Una planta, segons una de les definicions que fa la RAE és: «Ser vivo autótrofo y fotosintético, cuyas células poseen pared compuesta principalmente de celulosa y carecen de capacidad locomotora»
Però si atenem a la gran diversitat que conforma el món de la botànica esta definició resulta totalment incompleta perquè hi ha plantes que ni són autòtrofes, perquè no poden fabricar per si soles els aliments que necessiten per a sobreviure i multiplicar-se, ni són fotosintètiques perquè en no tenir clorofil·la no poden realitzar la fotosíntesi. Són les plantes que denominem paràsites i que a Beneixama podem trobar alguns exemples a poc que ens fixem. Però anem per parts.
El concepte de parasitisme en els essers vius s’entén com la relació ecològica antagònica i estreta entre dues espècies diferents, on una (el paràsit) viu sobre o dins d'una altra (l’hoste), alimentant-se d'ella i causant-li algun perjudici sense matar-la immediatament. Però en el cas específic de les plantes podem trobar dos tipus de parasitisme segons la dependència que té la planta paràsita del seu hoste: les holoparàsites, que són plantes que tenen una dependència total (paràsites verdaderes) perquè no tenen clorofil·la i no poder fer la fotosíntesi, i les hemiparàsites o paràsites parcials, són plantes que posseïxen clorofil·la i fotosintetitzen, però roben aigua i sals minerals de l'arrel o la tija de l'hoste.
 |
| Població de Bartsia trixago a un secà prop de l'Ecoparc |
Del segon cas tenim una planta a Beneixama que està a hores d’ara en plena floració. Es tracta de la Bartsia trixago L. (Sin: Bellardia trixago (L.) All.), coneguda en català com cresta de gall o erinassos i en castellà com gallocresta. És una planta hemiparàsita facultativa que té clorofil·la i per tant realitza la fotosíntesi, però obté part d'aigua i nutrients succionant la saba bruta de les arrels d'altres plantes veïnes i generalment parasita a gramínies i lleguminoses, debilitant-les i provocant un aspecte groguenc o marcit en la vegetació circumdant. Sobre esta planta vaig fer una entrada al blog al gener de 2022 on vaig parlar de la seua morfologia, la seua història i alguns interessants aspectes etnobotànics i que podeu consultar al següent enllaç:
https://carrasdebeneixama.blogspot.com/2022/01/la-cresta-de-gall-bartsia-trixago-l.html
Una altra planta hemiparàsita que no he trobat a Beneixama però que és molt abundant en ambients costaners i que va fent-se rara conforme ens endinsem cap a l’interior. A la província d’Alacant, segons el Banc de Dades de Biodiversitat (BDBCV), les últimes cites de la presència d’esta planta a les comarques de l’interior són: a les Valls del Vinalopó, a la població del Fondó de les Neus, i al Vinalopó Mitjà, a les poblacions d’Elda i Petrer.
 |
| Osyris lanceolata al Cap de Santa Pola |
Es tracta del ginestó valencià (cast. bayón), Osyris lanceolata Hochst. & Steud., un arbust que podem trobar majoritàriament al nostre litoral, acompanyat de llentiscles, margallons i espí negre, que pot arribar a mesurar més de 2 metres. Les espècies que freqüentment parasita, entre altres, són el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’espí negre (Rhamnus lycioides) i el palmito o margalló (Chamaerops humilis), plantes típiques de l’espinar alacantí.
Les holoparàsites o paràsites verdaderes.
A Beneixama tenim representació d’algunes d’estes d’estes plantes paràsites pertanyents a gèneres i espècies diferents i que podem trobar fàcilment durant la primavera a la vora o molt a prop de les plantes hostes a les quals parasiten.
Del gènere Orobanque, dins de la família Orobanchaceae, conegudes popularment com frares o ciris, en castellà jopos, tenim vàries representacions:
L’Orobanche amethystea Thuill. L’hoste principal d’este orobanque és el card panical o card corredor (Eryngium campestre). Rep el nom genèric de frare i és un dels més abundants que podem trobar a Beneixama, és freqüent vore’l durant la primavera a les ribes i marges del bancals a la vora d’estos cards. L’espiga floral pot adquirir diverses tonalitats, des d’un color groguenc a un color vermell violaci i les flors es caracteritzen per tenir el calze dividit en dents estretes més o menys filiformes i la corol·la de color crema groguenc amb nervis violacis. Florix de maig a juliol.
 |
| Orobanche amethystea parasitant un card panical |
 |
| Detall de la flor |
L’Orobanche latisquama (F.W.Schultz) Batt. Espècie de la qual l’hoste principal és el romer (Salvia rosmarinus) encara que també pot parasitar estepes (gènere Cistus), argelagues (Genista) o timons (Thymus), plantes típiques del matollar mediterrani. Se’l coneix amb les denominacions de bec de corb per la forma de les flors o frare de romer, entre altres. Les seues tiges són vermelloses i les flors són de color púrpura solcades de venes més fosques i els llavis amb l’extrem morat, el superior sencer i l’inferior dividit en tres dents. Florix durant la primavera.
 |
| Orobanche latisquama parasitant un romer |
 |
| Orobanche latisquama a l'inici de la floració |
 |
| Detall de la flor |
L’Orobanche elatior subsp. icterica Pau., classificat també com Orobanche icterica Pau. Esta espècie parasita majoritàriament plantes del gènere Centaurea i l’única que he trobat a Beneixama parasitava una Centaurea aspera L., coneguda popularment com bracera o travalera. Este orobanque presenta una tija no ramificada de color groguenc o marró clar amb flors en forma de tub corbat, pètals de color marró-groguenc (com si tingueren icterícia) amb els estigmes d’un color groc intens que el caracteritzen.
 |
| Orobanche elatior parasitant una Centaurea aspera |
 |
| Detall de la flor |
A banda de les paràsites del gènere Orobanche, a Beneixama també podem vore altres paràsites dels gèneres Cytinus i Cuscuta:
El Cytinus hypocistis (L.) L. Espècie coneguda popularment com frare d’estepa o margalida d’estepa, és una planta que parasita, com el seu nom indica, les estepes (Cistus) i a Beneixama podem trobar-la fàcilment en els romeralets parasitant el romer mascle (Cistus clusii). Viu sota terra aferrada a les arrels de l'hoste però la podrem veure quan florix i treu les flors a l'exterior per a que puga ser pol·linitzada. Les flors tenen unes fulles amb forma d'escata de color vermellós i les peces florals són grogues. Florix en primavera.
 |
| Cytinus hypocistis parasitant un romer mascle (Cistus clusii) |
 |
| Detall de les flors |
La Cuscuta epithymum (L.) L. Espècie coneguda com cabells o barbes de caputxí perquè forma una xarxa de filaments de color vermell o groc que cobreixen la planta hoste. En alguns punts dels filaments es formen glomèruls de flors xicotetes amb corol·la blanquinosa o rosada com una campaneta oberta que produïxen les llavors. Esta planta parasita moltes espècies distintes de plantes, amb preferència marcada per les mates xicotetes d'ambients secs, entre elles les més habituals són el timó (Thymus vulgaris), la sajolida (Satureja montana) i plantes del gènere Teucrium , entre altres.
 |
| Cuscuta epithymum parasitant un timó mascle (Teucrium sp.) |
 |
| Detall dels glomèruls florals |
El cicle vital de la Cuscuta epithymum és molt interessant i és un bon exemple de supervivència de l’espècie.
Les llavors de la planta poden romandre al sòl en estat de dormició diversos anys i per a germinar necessiten un període de fred hivernal seguit d'un augment de la temperatura a la primavera. Quan a llavor germina produïx una diminuta plàntula que no té arrels ni fulles verdaderes i que manca de suficient energia per a viure per si mateixa per molt de temps, per això ha de trobar una planta hoste en qüestió de dies o morirà. Una vegada que la plàntula troba un hoste adequat comença la seua fase de creixement actiu enrotllant les seues tiges filiformes sobre la planta hoste. En els punts de contacte, la cuscuta desenrotlla estructures d'alimentació especialitzades anomenades haustoris, que penetren en els teixits de l'hoste per a extraure-li aigua i nutrients. Una vegada connectada a la seua font d'aliment, la part inferior de la seua tija (la que connectava amb el sòl) s'asseca i mor, quedant la planta completament desconnectada de terra dependent al 100% del seu hoste. Durant l'estiu la planta produïx densos glomèruls de xicotetes flors de color blanc o rosa pàl·lid en les axil·les de les tiges que una vegada pol·linitzades produiran els fruits i les llavors que cauran a terra davall de la planta hoste on esperaran l'hivern i la primavera següent per a iniciar potencialment un nou cicle.
Vull fer menció a banda d’altres paràsites no presents a Beneixama que per les seues característiques m’ha semblat interessant incloure en este article: dues espècies també de la família Orobanchaceae i una altra de la família Cynomoriaceae, es tracta de:
L’Orobanche portoilicitana A.Pujadas & M.B.Crespo. Coneguda popularment com frare de Santa Pola, és un endemisme de la costa sud-est de la península ibèrica que creix en sòls d'arenes profundes a vegades lleugerament nitrificats per l’acció humana, en dunes costaneres amb influència moderada de l'ambient salí. Va ser descrita en el litoral d'Alacant a principis de la dècada dels 2000, amb algunes poblacions costaneres des del Cap de l'Horta a la Marina, sent esta última localitat on es va trobar la població més nombrosa. Actualment es coneixen diversos nuclis poblacionals en àrees interiors de la província d'Alacant. Algunes poblacions estan incloses en el Programa de Seguiment de Flora Amenaçada de la Comunitat Valenciana. Les fotos han estat preses a les dunes de la platja d’Urbanova (Alacant).
 |
| Exemplars d'Orobanche portoilicitana a les dunes d'Urbanova |
 |
| Detall de les flors |
La Cistanche phelypaea (L.) Cout. Espècie que creix en sòls salins, arenosos o algepsosos que parasita plantes de la família Quenopodiaceae adaptades a este tipus de sòls. Este orobanque es caracteritza per les seues flors d’un color groc intens per la qual cosa se’l coneix com frare groc. Les fotografies les vaig fer al paratge de Los Algezares, al terme municipal d’Asp.
 |
| Grupet de Cistanche phelypaea sobre sòls algepsosos |
 |
| Detall de les flors |
El Cynomorium coccineum L. Espècie coneguda popularment com cagalló de frare i en castellà com a jopo de Malta o jopo de lobo. És una planta perenne que parasita les arrels de les Quenopodiàcies i altres espècies halòfiles que habiten els saladars i sòls arenosos que quan florix presenta una inflorescència de consistència carnosa que té forma d’una porra de color vermellós a marró obscur, que ix directament del sòl, amb flors diminutes, les més xicotetes de totes les angiospermes (plantes que produïxen flors i fruits). Les fotos han estat preses al peu de la Serra Grossa (Alacant).
 |
| Grupet de Cynomorium coccineum a la Serra Grossa d'Alacant |
 |
| Detall de les flors |
Com has pogut vore, moltes plantes paràsites ací descrites tenen preferència per un hoste o un grup d’hostes determinats, i ara cal fer-nos la pregunta: com reconeix la planta paràsita el seu hoste?
Per respondre a esta pregunta hem de fer referència a unes hormones vegetals (fitohormones) anomenades estrigolactones (Sls) que complixen un paper essencial en la germinació de les llavors de determinades plantes plantes paràsites i que van ser descobertes per un equip de científics en 1966.
******************
Les estrigolactones: les hormones que han modelat el nostre paisatge vegetal
Les plantes paràsites del gènere «Striga» (conegudes com a graneres o herbes de bruixa) feien malbé els cultius de dacsa, mill (cast: mijo), sorgo, canya de sucre i arròs en Àfrica i Àsia. En la dècada de 1960, els científics buscaven entendre perquè proliferaven tant estes plantes i les seues llavors que devastaven els cultius. És en este context que l’investigador estatunidenc Clarence Edgar Cook i el seu equip (C. E. Cook.1936-2006), van usar llavors d’Striga asiàtica per fer un assaig de germinació que consistia en exposar estes llavors als exsudats de les arrels del cotó i mesurar quantes germinaven. Així van poder aïllar una substància activa, una nova molècula que els investigadors van encunyar amb el nom «strigol» en honor al gènere de la planta paràsita Striga que van utilitzar en els seus experiments per a detectar-la. Esta molècula que tenia la capacitat d’induir la germinació de les llavors, posteriorment rebria la denominació d’estrigolactona (estrigo per Striga i lactona per la seua estructura química).
Però com actuen les estrigolactones?
Imaginem un romer que inicia el seu creixement en un lloc on hi ha llavors d’un Orobanche latisquama, espècie de la qual el romer és l’hoste principal, com hem comentat abans. Estes llavors, que són paràsites obligades, no germinen sense el senyal dels compostos químics alliberats per les arrels del futur hoste: les estrigolactones exsudades per les arrels del romer. Estes hormones s'unixen a uns receptors específics (proteïnes) que tenen les llavors de l’orobanque iniciant un procés que desencadena la germinació de les llavors iniciant el desenrotllament d’una radícula que ha de trobar i connectar-se a una arrel del romer en qüestió de dies, ja que les seues reserves energètiques són mínimes. La radícula comença a créixer en direcció la lloc on la concentració d’estrigolactones és major, l’arrel del romer. Una vegada entren en contacte, la radícula del paràsit genera uns òrgans especialitzats denominats haustoris que s’adherixen i penetren en les arrels del romer connectant-se als seus vasos conductors per a obtindre l’aigua i els nutrients per al seu desenvolupament. L’orobanque sols manté viva la part subterrània de la planta durant gran part de l’any i tan sols manifesta externament la seua existència quan a la primavera produïx les espigues de color roig violaci destinades a la seua reproducció.
Però entre altres funcions, com la regulació del creixement de la planta, les estrigolactones també tenen un paper essencial com a senyalització simbiòtica per atraure els fongs micorízics arbusculars facilitant la simbiosi entre el fong i la planta que millora l'absorció de nutrients.
Els fongs micorízics com els nostres rovellons (gènere Lactarius sp.) establixen una perfecta simbiosi amb determinades plantes on és freqüent trobar-los: pins, coscolles, estepes... etc, principalment. Les hifes del fong formen una xarxa que envolta completament les puntes de les arrels d’estes plantes introduint-se en les primeres capes de cèl·lules creant una zona on es produirà l’intercanvi de nutrients.
Una vegada establerta esta xarxa, el fong, que té un miceli molt extens, actua com una extensió del sistema radicular de la planta simbiont aportant-li determinats nutrients als quals la planta, o no pot accedir-hi o no pot aprofitar directament. És el cas del fòsfor o el nitrogen que hi ha al sòl, que el fong transforma en substàncies que la planta ja pot assimilar, a més de millorar la captació d’aigua i micronutrients com el sofre, el coure o el zinc. A canvi, el fong obté de la planta el carboni fotosintetitzat principalment en forma de lípids i sucres com la glucosa o les hexoses derivats de la fotosíntesi, necessaris per al seu desenvolupament ja que el fong no pot sintetitzar-los en no posseir clorofil·la.
Però, com actuen les estrigolactones en el procés de la micoriza?
Igual que passava amb les paràsites, les plantes exsuden estrigolactones que promouen la germinació de les espores del fong, l'allargament i la ramificació de les hifes, la qual cosa augmenta la probabilitat de contacte amb l'arrel de la planta. Una vegada establit el contacte, la planta genera unes estructures dins de les cèl·lules corticals de les arrels de la planta denominades arbúsculs (per tenir forma d’un arbre en miniatura), on ocorre l'intercanvi de nutrients. D’ací que a estos fongs se’ls denomine fongs micorízics arbusculars.
 |
Funcions de les estrigolactones: Web de Juan Antonio López Ráez. Estación Experimental del Zaidín - EEZ-CSIC. Granada |
Si has arribat fins ací en la lectura d’este article t’hauràs adonat de la importància d’estes fitohormones. Les estrigolactones són molècules molt antigues i versàtils l'evolució de les quals està íntimament lligada a l'èxit de les plantes terrestres, sense elles la diversitat de formes vegetals que coneixem seria molt diferent. El seu paper com a molècules de senyalització ancestral han tingut una importància evolutiva fonamental en la transició de les plantes de l'aigua a la terra i en la seua posterior diversificació i han modelat l'arquitectura i l'ecologia de les plantes terrestres tal i com hui la coneixem.
Fa uns 450-500 milions d'anys, les primeres plantes terrestres mancaven d'arrels verdaderes eficients per a absorbir nutrients del sòl pobre i rocós. L'aparició de les estrigolactones primitives va permetre atraure els fongs micorízics arbusculars que ja existien en el sòl, associació que va ser imprescindible per a la colonització d'ambients terrestres, permetent que les plantes sobrevisqueren i s'expandiren. També van tenir un paper essencial en la regulació de l'arquitectura vegetal ja que en les plantes primitives totes les gemmes laterals creixien sense control donant com resultat les formes prostrades de moltes plantes. Les estrigolactones van evolucionar com a supressors de ramificació en inhibir el creixement de les gemmes laterals permetent a les plantes el creixement en altura i entrar en competència amb altres plantes per l’accés a la llum i com a resultat es va generar el dosser vegetal que hui coneixem.
Gràcies a esta hormona, les plantes van poder modular la seua arquitectura per a adaptar-se a diferents ambients sense canviar el seu genoma bàsic contribuint a la diversitat morfològica observada en el regne vegetal. L’estructura de les herbes, arbusts, lianes, arbres i demés estructures vegetals no són sinó conseqüència del paper repressor de les estrigolactones en interacció amb altres hormones. Unes molècules no fa gaire temps descobertes per l’home que han modelat i seguixen modelant, juntament amb el clima, els diferents biomes que podem trobar a la nostra casa: el planeta Terra.
