El cultiu de l’ametler a la Vall de Beneixama

   Ara que ens trobem en plena floració dels ametlers o ametllers (al País Valencià també se'l denomina armeler i a Beneixama, almelder) (Prunus dulcis, Prunus amigdalus o Amygdalus communis) no us heu fet mai la pregunta de perquè uns ametlers fan les flors de color blanc i altres d’un color rosaci? La resposta és ben senzilla, es tracta de varietats diferents. 

    Segons em comenta Paco Payá «Penyetes» a Beneixama les varietats històriques del cultivar de l’ametla han sigut la «marcona», la floració de la qual presenta tonalitats rosàcies i la «desmai, desmaio o llargueta» de flors blanques. A més, hi havia la denominació «comuna» que abastava totes les varietats, d’introducció més tardana, no emmarcades en les tradicionals, com ara: «pestanyeta», «flor blanca», «desmai roig», «ferran», «ferranduel», «guara», «antonyeta», etc. 

 

Ametler de la varietat "Marcona". Flors de tonalitats rosàcies.

Ametler de la varietat "Desmai o Llargueta". Flors de color blanc

   Però anem per parts. El nostre protagonista, l’ametler pertany al gènere «Prunus» integrat en la família de les rosàcies (rosaceae) que, al seu torn, comprén més de 100 gèneres amb entre 3000 i 3500 espècies distribuïdes per totes les regions del món, encara que són més freqüents en les regions temperades de l’Hemisferi Nord. Alguns d’estos gèneres són ben propers a nosaltres, emprats per a ús ornamental com el gènere «Rosa» o per a ús alimentari, com els gèneres: «Cydonia» (codonyers), «Eriobotrya» (nesprers del Japó), «Malus» (pomeres), «Mespilus» (nesprers o nisprers), «Pyrus» (pereres i perelloners), «Rubus» (esbarzers), etc. Però això no és tot, el gènere «Prunus» integra, a més, algunes de les espècies que ens aporten fruits, com ara, els albercoquers (Prunus armeniaca), les pruneres (Prunus cerasifera i Prunus domestica), els aranyoners, cast. Arándanos (Prunus spinosa), els bresquillers (Prunus persica), els guinders (Prunus cerasus), els cirers (Prunus avium), etc. Com veieu, tota una família de plantes que al llarg del temps han sofert mutacions o han estat domesticades per l’home per al seu profit mitjançant encreuaments i hibridacions fins arribar a les varietats que hui coneixem i de les quals, l’ametler n’és un bon exemple.

  De segur que en alguna ocasió prenent un aperitiu amb ametles us ha eixit una ametla amarga (procedent de la varietat silvestre Prunus amygdalus var. amara). Estes ametles contenen un heteròsid, l'amigdalina, que per hidròlisi al mesclar-se amb la saliva produeix àcid cianhídric que pot donar lloc a intoxicacions greus i fins i tot produir la mort.

L'amigdalina no està ací per casualitat, els ametlers silvestres es van dotar d’aquesta substància perquè els depredadors no ingeriren les llavors i posaren en perill la supervivència de l'espècie. De fet se sap que en el seu origen, les ametles dels ametlers silvestres eren totes amargues, una mutació genètica inhibiria la producció d'amigdalina convertint-les en comestibles. Molts parents cultivats de l'ametler tenen també amigdalina en les seues llavors: la bresquilla, l'albercoc, la pruna, la cirera, la nectarina…, però en estos casos, com només ens mengem la part carnosa del fruit, no hi ha perill d'enverinament. 

Ametlers plantats al marge d'un olivar

Bancal d'ametlers plantat a peu de monte, on afecta menys la inversió tèrmica.

   Paco em comenta que l’ametler, a Beneixama, ha estat considerat tradicionalment un conreu marginal que es solia trobar en marges de camps de secà o com a complement d’altres cultius i apunta que «Beneixama és terra d'ametlers però no d'ametles» en clara referència a les gelades que periòdicament feien malbé la collita d’ametles. És per això que en l’actualitat les plantacions es fan en zones elevades on la inversió tèrmica que es produeix a l’hivern causa menys perjudicis o bé es recorre a varietats de floració més tardana com les que s’han enumerat abans. 

Ametler de la varietat "Guara" de floració tardana. Hom pot observar que mentres que la resta d'ametlers estan en plena floració, aquesta varietat comença a obrir els capolls.

    Estes noves varietats, em comenta Paco, que malgrat la seva qualitat siga inferior a les varietats tradicionals com són la Llargueta i la Marcona tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. Un dels principals avantatges, a més de la floració tardana que evita que les ametles es gelen quan estan quallant, és que moltes d’estes varietats són auto-compatibles, és a dir, poden produir llavors per autofecundació de cada flor, cosa que no passa amb les varietats tradicionals que són auto-incompatibles i necessiten pol·linització creuada i, per tant, el concurs dels insectes pol·linitzadors, principalment les abelles, la qual cosa fa que factors climàtics com el fred, les gelades o les pluges afecten la pol·linització en condicionar el vol dels insectes.

   El principal inconvenient que presenten les varietats tardanes, -assenyala Paco- és la presència de «l’avespeta de l’ametler». Es tracta d’una plaga que es va detectar per primera vegada al País Valencià després de la campanya de 2015 en zones limítrofes amb la província d'Albacete, en la Vall de Cofrents-Aiora i la Plana d'Utiel-Requena, i s'ha anat estenent cap a l'est i en la campanya de 2017 ha arribat a l'Alt Vinalopó i al Vinalopó Mitjà.

Tall longitudinal d'una flor d'ametler. Hom pot observar els estams coronats per les anteres portadores de pol·len i al centre de la flor el pistil amb l'ovari ja fecundat, es a dir, l'ametla quallada.

    La plaga es causada per un insecte himenòpter l’Eurytoma amygdali, que realitza a la primavera la posta dels ous en l'ametla acabada de quallar. Cada femella pot arribar a dipositar entre 50 i 100 ous, repartits entre diverses ametles. Els ous eclosionen deu dies després de la posta i les erugues resultants romanen tot l’any al seu interior alimentant-se de la llavor. A la primavera següent, una vegada completat el seu cicle biològic, practiquen un orifici en la corfa pel qual ixen a l'exterior coincidint amb la presència d'ametles de la campanya següent. Les ametles afectades apareixen deshidratades, de dimensió reduïda i sovint presenten exsudacions gomoses. La permanència d’estos fruits en l’arbre després de la recol·lecció és un dels símptomes més cridaners d’esta plaga. 

Ametles de la collita de l'any anterior afectades per "l'Avespeta de l'ametler" que encara romanen a l'arbre quan està florint la collita següent.

L'eruga de la "Vespeta de l'ametler" passa l'hivern a l'interior de l'ametla alimentant-se del seu galló.

   Em comenta Paco que a l’estar prohibits els insecticides sistèmics que mataven la larva, els tractaments actuals es fan mitjançant insecticides de contacte que han d'aplicar-se amb molta periodicitat per a què tinguen eficàcia, la qual cosa encareix la producció. I és que els tractaments fitosanitaris clàssics no són efectius per a eliminar les larves que estan prou protegides a l’interior de l’ametla. El moment adequat per a fer els tractaments serà en produir-se l’emergència dels adults per a realitzar les postes de la següent generació. A més, la Conselleria d’Agricultura recomana l’eliminació dels fruits afectats abans de l’eixida de l’avespeta, tant els que romanen en l’arbre com els que es puguen trobar a terra, i destruir-los mitjançant la crema o soterrant-los amb calç viva a fi de què no constituïsquen un nou focus d'expansió de la plaga.

Bancal d'ametlers plantat en un terreny pedregós de poca profunditat en la zona del "Romeral".

   L’ametler, és una espècie molt rústica que s’adapta molt bé a diverses situacions agroclimàtiques i sobreviu en condicions difícils per a altres fruiters. S’adapta bé a sòls pobres, secs i pedregosos però el millor desenvolupament del cultiu s’aconsegueix en sòls profunds, fèrtils i de consistència mitjana. Resisteix bé els sòls calcaris però és molt sensible a l’asfixia radicular que es produeix en sòls on s’hi acumula l’aigua. Em refereix «Paco» que -un any molt plovedor es van entollar els bancals i es van assecar molts ametlers-.

   A la Vall de Beneixama el cultivar d’ametlers, a banda dels que es plantaven als marges dels bancals, sol fer-se en terrenys on el tap (margues miocèniques impermeables compostes d'una fracció argilosa i d'una fracció carbonatada, generalment de carbonat de calci) està molt pròxim a la superfície, reservant-se els terrenys més profunds a vinya i olivar.

   I per a finalitzar us referiré una anècdota que em comentava Paco, que en temps del seu avi, al paratge del «Taconero» van fer una plantació d’ametlers i que per a què pogueren progressar els arbres, hagueren de fer clots d'un metre cúbic de capacitat i que la persona encarregada de fer els clots (no recorda qui era) li deia al seu iaio -cada volta que pique ací ix fum- i és perquè el tap es trobava molt proper a la superfície i costava molt de picar. La plantació va ser un èxit i els ametlers es van desenrotllar sense cap dificultat. 

Liquen (Xanthoria polycarpa o Xanthoria parietina) colonitzant un tronc d’ametler. Este liquen, degut a a la seva abundància, fàcil reconeixement i resistència a la pol·lució, ha estat molt emprat com a bioindicador per a metalls pesants.