En
una de les passejades en bicicleta pels oliverars de Beneixama em va
cridar l’atenció una herba de fulles blanquinoses que apareixia en
forma de roseta al marge d’un bancal i del centre de la qual
creixia, enlairada, una tija de la qual naixien alternes i, de forma
decurrent, unes fulles de menor grandària al principi el·líptiques
i després lanceolades. Al capdamunt de la tija, i ocultant l’eix
en la seua totalitat, hi havia una inflorescència compacta formada
per bràctees atapeïdes que en obrir-se donaven pas a una flor de
cinc pètals d’un groc intens, del centre de la qual sobreeixien
els estams pilosos rematats per anteres d’un color groc més
pàl·lid.
Es
tracta del Verbascum
rotundifolium,
una herba biennal que creix en terrenys incultes i substrats
nitrificats (cunetes, pistes forestals, llocs de descans del bestiar,
ambients antropitzats), sovint en sòls pedregosos de llocs solejats,
fins els 1600 m. El primer any desenvolupa la roseta de fulles
el·líptiques, tomentoses (cobertes de pel) de color verd blanquinós
per les dues cares i, en el segon, desenvolupa la tija i és quan es
produeix la floració de la planta.
El
gènere verbascum
inclòs en la família de les Scrophulariaceae
comprén
entre 300 i 325 espècies distribuïdes per l'hemisferi boreal,
excepte a Amèrica del nord. El major centre d'especiació i
diversificació del gènere es troba en les zones balcànica i
irano-turaniana, regió
florística que abasta uns 2.400.000 km² que s'estenen cap a l'est
des d'Anatòlia incloent la major part de Síria, l'Iran, el nord-est
de l'Afganistan, el nord de l'Iraq i parts del Líban, Jordània i
Israel i està
composta per zones discontínues de terres semi àrides poblades per
arbusts i boscos de cedres, Pistacia,
i pins, entre d'altres, on
aproximadament estan representades les nou desenes parts del total de
les espècies del gènere.
El
nostre Verbascum
rotundifolium és
un endemisme de l'oest de la Mediterrània que agrupa tàxons pròxims
en ocasions difícils de separar. A Flora Ibèrica (1) es descriuen les 25 espècies i subespècies més comunes que es poden trobar a la Península Ibèrica. V.
rotundifolium subsp. haenseleri,
la més estesa per tota la Península i, V.
rotundifolium subsp.
ripacurcicum
que alguns botànics consideren endèmica dels Prepirineus centrals
sent la seua àrea de distribució el quadrant NE de la Península.
Segons
alguns autors, com Tournefort
(1700), el nom genèric verbascum
o barbascum
derivaria del llatí barba-ae
= barba, per la quantitat de pel o barba pubescent de què solen
estar cobertes les fulles i tiges de la majoria de les espècies.
Els
diferents noms populars que rep aquesta herba es mostra
de l'abundància de les diferents espècies i subespècies per tots
els territoris de la Península Ibèrica. Així, per tot el domini
lingüístic català se la coneix, entre altres, amb les
denominacions de trepó
o tripó, herba blenera, candelera, ciri de Nostre Senyor, cua de
guilla, cua de llop,
etc. I
al domini lingüístic castellà amb les denominacions de barbasco
o verbasco, gordolobo o guardalobo, candelaria, jopo de zorra,
etc.
La
denominació de trepó
o tripó,
que, al seu torn, prové de tripa, segons comenta Pius Font i Quer a
la seua obra «El
Dioscórides Renovado»
obeeix al fet de què els nervis del revers de les fulles s’assemblen
a una part de l’estomac dels carners, i així, segons la teoria
del signe
(convicció sobre que les plantes porten sovint els signes que
permeten conèixer les seves virtuts), aquesta planta fou utilitzada
contra diverses malalties intestinals i de l’aparell digestiu.
Relata Font i Quer, que un malalt a qui havien d’operar
d’apendicitis va sanar abans prenent infusions de tripó i «tant
ràpid i tan bé que el metge va quedar meravellat en l’obrir-li el
ventre i trobar-se amb un apèndix saníssim, tot el pus s’havia
escorregut budells avall». A més, el nom de candelera
li ve donat perquè les tiges de la planta untades amb
sagí, en alguns llocs, es cremaven a mode de ciris en processons
funeràries i assecades es feien servir com a metxa per als llums.
Però
a banda d’històries i supersticions ens trobem davant d’un
gènere,
verbascum,
amb
nombroses espècies i subespècies que comparteixen les mateixes
propietats medicinals
que
han estat conegudes i utilitzades per l’home des de temps
immemorials amb
nombroses referències a les diferents parts que s’hi usaven:
les flors (flos
verbasci),
fulles (folium
verbasci)
i arrels (radix
verbasci)
ja siga en forma d’infusions, ungüents (unguentum
verbasci),
cataplasmes, etc. S’ha demostrat que la planta conté, entre
altres substàncies,
mucílags i saponines que l’han feta molt útil en el tractament de
refredats, contra la tos i com a expectorant. Georges-Louis
Leclerc,
comte de Buffon
(1707-1788), aconsellava emprar les flors del tripó en infusió i
recomanava colar-la a través d’un llenç abans de prendre-la per
evitar els pels dels estams que podien irritar la gola del pacient.
«Germà
Bianor», nom
amb
què
es
coneix al germà de la congregació de La Salle i botànic francés,
Marie
Émile Friquenon
(1859-1920), que en 1904 hagué de fugir del seu país natal quan
s’instaurà la Llei Combes
que
prohibí l’ensenyament als religiosos, després de residir en
diversos llocs, s’establí a Mallorca on conegué a Pius Font Quer
i desenvolupà gran part de la seua activitat com a botànic. Docs
bé, segons Bianor,
per curar els prunyons (Cast:
sabañones)
i les clivelles en mans i peus, s’utilitzava un remei popular
consistent en agafar un grapat de fulles matxucades que es bullien en
un litre de llet. Després de colada la mescla, amb la llet es
llavaven els prunyons i les clivelles abans de gitar-se i en menys de
huit dies desapareixien i les fulles podien aplicar-se en forma de
cataplasma per curar úlceres o calmar els dolors de les almorranes.
Les arrels i les fulles triturades també han estat emprades per
alleugerir les almorranes i macerades amb vinagre per curar el mal de
dent, i se sap, que en l'època dels romans,
les
dones utilitzaven l'aigua del trepó feta amb pètals de les flors
per a donar una tonalitat ros daurada als seus cabells.
Però
això no és tot, antigament a aquesta planta se li reconeixien
propietats màgiques, creient-se que protegia dels mals esperits, per
això en l'Edat Mitjana els mags i bruixes utilitzaven la tija
d'aquesta planta per a realitzar els seus encantaments i enxisos i es
penjava sobre les portes i les finestres com a protecció contra els
mals esperits.
Però
a més, resulta que les saponines presents en els verbascum,
que són molt solubles en l’aigua, són tòxiques per als animals
de sang freda com els peixos (ictiotòxiques), és per això que este
gènere de plantes han estat utilitzades antigament per a la pesca
per intoxicació dels peixos. Tota la planta o sols els fruits i les
llavors, matxucades prèviament es tiraven als tolls dels rius i els
peixos, atordits, eixien a la superfície i podien agafar-se
fàcilment amb les mans. La
pesca amb trepons va ser tan comú que hi ha verbs específics per a
designar-la com «enverbascar»
o «envarbascar»
Però
no sols els trepons tenen propietats ictiotòxiques, plantes tan
comunes com el baladre (Nerium
oleander),
el cànem o marihuana (Cannabis
sativa),
algunes lletreres (Euphorbia
spp),
l’estramoni (Datura
stramonium),
la noguera (Juglans
regia)
... i altres, han estat utilitzades tradicionalment per a este tipus
de pesca furtiva que actualment
està totalment prohibida i és il·legal. En
català, per aquest tipus de pesca s’ha utilitzat el terme
«encrocar»
en referència directa a una
altra
planta que s’hi utilitzava per a tal fi, la «croca
o croca
de llevant»
(Anamirta
cocculus).
I per acabar aquesta entrada, comentar
que és tanta la veneració que en algunes comarques a les Illes
Balears s’ha fet d’esta planta, que la gent, en trobar un trepó
florit li tiraven dos grapats de terra i agenollats d’avant d’ell
li deien: «Trepó, trepó, tira ses flors i ses fulles no», i el
trepó deixava caure tot seguit algunes de les seues flors
(Diccionari Català-Valencià Balear).
Si voleu conèixer més a fons
l’etnobotànica d’este gènere de plantes podeu consultar:
Magistral, Joan, com sempre. Un goig aprendre cultura botànica amb tu. Enhorabona!
ResponElimina