Els alls silvestres al terme de Beneixama

 

Quan parlem dels alls, en termes generals estem referint-nos al gènere botànic Allium que inclou a demés dels alls cultivats (Allium sativum L.), altres plantes que han estat cultivades des de l’antiguitat com les cebes (Allium cepa L.), els porros (cast. puerros) (Allium ampeloprasum L.), les escalunyes (una mena de cebes allargades), també conegudes com xalotes en castellà o shallots en anglès (Allium ascalonicum L. ) o els calçots que són un cultivar de la ceba blanca (Allium cepa L.) procedents de la varietat Blanca Gran Tardana de Lleida, cultivats mitjançant una tècnica especial anomenada «calçar», que consistix a cobrir la base de la planta amb terra en diverses ocasions durant el seu creixement, tècnica que permet que la ceba adquirisca la seua característica forma allargada, amb uns 20 centímetres de part comestible, en lloc de desenrotllar-se com un bulb convencional.

 

Allium sativum. Gravat

 

Allium cepa. Gravat

Una llarga història.

El gènere Allium, que comprén unes 1250 espècies reconegudes, tot i que la xifra exacta és difícil de determinar per la complexitat taxonòmica del grup, es va originar fa desenes de milions d'anys a l'Àsia central, a la regió que va des de la conca mediterrània fins a l'Iran i l'Afganistan i des d'allà, es va dispersar per l'hemisferi nord, incloent Amèrica del Nord, Europa i el nord d'Àfrica. Una història que abasta des de la seva antiga evolució fins al seu paper central en la cuina i la medicina modernes.

La relació entre els humans i el gènere Allium és molt llarga i està estretament lligada al desenvolupament de l'agricultura i la cuina. Se sap que algunes espècies com la ceba (Allium cepa) i l'all cultivat (Allium sativum) es troben entre els cultius més antics del món. Es tenen registres de la seua presència a l'antic Egipte amb representacions en parets de piràmides i tombes que daten del 2700 a.e.c.. Es creu que la ceba es va domesticar a la regió de Pèrsia i Balutxistan (regió de l'Àsia sud-occidental dividida entre l'Iran, l'Afganistan i el Pakistan), mentre que l'all es va domesticar a l'Àsia central a partir del seu parent silvestre Allium longicuspis Regel¹. Des d'aquests centres d'origen, es van estendre per tot el món: els romans les van portar al nord dels Alps i els europeus les van introduir a Amèrica. Més enllà de la cuina, les plantes del gènere Allium han tingut un paper important en la medicina tradicional de múltiples cultures documentada en textos mèdics antics d'Àsia i la Mediterrània, i la ciència moderna ha confirmat les propietats terapèutiques dels seus compostos dels quals ara en parlarem.

 

Allium longicuspis, precursor del l'all cultivat

Allium longicuspis. Detall de la inflorescència

El nom genèric Allium prové del llatí, i va ser el botànic francès Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708) un dels primers a utilitzar-lo en la seua obra: «Elemens de botanique, ou methode pour connoître les plantes» (1694); però de nou va ser Carl von Linné (1707-1778) qui va validar i publicar formalment el gènere i les diferents espècies conegudes en el Tom I (pags. 423-433) de la seua obra «Species plantarum» (1753). No obstant això, existixen diverses teories sobre el seu origen etimològic; alguns estudiosos proposen una interpretació més antiga que podria connectar el nom amb el grec «ἀλέω (aléō)» que significa «evitar, defugir o apartar-se de», en al·lusió directa a l'olor intensa i penetrant de l'all i la ceba, que en moltes cultures antigues es considerava desagradable o fins i tot repel·lent. Una altra teoria suggerix un origen cèltic per al terme Allium amb el significat de «cremar» en referència a la forta olor acre i pungent que desprenen l'all, la ceba i els seus parents, una sensació que evoca la de cremar o picar en el nas i la boca.

 

Descripció del gènere Allium de Tournefort

Gravat de l'all que fa Tournefort

Validació del gènere Allium per Linné

I pel que respecta a la seua ubicació taxonòmica, històricament el gènere es va incloure dins de la gran família de les liliàcies (Liliaceae). Tanmateix, amb els avanços en la sistemàtica molecular, actualment s'inclou en de la família de les amaril·lidàcies (Amaryllidaceae) segons el sistema de classificació APG III (Angiosperm Phylogeny Group).

En resum, la història del gènere Allium és un exemple paradigmàtic d'èxit evolutiu que s'ha convertit en una part inseparable de la història de la humanitat, des de la seua antiga evolució a les estepes asiàtiques fins a la seua conquesta de les cuines i farmacopees de tot el planeta.

Alls i cebes, una farmàcia a casa!

Les plantes del gènere Allium produïxen un complex arsenal de compostos bioactius, en la seua majoria derivats del sofre, que són la base de les seues aplicacions medicinals. El seu ús principal en la fitoteràpia actual se centra en dues espècies: l'all (Allium sativum) i la ceba (Allium cepa).

Les cèl·lules intactes d'all contenen al·liïna, un derivat aminoàcid del sofre. Quan les cèl·lules es trituren, la al·liïna entra en contacte amb l'enzim al·liïnasa i es convertix en al·licina, compost de sofre bioactiu molt inestable responsable de l’aroma i el gust característics dels alls. De la degradació de l’al·licina s’obtenen altres compostos sulfurats com els sulfurs de dialil, l’ajoè (cast. ajoeno) i la S-alilcisteïna amb importants funcions biològiques, incloent-hi activitats antioxidants, antiinflamatòries, cardioprotectores, anticancerígenes, protectores del fetge i del sistema digestiu en general, antidiabètiques, neuroprotectores, renoprotectores, antibacterianes, antifúngiques i de reducció de la hiperlipidèmia (excés de greixos en la sang: colesterol i triglicèrids).

Els compostos sulfurats de la ceba també són aminoàcids que, en trencar-se les cèl·lules del bulb, es transformen en molècules més petites i volàtils que són les que ens fan plorar quan la tallem. Els principals són la isoal·liïna i la metiïna que, igual que en l'all, s'activen en trencar l'estructura del bulb. A més presenta altres compostos amb efectes antioxidants i antiinflamatoris addicionals com la quercetina, un antioxidant molt potent que protegeix les cèl·lules.

 Degut a estes propietats, les plantes del gènere Allium s'han utilitzat amb finalitats medicinals des de temps immemorials en el tractament i prevenció de moltes malalties. En l’actualitat s’han fet nombrosos estudis clínics i investigacions de laboratori que confirmen el seu potencial terapèutic. Algunes d’estes investigacions estan publicades en accés lliure, en la web del «Memorial Sloan Kettering Cancer Centrer» de Nova York, en la pàgina dedicada a l’all (Garlic en anglés). En l’apartat «References» que s’hi troba al final de la pàgina, hi ha publicades moltes d’estes investigacions que podeu consultar al següent enllaç:

https://www.mskcc.org/cancer-care/integrative-medicine/herbs/garlic

 

Sloan Kettering Cancer Centrer de Nova York

No obstant això, encara que existix una gran quantitat d'evidències que recolzen estos mecanismes terapèutics, molts d’ells encara són especulatius i es necessita més investigació i realitzar més assajos clínics per a confirmar els seus beneficis per a la salut humana.

Els alls en jardineria.

Nombroses espècies d’alls s'utilitzen en jardineria per a embellir parcs i jardins i se les coneix com a alls ornamentals que es cultiven exclusivament pel seu alt valor decoratiu, elegància i formes arquitectòniques úniques. Estos alls desenrotllen inflorescències en forma de perfectes esferes o pompons flotants que trenquen la monotonia de les línies del jardí i aporten un aspecte geomètric diferent: varietat de colors que van des del violeta intens i el blau, fins al rosa, el groc i el blanc pur, i també d’altures, ja que les seues tiges rígides i sense fulles poden aconseguir des dels 30 centímetres fins a superar el metre d'altura.

A més, els alls en jardineria tenen una funció ecològica molt útil gràcies a les seues propietats antifúngiques i antibacterianes ja que les seues arrels i fullatge continuaran actuant en el sòl com un escut natural contra plagues i fongs per a les plantes de voltant, i per la seua forta capacitat com a repel·lent d’insectes ja que la seua olor espanta pugons, formigues, àcars i altres insectes millorant la salut general de les plantes veïnes.

Algunes de les espècies d’alls utilitzats en jardineria són:

L’Allium giganteum Regel., que es caracteritza per presentar una inflorescència globular en forma d’umbel·la amb diminutes flors de color porpra, que pot assolir una altura d’1,5 m.

 

Allium giganteum

L’Allium karataviense 'Ivory Queen', all de xicoteta grandària (uns 20 cm) que destaca per les seues grans esferes de flors en tons blanc ivori i les seues amples fulles de color verd grisenc.

 

Allium karataviense Ivory Queen

L' Allium triquetrum L., que forma umbel·les de flors blanques acampanades que pengen.

 

Allium triquetrum

L' Allium beesianum W.W.Sm, planta nativa del sur de Xina, que floreix amb raïms pendulars amb flors de color blau cobalt.

 

Allium beesianum

L’ Allium moly L., amb tiges que no solen sobrepassar els 20-40 cm amb inflorescències d'un color groc intens.

 

Allium moly

Els alls silvestres a Beneixama.

Durant algunes de les passejades que sol fer pel terme de Beneixama he pogut fotografiar algunes espècies d’alls silvestres que segurament moltes de les persones que esteu llegint este article haureu observat també. Es tracta de:

L’Allium ampeloprasum L. Espècie coneguda amb les denominacions populars d’all porro, all de bruixa o all de serp, entre altres. Este all és fàcil de reconèixer per la seva inflorescència gran, esfèrica, amb flors de color rosat o purpurina, es pot fer molt alt, fins a un metre i mig o més i floreix al final de la primavera. És una planta ruderal que creix a les ribes que hi ha a les vores dels camins com els de les fotografies que acompanyen este escrit, fetes a la vora del camí que va des de la Talaeta fins al corral de Lluna, encara que segurament l’haureu vist en altres indrets inclús dins de bancals erms.

Este all silvestre té el seu parent cultivat, l’Allium ampeloprasum var. Porrum, conegut també com Allium porrum, que es cultiva principalment per la seua falsa tija blanca i tendra formada per la base de les fulles i la resta de les fulles verdes i que s’obté acumulant terra al voltant de la tija a mesura que creix, igual que en els calçots, per protegir-la de la llum solar

 

All porro (Allium ampeloprasum)

Detall de la inflorescència

L’Allium roseum L. Este és l'únic all amb les flors d'un rosa viu, amb fulles lluentes de color verd intens. Igual que l’all porro viu a molts hàbitats diferents, és freqüent vore’l als marges dels camins, camps de conreus i bancals erms i també florix a la primavera. Les fotografies que acompanyen este escrit les vaig fer a la vora d’una travessera del camí de Pitxó

 

All rosat (Allium roseum)

Detall de la inflorescència

L’Allium sphaerocephalon L. Este all conegut popularment com all bord, all de bruixa, o all de cabeça rodona, entre altres, és una planta perenne que pot arribar a fer 40-80 cm d’altura. La floració es produïx entre abril i juny i encara que compartix l’habitat dels altres alls jo el vaig descobrir a peu de serra, a la vora del camí del Forseguer a les proximitats del corral dels Paians. Un tret que el distingix és els estams sobreïxen de les flors que conformen la inflorescència.

 

 

Exemplars d'all bord (Allium sphaerocephalon)

Detall de la inflorescència

Estos tres alls silvestres també han estat usats en jardineria.

1La paraula Regel ens indica que el botànic alemany-rus Eduard August von Regel (1815-1892) va ser qui va descriure i va classificar formalment esta espècie per primera vegada en el segle XIX.

L’ailant o arbre pudent (Ailanthus altissima (Mill.) Swingle)

 

L’ailant o arbre pudent com se’l coneix a Beneixama, conegut també amb les denominacions de fals vernís o vernís del Japó, és un arbre caducifoli de la família de les simarubàcies (Simaroubaceae) que pot arribar a mesurar entre 17 i 27 metres d’altura. L'escorça és llisa, de color gris clar i a causa de l'acció de la llum solar es va esquerdant i va agafant un to més fosc i rogenc a mesura que l'arbre envelleix. 

 

Ailants a la vora del Vinalopó a l'altura de la Casa del Riu

Les fulles compostes són molt llargues, de fins a quasi un metre de longitud, caduques, alternes i amb un nombre imparell de folíols lanceolats amb marges sencers, de color verd fosc amb venes de color verd clar per l'anvers i un verd més clar pel revers. 

 

Detall de les fulles

 Una curiositat dels folíols és que els estan prop del pecíol són una mica asimètrics i conforme van apropant-se a l’extrem de la fulla van fent-se simètrics.

 

Asimetria dels folíols

La floració

L’ailant és un arbre amb un sistema de floració complex que es produeix des de finals de la primavera a començament de l’estiu. Encara que principalment és un arbre dioic (amb flors masculines i femenines en diferents arbres), també presenta flors hermafrodites, encara que són poc freqüents .

 

Ailants en flor a l'altura del Molí Caguetes

Les flors, d’un color verd groguenc, apareixen en panícules (rams de flors) tant en els arbres masculins com en els femenins, encara que les masculines solen ser més grans i amb un major nombre de flors que les femenins. Les flors a simple vista poden assemblar-se però si les mirem amb deteniment prompte trobarem les diferències.

Les flors masculines, que són les responsables de l'olor desagradable característica de l’arbre, posseïxen 10 estams fèrtils, amb filaments que són més llargs que els pètals i són pilosos en la base i al seu interior es pot vore el pistil que és rudimentari i estèril.

 

Flors masculines

Les flors femenines tenen un pistil funcional molt desenvolupat compost per 5 carpels units i els estams amb els filaments més curts que els pètals amb les anteres que no produïxen pol·len funcional.

 

Flor femenina

Després de la fecundació, produïxen els característics fruits alats (sàmares) de color vermellós que són molt vistosos amb una llavor al seu interior.

 

Sàmares (els fruits) amb una llavor al seu interior

Com he dit abans, encara que la regla general és l'existència de sexes separats en arbres diferents, hi ha documentada la presència de flors hermafrodites (amb els dos òrgans funcionals) en alguns exemplars. S'ha descrit que les flors hermafrodites poden presentar de 2 a 3 estams, a diferència dels 10 de les flors masculines.

Història

És un arbre originari de la Xina, Japó i Taiwan i va ser introduït a Europa al llarg del segle XVIII fruit de l’aparició del corrent artístic que en francés va rebre el nom de «Chinoiserie» que es traduïx com «xinenc o al mode de la Xina» consistent en imitar l’art i la cultura xina que es va popularitzar especialment en la decoració, el mobiliari, la porcellana, els tèxtils i la jardineria que encaixava amb el gust europeu de l'època, sobretot amb l'estil Rococó.

 

Paper pintat a l'estil Chinoiserie

En este context, el missioner jesuïta francés Pierre Nicholas d'Incarville que residia a Pequín en la dècada de 1740, fascinat per la flora local, va enviar llavors d’ailant al seu amic, el botànic Bernard de Jussieu. Les llavors de d'Incarville es van distribuir entre diversos jardins botànics europeus: a França, Bernard de Jussieu les va plantar a París i va enviar llavors a Philip Miller, superintendent del «Chelsea Physic Garden» a Londres, i a Philip C. Webb, propietari d'un jardí de plantes exòtiques en «Busbridge» (Anglaterra).

Este procés va generar una gran confusió taxonòmica, ja que d'Incarville va creure erròniament que les llavors pertanyien a una espècie diferent, l'arbre de la laca (Toxicodendron vernicifluum). Això va portar al fet que la planta fora batejada amb diferents noms científics durant dècades.

A París, Linné li va donar a la planta el nom de Rhus succedanea. A Londres, les mostres van ser anomenades per Miller com Toxicodendron altissima i en Busbridge va ser anomenat en l'antic sistema de classificació com Rhus Sinese foliis alatis. A Utrecht (Països Baixos) el botànic Jakob Friedrich Ehrhart en observar una mostra, en 1782 la va anomenar Rhus cacodendron. Cal esmentar que Rhus és un gènere de plantes arbustives i arbres xicotets coneguts popularment com sumacs (Cast. zumaques) semblants als ailants, d’ací la confusió . El terme prové del grec antic «rhous», que significa roig, a causa del color intens de les seues fulles i dels seus fruits a la tardor.

La qüestió va ser aclarida un poc en 1788 quan René Louiche Desfontaines va observar les sàmares dels espècimens de París, que encara estaven etiquetats com Rhus succedanea, i arribà a la conclusió que estes no pertanyien als sumacs, és a dir, al gènere Rhus. Va publicar un article: «Mémoire sur un nouveau genre d'arbre» en la revista «Histoire de l'académie royale des sciences. Avec les mémoires de mathématique & de physique»  amb una descripció il·lustrada i el va classificar correctament en el nou gènere Ailanthus amb la denominació Ailanthus glandulosa, epítet específic que feia referència a les glàndules que tenen les fulles.

 

Primera pàgina de l'article de René L. Desfontaines

Gravat de l'ailant que apareix a l'article de Desfonataines

Posteriorment, en 1916 el botànic agrònom estatunidenc Walter Tennyson Swingle va corregir este desajustament aplicant estrictament el principi de prioritat botànica. Va prendre l'epítet específic més antic i vàlid (altissima, de Miller) i el va transferir formalment al gènere correcte (Ailanthus, de Desfontaines) En fer este canvi (o transferència de gènere), es va generar el nom científic definitiu i acceptat hui dia: Ailanthus altissima (Mill.) Swingle dins de la família Simaroubaceae creada formalment en 1825 pel botànic suís Augustin Pyrame de Candolle

El nom de Swingle es col·loca al final de la firma per a acreditar que ell va ser l'autor de la combinació taxonòmica exacta que usem en l'actualitat. L'epítet específic altissima fa referència directa a la gran altura i al creixement molt vertical i ràpid que pot arribar a desenrotllar este arbre i guarda relació directa amb el seu nom comú més popular en espanyol, «arbre del cel», a causa de la impressió que les seues branques sembla que vulguen tocar el cel.

Inicialment, l’ailant va ser molt valorat a Europa pel seu ràpid creixement, el seu atractiu fullatge i la seua resistència a la contaminació, per la qual cosa es va plantar extensament en parcs, jardins i com a arbre de carrer durant el segle XIX. No obstant això, la seua capacitat per a propagar-se ràpidament mitjançant llavors i brots d'arrel, unida a la seua olor desagradable, va fer que prompte passara de ser un adorn a convertir-se en una espècie invasora problemàtica, ja que l’ailant produïx toxines en fulles i escorça, que en acumular-se en el sòl inhibixen el creixement d'altres espècies, fenomen que es coneix com al·lelopatia, a més,el seu sistema radicular i els seus rebrots persistixen durant molt de temps. A causa del seu ràpid creixement i als seus efectes al·lelopàtics, desplaça a la vegetació natural preexistent o dificulta la seua regeneració futura.

A Espanya, i moltes altres àrees com Austràlia, els Estats Units o el sud d'Europa, s'ha convertit en una espècie silvestre invasora pel seu ràpid creixement i la seua capacitat per a prosperar en qualsevol lloc, formant denses arbredes en els màrgens de les carreteres. A causa del seu potencial colonitzador i constituir una amenaça greu per a les espècies autòctones, els hàbitats o els ecosistemes, esta espècie ha estat inclosa en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores, regulat pel Reial decret 630/2013, de 2 d'agost, estant prohibida a Espanya la seua introducció en el medi natural, possessió, transport, trànsit i comerç.

Etnobotànica de l’ailant en la seua Xina natal.

En la seua Xina natal, Ailanthus altissima gaudix d’una gran reputació com a planta medicinal, no obstant això, mai ha entrat en la medicina occidental. També s'ha utilitzat per a alimentar les larves de la papallona Samia cynthia. Estes larves produïxen un tipus de seda de major rendiment que la dels cucs de seda de les moreres, Bombyx mori, però és d'una qualitat inferior.

Papallona Samia cynthia

 

De les fulles de l’ailant s’extreia un tint groc que era utilitzat per tintar la llana fins l’aparició dels tints sintètics. Però com en l’actualitat s’ha demostrat que els colorants sintètics utilitzats per la indústria de la moda contaminen els ecosistemes aquàtics i contribuïxen a la bioacumulació de compostos tòxics en els organismes, cada vegada es para més atenció en l’obtenció de tints d’origen natural a partir de les plantes. Amb este objectiu, en la universitat de Birjand (Iran), en 2020 es va dur a terme una investigació sobre la capacitat tintòria dels fruits (no de les fulles) de l’Ailanthus altissima i es va demostrar que la llana tenyida amb l’extracte d’estos fruits utilitzant alum (Cast: alumbre) com a mordent en quantitats aplicades (0 a 6% en pes), té una bona rentada i una lleugera solidesa i presenta bones propietats antimicrobianes contra bacteris gramnegatius i grampositius.

Però a banda d’estes i altres aplicacions, la gran reputació que ha tingut Ailanthus altissima en la medicina tradicional xinesa residix en les propietats terapèutiques de l’escorça seca de la planta, registrades per primera vegada en «Xin Xiu Ben Cao» (Nova Matèria Mèdica Revisada), la primera farmacopea nacional oficial de la Xina que va ser publicada l'any 659 d. C. durant la dinastia Tang, també coneguda com «Tang Ben Cao».

Esta substància coneguda com «Chun pi o Cortex Ailanthi» a la Xina, «Shinju o Niwaurushi» al Japó i «Ailanthi radicis cortex» a Corea ,s’ha usat àmpliament en la medicina tradicional en estos països durant milers d’anys per tractar malalties com asma, epilèpsia, espermatorrea, sagnat menstrual i malalties oftàlmiques.

 

Anunci de venda de Chun Pi (Escorça d'ailant) traduït al català

Investigacions actuals han demostrat l’efecte farmacològic dels aproximadament 221 compostos químics extrets de la planta, en especial de l’ailantona i els quassinoides, presents en les plantes de la família de les simarubàcies, que posseïxen el potencial de tractar una àmplia varietat de malalties, especialment, el càncer i la inflamació gastrointestinal, a més de les seues propietats antivirals, herbicides i insecticides (recordeu els efectes al·lelopàtics de la planta als quals hem fet menció abans).

A mode d’exemple citaré les investigacions científiques dutes a terme pel doctor xinés Xiang Li junt amb altres investigadors, centrades en validar científicament els usos tradicionals de l'escorça de l’ailant, particularment en el tractament de malalties inflamatòries intestinals com la colitis ulcerosa i a identificar els seus compostos actius, que es poden consultar en:

https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/37322476/

https://www.sciencedirect.com/science/article/abs/pii/S0378874121003482

I per altra banda comentar l'existència de medicaments i formulacions de patent xinesa per regular la menstruació i detenir la leucorrea (flux vaginal excessiu), on el Chun Pi (escorça d’ailant) hi és present. És el cas del «Qianjin Zhidai Wan» medicament conegut com la «píndola de les mil peces», la qual cosa reflectix el gran valor històric que se li atorgava a esta fórmula per a la salut íntima femenina.

 

Medicament xinés amb escorça d'ailant (Chun pi) per regular la menstruació

Epíleg

Estem davant d’un bon exemple de com un arbre, Ailanthus altissima, en les seues regions d’origen s’ha comportat com un ciutadà exemplar prestant els seus valuosos serveis a les comunitats locals, formant part de l'equilibri dels ecosistemes on té depredadors naturals, patògens i competidors que mantenen la seua població sota control, però que es convertix en un invasor problemàtic quan es trasllada a altres ecosistemes sense els mecanismes de control naturals que el mantenen a ratlla.