La Cephalaria leucantha (L.) Roem. & Schult

 

La planta de la qual us parlaré hui no és gaire abundant a Beneixama, de fet, la població més important que vist fins ara està a la vora del Barranc de les Mules, a l’encreuament amb el camí de terra que porta al Corral de Lluna, encara que podem trobar mates disperses al llarg de tot el barranc. Les fotos que acompanyen este escrit estan totes fetes en este indret.

 

Coordenades UTM: 693883.433E 4287697.89N 30S

URL: https://www.google.com/maps/place/38.71668184631681,-0.7699384912848473

La planta

La Cephalaria leucantha és una una herba perenne, que fa tiges altes que poden assolir més d’un metre d’altura, ramificades en branques llargues. 

 

És una planta molt polimorfa pel que fa a la forma de les fulles depenent de les condicions del medi. Les fulles basals solen ser lanceolades i sovint estan marcides quan la planta florix. Les fulles de la tija són les més característiques i van des de pinnatipartides (amb un lòbul terminal gran i lòbuls laterals més xicotets) a pinnatisectes (dividides profundament en segments linears). Les tiges s’assequen quan acaba l’estiu, i a l’hivern només resten vives les arrels i la base llenyosa.

Detall de les fulles

 

Cephalaria leucantha prospera bé en sòls pobres de naturalesa calcària ben drenats, en ambients secs amb baix contingut de nutrients i sense salinitat com és el cas dels indrets on l’he trobada jo. A més, la planta establix associacions simbiòtiques amb fongs micorízics arbusculars (AMF), que l’ajuden en l'absorció de fòsfor i altres nutrients, permetent que la planta prospere en ambients semiàrids i rocosos on altres plantes no poden prosperar.

Mata de Cephalaria leucantha al llit del barranc

 

Una característica per la qual podem distingir fàcilment la planta és la presència al final de cada tija dels capítols florals (inflorescències) que inicialment tenen la forma d’unes cabotetes globoses cobertes d’esquames (bràctees), inicialment d’un color verdós que conforme van madurant i preparant-se per a la floració van tornant-se d’una tonalitat marró.

 

Cabotetes globoses (inflorescències) que ixen al final de les tiges

La floració de la Cephalaria leucantha es produeix al llarg de l’estiu entre juliol i setembre, i les flors no apareixen totes al mateix temps, les flors exteriors del capítol s'obrin primer, i l'obertura progressa de manera gradual cap al centre. Això significa que en un mateix capítol pots veure flors obertes en la vora i botons encara tancats en el centre, com s’aprecia a les fotos.

Diferents fases en la floració de la Cephalaria leucantha

Quan la majoria de les herbes i flors primaverals i estivals ja han acabat el seu cicle i estan seques o marcides (a partir de finals d'agost i sobretot al setembre), la Cephalaria leucantha està en plena floració, això la convertix en un recurs vital per a pol·linitzadors com abelles, papallones, sírfids (vespes), escarabats, xinxes ...etc. En una època en la qual l'oferta de nèctar i pol·len en el paisatge és escassa, la planta n’oferix de manera continuada durant diverses setmanes abans de l'arribada del fred, cosa que fa que els insectes visiten repetidament la mateixa planta o població durant tot eixe període, sobre tot en anys secs o calorosos, quan les altres plantes fallen i esta pot ser l'única font disponible d’aliment.

 

Diferents insectes visitant les flors de la Cephalaria leucantha

 

La nostra protagonista servix com a planta hoste per a la papallona Euphydryas desfontainii, les femelles de la qual ponen els ous en les seues fulles i les larves s'alimenten del fullatge.

 

Les inflorescències estan formades per nombroses flors xicotetes de color blanc o crema i un tret molt distintiu és que els estams, de color blanc, sobreïxen clarament de la corol·la, donant-li un aspecte esponjós a la inflorescència que vista des de lluny sembla una mena de bola de color blanc brillant a la part alta de les tiges.

 

Una mica d’història

En 1735 Linné (1707-1778) va publicar la primera edició de la seua obra Systema Naturae on l’autor va establir la seua famosa jerarquia taxonòmica per a tots els essers vius: Regne, Classe, Orde, Gènere, Espècie, i va establir les bases del seu sistema sexual de classificació de les plantes. Obra que va ser reelaborada i reeditada pel mateix Linné (12 edicions) fins 1768.

En 1753 inicià la publicació de l’obra Species Plantarum on Linné va aplicar la nomenclatura binomial (Gènere + espècie), que havia esbossat en el Systema Naturae, a totes les plantes conegudes en la seua època. En esta obra va descriure per primera vegada la nostra protagonista assignant-li el nom Scabiosa Leucantha. Així, el Systema Naturae és va convertir en el marc teòric de classificació per tots els essers vius mentre que Species Plantarum és l'aplicació pràctica (el catàleg detallat) d'eixe sistema per a les plantes. És a dir, la part botànica del Systema Naturae ampliada i publicada per separat.

 

Després de la defunció de Linné, diferents botànics (molts d’ells deixebles seus), van assumir la tasca d'actualitzar i publicar noves edicions del seu Systema Naturae. Estes actualitzacions i revisions de l’obra de Linné van donar lloc al Systema Vegetabilium, que va ser una obra viva que es va publicar en múltiples edicions des de 1774 fins a 1830, cada una de les quals incorporava les noves espècies descobertes pels botànics de l'època i va suposar la continuació del Systema Naturae de Linné.

En eixe conext, el metge suís i professor de botànica en la Universitat de Zúric, Johann Jacob Roemer (1763-1819) juntament amb l'austríac Josef August Schultes (1773-1831), també metge i professor d'història natural i botànica en diverses universitats austríaques, en el volum III del Systema Vegetabilium, (edició de 1818) van reclassificar l’Scabiosa Leucantha de Linné assignant-li un nou gènere: Cephalaria, terme que prové del grec Kephale que significa «cap» i el sufix llatí aria que indica relació en sentit ample, referint-se a què les flors, en este gènere , estan reunides en capítols hemisfèrics o subglobosos, o «en forma de cap»

 Roem. & Schult van respectar l’epítet específic leucantha que li va donar Linné a la planta, terme que també prové del grec Leukós que significa blanc i Anthos que significa flor, en clara al·lusió al color blanc de les flors.

Des d’aleshores la denominació oficial de la planta acceptada pel món científic és Cephalaria leucantha (L.) Roem. & Schult, on (L.) fa referència a què va ser Linné el primer en classificar-la i Roem. & Schult les inicials dels botànics que la van reclassificar.

Tradicionalment, la Cephalaria leucantha es va incloure inicialment dins de la família de les dipsacàcies (Dipsacaceae), no obstant això, els estudis filogenètics moderns basats en l'ADN promoguts principalment pel Grup per a la Filogènia de les Angiospermes (APG), van proposar la seua inclusió en una família molt més àmplia, les caprifoliàcies (Caprifoliaceae) que inclou grups que abans eren famílies separades.

Els noms

Els noms populars més habituals en català per a la Cephalaria leucantha, són atxa, falla i herba faiera. També se la coneix amb els noms genèrics d'escabiosa o escabiosa blanca.

El terme atxa segons el Diccionari Normatiu Valencià té varies accepcions: 1. Ciri gros de forma prismàtica i de quatre blens (filaments combustibles). 2. Metxa d'espart enquitranada que resistix el vent sense apagar-se. 3. Arma ofensiva cavalleresca semblant a la destral.

Si atenem a les dues primeres accepcions trobem una relació directa del terme atxa amb el foc. El mateix passa amb el terme falla, que a banda de la significació purament festiva, la quarta accepció del Diccionari ens la definix com: «Branca seca, ascló o pila de matèries combustibles que s'encenen per a fer claror o botar foc a alguna cosa».

Ens trobem davant d’una relació metonímica de com una característica d’uns objectes (servir per encendre i/o transportar el foc), ha servit per denominar una planta que s’hauria fet servir des d’antic per fer torxes per encendre i transportar el foc, perquè les seues tiges, llargues i ramificades, quan són seques permeten fer bons feixos de material combustible, cosa que difícilment es pot aconseguir amb altres herbes, en general més baixes o amb menys tiges que cremen bé.

 

Feixos a mode de torxes fets amb les tiges de Cephalaria leucantha

Etnobotànica festiva

La Fia-Faia és una fascinant festa del foc que se celebra cada 24 de desembre (Nit de Nadal) en els municipis de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, a la comarca del Berguedà (Pirineus de Catalunya). El seu origen és precristià i està vinculat al solstici d'hivern, sent una de les poques festes de foc pirinenques que se celebren a l'hivern, a diferència de les populars falles de primavera a València o d'estiu a Alacant (les Fogueres de Sant Joan). La seua rellevància és tal que va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO en 2015, formant part de les festes del foc del Pirineu

El cor de la festa són les «faies», unes enormes torxes d'entre 2 i 4 metres de llarg que s'elaboren de manera artesanal amb les tiges de la Cephalaria leucantha, i la celebració es desenrotlla en diversos actes:

 

Festa de la Fia-Faia a Bagà

El descens del foc: Al capvespre, s'encén una foguera en un punt elevat de la muntanya, en el lloc per on es posa el sol. Des d'allí, un grup de «fallaires» (portadors de les torxes) descendixen amb les «faies» enceses, creant un vistós «camí de foc» que il·lumina la nit. La seua missió és portar el foc fins al poble.

L'arribada al poble: Quan els «fallaires» arriben a la plaça, repartixen el foc de les seues torxes a la resta de la gent, que espera amb les seues pròpies «faies» per encendre. És un moment de gran simbolisme i comunitat.

El cant i la crema: Una vegada totes les torxes estan enceses, comença la crema general en la plaça mentre els assistents canten la tornada que dona nom a la festa:

«Fia-faia, fia-faia, que nostro Senyor ha nascut a la paia» (Fia-faia, que el nostre Senyor ha nascut en la palla).

El salt final: Després de consumir-se les torxes, les restes s'apilen en el centre de la plaça i els assistents salten sobre ells, una tradició que s'acompanya amb el repic de campanes i, en els últims temps, amb música i balls.

L’origen: Esta festa d’origen pagà es creu que és un ritual ancestral per a frenar l’acurtament dels dies després del solstici d'hivern. Era una pregària col·lectiva perquè el sol tornara a enfortir-se i els dies començaren a allargar-se de nou, i com moltes altres tradicions, va ser cristianitzada i es va integrar en la celebració del naixement de Jesús, tal com reflectix el càntic que esmenta que el «Senyor nascut en la palla». Encara que el seu origen exacte es perd en el temps, se sap que la «Fia-Faia» ja se celebrava en la vila de Bagà des de la seua fundació l'any 1350, la qual cosa la convertix en una tradició amb més de sis segles d'antiguitat. És una mostra viva de com el foc, la comunitat i el cicle de la naturalesa s'entrellacen per a donar forma a una de les celebracions més singulars i impressionants del Pirineu.

L’etimologia: L’origen etimològic de la paraula «Fia», prové del llatí «fiat» que significa «que es faça, que siga fet» la qual cosa implica un anhel o una orde que alguna cosa succeïsca. La paraula «Faia» prové del dialecte de l’alt Berguedà, on no es pronunciava la «ll» i per tant, en compte de pronunciar «Falla» es pronunciava «Faia». Així tenim que el significat complet de «Fia-Faia» seria «Fem falles».

************************

Però esta tradició no és exclusiva d’estos pobles pirinencs, a casa nostra, a la nit de Nadal, són moltes les poblacions alacantines on és costum encendre torxes amb tot tipus d’herbes. Així a Xixona, Tibi, la Torre de les Maçanes i Relleu, estes torxes reben el nom «d’aixames» i estan fetes d’espart (Stipa tenacissima); a Onil i al Carxe (comarca valencianoparlant, meitat de Múrcia i meitat d’Alacant) s’anomenen «fatxos», també fets amb espart; «atxes» a Elx, confeccionades amb elements procedents de la poda dels horts de palmeres, o a Gaianes que es confeccionen «torxes o xameles» fetes amb farigola o timó (Thymus vulgaris). 

 

Cartell anunciador de la Rodà d'aixames a Xixona

Cartell anunciador de la Nit dels Fatxos a Onil

Totes tenen un denominador comú, la celebració del solstici d’hivern i el renaixement de la llum solar, a excepció de les «atxes» d’Elx, tradició que se celebra el 5 de gener, dia de l'Epifania o arribada dels Reis Mags, on els xiquets encenen les atxes per assenyalar el camí als Mags cap a les seues cases. Un altre element característic a totes elles és el gir constant per evitar que les «aixames, fatxos, xameles o atxes» s'apaguen durant la seua combustió, este detall pràctic agrega un aspecte dinàmic i participatiu a la tradició, a més, en ser rodades, descriuen un cercle igni perpendicular al terra, qui sap si fent-ne una al·legoria del Sol que a partir d’ara creixerà.

Rodant les aixames a Xixona

Algunes de les plantes paràsites que podem trobar a Beneixama, i moltes coses més!

 

Una planta, segons una de les definicions que fa la RAE és: «Ser vivo autótrofo y fotosintético, cuyas células poseen pared compuesta principalmente de celulosa y carecen de capacidad locomotora»

Però si atenem a la gran diversitat que conforma el món de la botànica esta definició resulta totalment incompleta perquè hi ha plantes que ni són autòtrofes, perquè no poden fabricar per si soles els aliments que necessiten per a sobreviure i multiplicar-se, ni són fotosintètiques perquè en no tenir clorofil·la no poden realitzar la fotosíntesi. Són les plantes que denominem paràsites i que a Beneixama podem trobar alguns exemples a poc que ens fixem. Però anem per parts.

El concepte de parasitisme en els essers vius s’entén com la relació ecològica antagònica i estreta entre dues espècies diferents, on una (el paràsit) viu sobre o dins d'una altra (l’hoste), alimentant-se d'ella i causant-li algun perjudici sense matar-la immediatament. Però en el cas específic de les plantes podem trobar dos tipus de parasitisme segons la dependència que té la planta paràsita del seu hoste: les holoparàsites, que són plantes que tenen una dependència total (paràsites verdaderes) perquè no tenen clorofil·la i no poder fer la fotosíntesi, i les hemiparàsites o paràsites parcials, són plantes que posseïxen clorofil·la i fotosintetitzen, però roben aigua i sals minerals de l'arrel o la tija de l'hoste.

 

Població de Bartsia trixago a un secà prop de l'Ecoparc

Del segon cas tenim una planta a Beneixama que està a hores d’ara en plena floració. Es tracta de la Bartsia trixago L. (Sin: Bellardia trixago (L.) All.), coneguda en català com cresta de gall o erinassos i en castellà com gallocresta. És una planta hemiparàsita facultativa que té clorofil·la i per tant realitza la fotosíntesi, però obté part d'aigua i nutrients succionant la saba bruta de les arrels d'altres plantes veïnes i generalment parasita a gramínies i lleguminoses, debilitant-les i provocant un aspecte groguenc o marcit en la vegetació circumdant. Sobre esta planta vaig fer una entrada al blog al gener de 2022 on vaig parlar de la seua morfologia, la seua història i alguns interessants aspectes etnobotànics i que podeu consultar al següent enllaç:

https://carrasdebeneixama.blogspot.com/2022/01/la-cresta-de-gall-bartsia-trixago-l.html

Una altra planta hemiparàsita que no he trobat a Beneixama però que és molt abundant en ambients costaners i que va fent-se rara conforme ens endinsem cap a l’interior. A la província d’Alacant, segons el Banc de Dades de Biodiversitat (BDBCV), les últimes cites de la presència d’esta planta a les comarques de l’interior són: a les Valls del Vinalopó, a la població del Fondó de les Neus, i al Vinalopó Mitjà, a les poblacions d’Elda i Petrer.

 

Osyris lanceolata al Cap de Santa Pola

Es tracta del ginestó valencià (cast. bayón), Osyris lanceolata Hochst. & Steud., un arbust que podem trobar majoritàriament al nostre litoral, acompanyat de llentiscles, margallons i espí negre, que pot arribar a mesurar més de 2 metres. Les espècies que freqüentment parasita, entre altres, són el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’espí negre (Rhamnus lycioides) i el palmito o margalló (Chamaerops humilis), plantes típiques de l’espinar alacantí.

Les holoparàsites o paràsites verdaderes.

A Beneixama tenim representació d’algunes d’estes d’estes plantes paràsites pertanyents a gèneres i espècies diferents i que podem trobar fàcilment durant la primavera a la vora o molt a prop de les plantes hostes a les quals parasiten.

Del gènere Orobanque, dins de la família Orobanchaceae, conegudes popularment com frares o ciris, en castellà jopos, tenim vàries representacions:

L’Orobanche amethystea Thuill. L’hoste principal d’este orobanque és el card panical o card corredor (Eryngium campestre). Rep el nom genèric de frare i és un dels més abundants que podem trobar a Beneixama, és freqüent vore’l durant la primavera a les ribes i marges del bancals a la vora d’estos cards. L’espiga floral pot adquirir diverses tonalitats, des d’un color groguenc a un color vermell violaci i les flors es caracteritzen per tenir el calze dividit en dents estretes més o menys filiformes i la corol·la de color crema groguenc amb nervis violacis. Florix de maig a juliol.

 

Orobanche amethystea parasitant un card panical

Detall de la flor

L’Orobanche latisquama (F.W.Schultz) Batt. Espècie de la qual l’hoste principal és el romer (Salvia rosmarinus) encara que també pot parasitar estepes (gènere Cistus), argelagues (Genista) o timons (Thymus), plantes típiques del matollar mediterrani. Se’l coneix amb les denominacions de bec de corb per la forma de les flors o frare de romer, entre altres. Les seues tiges són vermelloses i les flors són de color púrpura solcades de venes més fosques i els llavis amb l’extrem morat, el superior sencer i l’inferior dividit en tres dents. Florix durant la primavera.

 

Orobanche latisquama parasitant un romer

Orobanche latisquama a l'inici de la floració

Detall de la flor

L’Orobanche elatior subsp. icterica Pau., classificat també com Orobanche icterica Pau. Esta espècie parasita majoritàriament plantes del gènere Centaurea i l’única que he trobat a Beneixama parasitava una Centaurea aspera L., coneguda popularment com bracera o travalera. Este orobanque presenta una tija no ramificada de color groguenc o marró clar amb flors en forma de tub corbat, pètals de color marró-groguenc (com si tingueren icterícia) amb els estigmes d’un color groc intens que el caracteritzen.

 

Orobanche elatior parasitant una Centaurea aspera

Detall de la flor

A banda de les paràsites del gènere Orobanche, a Beneixama també podem vore altres paràsites dels gèneres Cytinus i Cuscuta:

 El Cytinus hypocistis (L.) L. Espècie coneguda popularment com frare d’estepa o margalida d’estepa, és una planta que parasita, com el seu nom indica, les estepes (Cistus) i a Beneixama podem trobar-la fàcilment en els romeralets parasitant el romer mascle (Cistus clusii). Viu sota terra aferrada a les arrels de l'hoste però la podrem veure quan florix i treu les flors a l'exterior per a que puga ser pol·linitzada. Les flors tenen unes fulles amb forma d'escata de color vermellós i les peces florals són grogues. Florix en primavera.

 

Cytinus hypocistis parasitant un romer mascle (Cistus clusii)

Detall de les flors

La Cuscuta epithymum (L.) L. Espècie coneguda com cabells o barbes de caputxí perquè forma una xarxa de filaments de color vermell o groc que cobreixen la planta hoste. En alguns punts dels filaments es formen glomèruls de flors xicotetes amb corol·la blanquinosa o rosada com una campaneta oberta que produïxen les llavors. Esta planta parasita moltes espècies distintes de plantes, amb preferència marcada per les mates xicotetes d'ambients secs, entre elles les més habituals són el timó (Thymus vulgaris), la sajolida (Satureja montana) i plantes del gènere Teucrium , entre altres.

 

Cuscuta epithymum parasitant un timó mascle (Teucrium sp.)

Detall dels glomèruls florals

El cicle vital de la Cuscuta epithymum és molt interessant i és un bon exemple de supervivència de l’espècie.

Les llavors de la planta poden romandre al sòl en estat de dormició diversos anys i per a germinar necessiten un període de fred hivernal seguit d'un augment de la temperatura a la primavera. Quan a llavor germina produïx una diminuta plàntula que no té arrels ni fulles verdaderes i que manca de suficient energia per a viure per si mateixa per molt de temps, per això ha de trobar una planta hoste en qüestió de dies o morirà. Una vegada que la plàntula troba un hoste adequat comença la seua fase de creixement actiu enrotllant les seues tiges filiformes sobre la planta hoste. En els punts de contacte, la cuscuta desenrotlla estructures d'alimentació especialitzades anomenades haustoris, que penetren en els teixits de l'hoste per a extraure-li aigua i nutrients. Una vegada connectada a la seua font d'aliment, la part inferior de la seua tija (la que connectava amb el sòl) s'asseca i mor, quedant la planta completament desconnectada de terra dependent al 100% del seu hoste. Durant l'estiu la planta produïx densos glomèruls de xicotetes flors de color blanc o rosa pàl·lid en les axil·les de les tiges que una vegada pol·linitzades produiran els fruits i les llavors que cauran a terra davall de la planta hoste on esperaran l'hivern i la primavera següent per a iniciar potencialment un nou cicle.

Vull fer menció a banda d’altres paràsites no presents a Beneixama que per les seues característiques m’ha semblat interessant incloure en este article: dues espècies també de la família Orobanchaceae i una altra de la família Cynomoriaceae, es tracta de:

L’Orobanche portoilicitana A.Pujadas & M.B.Crespo. Coneguda popularment com frare de Santa Pola, és un endemisme de la costa sud-est de la península ibèrica que creix en sòls d'arenes profundes a vegades lleugerament nitrificats per l’acció humana, en dunes costaneres amb influència moderada de l'ambient salí. Va ser descrita en el litoral d'Alacant a principis de la dècada dels 2000, amb algunes poblacions costaneres des del Cap de l'Horta a la Marina, sent esta última localitat on es va trobar la població més nombrosa. Actualment es coneixen diversos nuclis poblacionals en àrees interiors de la província d'Alacant. Algunes poblacions estan incloses en el Programa de Seguiment de Flora Amenaçada de la Comunitat Valenciana. Les fotos han estat preses a les dunes de la platja d’Urbanova (Alacant).

 

Exemplars d'Orobanche portoilicitana a les dunes d'Urbanova

Detall de les flors

La Cistanche phelypaea (L.) Cout. Espècie que creix en sòls salins, arenosos o algepsosos que parasita plantes de la família Quenopodiaceae adaptades a este tipus de sòls. Este orobanque es caracteritza per les seues flors d’un color groc intens per la qual cosa se’l coneix com frare groc. Les fotografies les vaig fer al paratge de Los Algezares, al terme municipal d’Asp.

 

Grupet de Cistanche phelypaea sobre sòls algepsosos

Detall de les flors

El Cynomorium coccineum L. Espècie coneguda popularment com cagalló de frare i en castellà com a jopo de Malta o jopo de lobo. És una planta perenne que parasita les arrels de les Quenopodiàcies i altres espècies halòfiles que habiten els saladars i sòls arenosos que quan florix presenta una inflorescència de consistència carnosa que té forma d’una porra de color vermellós a marró obscur, que ix directament del sòl, amb flors diminutes, les més xicotetes de totes les angiospermes (plantes que produïxen flors i fruits). Les fotos han estat preses al peu de la Serra Grossa (Alacant).

 

Grupet de Cynomorium coccineum a la Serra Grossa d'Alacant

Detall de les flors

Com has pogut vore, moltes plantes paràsites ací descrites tenen preferència per un hoste o un grup d’hostes determinats, i ara cal fer-nos la pregunta: com reconeix la planta paràsita el seu hoste?

Per respondre a esta pregunta hem de fer referència a unes hormones vegetals (fitohormones) anomenades estrigolactones (Sls) que complixen un paper essencial en la germinació de les llavors de determinades plantes plantes paràsites i que van ser descobertes per un equip de científics en 1966.

******************

 

Les estrigolactones: les hormones que han modelat el nostre paisatge vegetal

Les plantes paràsites del gènere «Striga» (conegudes com a graneres o herbes de bruixa) feien malbé els cultius de dacsa, mill (cast: mijo), sorgo, canya de sucre i arròs en Àfrica i Àsia. En la dècada de 1960, els científics buscaven entendre perquè proliferaven tant estes plantes i les seues llavors que devastaven els cultius. És en este context que l’investigador estatunidenc Clarence Edgar Cook i el seu equip (C. E. Cook.1936-2006), van usar llavors d’Striga asiàtica per fer un assaig de germinació que consistia en exposar estes llavors als exsudats de les arrels del cotó i mesurar quantes germinaven. Així van poder aïllar una substància activa, una nova molècula que els investigadors van encunyar amb el nom «strigol» en honor al gènere de la planta paràsita Striga que van utilitzar en els seus experiments per a detectar-la. Esta molècula que tenia la capacitat d’induir la germinació de les llavors, posteriorment rebria la denominació d’estrigolactona (estrigo per Striga i lactona per la seua estructura química).

 

Però com actuen les estrigolactones?

Imaginem un romer que inicia el seu creixement en un lloc on hi ha llavors d’un Orobanche latisquama, espècie de la qual el romer és l’hoste principal, com hem comentat abans. Estes llavors, que són paràsites obligades, no germinen sense el senyal dels compostos químics alliberats per les arrels del futur hoste: les estrigolactones exsudades per les arrels del romer. Estes hormones s'unixen a uns receptors específics (proteïnes) que tenen les llavors de l’orobanque iniciant un procés que desencadena la germinació de les llavors iniciant el desenrotllament d’una radícula que ha de trobar i connectar-se a una arrel del romer en qüestió de dies, ja que les seues reserves energètiques són mínimes. La radícula comença a créixer en direcció la lloc on la concentració d’estrigolactones és major, l’arrel del romer. Una vegada entren en contacte, la radícula del paràsit genera uns òrgans especialitzats denominats haustoris que s’adherixen i penetren en les arrels del romer connectant-se als seus vasos conductors per a obtindre l’aigua i els nutrients per al seu desenvolupament. L’orobanque sols manté viva la part subterrània de la planta durant gran part de l’any i tan sols manifesta externament la seua existència quan a la primavera produïx les espigues de color roig violaci destinades a la seua reproducció.

 Però entre altres funcions, com la regulació del creixement de la planta, les estrigolactones també tenen un paper essencial com a senyalització simbiòtica per atraure els fongs micorízics arbusculars facilitant la simbiosi entre el fong i la planta que millora l'absorció de nutrients.

Els fongs micorízics com els nostres rovellons (gènere Lactarius sp.) establixen una perfecta simbiosi amb determinades plantes on és freqüent trobar-los: pins, coscolles, estepes... etc, principalment. Les hifes del fong formen una xarxa que envolta completament les puntes de les arrels d’estes plantes introduint-se en les primeres capes de cèl·lules creant una zona on es produirà l’intercanvi de nutrients.

Una vegada establerta esta xarxa, el fong, que té un miceli molt extens, actua com una extensió del sistema radicular de la planta simbiont aportant-li determinats nutrients als quals la planta, o no pot accedir-hi o no pot aprofitar directament. És el cas del fòsfor o el nitrogen que hi ha al sòl, que el fong transforma en substàncies que la planta ja pot assimilar, a més de millorar la captació d’aigua i micronutrients com el sofre, el coure o el zinc. A canvi, el fong obté de la planta el carboni fotosintetitzat principalment en forma de lípids i sucres com la glucosa o les hexoses derivats de la fotosíntesi, necessaris per al seu desenvolupament ja que el fong no pot sintetitzar-los en no posseir clorofil·la.

Però, com actuen les estrigolactones en el procés de la micoriza?

Igual que passava amb les paràsites, les plantes exsuden estrigolactones que promouen la germinació de les espores del fong, l'allargament i la ramificació de les hifes, la qual cosa augmenta la probabilitat de contacte amb l'arrel de la planta. Una vegada establit el contacte, la planta genera unes estructures dins de les cèl·lules corticals de les arrels de la planta denominades arbúsculs (per tenir forma d’un arbre en miniatura), on ocorre l'intercanvi de nutrients. D’ací que a estos fongs se’ls denomine fongs micorízics arbusculars.

Funcions de les estrigolactones:  Web de  Juan Antonio López Ráez. 

Estación Experimental del Zaidín - EEZ-CSIC. Granada

********************

Si has arribat fins ací en la lectura d’este article t’hauràs adonat de la importància d’estes fitohormones. Les estrigolactones són molècules molt antigues i versàtils l'evolució de les quals està íntimament lligada a l'èxit de les plantes terrestres, sense elles la diversitat de formes vegetals que coneixem seria molt diferent. El seu paper com a molècules de senyalització ancestral han tingut una importància evolutiva fonamental en la transició de les plantes de l'aigua a la terra i en la seua posterior diversificació i han modelat l'arquitectura i l'ecologia de les plantes terrestres tal i com hui la coneixem.

Fa uns 450-500 milions d'anys, les primeres plantes terrestres mancaven d'arrels verdaderes eficients per a absorbir nutrients del sòl pobre i rocós. L'aparició de les estrigolactones primitives va permetre atraure els fongs micorízics arbusculars que ja existien en el sòl, associació que va ser imprescindible per a la colonització d'ambients terrestres, permetent que les plantes sobrevisqueren i s'expandiren. També van tenir un paper essencial en la regulació de l'arquitectura vegetal ja que en les plantes primitives totes les gemmes laterals creixien sense control donant com resultat les formes prostrades de moltes plantes. Les estrigolactones van evolucionar com a supressors de ramificació en inhibir el creixement de les gemmes laterals permetent a les plantes el creixement en altura i entrar en competència amb altres plantes per l’accés a la llum i com a resultat es va generar el dosser vegetal que hui coneixem.

Gràcies a esta hormona, les plantes van poder modular la seua arquitectura per a adaptar-se a diferents ambients sense canviar el seu genoma bàsic contribuint a la diversitat morfològica observada en el regne vegetal. L’estructura de les herbes, arbusts, lianes, arbres i demés estructures vegetals no són sinó conseqüència del paper repressor de les estrigolactones en interacció amb altres hormones. Unes molècules no fa gaire temps descobertes per l’home que han modelat i seguixen modelant, juntament amb el clima, els diferents biomes que podem trobar a la nostra casa: el planeta Terra.