L’Ull de perdiu

 L’Ull de perdiu (Adonis microcarpa DC.), anomenada renículo en castellà, és una planta anual d'uns 15 cm d'altura amb flors terminals, solitàries, que té els pètals de color groc amb una taca fosca en la base, cinc sèpals i anteres de color violaci que podem trobar als bancals erms, vores de camins i llocs alterats en general. Els fruits s'agrupen en una mena d'espiga allargada a mode de dents acabades en pic curt i ample de color negrós. Les fulles, que naixen pràcticament des de la base de la tija, estan molt dividides en segments estrets (pinnades).

 

Aspecte general de la planta

No és massa abundant a Beneixama i s’ha d’anar en compte amb ella perquè és verinosa per al bestiar quan pastura buscant herba tendra. Les fotos que acompanyen este escrit han estat fetes en un bancal erm, al costat del camí de l’Algar, molt a prop de l’antiga Via del Xitxarra.

 

Detall de les flors i les fulles

Adonis és un gènere de plantes terrestres descrit per Carl von Linné i publicat en Species Plantarum (1753) que conté una quarantena d'espècies de la família de les ranunculàcies (Ranunculaceae) natives d'Euràsia on es donen en forma silvestre. Algunes espècies es cultiven a efectes ornamentals per les seues belles flors. Adonis microcarpa DC., va ser descrita posteriorment pel botànic suïs Augustin Pyrame de Candolle i publicada en la seua obra Regni Vegetabilis Systema Naturale en 1817. L’epítet específic microcarpa d'origen grec, significa que té els fruits xicotets.

 

Detall del fruits

El terme Adonis que dóna nom al gènere està inspirat en la mitologia grega, segons la qual, esta flor es va originar a partir de la sang d’Adonis, déu eternament jove símbol de la bellesa masculina i que representava la mort i la renovació anual de la vegetació.

Conta el mite que Adonis va nàixer de la relació incestuosa entre Cíniras, rei de Xipre, i la seua filla Mirra. Era un xic de tal bellesa, que aquella dona que gosara només mirar-lo li robava el cor sense remei. És així com Venus, la deessa romana de la bellesa i l'amor, es va enamorar d’Adonis i va deixar el cel per a seguir-lo a totes parts. Mart, déu de la guerra, que havia sigut l’amant infidel de Venus, impulsat per la gelosia, va jurar venjar-se d’Adonis. Per a satisfer els seus desitjos, Mart va inspirar en el jove la passió per la caça d’animals feroços. Venus, que temia per la seua vida, li pregava que anara amb compte.

 

El mite d'Adonis. Mosaic de la Villa romana de Carranque (Toledo)

Un dia, aprofitant una absència de la deessa, Mart va eixir a la trobada del jove caçador sota la forma d'un furiós senglar. Els ulls ardents de ràbia i els ullals agressius de la bèstia van despertar en Adonis una incontenible violència. Es va oblidar dels consells de Venus i va llançar una fletxa contra la fera. El senglar ferit va perseguir a Adonis i li va clavar els ullals, ferint-lo de mort. En assabentar-se Venus, va baixar de l'Olimp per a acudir en la seua ajuda. Quan el va trobar, va embenar amb el seu vel la terrible ferida; però era ja massa tard. Va estrènyer entre els seus braços el cos sense vida de l'amant, volent reanimar-lo. Venus va suplicar a Júpiter que Adonis fora retornat a la vida, però ja era massa tard. La deessa plorava llàgrimes de dolor que en ajuntar-se amb la sang de l'estimat mort, es van convertir en la flor anomenada Adonis.

 

Capoll abans d'obrir-se

Fruit totalment desenvolupat

Esta versió llatina del mite d’Adonis és la que s’arreplega a Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi, poema narratiu en quinze llibres que descriu la creació i la història del món, fent servir com a fonts les tradicions mitològiques de Grècia i Roma, probablement escrit entre els anys 2 i 8 dC. En la versió grega del mite, Afrodita és la deessa Venus de la versió llatina i el déu de la guerra Ares es correspon amb Mart. En algunes versions la flor que brotà de la sang d’Adonis es l’Anemone (Anemone coronaria L.), també de la família de les ranunculàcies, planta cultivada com a ornamental amb flors de colors variats: vermell, blau i poques vegades groc. Cal esmentar que encara que l’Adonis microcarpa DC. a què faig referència en este article té els pètals generalment de color groc, rarament de color vermell, hi ha altres espècies d’Adonis que els tenen de tonalitats rogenques, com és el cas de l’Adonis aestivalis L. i de l’Adonis annua L.

 

Adonis annua L.

Adonis aestivalis L.

Este mite ha quedat reflectit en multitud d'obres pictòriques entre elles la de Veronès (Paolo Caliari Veronese,1528 – 1588), Venus y Adonis, pintura en oli sobre llenç datada al voltant de l’any 1580, inspirada en Les Metamorfosis d’Ovidi, una de les més importants realitzades per a la representació del passatge mitològic. En l'obra veiem la plasmació de l'escena prèvia a la mort d’Adonis, que es troba reposant en el cos de Venus inconscient del destí que li espera. Està vestit de caça i té tots els seus utensilis preparats per a l'activitat a la qual es dedica.

 

Venus y Adonis (Veronès). Museu del Prado

Una altra obra on queden molt ben representades les flors que broten de la sang d’Adonis és The Awakening of Adonis (El despertar de Adonis), datada en 1899, de John William Waterhouse (Roma 1849-Londres 1917) , pintor anglès nascut a Itàlia i relacionat amb la Germandat Prerafaelita creada a Anglaterra, i que és famós especialment pels seus quadres de personatges femenins de la mitologia grega.

El despertar de Adonis (John William Waterhouse)

*****************