Dedique
este article a la memòria dels
castanyers d’Índia que hi havia davant de l’esplanada al caseriu
de Sanxet, i que van arribar a la nostra vall de la mà d’una
persona il·lustrada que va saber valorar la part estètica dels
arbres per
damunt dels
valors purament economicistes. Parle de Juan Bautista Sanjuán Mas,
rebesavi de Paco Amorós, amic i paisà, que m’ha contat part
de la història que forma part d’este article. Possiblement Juan
Bautista seria desconeixedor de les nombroses reputacions medicinals
que tenien estos castanyers des de temps immemorials, atès que eren
arbres forans i per tant no formaven part del conjunt de remeis
casolans que els nostres avantpassats
tindrien al
rebost en el moment que van ser plantats.
 |
| Castanyer d'Índia a Sanxet |
L’arbre.
El
castanyer d’Índia o
castanyer bord
(Aesculus hippocastanum
L.) és un arbre caducifoli de la família de les sapindàcies
(Sapindaceae),
de copa densa i esfèrica que pot aconseguir fins a 30 m d'altura.
Presenta una soca recta i gruixuda, d'escorça grisa en els individus
jóvens i de color marró negrós en els individus més vells. Té
fulles compostes llargament peciolades, palmades amb de 5 a 7 folíols
de 20 a 30 cm de longitud, de borde finament dentat, de color verd
fosc per l’anvers i verd clar pel revers. Les flors són blanques
amb taques grogues i vermelles que es troben disposades en
inflorescències en panícula de forma piramidal que sobresurten de
les fulles.
Detall de les fulles i les flors en panícula
El fruit és una càpsula coberta d’espines que quan
madura deixa al descobert entre dos i tres llavors semblants a les
castanyes comestibles, fruit del castanyer comú (Castanea
sativa Mill.)
de
la família de les fagàcies (Fagaceae),
que no està ni tan sols remotament emparentada amb la del nostre
protagonista. D’ací
el nom de castanyer bord, perquè estes castanyes no són
comestibles.
Dalt, detall dels fruits. Baix, les llavors
Una curiositat de les flors.
A
l'abril o maig el castanyer d'Índia
ens mostra cridaneres les inflorescències en forma de raïms amb
flors blanques cada una amb una taca de color en la part inferior del
pètal que comença sent groga i que es convertix en rosa i roig quan
ha sigut pol·linitzada.
Esta adaptació és una mena de truc que atrau a moltes abelles i a
altres insectes pol·linitzadors que visualitzen millor la flor. Quan
la taca es groga, la flor està carregada de nèctar i està indicant
als insectes que poden venir a libar-la, pel contrari, si la taca es
vermella és senyal que la flor ja està pol·linitzada i no produirà més nèctar, d’esta
manera els pol·linitzadors eviten viatges inútils i la planta es
concentra a produir nèctar en aquelles flors que encara no han sigut
pol·linitzades. No us sembla una aliança perfecta?
 |
| La coloració dels pétals |
Però
realment el
castanyer prové de l’Índia?
La denominació de castanyer d’Índia
es deu a una confusió. Fins a finals del segle XIX la majoria dels
botànics creien que els seus orígens es trobaven a Àsia en
confondre’l amb un parent seu, l’Aesculus
indica, originari dels
vessants inferiors del nord-oest de l'Himàlaia, des de l'Afganistan
i el Pakistan fins a l'oest del Nepal on és un dels arbres dominants
dels boscos caducifolis. Tot i que a primera vista són arbres molt
similars, a banda d’altres diferències A.
indica sol ser un arbre
lleugerament més petit que el castanyer d'Índia comú (A.
Hippocastanum). Fins i tot,
Linné en 1753 afirmava que este arbre creixia a les regions més
septentrionals d’Àsia, de fet els noms comuns que rep este arbre
en les diferents llengües: castanyer d’Índia en català, castaño
de Indias en castellà,
marronier d’Inde
en francés, Indian horse
chestnut en
anglés o castanheiro-da-índia
en portugués, entre altres, fan referència al suposat origen
asiàtic de l’arbre. Esta creença era tan forta que a principis
del segle XIX, quan es va publicar l'informe del descobriment per
part d'un anglés, John
Hawkins,
de castanyers d'Índia que creixien de manera silvestre en els montes
Pindo de Grècia; no el van creure, probablement
a causa de la manca de fulls d'herbari. Més de vuitanta anys després
del descobriment de Hawkins,
Theodor
von Heldreich,
director del Jardí Botànic d'Atenes, va descriure cinc poblacions
més a les muntanyes de l’Epir la qual cosa provocà que finalment
s’acceptara l'origen balcànic de l’arbre. No s’hi
van trobar espècies fora de Grècia fins al segle XX. En
l’actualitat, A.
hippocastanum,
forma part dels boscos mixtos caducifolis dels Balcans (Albània,
Bulgària, antiga Iugoslàvia i Grècia) on creix de forma natural a
una altitud d’entre 700 a 1200 m, en sòls bastant rics, sovint en
el fons del pendent de valls calcàries o sobre sòls al·luvials.
Un castanyer amb història!
Estos indrets on s’hi troba en
l’actualitat A.
Hippocastanum, en realitat
corresponen a un refugi on l'espècie va ser espentada i arraconada
durant les últimes glaciacions, igual que va passar amb els teixos
(Taxus baccata),
encara que s’han trobat restes de pol·len que demostren que
l’arbre ja creixia en Europa Central abans de l’últim període
glacial. Durant l'Holocè (període climàtic actual), el clima va
tornar a ser favorable per a este castanyer en gran part d'Europa,
però ha romàs confinat al sud dels Balcans donat el baix poder de
dispersió de les llavors, ja que les castanyes són molt sensibles a
la dessecació i no poden germinar a l'aire lliure en sòls massa
secs, per la qual cosa l'espècie no pot propagar-se per si sola fora
dels microhàbitats frescos i humits on habita. Donada la morfologia
dels fruits, és probable que alguns mamífers o algunes aus que
estarien especialitzats en el consum i dispersió de les castanyes
ajudarien al manteniment de les poblacions de castanyers, però estos
animals amb els quals va
coevolucionar
l’arbre
haurien
desaparegut durant les últimes glaciacions, reduint així en gran
manera el poder de dispersió de
l’espècie.
La fauna europea actual rares vegades consumix castanyes donada la
seua toxicitat i hui és l'home qui ha tornat a dispersar els
castanyers
per tota Europa, plantant-los
abundantment per a l'ornamentació de ciutats i parcs. I pel que fa a
la Península Ibèrica els registres pol·línics demostren que este
gènere ja era present a
casa nostra
fa 5.000 anys.
Com es va estendre el castanyer
d’Índia per Europa?
Al juliol de 1557, el metge flamenc
Willem Quackelbeen va informar
des de Constantinoble al botànic italià Pietro Andrea Mattioli (que
aleshores
residia a Praga) sobre vint-i-set plantes diferents, en la seua
majoria desconegudes a Europa en aquella
època.
El castanyer d'Índia
era una d'elles. És el primer informe escrit que tenim sobre el
castanyer que
inclou la següent declaració:
«Ací es troba amb freqüència una
espècie de castanyer, cognom del qual significa castanya per a
cavalls...»
Segons Dioscòrides, els turcs
subministraven els fruits del Castanyer d'Índia
als seus cavalls vells a fi de calmar-los la tos i alleujar-los
l'asma. D'alguna manera, l'etimologia del nom científic fa
referència a esta llegenda: hippos,
el cavall, i castanum,
la castanya. Literalment per tant, «castanya de cavall». Esta
llegenda va portar a una llarga confusió ja que al segle XVI era
freqüent trobar-lo classificat com Castanea
equina, com per exemple va fer
l'insigne metge, científic i horticultor Carolus Clusius
(1526-1609).
La resposta de Mattioli datada a Praga el
4 de desembre de 1557, inclou diverses preguntes sobre el nou arbre i
implica que Quackelbeen podia haver inclòs llavors en la seua carta.
L'edició alemanya dels comentaris de Mattioli sobre Dioscòrides,
publicada en 1563, conté la primera il·lustració i descripció
impresa del castanyer d'Índia.
Les primeres plàntules del castanyer
probablement van ser portades d'Istanbul a Viena el 1581, i a partir
d’aleshores, el castanyer d'Índies es va estendre molt ràpidament
per tot el continent. S'atribuïx a Carolus
Clusius, botànic dels Països Baixos, un dels fundadors de
l'horticultura i creador en Leiden d'un dels primers jardins botànics
d'Europa, la compra d'unes llavors a Constantinoble i la
seua posterior sembra a Viena, des d'on es va estendre la seua
utilització a la resta d'Europa. Clusius va ser també qui va
introduir les tulipes a Europa des de Turquia a través del seu jardí
a
Leiden. A
Espanya s’hi
troben ja cites de l'ús ornamental d'este arbre en el segle XVIII.
 |
| Gravat de Clusius |
El
castanyer d’Índia al Diari d’Anna Frank.
Anna
Frank i la seua família es van refugiar durant l’ocupació nazi en
un departament secret conegut com la Casa
de Atrás,
al carrer Prinsengracht
263 d’Amsterdam, que es trobava darrere de les oficines comercials
on Otto Frank, pare d'Anna, havia treballat com a director d'una
empresa. Durant els dos anys llargs en què Anna va estar amagada a
la Casa
de Atrás només
li arribaven imatges del món exterior a través d’una finestra del
refugi, no enfosquida amb panells, des d’on Anna podia veure el
cel, els ocells i un enorme castanyer d'Índia que apuntava les rames
per la finestra. Les ànsies de llibertat es van focalitzar en aquell
arbre que es va convertir per a ella un símbol d'esperança i de
futur i així ho va reflectir en el seu famós Diari. Pel castanyer
coneixia el pas de les estacions, quin temps feia, i fins i tot podia
imaginar-se sota les seues branques caminant o jugant.
El
castanyer que tenia més de 170 anys d'edat es trobava al jardí
interior de la finca i era un dels arbres més antics de la seua
espècie a Amsterdam i va sobreviure a la guerra, però
va lluitar durant anys contra malalties de fongs i plagues fins que
en 2010
una tempesta el va enderrocar.
Era un arbre molt
conegut i admirat per
tot allò
que va inspirar en
Anna durant la seua captivitat. Se'ns
n’anava un arbre que amb la seua sola presència, sense necessitat
de fer res, va aconseguir fer un poc menys horribles els últims anys
de la vida de la jove, però va resistir el suficient perquè les
seues llavors ompliren el món d'esperança.
Anna,
sa mare, Edith Frank-Holländer, i la seua germana major, Margot, van
morir als camps de concentració nazis, sols va sobreviure el pare,
Otto Frank, qui en 1957 va
crear la Fundació Anna Frank, amb
l'objectiu principal de salvar i restaurar l'edifici perquè es
poguera obrir al públic en general. Amb l'ajuda de donacions
públiques, l'edifici i l'adjacent van ser adquirits per la Fundació
amb seu a Amsterdam i el 3 de maig de 1960 es va inaugurar com a
museu amb el nom de la Casa d'Anna Frank. La
Fundació és una
organització independent sense ànims
de
lucre, que gestiona i obri al públic l'amagatall d'Anna Frank i
divulga la història de la vida d'Anna a nivell mundial. A instàncies
d’esta fundació, mentre l’arbre va continuar en peu, es van
arreplegar cada tardor centenars de castanyes que eren enviades a
diferents escoles i associacions dedicades a Anna Frank, museus,
parcs públics i centres en memòria de l'Holocaust que hi ha per tot
el món, també es va plantar un bosc dedicat a la jove a Amsterdam
amb arbrets sorgits d'eixes castanyes. Un arbre símbol de vida!
 |
| El castanyer que hi havia davant de l'amagatall d'Anna Frank |
Etnobotànica
del castanyer d’Índia.
Com he
dit adés,
des què al segle XVI s’hi va tornar a introduir a Europa, el
castanyer d’Índia ha estat plantat com a arbre ornamental arreu
del món per ser un excel·lent arbre d’ombra, la seua facilitat
d’adaptació i l’espectacular floració que presenta a la
primavera, a més d’embellir els paisatges tardorencs amb els tons
daurats i marrons del seu fullam.
 |
| Gravat. El castanyer d'Índia a la tardor |
A mode d’exemple citaré els
milers de castanyers que poden observar-se ara mateix als jardins del
Retir a Madrid, alguns històrics i de considerable grandària. O els
que hi ha plantats a Kíev (Ucraïna) decorant els seus carrers, on
les flors del castanyer són les flors oficials de la ciutat.
Dalt, castanyers al parc del Retir. Baix, castanyer a Kiev
Però
a més del seu valor com a arbre ornamental, el castanyer d’Índia
ha tingut i segueix tenint una elevada reputació com a planta
medicinal en contenir diversos principis actius amb propietats
antiinflamatòries, de millora de la circulació venosa i de
prevenció contra la formació de coàguls en la sang. Propietats
medicinals conegudes ancestralment com ho demostren alguns dels
costums estesos per moltes regions espanyoles que consistien
bàsicament en portar castanyes a les butxaques o en contacte amb la
pell per a alleujar els hemorroides, la mala circulació de la sang,
el mal de cap i, fins i tot, el mal de queixal. Hui se sap que
l’escina, un dels principis actius que contenen les llavors del
castanyer d’Índia, és el responsable de les propietats
antiinflamatòries, vasoconstrictores i vasoprotectores en ajudar a
enfortir les parets de les venes i millorar el retorn de la sang. A
les farmàcies s’hi poden trobar nombrosos medicaments a base
d’escina que s’empren per reduir la grandària de les varices i
per a protegir els vasos sanguinis quan existeixen problemes
circulatoris relacionats amb la insuficiència venosa crònica.
De dalt a baix: pintures de Renoir, Van-Gogh i Barbasan
Però un arbre tan valuós no podia
passar desapercebut per
al món de la
pintura.
Pintors impressionistes com Pierre-Auguste Renoir, Vincent Van Gogh,
o l'aragonès Mariano Barbasan, ens van deixar quadres on el
castanyer d’Índia n’era el principal protagonista. També ho van
fer pintors romàntics menys coneguts com l'anglès Samuel Palmer o
els treballs litogràfics amb motius ornamentals i naturals de
Juliette Milesi (J. Milesi), figura rellevant de l’Art Nouveau a
París.
 |
| Pintura de Samuel Palmer |
 |
| Gravat de Juliette Milesi |
Quan i com va arribar este castanyer a
la nostra vall?
Paco Amorós m’informa que, segons les
escriptures que obren al seu poder, en 1850 el seu rebesavi, Juan
Bautista Sanjuán Mas, comprà l’heretat de Sanxet amb dret a
l’aigua de Patiràs i, segons el seu parer, els castanyers d’Índia
que fins fa pocs anys lluïen el seu port davant
de Villa Matilde,
es van plantar en aquella època.
L’aigua procedent de la bassa de
Patiràs es conduïa al caseriu per un braçal que discorria
paral·lel al camí que unia els caserius de Sanxet i Patiràs i
arribava fins un partidor ubicat enfront de la Casa el Pi (actual
propietat de Vicent Sanchis Navarro), denominada així per
l’existència d’un pi d’enormes dimensions hui desaparegut. Del
partidor eixien dos braçals que discorrien per les vores de
l’heretat, a llevant i a ponent, per regar les hortes allí
situades, i em comenta Paco, que durant els mesos d’estiu, quan es
procedia al reg de les hortes, els castanyers d’Índia rebien una
bona dosi d’aigua tan necessària per al seu desenrotllament.
Este ambient d'abundància de reg, pel
que als castanyers respecta, s’hi va mantindre al llarg dels anys
fins que al 1990 s’hi va procedir a la canalització de les séquies
i és este el moment en el qual començà
el declivi dels nostres protagonistes. En no discórrer l’aigua
lliurement pels braçals i mancar les infiltracions, les profundes
arrels pivotants que sustentaven la vida dels castanyers, es van
veure privades, en part, d’este preuat element afectant greument la
seua supervivència.
 |
| Castanyers davant de Villa Matilde |
Des què s’hi va procedir a la
canalització fins el final del declivi, els castanyers tan sols
rebien algun reg puntual de la mà de Marcel·lí Sarrió Amorós,
cosí de Paco, que passava llargues temporades a Sanxet acompanyat
del seu inseparable amic Joan Bellod, del mateix Paco i d’algun
altre propietari de la zona, alarmats per la incipient degradació
que presentaven els arbres. Però estes aportacions d’aigua eren
totalment insuficients per a la seua supervivència i prompte van
mostrar símptomes que l’estrès hídric conferia a les arrels:
branques marcides o caigudes, fulles grogues, creixement detingut i
caiguda prematura de fulles. Els castanyers s’estaven assecant i
esta era la crònica d’una mort anunciada.
 |
| Esquerra Joan Bellod, dreta Marcel·lí Sarrió |
La casa actual, Villa Matilde, davant de
la qual s’alçaven majestuosament els dos castanyers, imatge que
tantes generacions de beneixamuts guardem en la nostra memòria, va
ser construïda per l’avi de Paco, Francisco Amorós Sanchis, en
els anys trenta
del segle passat en substitució de les primitives construccions que
comprenien la casa dels mitgers, la dels amos, una quadra i un pati.
Imatge que com he dit abans, perdura en la nostra memòria, sobre tot
després de la llarga caminada que fèiem des del poble en moments
puntuals, sobre tot en Pasqua per a menjar-nos la mona, quan seiem al
damunt dels respectius escocells per descansar a l’ombra dels
castanyers.
 |
| Els castanyers ja s'han assecat |
D’esta imatge, un tant bucòlica, sols
ens queda, a dia de hui, l’esquelet d’un dels castanyers sobre el
qual trepa un mata d’heura, ja que l’altre va caure
definitivament a finals de 2024, fruit de la descomposició de la
seua fusta, senyal inexorable del pas del temps, destinació que, a
no massa córrer, li espera al que encara queda en peu.
Mirant cap al futur!
Els
castanyers de Sanxet s’han mort però van deixar descendència
donada l‘alta taxa de germinació de l’espècie. Vicent Sanchis
Navarro va observar que pels voltants d’un dels castanyers creixien
plàntules fruit de la germinació d’algunes castanyes caigudes al
sòl, en va agafar una i la va trasplantar al seu pati. Hui és un
castanyer robust, que segons m’informa, té uns quaranta anys de
vida i, el més important, és que l’estirp dels castanyers
primigenis continua viva.
 |
| Castanyer d'Índia al pati de la casa de Vicent Sanchis |
Tal volta seria el moment que algun dels
propietaris de la zona mamprenguera la tasca de plantar-ne algun pels
voltants de l’esplanada, en un lloc ben visible, per a què les
generacions futures puguen gaudir d’este arbre tan emblemàtic que
ha format part de la història, no tant llunyana, del nostre
benvolgut caseriu de Sanxet.
A hores d’ara, a Biar, a la mateixa
vora del Passeig del Plàtan, n’hi ha plantat un castanyer d’Índia
de considerables dimensions, informació que deixe ací per si algun
lector/a d’este article té la curiositat d’anar a visitar-lo i
poder contemplar la bellesa de la seua floració primaveral.
 |
| Castanyer d'Índia al parc del Plàtan a Biar |
