La Calvatia gigantea

Cada eixida al monte em depara una sorpresa; enguany la temporada micològica la vaig començar per terres del nord de Castelló i sud de Terol i la sorpresa va estar el descobriment, i dic descobriment perquè mai no l’havia vist, d’un fong de la grandària d’una pilota de futbol, d’una blancor immaculada que el feia visible des de ben lluny. Inicialment vaig pensar que es tractava d’un exemplar de xampinyó gegant (Agaricus macrosporus) però en apropar-me i descobrir que no tenia peu de seguida vaig descartar aquesta possibilitat. Es tractava d’un pet de llop gegant o bufa del diable (Calvatia gigantea).  

El gènere Calvatia abans se’l classificava dins de la família Lycoperdaceae a la qual pertanyen els pets de llop (Lycoperdon perlatum), tan abundants per les nostres serres, actualment, les classificacions filogenètiques modernes (Species fungorum) el reubiquen en la família Agaricaceae a la qual pertanyen els xampinyons.

 Estos gèneres són molt similars morfològicament, tenen forma més o menys globosa i són comestibles quan són joves i presenten la carn blanca i compacta. Em comenta un bon amic també aficionat a la micologia que l’ha tastat tallant-lo en forma de filetes d’un dit de grossos i fregint-los arrebossats en ou i farina.

La carn (gleba), que quan el fong és jove és blanca i compacta, en madurar es transforma en una massa de pols verda-groguenca i posteriorment de color amarronat. Esta massa pulverulenta que en definitiva són les espores té algunes propietats medicinals: s’usa com a desinfectant, coagulant de la sang i cicatritzant en ferides de la pell. A més, en l’actualitat s’investiga un compost denominat calvacin aïllat de la gleba que és una mucoproteïna potent de propietats antitumorals.

En fi, tot un descobriment que em fa modificar aquella dita castellana que diu: «nunca te acostarás sin conocer una seta más»

 

 A més de la Calvatia vaig poder observar «in situ» i fotografiar alguns altres fongs, encara que no tots perquè, «anàvem a lo que anàvem», es a dir, a buscar rovellons o níscalos (Lactarius deliciosus) , com diuen per la zona (fotos de dalt). Ací us en presente uns quants:

Alguns exemplars de Russula rosea acompanyats quasi sempre d'altres coneguts popularment com a tassa de bruc en referència a la forma d’embut que adopta el seu barret quan el fong madura  (Infundibulicybe meridionalis)

El nom "russula", prové del llatí "russulus" (rogenc) que és el més comú de les espècies del gènere encara que n’hi ha d’altres colors com ara verds i violetes. Són fongs micorrícics que, generalment, tenen aspecte vistós i un port consistent. No es reconeixen Russules extremadament tòxiques, però per a la seua utilització culinària és necessari seleccionar bé els exemplars, ja que alguns són molt coents o acres.

El terme infundibulicybe fa referència al tipus de fongs que tenen el peu i el barret en una mateixa unitat. Aquest gènere fou determinat per acomodar algunes espècies de Clitocybes, de fet alguns autors encara els classifiquen com a Clitocybe gibba o Clitocybe infundibuliformis.

Alguns fongs del gènere Geastrum caracteritzats per la forma d’estrella que adopten els exemplars. Anècdoticament us comente que la primera vegada que vaig vore este fong, acompanyat de la meua amiga Isabel·la, ella va expressar: Oh! un bolet d'estrella! I no anava mal encaminada, perquè este bolet se'l coneix popularment com estrelleta petita o estrella de tierra en castellà. Vet aquí com s'assignen  noms populars, en aquest cas als bolets.

  I també alguns xampinyons (Agaricus campestris), amb les làmines que conformen l’esporangi de color morat clar quan el fong és jove i que esdevé morat negrós quan madura, que és quan et pot sentar mal si te’l menges

No són tots els hi havia, però anàvem a lo que anàvem, com he dit abans: "a buscar rovellons", i no era qüestió de perdre massa temps, mòbil en mà, fotografiant tot el que trobàvem. Coses de l'afició...

Els colors de la tardor

La tardor, junt a la primavera, són els moment de l’any que més goig dóna passejar pel camp, són moments de transformació de la natura, que adopta en aquesta època matisos que no trobarem en cap altra estació. Si la primavera es caracteritza per l’augment de la funció fotosintetitzadora que corre paral·lela a l’augment de les hores de sol, a la tardor passa tot el contrari, la disminució de les hores de sol, de la seua intensitat i verticalitat, provoca canvis en els arbres i arbusts caducifolis, alguns d’ells observables a simple vista, com ara, la caiguda de les fulles, que prepararan les plantes per a la letargia hivernal.

Vinya (Vitis vinifera) de la varietat garnatxa tintorera situada al mas "Las Delicias", paratge de l'Estació (Beneixama). Al fons,  "Les cases de Maestre"

La caiguda de les fulles no és més que un mecanisme de defensa i estalvi que tenen els arbres caducifolis. Quan disminueixen les hores de llum, la radiació solar perd força i baixen les temperatures, deixa de produir-se la fotosíntesi, les fulles ja no són un òrgan rendible per a la planta, les despeses energètiques que requereix el seu manteniment són superiors a la seua productivitat, a més, la clorofil·la, en estes condicions mediambientals, pot provocar estrès oxidatiu, així que les plantes opten per deixar-les caure.

La font de "Les Fontanelles", (Biar) entapissada de fulles de xop (Populus alba) i de plàtan (Platanus x hispanica)

Este és el principal canvi observable a simple vista i que ve acompanyat d’un altre canvi, el de la coloració de les fulles que és provocat per l’acció-inacció dels diferents tipus de pigments presents a les plantes. Aquests canvis, de naturalesa química, no són observables a simple vista. Els principals pigments que hi intervenen són: per una banda la clorofil·la, responsable del color verd, els carotenoides, que contribueixen a formar els colors taronja i groc, i els flavonoides, especialment les antocianines, responsables del color roig.

Però com es produeixen estos canvis?

Noguera (Juglans regia)

Els carotenoides es troben en dos parts diferents de les cèl·lules vegetals. D’una banda, són presents junt amb la clorofil·la en els cloroplasts de les cèl·lules dels teixits verds de les plantes. Hi ha una molècula de carotenoide per cada cinc molècules de clorofil·la i, per tant, com més verd és el teixit, més carotenoides conté. La presència d’aquests pigments en els teixits verds és emmascarada per la presència de la clorofil·la. Els carotenoides només es fan visibles a la tardor en les fulles d’alguns arbres. Les fulles perden el color verd per degradació dels cloroplasts, el que comporta la desaparició de la clorofil·la. Però els carotenoides hi romanen i són els responsables dels colors grocs i taronges. En alguns casos, les fulles comencen a produir antocianines roges al mateix temps que desapareix la clorofil·la i, llavors, el color final de les fulles depèn de les quantitats d’antocianines i de carotenoides: poden ser grogues, taronges, taronges rogenques o clarament roges.

Fulles de garnatxa tintorera, raïm de maduració primerenca, menut i amb els grans mitjans, esfèrics, de color negre intens i amb la polpa també negra degut a la presència de tanins i l’abundància d’antocianines.

Vinya de raïm monsatrell

Fulla de raïm monastrell, cep originari de l’Empordà cultivat tradicionalment al País Valencià, ben adaptat als climes secs. Raïm de maduració tardana, menut, compacte amb els grans xicotets o mitjans de color morat i amb la pell gruixuda. La denominació monastrell o monestrell deriva del llatí vulgar monesteriellu, diminutiu de monasterium «monestir», potser pel fet que era un cep cultivat sobretot als monestirs.

Transició del verd al groc al xop (Populus alba) a dalt i a la morera blanca (Morus alba), baix

Però les fulles no cauen en tots els arbres. Els arbres de fulla perenne no les perden de cop, les deixen caure a poc a poc perquè han desenvolupat un altre tipus d’estratègies encaminades a suportar les baixes temperatures de l’hivern; les fulles noves broten i comparteixen rama durant un temps amb les velles que finalment acabaran caient. En general, tots els perennifolis aturen la fotosíntesi i per tant la producció de saba durant l’hivern, i a més, adopten morfologies tendents a la disminució de la superfície foliar; així les coníferes com l’avet o el pi han desenvolupat un tipus de fulles en forma d’agulla que evita l’acumulació d’aigua i la presència d’olis essencials que contribueixen a què no es congelen. Altres com les carrasques o les oliveres entapissen l’envers de les fulles amb una capa de pels blancs que els hi fan de forro polar contribuint al manteniment de la temperatura.

I per rematar aquesta entrada, us presente un altre element característic de la tardor, la presència de bolets. En aquest cas es tracta del bolet de tinta (Coprinus comatus) que vaig fotografiar el mateix dia a l’olivar que hi ha al costat de Les Fontanelles, creixent entre la fullaraca en descomposició. Espècie nitròfila que aprofita els nutrients que deixen les fulles caigudes. És un bolet comestible quan els exemplars són joves (dos primeres fotos), però quan maduren (tercera foto), el capell s’obri i comença a descompondre’s segregant un exsudat semblant a la tinta, (d’ací el seu nom) i aleshores resulta tòxic. Un exemple clar de saprofitisme.

El món sorprenent dels líquens

Els líquens conformen una associació simbiòtica entre un tipus de fongs, majoritàriament ascomicets, i una alga. Coneguts des de temps antics van estar considerats organismes independents fins que a l'últim terç del S XIX, investigadors com Simon Swendener o Jean Baptiste Édouard Bornet determinen, en primer lloc, que tots els líquens són el resultat de l'atac d'un fong a cèl·lules d'algues i posteriorment llur relació simbiòtica. El saber popular no els ha diferenciat a penes i sovint els ha confós amb molses i rarament els ha atorgat noms populars. Podem trobar-los a les roques, als arbres, sobre el sòl..., als llocs més inhòspits que puguem imaginar. Són en definitiva una associació evolutiva que ha permès al fong alliberar-se de la necessitat permanent d'humitat i de matèria orgànica, colonitzant així ambients on la majoria de vegetals no podrien viure.

Els líquens que us presente a continuació han estat fotografiats als "Cotos" de Tarifa, la Tarifa de Granada, que no la de Cadis. És tracta dels líquens Xanthoria Polycarpa (foliaci, de color groc) i Evernia Prunastri (arbustiu, de color verd clar), creixent sobre branques seques de pi i d'ametler.

Uns altres creixen sobre el sòl on hi ha matèria orgànica en descomposició o en la base del tronc dels arbres, quan aquestos es troben debilitats. El que us presente a continuació, el Cladonia fimbriata, ha estat fotografiat al "Barranc de la Mollonera, en la Serra de la Solana, Beneixama i presenta una característica forma d'embut que fins i tot fa que puga confondre's amb un fong. 

 

Una singularitat micològica. La Mycena Seynii

Un dia de tardor, passejant pels "cotos" que hi ha a prop de Tarifa, no la Tarifa de Cadis, sinó de Granada, un llogaret que pertany al municipi de Cullar, vaig trobar la curiositat micològica que ara us presente: el fong Mycena Seynii creixent a l'interior d'una pinya. És tracta d'un fong sapròfit que desenvolupa el seu miceli a l'interior de les pinyes caigudes dels pins quan aquestes comencen a podrir-se. El terme Mycena prove del grec Mykos que significa fong i Seynii en honor al micòleg francés del S XIX, Jules de Seynes.

Per a mi va ser un gran descobriment donada la singularitat del bolet i el seu hàbitat, després m'he adonat que de singularitat res, que és un fenomen bastant estès als boscos de pins pinyers i resiners, però jo era el primer contacte que tenia amb ell, i era totalment singular!.

Higrophorus marzuolus

El marçot, bolet que apareix a la primavera de vegades quan les serres encara romanen cobertes de neu, conegut també com escarlet de primavera o bolet de neu, Cast: Marzuelo. (Higrophorus marzuolus).

 Si atenem a l'etimologia, el significat del seu nom és: bolet portador d'aigua que apareix al mes de març.  

 

És un bolet difícil de trobar ja que la tonalitat grisenca del seu barret fa que es mimetitze entre les restes de vegetació que cobreix el sòl del bosc. Apareix a finals de l'hivern i principis de primavera, cosa poc usual en micologia i és un excel·lent comestible.  

Tot el matí escorcollant lenta i pausadament el sòl del bosc intentant endevinar qualsevol protuberància sota les restes de vegetació que denotés la presencia del preuat bolet, sempre sota l'atenta vigilància de la gossa del meu amic.

Encara que el seu hàbitat natural son els boscos mixtos, també se'l troba en pinars de pi roig, com és el nostre cas.

Si costa de trobar-los, més costa netejar-los, però l'esforç paga la pena si pensem en els apetitosos plats que podem preparar.

Improvisant sobre la marxa, aquesta vegada he preparat un arròs amb marçots, seba, cloïsses, una poca gambeta pelada i suc de peix. Sorprèn com l'aroma del fong lliga amb el sabor del peix i com domina totalment el conjunt de flaires que conformen el plat.

Bon profit.