les estepes asiàtiques fins a la seua conquesta de les cuines i farmacopees de tot el planeta.

Alls i cebes, una farmàcia a casa!

Les plantes del gènere Allium produïxen un complex arsenal de compostos bioactius, en la seua majoria derivats del sofre, que són la base de les seues aplicacions medicinals. El seu ús principal en la fitoteràpia actual se centra en dues espècies: l'all (Allium sativum) i la ceba (Allium cepa).

Les cèl·lules intactes d'all contenen al·liïna, un derivat aminoàcid del sofre. Quan les cèl·lules es trituren, la al·liïna entra en contacte amb l'enzim al·liïnasa i es convertix en al·licina, compost de sofre bioactiu molt inestable responsable de l’aroma i el gust característics dels alls. De la degradació de l’al·licina s’obtenen altres compostos sulfurats com els sulfurs de dialil, l’ajoè (cast. ajoeno) i la S-alilcisteïna amb importants funcions biològiques, incloent-hi activitats antioxidants, antiinflamatòries, cardioprotectores, anticancerígenes, protectores del fetge i del sistema digestiu en general, antidiabètiques, neuroprotectores, renoprotectores, antibacterianes, antifúngiques i de reducció de la hiperlipidèmia (excés de greixos en la sang: colesterol i triglicèrids).

Els compostos sulfurats de la ceba també són aminoàcids que, en trencar-se les cèl·lules del bulb, es transformen en molècules més petites i volàtils que són les que ens fan plorar quan la tallem. Els principals són la isoal·liïna i la metiïna que, igual que en l'all, s'activen en trencar l'estructura del bulb. A més presenta altres compostos amb efectes antioxidants i antiinflamatoris addicionals com la quercetina, un antioxidant molt potent que protegeix les cèl·lules.

 Degut a estes propietats, les plantes del gènere Allium s'han utilitzat amb finalitats medicinals des de temps immemorials en el tractament i prevenció de moltes malalties. En l’actualitat s’han fet nombrosos estudis clínics i investigacions de laboratori que confirmen el seu potencial terapèutic. Algunes d’estes investigacions estan publicades en accés lliure, en la web del «Memorial Sloan Kettering Cancer Centrer» de Nova York, en la pàgina dedicada a l’all (Garlic en anglés). En l’apartat «References» que s’hi troba al final de la pàgina, hi ha publicades moltes d’estes investigacions que podeu consultar al següent enllaç:

https://www.mskcc.org/cancer-care/integrative-medicine/herbs/garlic

 

Sloan Kettering Cancer Centrer de Nova York

No obstant això, encara que existix una gran quantitat d'evidències que recolzen estos mecanismes terapèutics, molts d’ells encara són especulatius i es necessita més investigació i realitzar més assajos clínics per a confirmar els seus beneficis per a la salut humana.

Els alls en jardineria.

Nombroses espècies d’alls s'utilitzen en jardineria per a embellir parcs i jardins i se les coneix com a alls ornamentals que es cultiven exclusivament pel seu alt valor decoratiu, elegància i formes arquitectòniques úniques. Estos alls desenrotllen inflorescències en forma de perfectes esferes o pompons flotants que trenquen la monotonia de les línies del jardí i aporten un aspecte geomètric diferent: varietat de colors que van des del violeta intens i el blau, fins al rosa, el groc i el blanc pur, i també d’altures, ja que les seues tiges rígides i sense fulles poden aconseguir des dels 30 centímetres fins a superar el metre d'altura.

A més, els alls en jardineria tenen una funció ecològica molt útil gràcies a les seues propietats antifúngiques i antibacterianes ja que les seues arrels i fullatge continuaran actuant en el sòl com un escut natural contra plagues i fongs per a les plantes de voltant, i per la seua forta capacitat com a repel·lent d’insectes ja que la seua olor espanta pugons, formigues, àcars i altres insectes millorant la salut general de les plantes veïnes.

Algunes de les espècies d’alls utilitzats en jardineria són:

L’Allium giganteum Regel., que es caracteritza per presentar una inflorescència globular en forma d’umbel·la amb diminutes flors de color porpra, que pot assolir una altura d’1,5 m.

 

Allium giganteum

L’Allium karataviense 'Ivory Queen', all de xicoteta grandària (uns 20 cm) que destaca per les seues grans esferes de flors en tons blanc ivori i les seues amples fulles de color verd grisenc.

 

Allium karataviense Ivory Queen

L' Allium triquetrum L., que forma umbel·les de flors blanques acampanades que pengen.

 

Allium triquetrum

L' Allium beesianum W.W.Sm, planta nativa del sur de Xina, que floreix amb raïms pendulars amb flors de color blau cobalt.

 

Allium beesianum

L’ Allium moly L., amb tiges que no solen sobrepassar els 20-40 cm amb inflorescències d'un color groc intens.

 

Allium moly

Els alls silvestres a Beneixama.

Durant algunes de les passejades que sol fer pel terme de Beneixama he pogut fotografiar algunes espècies d’alls silvestres que segurament moltes de les persones que esteu llegint este article haureu observat també. Es tracta de:

L’Allium ampeloprasum L. Espècie coneguda amb les denominacions populars d’all porro, all de bruixa o all de serp, entre altres. Este all és fàcil de reconèixer per la seva inflorescència gran, esfèrica, amb flors de color rosat o purpurina, es pot fer molt alt, fins a un metre i mig o més i floreix al final de la primavera. És una planta ruderal que creix a les ribes que hi ha a les vores dels camins com els de les fotografies que acompanyen este escrit, fetes a la vora del camí que va des de la Talaeta fins al corral de Lluna, encara que segurament l’haureu vist en altres indrets inclús dins de bancals erms.

Este all silvestre té el seu parent cultivat, l’Allium ampeloprasum var. Porrum, conegut també com Allium porrum, que es cultiva principalment per la seua falsa tija blanca i tendra formada per la base de les fulles i la resta de les fulles verdes i que s’obté acumulant terra al voltant de la tija a mesura que creix, igual que en els calçots, per protegir-la de la llum solar

 

All porro (Allium ampeloprasum)

Detall de la inflorescència

L’Allium roseum L. Este és l'únic all amb les flors d'un rosa viu, amb fulles lluentes de color verd intens. Igual que l’all porro viu a molts hàbitats diferents, és freqüent vore’l als marges dels camins, camps de conreus i bancals erms i també florix a la primavera. Les fotografies que acompanyen este escrit les vaig fer a la vora d’una travessera del camí de Pitxó

 

All rosat (Allium roseum)

Detall de la inflorescència

L’Allium sphaerocephalon L. Este all conegut popularment com all bord, all de bruixa, o all de cabeça rodona, entre altres, és una planta perenne que pot arribar a fer 40-80 cm d’altura. La floració es produïx entre abril i juny i encara que compartix l’habitat dels altres alls jo el vaig descobrir a peu de serra, a la vora del camí del Forseguer a les proximitats del corral dels Paians. Un tret que el distingix és els estams sobreïxen de les flors que conformen la inflorescència.

 

 

Exemplars d'all bord (Allium sphaerocephalon)

Detall de la inflorescència

Estos tres alls silvestres també han estat usats en jardineria.

1La paraula Regel ens indica que el botànic alemany-rus Eduard August von Regel (1815-1892) va ser qui va descriure i va classificar formalment esta espècie per primera vegada en el segle XIX.