Amb
la denominació genèrica
de calèndula
fem referència a dues plantes de la família de les compostes
(Asteraceae):
una, de marcat caràcter ruderal que creix silvestre a les vores de
camins, herbassars, camps abandonats, cultius (tant de secà com de
regadiu), indiferent al tipus de substrat, es tracta de la Calendula
arvensis (Vaill.) L.;
i l’altra, cultivada com a planta ornamental i medicinal que no es
troba en estat silvestre encara que de vegades s’hi pot trobar
assilvestrada en herbassars i que segurament s’ha originat al
llarg de la història per hibridació i la selecció del cultiu, és
la Calendula officinalis
L. A simple vista podem diferenciar-les per la grandària dels capítols florals i la
longitud de les lígules,
que són sensiblement més
grans en la
C. officinalis,
i
per la tonalitat groc ataronjada més pronunciada d’esta
última. A Beneixama, la
Calendula arvensis creix amb
relativa abundància a les vores dels camins i pel mig dels olivars,
com he dit abans.
 |
Calendula arvensis (Vaill.) L.
|
 |
Calendula officinalis L.
|
Ambdues calèndules comparteixen multitud
de noms populars, tant en castellà com en català, que fan
referència a algunes de les nombroses propietats medicinals que
se’ls hi atribueixen o a alguna de les seues característiques. Els
més comuns són:
Boixac,
Boixac de jardí
(per a la calèndula cultivada) i Boixac
de camp
(per a la silvestre), denominacions amplament esteses per tota la
Catalunya Nord, noms que deriven de Bojat
> Gojat,
variant de l’occità «gauget»,
diminutiu de «gaug»
amb
el significat de
«goig».
A la Cerdanya
les flors de calèndula s'anomenen Gogets,
com en occità, en referència a que és l’única flor que floreix
durant tot l'hivern i en veure-la produeix un xicotet
goig, un goget.
Llevamans,
Lligamans, Lligamà o Llevamà,
denominacions que derivarien de «llevamal», molt utilitzades a les
Illes Balears en clara referència a una de les propietats
medicinals que se li atribueixen, la de curar o alleujar les talls i
ferides que sovint es feien els camperols a les mans en ser un
poderós cicatritzant. A
Mallorca quan els pagesos anaven a segar cantaven una cançó en la
que apareix esta planta: «Els
llevamans són pes bous, i es maragall per ses ovelles, es romaní
per ses abelles, i es lli pes verderols»
Referides
a esta mateixa propietat estarien les denominacions castellanes de
Hierba
del podador
o Maravilla
silvestre,
esta última, amplament estesa per Astúries, Castella Lleó i
Castella La Manxa.
Una
altra denominació, la de Cóngola,
procedent de Navarra, ha donat lloc a una dita popular que resa
així: «Jesucristo
le dijo a la mariposita: maripositas locas que andáis de flor en
flor, no marchitéis a la cóngola
que es una maravilla, que a los humanos nos quita el dolor».
A
Perpinyà l'anomenen
Garronada, d’on
deriven algunes dites populars:
«Donar
la garronada a algú»,
que s’utilitzava antigament quan una xicota volia deixar el seu
enamorat
es col·locava una garronada enganxada al vestit en senyal que la
relació s’havia acabat, sobraven les paraules.
«Portar
la garronada»,
s’utilitzava quan l’hereva d’una família es quedava fadrina
mentre que les germanes més joves ja s'havien casat.
També hi
ha una cançó
popular que fa:
«Garronada
m’han donada, garronada
portaré!
Malhaja la garronada, malhaja de qui me ve!»
En este sentit, el
castellà també arreplega la denominació d’Espantanovios.
Altres
denominacions com Clavellina
de la mort
o Flor
del muerto
(Castella La Manxa) fan referència a l’abundància de calèndules
als cementeris i l’ús en cerimònies rituals relacionades amb els
morts, com en la cultura mexicana que veurem després, i la de
Flor de tot l’any
i Groguet
de camp
al color de les flors i el fet de què floreix pràcticament durant
tot l’any.
 |
Calendula arvensis creixent a la vora d'un camí
|
Joan
Pellicer, al seu Costumari Botànic (3) dedica una entrada a parlar
de les calèndules i arreplega una sèrie de noms amb què es
coneixen estes plantes a diferents pobles de les comarques
valencianes: Ungla
o Ungleta de gat
a Ebo, Pedreguer i Gata; Gata-rabiosa
a Bocairent; Pet
de frare
a Castelló de les Gerres, Herba
conillera
a Sanet i Negrals, Benimeli, Rafol d’Almúnia, Sagra, Fleix i
Artana; Herba
del panet
a Altea, Boqueta
de pardalet
a la Font de la Figuera; Fartabous
a la Llosa de Ranes.
A
la mateixa entrada, Pellicer fa referència al caràcter
màgic-simbòlic de la calèndula que ell anomena «màgia
contaminant» en arreplegar una cita de J. G. Frazer que apareix en
la seua obra «La
Rama Dorada. Magia y Religión»
que diu:
«Entre
los eslavos meridionales, la muchacha enamorada hace un hoyo en una
de las improntas
dejadas por el pie del hombre que ama y coloca en un tiesto la tierra
que saca; después planta en el tiesto una caléndula, cuya flor
creen no se marchita. Y si sus dorados capullos se abren, florecen y
no se marchitan, el amor de su novio crecerá y florecerá del mismo
modo y jamás se marchitará. Así, el conjuro de amor actua sobre el
hombre por intermedio de la tierra que él holló.»
Com
que les flors de la Calendula
arvensis es
tanquen en temps humit, hi ha gent que les usa com a indicadora de
la pluja. A Tenerife, els llauradors consideren un indici que plourà
quan la
planta es retarda a florir o fructificar. També a
la
Serra Mágina (Jaén) servia per a predir el temps i es deia que si
a mitjan matí la flor continuava tancada era senyal segur de
tempesta o pluja a la vesprada.
 |
Calendula arvensis entapissant el sòl d'un olivar
|
La
flor de la calèndula, com a totes les compostes (Asteraceae),
en realitat és una inflorescència formada per flors diminutes
disposades en un capítol o disc floral. Les que ocupen el centre del
capítol floral (tubulars) són hermafrodites o funcionalment
masculines, i les que es disposen en la perifèria (ligulades) són
les femenines.
Els
fruits són aquenis sense
vilans de forma corbada i es presenten formant un anell. Tenen formes
i mides variades en una mateixa planta, amb aspecte de ganxos amb
punxes. És un disseny que els permet enganxar-se als animals i
dispersar-se.
 |
Calendula officinalis, detall del capítol floral
|
 |
Calendula arvensis, detall dels fruits
|
La
Calèndula: història i usos.
Malgrat el gran nombre de noms amb el
qual es coneix esta planta, ningú sap amb certesa d'on procedeix en
realitat. Se suposa que de l'àrea mediterrània i que amb tota
probabilitat no és més que el resultat de l'encreuament d'altres
espècies del gènere Calendula,
potser de la Calendula
arvensis, coneguda com la
meravella silvestre, i alguna altra. Es tracta d'una planta que es ve
utilitzant a la regió mediterrània des de l'època dels antics
grecs, i amb anterioritat ja era coneguda pels hindús i els àrabs
per les seues qualitats terapèutiques com una herba medicinal així
com a tint per a teles
Hi ha constància de què els grecs, en
la celebració de les seues festivitats s’adornaven amb garlandes
fetes amb flors de calèndula i els romans,
que l’anomenaven «solsequium»
(que vol dir que segueix el sol igual que els gira-sols), coneixien
les seues propietats colorants de manera que la usaven com a
succedani en substitució del safrà.
A
finals del segle VIII o principis del segle IX, l’emperador
Carlemany (Carlomagno)
promulgà un acta legislativa el «Capitulare
de villis vel curtis imperii»,
que contenia un determinat nombre d'observacions i regles que els
governadors dels seus dominis havien de complir. Un
dels seus capítols conté el llistat d'un centenar de plantes,
arbres, arbustos o simples herbes que s'ordena que siguen cultivades
als jardins reials, en total 94 plantes (73 herbes, 16 arbres
fruiters, 5 plantes tèxtils i tintoreres) . Entre les herbes
n’apareixen tres
amb
la denominació de «Solsequiam»
que comparteixen la propietat de seguir el sol. Estes
herbes són
la nostra Calendula
arvensis,
de l’Herba berruguera (Heliotropium
europaeum
L.) i la Xicòria (Cichorium
intybus
L.)
També durant l'Edat mitjana, Santa
Hildegarda de Bingen
(1098-1179),
una de les dones més polifacètiques i influents de la seua època,
que va investigar el valor curatiu de les plantes que ella mateixa
cultivava i preparava, va descriure l'ús de la calèndula per a
curar les nafres i altres afeccions de la pell i utilitzada per la
seua capacitat cicatritzant i antiinflamatòria.
En anglés se la denomina «Marigold»,
terme que també data de l'Edat mitjana, en particular d'una llegenda
en la qual s'associava a la verge Maria amb les daurades flors de la
calèndula, d'ací la seua denominació «Mary Gold» que va derivar
finalment en Marigold «Or de Maria», que simbolitza la senzillesa i
que els primers cristians utilitzaven per decorar els altars de les
esglésies.
En 1583 Rember Dodoens (1517-1585) , un
dels botànics més destacats del Renaixement en el seu «Stirpium
historiae» va dir d'ella: «Té
unes flors agradables, de color groc brillant a ataronjat que es
tanquen a la caiguda del sol», i a Anglaterra el farmacèutic, físic
i astròleg Nicholas Culpeper (1660-1738) la recomanava per a
enfortir el cor.
Linné
va descriure ambdues calèndules en la seua obra «Species
Plantorum»
i va fer referència a la periodicitat d'obertura de les seues flors.
Durant el segle XVIII i XIX
va
ser
una
de les plantes més estimades per a la curació de nombroses
malalties i els apotecaris havien de disposar-ne de grans quantitats
per a l'elaboració de fórmules.
 |
Mata de Calendula officinalis que ha crescut assilvestrada enmig d'un bancal
|
Encara
que el gènere Calèndula sempre ha estat relacionat fonamentalment
amb propietats medicinals i terapèutiques, també se li atribueixen
altres usos:
En
alimentació, a més de les propietats colorants com a substitut del
safrà, les fulles de la calèndula es poden consumir com a verdura
en amanides. En
cosmètica, actualment s’empra molt en cremes, olis i sabons que
suavitzen, tonifiquen i hidraten la pell. Va molt bé per a tractar
les estries després del part. En l’actualitat es coneixen unes
200 formulacions cosmètiques que contenen extractes de calèndula.
En
agricultura, als cultius ecològics és cada vegada més freqüent
sembrar Calendula
arvensis prop
de les hortalisses pel seu efecte beneficiós en el control de
plagues. L’aroma que desprèn la calèndula atrau insectes com ara
les vespes
parasitoides
o els sírfids
(mosques de les flors)
que ajuden a combatre la proliferació de pugons (una larva de sírfid
és capaç de consumir fins a 70 pugons en un dia), a més de
comportar-se com a excel·lents pol·linitzadors. Per altra banda,
les arrels de la calèndula tenen un efecte nematicida i ajuden a
eliminar els cucs (nematodes) que es troben en el sol dels horts i
que tant de mal causen als cultius de tomates, creïlles,
albergínies...etc.
I pel
que fa a les propietats medicinals,
l'extracció dels seus components sobre la base d'alcohol, olis
vegetals o qualsevol altre dissolvent té aplicació sobre la pell,
amb activitat antioxidant i antimicrobiana. Segons la Societat
Cooperativa Europea en Fitoteràpia (ESCOP) les flors de calèndula
estan indicades en el tractament tòpic de les inflamacions de la
pell, escares,
úlceres varicoses, erupcions cutànies
i en la cicatrització de ferides i tractament de contusions i
cremades amb unes certes garanties d’èxit.
En
aplicació interna s'usa per a estimular l'activitat hepàtica i per
tant la secreció biliar, en tractament d'úlceres gàstriques i
actua enfront de les infeccions causades per bacteris (Staphylococcus
aureus y Streptococcus fecalis)
. També és un bon antiinflamatori; pot augmentar la quantitat de
glòbuls rojos en el sistema sanguini, de manera que s'ha usat contra
l'anèmia. Un dels usos més populars ha sigut com a regulador de la
menstruació.
No obstant això, l'ús intern de la
calèndula ha d'estar pautat per un professional perquè pot produir
toxicitat. No s'ha d'ingerir en cas d'embaràs degut al seu efecte
tòxic i abortiu.
Iconografia i significats màgics
simbòlics de la calèndula.
A la cultura grecoromana l’origen de la
calèndula està lligat a una antiga llegenda grega segons la qual,
«Afrodita, molt trista per la mort del seu amant Adonis va esclatar
en plors i quan les llàgrimes caigueren a terra es transformaren en
calèndules». És per això, que segons esta llegenda les flors de
la calèndula s’hi relacionen amb la melancolia i les penes del
cor. Per altra banda, pel fet que les flors s'obriren al matí per a
tancar-se novament al capvespre es considerava un símbol de
submissió i dolor per la desaparició del sol.
Al continent americà, i en especial per
als mexicans, la calèndula també ha sigut considerada un símbol de
dolor, la «Flor de la mort».
Una llegenda conta que les calèndules, portades pels conqueridors es
van desenvolupar i es van estendre en territori mexicà a causa de la
sang vessada pels nadius durant el període de la conquesta. Es per
això que a mesura que s'acosta el «Dia dels Morts» a Mèxic, els
carrers, les cases i els altars comencen a cobrir-se de flors de
color taronja de les calèndules. Les famílies construeixen altars a
les seues llars, encenen encens i ciris i els adornen amb calaveres
de caramel, calèndules, taüts de xocolate, esquelets de paper maixé
i fotografies dels difunts.
 |
Altar profusament decorat amb calèndules mexicanes (Tagetes erecta)
|
Esta llegenda, té més de llegenda que
de història, perquè en realitat, les
flors que a Mèxic també anomenen calèndules i en nahualt
«cempasúchil
o cempaxóchitl»,
no són la nostra Calendula
officinalis,
es tracta d’una altra espècie, la «Tagetes
erecta L.»,
de la mateixa família de les asteràcies, que en náhuatl vol dir
«flor de vint pètals».
El
cempasúchil
fa més de tres mil anys d'haver sigut domesticat i ja tenia una
importància ritual en les societats mexicanes abans de l'arribada
dels espanyols. El seu origen és semblant a l’origen de la
calèndula en la cultura grecoromana. Conta la llegenda que el
cempasúchil
va sorgir de l'amor entre el déu del Sol i una dona tlaxcalteca. La
dona no sabia que el seu estimat era el mateix Sol perquè sempre
adquiria forma humana per a visitar-la durant les hores del
capvespre. El Deu va visitar a la seua estimada per vint dies
seguits, però sempre es retirava de la seua companyia en acostar-se
la nit. En el vintè dia ella va decidir seguir-lo i va anar en
aqueix moment en el qual el va veure desfer-se de la seua disfressa i
resplendir amb tota la seua força. La sorpresa va fer que la dona
isquera corrent i l'infortuni va fer que caiguera a un precipici. El
Deu es va acostar al seu cos i va vessar una llàgrima que, al
contacte amb la pell de la seua estimada, va fer que aquesta es
convertira en una flor de vint pètals daurats, com els capvespres
que havien passat junts.
A la Índia, la calèndula mexicana
(Tagetes erecta)
que allí denominen «Genda»
també és molt popular. Ocupa un lloc molt important i destacat en
qualsevol ocasió de celebració, ja siga la benvinguda d'alguna
persona important, la cerimònia de matrimoni o celebracions
religioses. Una raó important per a l'ús d’esta flor és que té
propietats protectores: té una olor penetrant que manté a ratlla
els insectes i altres plagues, per tant, és particularment útil en
el clima tropical indi. Una antiga llegenda índia assegurava que si
una jove pura toca els pètals de la Genda
amb els peus nus entendrà i gaudirà de l'idioma dels ocells.
Segons alguns investigadors, la Tagetes
erecta va eixir de Mèxic fa
uns 500 anys de la mà dels espanyols i va arribar a l’Índia on va
ser batejada com Genda,
paraula que significa «flor santa». De fet, es va integrar de tal
manera en la cultura hindú que, a més d'ocupar un lloc d'honor en
els altars hinduistes, es va convertir en la flor oficial de l'estat
de Gujarat. Per això, no pocs indis es confessen sorpresos en
assabentar-se que aquesta planta no és originària del seu país,
sinó de Mèxic.
 |
Imatge del déu Indra (Índia) amb garlandes de Genda (Tagetes erecta)
|
 |
Detall de l’obra El Olfato.
(1617-1618). Pedro
Pablo Rubens y Jan Brueghel el Viejo, pintors flamencs. Jardí de la
infanta Clara Eugenia imaginat per Rubens i Brueghel en la
Brussel·les del segle XVII.
|
 |
Las caléndulas (1909) Koloman Moser,
pintor austriac de l’Art Nouveau
|
 |
Guirnalda de flores con la Asunción de
la Virgen (1654). Antonio Ponce, pintor espanyol del barroc. Museu del Prado
|
 |
Dama con una flor amarilla. (1567)
Adriaen Van Cronenburch, Països Baixos. Museu del Prado
|
A les Illes Britàniques, les calèndules
o «Marigold»
representen, en canvi, el sentiment de gelosia. Segons una creença
popular, les xiques fadrines que, al no haver sigut estimades per
ningú, a la seua mort, per la ira acumulada durant la seua vida, es
converteixen en calèndules grogues, llegenda amb una certa similitud
amb la denominació de Garronada que hem comentat abans.
Com hem vist fins ara, és una flor a la
qual van associades gran quantitat d'històries i llegendes, però
n’hi ha més:
Segons una creença popular,esta planta
recentment tallada al mig dia, quan el sol està en la seua màxima
esplendor, enforteix i alleuja el cor de les penes. Molt unida a
l'anterior, hi ha una història que diu que si les seues flors
s'escampen sota el llit, et protegeixen dels mals del món i
aconsegueixen que els teus somnis es facen realitat i si portes una
flor de calèndula en la teua butxaca tindràs la justícia de la
teua part. En astrologia, la calèndula es considera una planta que
està regida pel Sol i el seu element és el Foc. Hi ha la creença
que esta planta ajuda a enfortir la vista mitjançant l'exercici de
mirar-la fixament.
Etimologia i classificació botànica
de les calèndules.
El nom genèric, Calendula,
deriva del llatí «calendulae»
que significa «al llarg dels mesos», amb el que es va voler
subratllar el llarg període de floració que té esta planta; i pel
que fa als epítets específics de les dues espècies, «officinalis»,
expressa el seu caràcter medicinal i «arvensis»
que creix en sembrats i camps cultivats .
La
Calendula officinalis L.
va
ser descrita per Linné
en Species Plantarum,
2:291 en 1753 i La
Calendula arvensis (Vaill)
L. va ser descrita primer pel
botànic francés Sébastien Vaillant (1669-1722) com Caltha
arvensis en 1754 i atribuïda
al gènere Calendula
per Linné i publicat en Species
Plantarum, Edició 2.2: 1303
en 1763. (*)
(*) Dades extretes a «International
Plant Names Index» https://www.ipni.org/
Notes:
