En botànica es freqüent assignar un mateix nom popular a plantes que pertanyen a famílies o gèneres diferents (homònims vernacles); és el cas del safrà bord, denominació popular amb què es coneixen dues plantes molt semblants que apareixen a la tardor a les nostres serres: el Colchicum montanum o Merendera montana, de la família de les colquicàcies (Colchicaceae) i el Crocus salzmannii, de la família de les iridàcies (Iridaceae), família a la qual pertany també el safrà ver que utilitzem com a condiment (Crocus sativus).
Les dues plantes creixen a partir d’un bulb subterrani i presenten durant la floració sis tèpals de color liliaci o rosat, excepcionalment blanquinós, per la qual cosa es poden confondre a simple vista. Però mentre que en la primera la flor creix a ras de terra, en la segona la flor es desenrotlla a partir d’un curt pediceli que la sosté. Però tal volta, la característica més evident que ens permet diferenciar-les amb una simple ullada és el nombre d’estams: les plantes del gènere Colchicum tenen totes sis estams mentre que els Crocus sols en tenen tres. A banda d’estes diferències morfològiques, n’hi ha una altra que no podem contemplar a simple vista, és la toxicitat.
 |
| Flor de la merendera montana: creix a ras de terra i té sis estams |
 |
| Flor del Crocus salzmannii: creix sobre un pediceli i té tres estams |
Mentre que els crocus no contenen cap tipus de substància tòxica –de fet, dels estigmes de les flors del Crocus sativus s’obté el safrà que utilitzem com a condiment–, els bulbs i les llavors de les plantes del gènere Colchicum, i en menor mesura les flors, contenen altes concentracions de colquicina (Cast. colchicina), una toxina potentíssima que s’empra en medicina per tractar els atacs aguts de gota ja que redueix la inflamació i el dolor associats a la formació de cristalls d’àcid úric en les articulacions, i en la pericarditis, inflamació dels teixits que envolten el cor. La ingestió accidental de xicotetes quantitats d’esta toxina pot causar problemes greus a l’organisme fins i tot la mort perquè inhibeix la divisió cel·lular.
Al setembre de 2019 vaig fer una entrada al blog parlant del Colchicum montanum que podeu vore punxant ací. L’entrada de hui la dedicaré a parlar del Crocus serotinus subsp. Salzmannii.
*****************************
Les fotos que acompanyen este escrit estan fetes a la serra de La Solana, per les vores del camí forestal que ens porta a l’alberg de Rita. Totes són safrà bord del gènere Crocus. Em va cridar l’atenció la diversitat de games de lila que presentaven els tèpals: des d’un lila intens de vegades marcat amb venes més fosques, a un lila més clar tirat a blau i, fins i tot, algunes amb els tèpals començant a obrir-se, de color pràcticament blanc. Inicialment vaig pensar que podia tractar-se d’espècies diferents però prompte vaig arribar a la conclusió que totes eren de la mateixa espècie: qüestió de genètica i medi ambient.
 |
| Població de Crocus salzmannii a la vora del camí forestal |
En el cas de Crocus salzmannii és freqüent trobar exemplars d'una mateixa població que presenten un rang de colors que van des d'un lila molt pàl·lid i quasi blanc fins a un violeta intens i profund, i és perquè la planta posseïx un patrimoni genètic divers que es traduïx en una variació natural en la producció i acumulació dels pigments que li donen color a la flor, principalment les antocianines, responsables dels tons porpra, lila i blau. Factors ambientals com la llum, l’exposició al sol, la temperatura, la presència de nutrients i la composició mineral del sòl poden afectar la tonalitat de les antocianines produint estos canvis de coloració dels tèpals de la flor.
 | |
 | |
|
Per reafirmar-me en la meua conclusió vaig consultar el Banc de Dades de Biodiversitat de la Comunitat Valenciana per veure quantes i quines són les espècies del gènere Crocus que hi ha referenciades i sols se citen tres espècies: C. nevadensis, que al País Valencià sols s’hi troba a la Vall d’Aiora, C. salzmannii, amb nombrossíssimes cites arreu de les nostres comarques inclosa la nostra serra, i C. sativus, amb sols set cites d’exemplars que possiblement es van assilvestrar procedents d’antics cultius de safrà que va hi haver a les nostres comarques fins començament del segle XX.
En la nomenclatura botànica moltes plantes apareixen amb més d’una denominació. En el nostre cas (J. Gay) B. Mathew fa referència a que va ser el botànic francès Jacques Étienne Gay (1786-1864) qui va classificar originàriament este Crocus com una espècie independent. Més endavant Brian Frederick Mathew (1936), un expert modern en Crocus revisà el gènere i decidí que Crocus salzmannii no mereixia el rang d’espècie separada, sinó que era una subespècie de Crocus serotinus. L'epítet salzmannii se li donà en honor al naturalista, botànic i recol·lector alemany Philippe Salzmann (1781–1851) que va ser qui va descobrir a principis del segle XIX esta espècie de safrà silvestre durant un dels seus viatges de recol·lecció botànica pel sud d’Espanya.
Crocus salzmannii florix entre octubre i desembre, sovint després de les primeres pluges de la tardor, sobre sols calcaris poc profunds entre roques i clars de matoll en boscos clars de pins i alzinars on rep suficient llum solar, no és una planta de boscos densos i ombrívols. Com he comentat abans, les seues flors són d'un color lila pàl·lid molt característic, a vegades quasi blanc, amb venes més fosques.
Una característica de les flors dels crocus i en tota la família de les iridàcies és que no tenen d’un calze visible com en les roses o els clavells, amb els sèpals de color verd que protegeixen i sostenen el capoll floral. En este cas presenten sis tèpals idèntics, tres dels quals, els externs, que correspondrien al calze que han perdut el color verd clàssic, i tres interns que equivaldrien als pètals que formarien la corol·la si estigués diferenciada. Tota la flor es sosté al sobre d’un pediceli que la connecta a la tija que es manté subterrània.
Una altra característica de la flor és la disposició de l’estil, el tub que condueix el pol·len fins l’ovari, que acaba dividint-se en tres rames de color taronja intens al final de les quals s’hi troben els estigmes captadors de pol·len.
 |
| L'estil que sobreix dels estams, dividit en tres rames sobre les quals està l'estigma |
Les fulles, d’un color verd intens amb una línia central blanquinosa, solen aparèixer després de la floració i de vegades simultàniament abans que les flors es marceixen.
El principal valor actual del Crocus salzmannii és ornamental. És una planta molt apreciada per col·leccionistes i jardiners per les seues atractives flors. En alguns llocs també es recol·lecten els estigmes com a succedani del safrà verdader.
