Els centaures, segons la mitologia grega, eren uns éssers mitat home imitat cavall, la majoria dels quals representaven el caos, la barbàrie i la luxúria desmesurada. Quirón era un d’estos centaures que representava tot el contrari: era intel·ligent, culte, just i amable, que va ser criat i educat per Apol·lo, déu de la música, la medicina i la profecia, i Artemis, deessa de la caça i la naturalesa. Segons la mitologia quan el seu amic i alumne Hèrcules lluitava contra altres centaures violents usant fletxes enverinades, una d'eixes fletxes va fregar el genoll de Quirón i encara que la ferida era xicoteta, el verí era imparable i li causava un dolor atroç. Quirón famós per la seua saviesa en medicina i botànica va utilitzar una planta per curar la ferida. Esta planta era una centàurea i s'atribuïx a Quirón el descobriment de les propietats curatives de les centàurees, per això, diverses plantes d’este gènere van ser tradicionalment emprades com a remeis medicinals.
 |
"El centaure Quirón i Aquil·les xiquet" Fresc de la Basílica Herculano. Art Romà de Nàpols. Museu Arqueològic Nacional |
Així, el centaure Quirón, figura de la mitologia grega conegut com el «metge savi» o «ferit curador», ha esdevingut un significat simbòlic profund estretament relacionat amb els professionals de la medicina moderna. De fet, la paraula Quirón prové del grec «kheír» (mà) que etimològicament significa «hàbil amb les mans» o «el que cura amb les mans». Els termes quiròfan, quirúrgic, quiromassatge o quiromància, tan amplament usats en l’actualitat deriven d’este personatge mitològic. En este context, la relació entre el grup hospitalari Quirónsalud i el mite del centaure Quirón és una elecció de nom que busca vincular la identitat corporativa amb els valors positius i el simbolisme d'esta figura mitològica.
El terme Centaurea que prové del llatí «centaurēum» i que al seu torn deriva del grec «kentaúreion», va ser adoptat al segle XVIII per Linné, el cèlebre botànic suec i pare de la taxonomia moderna, per designar un gènere de plantes herbàcies dins de la família de les compostes (Asteraceae).
Les centàurees als camps de Beneixama .
El gènere centàurea comprèn entre 500 a 700 espècies acceptades i són originàries de la regió mediterrània i el sud-oest d'Àsia, encara que s'han estés per Europa, Àfrica i altres regions com Amèrica, on algunes espècies s'han tornat invasores. Als camps de Beneixama he pogut observar fins ara cinc d’estes espècies que presenten unes característiques comunes distingibles a simple vista.
Són principalment plantes herbàcies anuals, bianuals o perennes, de fulles alternes molt variables en la seua forma que creixen al llarg de la tija amb una roseta basal. En moltes espècies, tant tiges com fulles estan coberts d'una vellositat llanosa o pilosa, que els dona un aspecte grisenc. Però tal volta la característica més distintiva del gènere és la seua inflorescència composta en capítol, que simula ser una única flor. Estos capítols estan envoltats per un involucre de bràctees superposades en diverses sèries algunes de les quals acaben en un apèndix transformat en una espina com en la Centaurea calcitrapa, encara que la planta en si no és espinosa. A l'interior, el capítol alberga dos tipus de flors diminutes o flòsculs: els perifèrics són grans, vistosos i generalment estèrils, amb funció d'atraure els pol·linitzadors, i els centrals, més xicotets, tubulars i hermafrodites (bisexuals), que són els responsables de la reproducció de la planta. La coloració dels capítols florals és molt variable i inclou tons blaus, violetes, porpres, roses, grocs i blancs, i la majoria de les espècies florixen a la primavera i l’estiu.
 |
| Estructura del capítol floral d'una centàurea |
Com he dit abans, a Beneixama tenim representades cinc espècies de centàurees la majoria de les quals podem trobar en ribes als marges dels camins i dels olivars, a excepció de la C. setabensis pròpia dels matollars clars en terrenys secs i pedregosos.
La Centaurea aspera L., coneguda popularment com bracera o travalera. És una herba dels camps de secà, molt ramificada i de tiges de tacte dur i llenyós, de fulles lineals de color grisenc i amb algunes dents. Els capítols són molt característics perquè tenen unes bràctees amb de tres a cinc espinetes terminals dirigides cap a fora, caràcter que la identifica clarament.
 |
| Mata de Centaurea aspera al marge d'un olivar |
 |
| Detall del capítol floral |
La Centaurea calcitrapa L., coneguda com a card estrellat o card vermell i herba espitllera, entre altres noms. Esta centàurea es caracteritza perquè les bràctees dels capítols prenen la forma d’espines llargues i robustes donant la impressió de que les fulles o les tiges són espinoses. Les flors són de color porpra i floreix al final de la primavera.
 |
| Mata de Centaurea calcitrapa als marges d'un olivar |
 |
| Detall del capítol floral |
La Centaurea ornata Willd. Coneguda entre altres noms com bracera groga, trencamans, centàurea ornada o punxa de Crist. Les principals característiques que identifiquen esta centàurea és el color groc intens dels flòsculs que conformen el capítol floral i les espines punxents amb què acaben les bràctees.
 |
| Mata de Centaurea ornata |
 |
| Detall del capítol floral |
La Centaurea pullata L. coneguda en català com sarpa de llop i en castellà com centaurea cabeza de pollo. És una centàurea de tija prostrada amb les bràctees que es caracteritzen per tindre el marge de color negre i les flors són de color purpuri-blavós intens. On més abunda esta centàurea és a les vores de l’antiga via del Xitxarra.
 |
| Mata de Centaurea pullata a les vores del via del Xitxarra |
 |
| Detall del capítol floral |
La Centaurea setabensis Coincy, coneguda com bracera o margenera. És un endemisme ibero-llevantí que creix prostrada sobre sòls calcaris de les serres interiors del nord d'Alacant, com és el cas de Beneixama. La vaig fotografiar a les vores de la pista que discorre entre el corral de Lluna i el pou de la Neu.
 |
| Mata de Centaurea setabensis a la vora de la pista que porta al Pou de la Neu |
 |
| Detall del capítol floral |
A banda d’estes espècies de centàurees, també tenim dues espècies que en l’actualitat no estan classificades dins del gènere Centaurea però que sí que ho van estar inicialment, i són:
La Mantisalca salmantica (L.) Briq. & Cavillier, coneguda en català amb els noms populars d’herba escombrera, cabeçuda o centàurea raspallera, perquè amb esta planta es feien graneres per netejar l’era quan batien el blat, els forns... etc, com molts dels seus noms populars suggereixen.
 |
| Capítol floral de la Mantisalca salmantica |
Esta planta va ser classificada per Linné en 1753 dins del gènere Centaurea com Centaurea salmantica L. on l’epítet específic feia referència a l’abundància de la planta en la ciutat de Salmántica, antiga denominació que els romans donaren a la ciutat de Salamanca. Posteriorment, en 1818, el botànic francés Alexandre Henri Gabriel de Cassini (1782-1832) descobrí que la planta tenia característiques úniques que la distingien del gènere Centaurea, la qual cosa justificava la creació d’un gènere propi que Cassini denominà, Mantisalca (anagrama de Salmantica), però seria definitivament en 1930 quan els botànics suïssos John Isaac Briquet (1870-1931), que fou director del Conservatoire et Jardin botaniques de la Ville de Genève, i François Georges Cavillier (1868-1953), establiren la combinació científica correcta i universalment acceptada d’esta espècie: Mantisalca salmantica (L.) Briq. & Cavillier
La segona, relativament abundant a les nostres serres és la coneguda popularment com carxofeta de muntanya o pinya de Sant Joan, entre altres denominacions. Es tracta del Rhaponticum coniferum (L.) Greuter, classificada anteriorment com Leuzea conifera (L.) DC. Esta espècie es troba freqüentment als pinars i quan florix forma un capítol que té forma d'una petita pinya amb l'involucre format per bràctees amb una textura de paper.
 |
| Capítol floral del Rhaponticum coniferum |
Igual que l’anterior, esta planta va ser classificada inicialment per Linné en 1753 com Centaurea conifera L. Posteriorment el botànic suís Augustin Pyramus de Candolle (1778-1841) la reclassificà incloent-la dins del gènere Leuzea amb la denominació Leuzea conifera (L.) DC., tot i respectant l’epítet específic que li havia donat Linné per la semblança del seu capítol floral a una pinya. Però en 2003, el botànic italià nacionalitzat suís Werner Rodolfo Greuter (nascut el 27 de febrer de 1938), basant-se en estudis filogenètics més recents tornà a reclassificar l’espècie incloent-la dins del gènere Rhaponticum amb la denominació amb què actualment se la coneix: Rhaponticum coniferum (L.) Greuter.
L’origen del gènere Rhaponticum té una etimologia molt interessant. El terme prové del llatí Rha Pónticum, d’on Rha era el nom que els romans i grecs donaven al ruibarbo (Rheum rhabarbarum), planta originària d’Àsia utilitzada des de fa més de 4000-5000 anys per les seues propietats medicinals i posteriorment introduïda en Europa pels àrabs, encara que algunes fonts també l’associen amb l’antic nom del riu Volga denominat Rha pels grecs, i Ponticum que fa referència al Ponto, regió de la costa nord de Turquia junt al Mar Negre conegut en l'antiguitat com Pontus Euxinos, llocs d’on s’obtenia la planta.
I si has arribat fins ací en la lectura d’este article t’hauràs adonat que l’elecció d’una determinada terminologia botànica per designar el gènere de les plantes no és arbitrària sinó que obeïx a raons històriques, mitològiques, geogràfiques, lingüístiques... etc. Així l’etimologia del gènere Centaurea té l’origen en el mite del centaure Quirón; la de Mantisalca és un anagrama de Salmántica (anagrama és una paraula o frase creada en transposar o canviar l'orde de les lletres d'una altra paraula o frase original utilitzant totes les lletres originals exactament una vegada) i la de Rhaponticum, un origen purament geogràfic: el nom d’un riu i d’una regió on la planta creixia en abundància.
I per últim fer referència a una altra centàurea que no tenim a Beneixama, la Centaurea seridis L., que creix principalment en zones litorals del Mediterrani occidental i habita en sòls arenosos, dunes fixes, vores de camins i herbassars nitrificats on té una important funció ecològica com espècie fixadora dels sistemes dunars i estabilitzadora de sols nitrificats a més de ser un component clau en les comunitats de matolls psammòfils (plantes adaptades a viure en sols arenosos com les dunes) oferint aliment i refugi a la fauna local gràcies a la seua robustesa i floració primerenca. Les fotografies han estat preses a la zona de rereduna a la platja d’Urbanova d’Alacant.
 |
| Mata de Centaurea seridis a les dunes d'Urbanova (Alacant). Detall del capítol floral |
