El corner o pomerola... (Amelanchier ovalis Medik.)

 Pujant pel camí de la Graveta en direcció al dipòsit contra incendis, a uns cinquanta metres abans d’arribar al formigonat, a mà esquerra hi ha una cinglera al peu de la qual creix un arbust, l’Amelanchier ovalis Medik., conegut en català amb les denominacions de corner, guilloma, arbre de roca, mallenguera, pomerola, pomereta borda (Agres, Callosa d’En Sarrià), borrinyolera, bellumera, galluvera o cireretes de pastor, entre altres, i en castellà guillomo. És un arbust caducifoli que ramifica des de la base, de la família de les rosàcies (Rosaceae), que pot assolir els 3 m d’altura l’habitat del qual són terrenys pedregosos, les escletxes de les roques i penya-segats, en sols preferentment calcaris.

 

A la Península Ibèrica està amplament distribuït pels sistemes muntanyencs de la meitat oriental i Mallorca, també a les muntanyes Cantàbriques (Zamora, Lleó, Ourense i NW de Portugal). Al País Valencià va tornant-se més escàs conforme avancem cap al sud, sent possiblement les nostres muntanyes el límit meridional de la seua distribució; de fet, al Banc de Dades de la Biodiversitat de la Generalitat Valenciana tan sols apareix citat dues vegades als montes de Petrer i una a Ibi. A Beneixama, a més d’este exemplar que jo vaig descobrir, m’informa José Aragoneses que en té localitzats d’altres al barranc de l’Espasa, a la senda del Madronyal i al barranc de la Mollonera. Em comenta José que és un arbust que passa prou desapercebut llevat que el trobem en plena floració, com em va passar a mi.

Les branques són primes i erectes, de color rogenc, que es tornen d'una tonalitat negrosa en els exemplars vells. Les fulles són alternes i tenen forma ovalada (d'on pren l'epítet específic ovalis), són de color verd fosc per l’anvers i més clares pel revers degut a la borra blanquinosa que les recobreix i serrades a la part superior del marge.

Les flors, que apareixen abans que les fulles igual que passa amb els ametlers, s'agrupen en inflorescències i són d'un blanc pur i tenen cinc pètals estrets, allargats i separats entre si. La forma dels pètals i l’absència d’espines en tota la planta són trets que la diferencien d’altres rosàcies.

La pol·linització la realitzen els insectes que visiten les flors en busca del preuat nèctar: abelles (de llengua curta), borinots, vespes, mosques... etc, i la dispersió de les llavors la realitzen els diferents animals que tenen els fruits com a part de la seua alimentació: ocells, senglars, raboses...etc, (dispersió zoocora).

 

Els fruits, anomenats borrinyols, semblants als aranyons o als nabius (Cast. Arándanos), de les dimensions d’un pèsol, maduren al final de l’estiu presentant un color negre-blavós i són comestibles d’un agradable sabor dolç encara que dificultosos de menjar per la quantitat de llavors que tenen, una desena per fruit.

 

Foto: J. E. Gómez, cedida per Waste Magazine

Observacions fetes en llocs on la presència d’Amelanchier ovalis és significativa han constatat que la producció de fruits és irregular, s’alternen els anys de bones collites amb diversos anys de baixa producció; possiblement és per això que a finals de juliol, uns dies abans d’escriure estes notes, vaig visitar de nou la planta amb la intenció de fotografiar els fruits i no en vaig trobar cap. José Aragoneses em comenta també que degut al fet de trobar-nos en el límit de la seua distribució geogràfica i atenent a diversos condicionaments ecològics com la presència d’humitat, és possible que alguns anys no en donen.

 

El terme Amelanchier que dóna nom al gènere, segons alguns autors deriva del provençal amelancquier, que en francès donarà amélanchier i fou introduït en botànica pel metge Pierre Pena (1538-1605) qui va voler relacionar la dolçor dels fruits amb el de la mel, (mel-mellis en llatí).

Amelanchier ovalis és una planta d’una etnobotànica molt rica: com a planta mengívola perquè els fruits eren consumits «in situ» a mode de llepolia; l’ús en jardineria com a planta ornamental per la seua exuberant floració o per a la formació de tanques; per a la fabricació d’utensilis com ara garrots i mànecs, perquè la fusta és fàcil de domar o graneres per agranar els corrals o les eres en temps de trilla.

En la pràctica forestal actual existeix una tendència creixent cap a la diversificació de les espècies arbòries i arbustives emprades al treballs de reforestació de zones degradades. Amelanchier ovalis, degut a la seua adaptabilitat als terrenys pedregosos i cingleres, cada vegada més és utilitzat en repoblacions forestals per a contribuir a la fixació del sòl i lluitar contra l’erosió.

A la Cerdanya (Pirineu català) les seues flors s'inclouen en l'elaboració d'un licor anomenat «licor d’Alp», preparat a base d'aiguardent, anous i diferents herbes.

Però a banda d’estos usos, Amelanchier ovalis ha gaudit d’una gran reputació com a planta medicinal. A mitjan S. XIX, els farmacèutics Loscos i Pardo, (1) estudiosos de la flora aragonesa i coneixedors de les propietats curatives del corner, autors de l’obra «Serie imperfecta de las plantas de Aragón» (1866-67) ja consideraven la planta com «arbolillo eminentemente medicinal»

(1) Loscos Bernal, Francisco (1823-1886) i Pardo Sastrón, José (1822-1909), botànics i farmacèutics que desenvoluparen la seua tasca investigadora i farmacèutica per diversos pobles del Baix Aragó

 

 A l’Alt Aragó Amelanchier ovalis també gaudeix de gran reputació com a planta medicinal. Francisco Javier Mendivil Navarro en la seua entrada a la web: «Amelanchier ovalis Medicus. Familia Rosaceas. Los vegetales en Aragón y sus usos» cita algunes de les propietats:

• «El cocimiento de los tallos jóvenes se aplica en forma de friegas contra reumas, ciáticas, golpes, inflamaciones, etc. (Sobrarbe).

• Para el mismo fin, en la Ribagorza se maceran los "lulos" (frutos) en anís o alcohol varias semanas y se friccionan igualmente las zonas afectadas.

• La infusión o el conocimiento de hojas y flores se administra como laxante, o si es muy concentrado como purgante, por todo nuestro territorio.

• En Riglos, toman el conocimiento de hojas y flores para bajar la tensión.

• El cocimiento de hojas y tallos o la infusión de hojas, frescas o secas, para "purificar o rebajar la sangre". Esta misma infusión, "muy aguada", dicen en el Sobrarbe que corta los cólicos intestinales y dolores de estómago; además, tomándola una novena en ayunas alivia las afecciones bronquiales y "conserva la vista".

• En Murillo de Gállego se toma el cocimiento de hojas para hacer orinar (diurético).»

En «Etnobotánica de la Sierra de Baza. Plantas del Parque Natural Sierra de Baza Guillomo (Amelanchier ovalis)» s’indica que és l’escorça de les tiges la part a utilitzar per guarir les malalties del renyó:

«En la etnobotánica se han utilizado con fines medicinales las ramas de la corteza, cuya recolección se efectúa en los meses de primavera, cuando se recoge la corteza -que es la parte a utilizar- para después proceder a efectuar el secado a la sombra, por debajo de los 40º C y en lugares bien ventilados. Se prepara en infusión de la corteza, para lo que se añaden 35 gramos de corteza a un litro de agua, dejándolo en contacto con el agua hervida y apartado del fuego durante diez minutos; al alcanzar los 40º C se añade un gramo de bicarbonato sódico, con lo que se aumenta su efectividad. Se pueden tomar un total de tres tazas al día, con fines terapéuticos para aprovechar sus propiedades diuréticas, para tratar enfermedades renales, particularmente las inflamaciones del riñón (nefritis) de aquí que también es conocida este arbusto como “planta del riñón”»

A l’Inventario Español de los Conocimientos Tradicionales relativos a la Biodiversidad (Tom II) també hi podem trobar referències de l’ús de l’escorça i les tiges amb finalitats medicinals:

«El cocimiento de los tallos con hojas y, a veces, de las flores se empleaba “para rebajar la sangre”, como hipotensora. En La Cerdanya se usaba para el mismo cometido la cocción de la segunda piel o corteza, que se dejaba en remojo toda la noche para beber el líquido resultante al día siguiente y en el valle del Tenes (Barcelona) lo que se utilizaba era la decocción de ramas sin hojas o flores. También se ha empleado la tisana para mejorar la circulación de la sangre en el Pallars (Lérida)».

Per les dades de què se disposa fins al moment, encara no s'ha fet cap estudi farmacològic a la recerca dels principis actius d’esta planta, no obstant això, en 1989 es va celebrar a Madrid el « I SIMPOSIO NACIONAL FARMACÉUTICO SOBRE PLANTAS MEDICINALES» En este Simposi, el Departament de Farmacognòsia de la Universitat d’Alcalà d’Henares presentà una comunicació en la qual es va fer referència a l’Amelachier ovalis com una de les espècies hipotensores més utilitzades de la medicina popular del Maestrat, mencionant que l’acció hipotensora de les fulles i les tiges possiblement es devia als compostos flavònics que contenen.

Luis Pascual Mulet, Dr. en Farmàcia, autor del llibre «Etnobotánica Farmacéutica de l'Alt Maestrat» (1987) i d’altres treballs realitzats a Osca i La Cerdanya, al voltant de l’acció hipotensora de la planta, afirmà en esta comunicació:

«Los principios activos de esta planta se desconocen, si bien se ha demostrado que los extractos acuosos de los tallos ejercen una acción hipotensora, acción que no está relacionada con un efecto diurético ni anestésico local. En el presente trabajo abordamos el estudio fitoquímico de esta planta, comenzando por el estudio de los compuestos flavónicos de los extractos acuosos de tallos y hojas, ya que estos compuestos podrían ser los responsables del efecto hipotensor actuando como inhibidores de la enzima de conversión de la angiotensina»

I per últim, Pius Font i Quer, en l’obra «Plantas medicinales. El Dioscórides Renovado», edició de 1983, afirma: 

«El Amelanchier ovalis Medicus es un arbusto perteneciente a la família de las Rosáceas, que se conoce vulgarmente como guillomero, gayuvera, mallenquera, y que se ha utilizado tradicionalmente en la medicina popular de nuestro país para las afecciones de la vejiga, procesos catarrales y problemas de hipertensión»

 

Una altra propietat ben curiosa que se li atribueix a esta planta és la de repel·lent d’insectes.

A Mozón (Osca) i el Pallars (Lleida) utilitzaven esta planta quan volien acabar amb un rusc (Cast. Colmena) col·locant una rama al seu interior i les abelles ja no hi tornaven. També al Pallars la utilitzaven com repel·lent d’abelles i vespes en el procés d’elaboració de les panses. Bullien aigua amb cendres i branques d’Amelanchier ovalis i amb el líquid resultant arruixaven les panses i els insectes ja no hi acudien.

I per a rematar la història, a la Serrania de Conca han recopilat algunes dites populars (2) que donaven explicació a este fet:

«Popularmente se dice que las abejas no liban de la flor del guillomo, la explicación que se da se basa que para subir al arca de Noé la abeja se retrasó en un guillomo (que le gustaba mucho) y Dios la castigó diciendo: Flor de guillomo no comerás y si picas morirás»

O també:

«En un diálogo entre Dios y la abeja, esta dijo primero De la flor del guillomo tomaré, a los tres días mi colmena llenaré y al que pique mataré La respuesta de Dios es:De la flor del guillomo no comerás, llenarás la colmena como podrás y si picas morirás»

(2):https://conecte.es/index.php/es/plantas/115-amelanchier-ovalis/usos-tradicionales

Amelanchier ovalis és una planta que gaudeix d’un cert nivell de protecció a les comunitats autònomes on apareix. A la Comunitat Valenciana està inclosa en la normativa sobre materials forestals de reproducció pel Decret 15/2006, de tal manera que la seua producció i ús han d'ajustar-se als preceptes establits. Està catalogada com a «espècie vulnerable» en la Comunitat Autònoma de Madrid, on és rara, i com «d'interés especial» a la Regió de Múrcia. A Andalusia s'inclou dins del llistat d'espècies «en règim de protecció especial» i les seues poblacions són considerades com a «hàbitats d'interés especial» a Castella-la Manxa.