En
una passejada per les vores del Vinalopó, per la senda que va des
del molí
l’Ombria al
Partidor
de les Aigües, (Banyeres de Mariola-L’Alcoià), vaig fotografiar
una planteta que s’elevava sobre una tija erecta de fins un metre
d’alçada, totalment coberta de pels, de fulles compostes amb
folíols dentats, que acabava amb un raïm de flors grogues molt
cridaneres amb 5 pètals grocs, 2 estils i 10-15 estams, la grogor de
les quals destacava sobre el verd de la vegetació que conformava el
bosquet de ribera d’aquest indret. Es
tractava de l’Agrimonia
eupatoria
L.,
planta de la família de les rosàcies (Rosaceae)
que sol créixer als boscos de ribera, com és el cas, i també als
prats humits i de vegades a les vores dels camins i llocs alterats
sempre que tinguen un cert grau d’humitat. En una visita posterior
vaig poder fotografiar la
mateixa
planta
amb els fruits ja desenvolupats, la morfologia dels quals és molt
característica: tenen forma cònica, i estan coronats per pèls
rígids encorbats a la punta, la qual cosa facilita la seua dispersió
en quedar-se adherits als pels dels animals.
 |
Aspecte general de la planta i detall de les flors
|
En català se la coneix amb les
denominacions d’agrimònia,
serverola,
serverina, setge blanc, herba de Sant Antoni, herba de Sant Guillem,
herba ramona...etc. A
més, d’altres denominacions populars com ara,
herba de l’hepatitis, herba de la pulmonia, herba de les sangs,
herba dels cucs o herba del mal estrany...etc,
que fan referència a algunes de les seues propietats medicinals de
les quals ara
en parlaré.
 |
| Les mateixes plantes amb els fruits |
 |
Detall dels fruits. Observeu els pels rígids encorbats a la punta
|
 |
Detall de les fulles
|
Tant la denominació del gènere
Agrimonia
com de l'epítet eupatoria,
ja ens aporten alguna informació sobre algunes les propietats i els
usos que d’esta planta s´han fet des de l'antiguitat.
El terme
Agrimonia
deriva del grec argemonión
que en llatí donaria argemon>
argemone>
argimonia,
que finalment derivaria en agrimonia.
Segons alguns autors feia referència a diverses plantes que
suposadament s’utilitzaven per curar unes
taques
dels ulls denominades árgema
en grec. Encara que en la farmacopea clàssica mai no s’ha trobat
cap referència a què la nostra agrimònia s’haja utilitzat per a
resoldre
problemes
oculars, en l’actualitat es comercialitzen col·liris per tractar
problemes de conjuntivitis en la composició dels quals figura esta
planta.
I pel
que fa a l’epítet eupatoria,
segons Plini, fa referència a Mitridates
VI Eupator,
(132-63 a.c.) rei del Ponto (Turquia). Es creu que va ser el primer a
descobrir les propietats terapèutiques de la planta i donar-la a
conéixer als metges de l'antiga Grècia, que la van usar des de
llavors per a tractar malalties del fetge i de la melsa. Mitridates,
conta
la llegenda, que en un intent per protegir-se de possibles
enverinaments, acostumava a experimentar els efectes dels tòxics amb
delinqüents convictes i amb si mateix. Així, buscant un antídot
que el mantinguera a resguard de possibles intents d'assassinat, va
elaborar
el mitridat,
una mescla de substàncies vegetals i animals que li va permetre
immunitzar-se. Conta
la història que el seu cos estava tan immunitzat, que en un intent
de suïcidar-se per la gran derrota patida per part Pompeu i per a
evitar ser
capturat pels romans, va ingerir verí però no va tindre efecte i va
haver de demanar als seus oficials que li provocaren la mort amb
l'espasa. Història o llegenda? Què més dóna!
La
figura d’este rei va ser immortalitzada per Mozart en 1770, quan
amb sols 14 anys va compondre l’òpera «Mitridate,
re di Ponto»,
que discorre a Nimfea, port de Crimea, Regne del Pont l'any 63 a.c.,
i que té per protagonista al propi rei, que
ocupat
en les seues lluites contra els romans, deixà
la seua promesa Aspasia
a cura dels seus fills, Farnaces
i Sifares.
Després de patir una severa derrota, Mitridates
és donat per mort i la seua promesa s'enamora d'un dels
fills,
mentre que l'altre fill també s'enamora d'ella. Baralles entre
germans!; el pare que semblava mort no ho estava i es troba amb la
papereta quan torna. Al final, el pare ferit en combat es llança
sobre la seua espasa i es deixa morir per amor a tots ells, o per
llevar-se el problema de damunt. Així es converteix en heroi i
referent en la lluita contra els pèrfids romans.
Altres
autors defensen
que eupator
estaria
relacionat amb els termes grecs «hépar»,
«hépatos»,
pels usos mèdics d'esta planta utilitzada en el passat per a tractar
malalties hepàtiques cròniques.
Mitridates Eupator,
seria coneixedor de les propietats curatives de la planta però va
ser
Dioscòrides (40-90 d.c.), metge, farmacòleg i botànic de la Grècia
romana qui la va descriure en el Llibre IV de
la seua obra De Materia
Médica.
Esta obra, escrita en grec, que consta de cinc volums on Dioscòrides
descriu sis-centes plantes amb les seues propietats medicinals, va
tenir una gran difusió a l'època medieval, tant en la llengua
original com les traduccions que
s’hi van fer posteriorment
al llatí i l'àrab.
El terme
Eupatórion
que apareix a l’obra de Dioscòrides per referir-se a l’agrimònia,
possiblement degut a les diverses
traduccions i interpretacions s’han fet al llarg del temps, han
generat
una certa controvèrsia entre els diferents autors que han intentat
identificar-la. Així, el rei Mitridates,
sense ser-ne conscient, va donar nom a dues plantes diferents que es
coneixien amb la denominació d’eupatori:
l’Eupatorium
cannabinum
L., l’eupatori d’Avicenna
o dels àrabs, i l’Agrimonia
Eupatoria
L., l’eupatori dels grecs.
Eupatorium
cannabinum
L. coneguda en català amb les denominacions de canabassa
o cànem
bord
i en castellà com canabina,
és una planta que creix a la vora dels corrents d’aigua, de tiges
que poden assolir el metre i mig d’altura rematades amb raïms de
flors malves que pertany a la família de les compostes (Asteraceae),
l’epítet cannabinum
fa referència al paregut de les fulles d’esta planta amb les del
cànem (Cannabis
sativa
L.); mentre que l’Agrimonia
eupatoria
L., a banda d’altres diferències morfològiques i de tenir un
hàbitat més ample, té les flors de color groc i creixen al llarg
de la tija.
 |
Eupatorium cannabinum L.
|
Al
manuscrit del S XV conservat a la Biblioteca de la Universitat de
Salamanca conegut com el Dioscòrides de Salamanca (1)
trobem una descripció detallada de l’agrimònia dels grecs (les
anotacions entre parèntesi són meues):
«Es
una planta arbustiva que echa en alto un solo tallo, enhiesto,
leñoso, fino, negro, velloso, de un codo o incluso más. Sus hojas,
que aparecen de trecho en trecho, hendidas como en 5 partes o más,
se asemejan más a las de la cincoenrama (Potentilla reptans L.) que
a las del cáñamo (Cannabis sativa L.), son negruzcas, recortadas en
forma de sierra en el extremo. La simiente, un tanto vellosa e
inclinada hacia abajo, nace desde la mitad del tallo, y, una vez
seca, se adhiere a las vestimentas.
Sus
hojas, majadas con manteca vieja de cerdo, en ungüento, curan las
llagas que cicatrizan con dificultad. La simiente o la hierba, bebida
con vino, da la vida a quienes están afectados por disentería,
enfermedades del hígado o mordeduras de serpientes. Algunos llamaron
a esta planta amapola macho (Papaver argemone L.), incurriendo en
error, pues es otra especie como hemos indicado»
Podeu
comparar esta descripció amb la que es fa del Dioscorides
Longobardus,
Libro
IV (2). Manuscrit de la Bibliothèque
Nacional de París. Transcripció
feta per
Vázquez Martínez, José Ramón.
«El
eupatorio (la agromonia) es una planta arbustiva que tiene un tallo
erecto, leñoso, delgado, oscuro, y velloso, de un solo codo de
altura o más amplio, que emite alrededor hojas hendidas como las del
quinquefolio o las del cáñamo, cuyas hojas están dentadas en la
periferia como una sierra. La simiente nace de en medio del tallo,
vellosa e inclinada hacia abajo.
Sus
hojas secas, untadas en manteca antigua de cerdo, majadas y
aplicadas, llegan a cicatrizar las heridas pertinaces. Su simiente y
hojas, bebidas con vino, auxilian a los disentéricos y a las
mordeduras venenosas. Algunos por error dijeron que esta era la
argemone, pero es otra especie»
 |
Gravat de la planta
|
En la traducció al castellà de l’obra
de Dioscòrides feta per Andrés
Laguna
en 1555: «Pedacio
Dioscórides Anazarbeo, acerca de la materia medicinal y de los
venenos mortíferos. Traducido del griego e ilustrado por el doctor
Andrés de Laguna en Anvers, en casa de Juan Latio, MDLV», l’autor confon l’agrimònia de Dioscòrides amb una
planta de característiques similars, l’Eupatorium
cannabinum L., a
la qual també denomina eupatorio.
El mateix Laguna
afirmava:
«Viví
mucho tiempo engañado teniendo por el euparorio legítimo de
Dioscorides aqella hierba vulgar alta de tres codos que nace por los
despeñaderos y arroyos....
Tornando
pues a Dioscorides, digamos con todos los simplicistas doctos de
nuestros tiempos, que la llamada comúnmente agrimonia es el
verdadero eupatorio....
Por
donde algunos sospechan que este texto está depravado y que quiso en
él tratar de dos suertes de eupatorio Dioscorides, del susodicho
(Eupatorium cannabinum) y de la agrimonia. Llamóse eupatorio a esta
planta por haber sido hallada primeramente del rey Eupator, y llámase
también hepatorium porque es saludable remedio contra todas las
enfermedades del hígado, llamado hepar en griego»
Al
S. XVI, la major part del apotecaris consideraven
que
l’eupatori era aquella planta que naix a la vora de l’aigua,
encara
que sabien que el vertader eupatori dels grecs era l’agrimònia,
com se l’anomenava en temps de Dioscòrides.
La controvèrsia quedà resolta
definitivament en 1753 quan Linné va descriure les dues plantes i
les va publicar en Species
Plantarum, obra
en dos volums que suposa el punt de partida de la nomenclatura
botànica binomial tal com existeix actualment:
Agrimonia
eupatoria
L. Species
Plantarum,
Vol I,
pag 448
Eupatorium
cannabinum
L. Species
Plantarum,
Vol II, pag 838.
Com
he comentat abans, l’Agrimonia
eupatoria
L. és una planta que gaudeix de nombroses propietats medicinals que
es coneixen des de l’antiguitat. L’any 2015 el HMPC (Comitè de
Medicaments a base de Plantes) depenent de l’EMA (Agència Europea del Medicament) (3), ve emetre un informe
sobre l'ús i les aplicacions medicinals del l’agrimònia en el
qual es parla
de la part de la planta que ha d’usar-se, com preparar-la i
administrar-la, així com les indicacions terapèutiques:
«La
subunitat florida d'agrimònia» és el nom comú de les parts
florides
de la planta Agrimonia eupatoria L. La planta es cultiva o
recol·lecta amb la finalitat d'obtindre les parts adequades per a ús
medicinal. Les preparacions a base de subunitat florida d'agrimònia
s'obtenen triturant (reduint a trossos diminuts) les parts
corresponents de la planta, una vegada seques. Aquestes també poden
utilitzar-se per a preparar extractes líquids amb aigua i alcohol.
Els
medicaments a base de plantes que contenen subunitat florida
d'agrimònia a es presenten normalment com a preparats per a beure en
infusió o com a gargarismes. També es comercialitzen en forma de
líquids per a aplicar sobre la pell o afegir al bany»
El HMPC afirma
que basant-se en l'experiència adquirida per la seua llarga tradició
d'ús, la subunitat
florida d'agrimònia
pot prendre's per via oral per a l'alleujament de la diarrea lleu, o
utilitzar-se per a fer gàrgares i alleujar les inflamacions lleus de
la boca i la gola. Pot aplicar-se sobre la pell per a l'alleujament
de xicotetes inflamacions i ferides superficials poc extenses.»
I
conclou dient:
«Les conclusions del HMPC sobre l'ús
de medicaments que contenen subunitat
florida d'agrimònia
per a l'alleujament de la diarrea lleu, les inflamacions lleus de la
boca i la gola, les inflamacions de la pell i les ferides es
fonamenten en el seu «ús tradicional» en aquestes afeccions. Això
vol dir que, encara que no hi haja proves suficients procedents
d'assajos clínics, l'eficàcia d'aquests medicaments a base de
plantes és plausible i existeix informació sobre la seua
utilització de manera segura en aquests casos durant almenys 30 anys
(inclosos els últims 15 anys a la UE). A més, els usos previstos no
requereixen supervisió mèdica.»
Encara
que a l’informe només parla de les subunitats florides de la
planta, els principis actius, que són bàsicament tanins i un oli
essencial ric en glucòsids, àcids salicílic, silícic, esteàric,
nicotínic, ursòlic.., vitamina K, quercitrina...etc, s’hi troben
tant en les flors com en les fulles, i s’aconsella recol·lectar-les
durant la floració.
A
banda d’usar-se com a astringent, especialment per a afeccions de
boca i laringe, en forma de gargarismes i col·lutoris, i per a la
neteja de nafres i úlceres varicoses, ja que afavoreix la
cicatrització; també s’ha usat com hipotensora, en afeccions
hepàtiques o renals, i per a remeiar les nàusees i els dolors de la
menstruació.
Al
S. XVI, el rei Francesc I de França, ordenà als monjos del monestir
de Saint-Antoine
ubicat a la regió dels Vercors
(Alps francesos) que desenvoluparen un remei per tractar les ferides
causades pels arcabussos que tardaven molt en curar
i cicatritzaven amb dificultat. Els monjos van elaborar una «acqua»
que prompte es coneixeria com «Eau
d’arquebusier»
o «Eau
d’arquebusade»
(Aigua d’arcabusser) que era un excel·lent remei per guarir les
contusions, dissoldre la sang coagulada, prevenir el procés de la
gangrena i curar les ferides causades per armes de foc. Per elaborar
esta acqua
es van utilitzar diverses plantes medicinals i aromàtiques:
artemisa, berbena, absenta, fenoll, valeriana...etc, i la nostra
agrimònia. L’any 1709 es publicà a Amsterdam un llibre que
arreplegà la fórmula originària d’esta «acqua» que podeu vore
en les imatges que acompanyen el text.
 |
Recepta de l'Eau d'arquebusade
|
A
l’obra «Recetarios
médicos medievales basados en el aguardiente, el vino y otros
ingredientes»(4)
de Ricardo
Cierbide
(1936-2018), filòleg especialista en onomàstica i en les llengües
romàniques antigues, tenim la transcripció del manuscrit de Guillem
de Mallorca
conservat en la Facultat de Medicina de Montpeller (ca. 1470), on
descriu diversos usos de l’agrimònia juntament a altres plantes i
altres ingredients citats en diverses fonts manuscrites dels segles
XIII a XV. (Les anotacions entre parèntesi referides a la
identificació de les plantes citades són meues)
"La
agrimonia e la sanumiçana e la pimpinela (Sanguisorba minor) e el
castorio (glándula del abdomen del castor) cozido todo con vino
tinto e con miel. Esto tira (elimina) el mal de fuera e tuelle
(quita) toda la mala sombra que viene por parte del pecado»
«Contra
los figos (berrugues), toma la agrimonia, la foja e argofuste e
májalo todo con unto de puerco e tibio ponlo desuso (encima) que
luego sanará».
«Para
la fiebre efímera, toma la agrimonia e la gallocresta (Salvia
pratensis o Salvia verbenaca) e
la uva canina (Sedum
album)
e la rayz de finojo (Foeniculum vulgare) e la arfarinaga que es […]
e la girasol e los lacsones que son […] e fiérvelo todo en una
olla nueva fasta que desmengüe (disminuya)
la tercia parte. III dracmas de açúcar e un dracma de cassiafístola
(Cassia phistula). E clarificarlo todo con clara de huevos».
«Contra
fluxum sanguinis, toma agrimonia con las fojas de llantén (Plantago
major) e saca el çumo e dágelo a bever con agua tibia e sanará».
Però
tornant a casa nostra, Joan Pellicer, al seu «Costumari Botànic»,
també es refereix a l’agrimònia per alleujar malalties com la
pulmonia, les bronquitis cròniques i per a minvar la sang. I per a
les inflamacions i infeccions de la boca aconsella fer gargarismes
tres voltes al dia amb una mixtura a base d’agrimònia, timó,
sàlvia i malva.
En
la mateixa línia, Conca Ferrús, A. i Oltra i Benavent, J. E., en la
seua obra «Plantes medicinals i comestibles» citen les propietats
de l’agrimònia com astringent, diürètica, per rebaixar la sang i
la tensió i per curar els refredats presa en infusió a raó de 5 a
10 g per tassa, i per a les afeccions de la boca i la gola fer
gargarismes amb la mateixa infusió edulcorada amb mel.
A l'«Inventario
Español de los
ConocimientosTradicionales
Relativos a la
Biodiversidad. Seguna
Fase, tomo 2 (pag 261)» (5)
trobem altres usos que s’han
fet de l’agrimònia: s’ha usat per
fumar en temps en els
quals no hi havia tabac o este era escàs: a la Conca de Dalt, (la
Conca de Tremp) i a Montsec d’Ares (Lleida), es fumaven les fulles
i les flors de la planta i a
la Ribera de Gerri (Lleida), la gent assecava les fulles i se les
fumava mesclades amb fulles també seques de sàlvia de prat (Salvia
pratensis).
També s’ha utilitzat com
a component de
begudes alcohòliques
semblants als «herberos» de les nostres comarques. Forma part de la
mescla d’herbes amb què es prepara el «licor de ratafía» a
Ventalló (Girona) i al Parc Natural del Montseny. A la Ribera de
Sort (Lleida) s'emprava com a potenciador d'aromes en la preparació
d’altres licors.
Martínez Francés, Vanessa coautora amb
Ríos Ruiz, Segundo de l’obra «L’HERBERO ALACANTÍ. MANUAL BÀSIC
PER A LA SEUA ELABORACIÓ», m’ha informat que no té constància
que l’agrimònia haja estat utilitzada per a l’elaboració dels
«herberos» de les comarques alacantines. Podeu consultar part del
seu treball en «Plantas de los
herberos en la Sierra de Mariola (SW de Valencia, N-NW de Alicante,
España» (6)
I per
acabar esta entrada sobre l’agrimònia,
citar alguns dels usos màgics simbòlics que se li han atribuït a
esta planta.
L’agrimònia,
en anglés «agrimony»
segun costums ancestrals servia per
a allunyar
les
males vibracions de la casa, per a combatre
el mal d'ull i evitar les males intencions de terceres persones i per
a superar
les pors i les fòbies. Segons el folklore anglés, l’agrimònia
protegia de veure a les bruixes dolentes en els passejos nocturns i
per a reconciliar-se amb algun amic amb el qual s'han perdut les
bones relacions...etc.
Però
tal volta l’ús màgic que més repercussió ha tingut i continua
tenint, és
pel fet de formar part de les 38
Flors de Bach.
Edward Bach (1886-1936), metge
cirurgià, bacteriòleg, patòleg i homeòpata anglés, estava
convençut que la majoria de les malalties, si no totes, eren
causades per estats mentals negatius com pors, soledat,
desesperació, estrès, depressió, obsessions ...etc. Seguint un
mètode dissenyat per ell mateix, va identificar un total de 38
remeis, cadascun associat a una flor, i
que, segons el seu plantejament, alleujaria un aspecte concret
d'estos sentiments negatius. No obstant
això, s'han realitzat estudis científics posteriors i revisions
sistemàtiques a estos estudis en els quals
s'ha comprovat que la seua eficàcia no és
superior a la de l’efecte placebo i que no resolen cap dels
problemes que asseguren poder tractar.
Agrimony,
que
ocupa la número 1 de les flors de Bach, segons este metge està
indicada per a les persones insegures que temen sentir-se rebutjades
pels altres. És perfecta per a aquelles persones ansioses amb molts
temors que oculten les seues vertaderes emocions i no les
agrada estar en soledat. Encara que en general tenen problemes i es
turmenten i inquieten, solen mostrar-se jovials, alegres i bromistes
i, amb freqüència tendeixen als excessos en l'alcohol o les drogues
per a estimular-se i ajudar-se a suportar amb alegria les seues
preocupacions. El que es busca en recórrer
a esta flor
de Bach és que tinguen
una alegria autèntica, mostrar-se com realment són, un ésser humà
amb alts i baixos, com tot el món i saber controlar els seus temors.
Com
he comentat al començament d’este escrit, la planta la faig
fotografiar a la zona del molí
l’Ombria, a la vora del Vinalopó. Des què la vaig veure per
primera vegada en este indret, a les diferents passejades que he fet
ja en terme de Beneixama per les vores del riu i per diferents camins
de la vall confesse que no he tornat a veure-la mai, la qual cosa
m’ha dut a pensar que és una planta relativament escassa a la
nostra comarca.
 |
Indret a la vora del Vinalopó on he fografiat l'agrimònia
|
He consultat el
Banc de Dades de Biodiversitat de la Generalitat Valenciana (7)
i he comprovat que tan sols apareix referenciada unes poques vegades
a les poblacions que voregen la serra de Mariola: a Banyeres de
Mariola 3 vegades, a Bocairent 3, a Alcoi 5, a Agres 4, a Alfafara 5,
a Biar 1 i a Villena, ja fora de l’àmbit de la Mariola, 2 vegades.
La resta de les 316 cites que venen referenciades al BDB corresponen
majoritàriament a poblacions de València i Castelló i a la comarca
de la Marina Alta de la província d’Alacant. Que el/la lector/a
traga les seues pròpies conclusions.
6 https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1394688
