Els obriülls

L'obriülls (Tribulus terrestris) és una herba postrada, ramificada des de la base, un poc pilosa i amb fulles compostes que creix als camps abandonats, vessants pedregoses, vores de camí, enderrocs i en sòls remoguts des de pràcticament el nivell del mar fins als mil metres d'altitud. Dispersa per gran part de la Península Ibèrica, encara que falta en les regions de clima més humit i les muntanyes, s'esten també pel sud d'Europa, nord d'África i sud-oest d'Àsia.

L'obriülls (Tribulus terrestris)

 En català rep, entre altres, els noms d'abriüll, obriüll, abrujó, creu de Sant Antoni, gossos, obrelsulls, punxaclaus, punxarodes, queixals de llop, queixals de vella... etc, i en castellà els d'abrojo, abreojos, abrojos, espigón, picatalón, mata punchosa, tríbulo, uña de gato... etc. A més, al País Valencià, rep altres denominacions en referència clara a alguna de les seus propietats medicinals, com ara, pedra de rinyó o herba de l’orina.

 

El nom de punxarodes li ve donat pel perill que suposa per als ciclistes quan s'apropen als marges dels camins

 Es tracta d'una planta silvestre el fruit del qual té forma esfèrica amb cinc carpels endurits cadascun amb dues espines llargues laterals molt punxents i d’altres més curtes. Aquestes fortes pues solien danyar els peus dels llauradors que caminen descalços pel camp; encara avui açò és veritat en les zones rurals de molts països on són comuns les malalties que es transmeten per ferides obertes en els peus. A l'Imperi romà, els llauradors que vivien en llocs en què abundaven els obriülls rebien l'advertència dels seus encarregats: «aperi oculos» = «obri els ulls» no tant, potser, perquè els propietaris rurals es preocuparen per la salut dels llauradors com pel seu temor de veure's privats de mà d'obra barata. El temps va abreviar l'advertència d'«aperi oculos» a uns més simples obriüll o el castellà abre el ojo = abrojo que és com més se la coneix.

En aquesta foto es poden apreciar els cinc carpels que formen el fruit

El gènere Tribulus pertany a la família Zygophyllaceae i va ser establit inicialment per Tournefort (1694-1700) i validat per Linné (1753-1754). La paraula llatina tribulus, que al seu torn procedeix també del grec, fa referència als objectes de ferro formats per quatre pues metàl·liques afilades disposades en forma de tetraedre, de tal manera que en deixar-la caure a terra, una de les pues sempre apunta cap amunt, mentre les altres formen la base. S'escampen sobre el terreny, habitualment en gran quantitat, per obstruir l'avanç de cavalls, camells, elefants de guerra o soldats d'infanteria. En temps moderns s'han fet servir contra els pneumàtics dels vehicles.

Son nombroses les referències històriques de l’ús que s’ha fet d’aquesta arma, a mode d’exemple referiré la de l'historiador militar romà Flavi Renat Vegeci, que referint-se als carros de guerra, en la seva obra De Re Militari va escriure:

«Els carros armats usats en la guerra per Antíoc i Mitridates van aterrir els romans al principi, però després se'n van burlar. Atès que un carro d'aquest tipus no sempre troba terreny pla, el mínim obstacle el pot detenir, i si un dels cavalls és mort o ferit, el carro cau en mans de l'enemic. Els soldats romans els van inutilitzar amb la següent estratagema: en el moment en què el combat començava, escampaven obriülls pel camp de batalla, i els cavalls que tiraven dels carros, al trepitjar-los corrent a gran velocitat, es ferien les potes amb tota certesa. Un obriülls és un artefacte compost per quatre puntes unides de tal forma que de qualsevol manera que es llanci a terra es recolza en tres i presenta la quarta cap amunt.»

Els fruits del Tribulus terrestris contenen saponòsids, traces d'alcaloides i d'olis essencials. Popularment s'han empleat, en decocció o maceració, com a diürètics, per al tractament de còlics nefrítics i hipertensió arterial. Actualment està en desús. S'ha comprovat, sobretot en animals, que a causa de la presència d'alcaloides, l'ús continuat pot produir neurotoxicidad irreversible, ceguera, necrosi i erupcions en la pell, fotosensibilitat i lesions hepàtiques. El mecanisme d'acció estaria vinculat, a més, a una alta acumulació de nitrats en la planta. En el últims anys s’han realitzat estudis ¿...? que avalen la seua utilitat com anabòlic natural i en la disfunció sexual, tant en homes com en dones, per la qual cosa se l’ha denominat també el «viagra vegetal». Per corroborar aquesta hipòtesi sols cal entrar en internet i escriure tribulus terrestris a qualsevol buscador i veureu la quantitat d’anuncis que ofereixen aquest producte com a complement alimentari.

Flors de l'obriüll

El Tribulus terrestris és una planta molt abellidora per al bestiar, però les espines dels seus fruits resulten molt molestes per a les ovelles i les cabres. Aqueixos fruits s'adhereixen al pèl, llana i peüngles dels animals, la qual cosa facilita la propagació de la planta a costa de les molèsties dels seus involuntaris portadors. I això és precisament el que li va passar al meu gos (Negre) al final d'una de les seues incursions en els bancals en persecusió de conills, que va eixir coixejant, i en observar que li passava vaig descobrir un fruit de l'obreülls clavat al coixinet d'una de les potes davanteres i aquest succeït em va donar la idea de fer aquesta entrada al blog.

 

Centaurea calcitrapa

I per acabar, comentar que la paraula obriülls és un altre exemple d’homonímia botànica (tal i com dèiem en l’entrada anterior per al timó), produïda per la semblança de formes, en aquest cas amb la Centaurea calcitrapa, planta de la família de les asteràcies que també rep el noms comuns d'abriülls o obriülls dels camins; el nom genèric, Centaurea, procedeix del grec kentauros = homes-cavalls que coneixien les propietats de les plantes medicinals. L'epítet específic calcitrapa prové del llatí caltrops, que significa «trampa per a peus» i comparteix la seva forma i el seu nom amb l'obriülls Tribulus terrestris que també té unes pues afilades poden danyar els peus.
 

Ononis spinosa

 Una altra planta que es conèix, en aquest cas, amb el nom d'abriülls és el  gavó espinós  (Ononis spinosa) de la família de les fabàcies, el seu nom significa ase en grec, a causa de l'afecció d'aquest animal per rebolcar-se damunt de la planta amb la finalitat d'alleugerar les seves picors gràcies a la seva textura aspra i espinosa.

DE TIMONS i moltes coses més

En botànica, i sobre tot quan es fa referència als noms populars de les plantes, de vegades sol aplicar-se un mateix nom a diverses espècies que fins i tot poden pertanyer a gèneres molt diferents. Podríem dir que es produeix un fenomen d’homonímia botànica o regional produït per la semblança de formes o, fins i tot, per l’assignació de propietats i virtuts terapèutiques semblants. Les plantes conegudes com timó en són un bon exemple. La paraula, fins i tot, serveix per a designar les comunitats vegetals on creixen moltes d’elles, les timonedes, comunitats termòfiles, poc denses integrades per mates menudes moltes de les quals pertanyen a la família Lamiaceae (labiades).

 

Timoneda

Timó (Thymus vulgaris)

Al País Valencià, designem amb el nom de timó (l’accepció més generalitzada) a una mateta de no molt més d’un pam d’alçada, de la família de les labiades, molt aromàtica que solem utilitzar en infusió per les seues propietats digestives, parlem del Thymus vulgaris, també conegut com farígola, frígola o tomello. Al génere Thymus pertanyen també el cantueso o cantaueso (Th. moroderi o Th. longiflorus) i la pebrella o pebrinella (Th. piperella).

 

Cantueso (Thymus longiflorus)

(Aquestes imatges estan preses a la província de Granada i corresponen al Thymus longiflorus. A la província d'Alacant tenim un endemisme que també anomenem cantueso o cantauesso i correspon a la mateta del mateix gènere Thymus moroderi)

Pebrella (Thymus piperella)

També amb el nom de cantueso es coneix, a les comarques de Granada que és on la vaig descobrir, la Lavandula stoechas, mata que creix primordialment sobre substrats silicis, per això no és freqüent vore-la per les nostres terres de sols predominantment calcaris. En alguns llocs se la denomina també «tomillo borriquero», (ja tenim una altra vegada l’apel·latiu del timó però ara en castellà).

 

Cantueso, tomillo borriquero (Lavandula Stoechas)

  Tornant de nou a les nostres terres, coneixem també amb el nom de timó mascle, timó groc, timó blanc, timó llanut, timolet o timonet a diverses matetes del gènere Teucrium (T. Polium, T. Capitatum, T. Homotrichum) que pertanyen també a la família de les labiades. Totes elles amb propietats digestives, antiinflamatòries i tonificants, poden prendre’s en infusió com a digestives o per combatre el mal de panxa o per via externa com antiinflamatòries.

 

Teucrium polium subsp. homotrichum

Teucrium polium

Mateta de (Teucrium capitatum) parasitada per les barbes de caputxí (Cuscuta epithymum)

Una altra planteta en la nomenclatura popular de la qual apareix la paraula timó per la seua semblança quan no està florida, és el pinell o estepa de Montpeller (Coris monspeliensis). És una planta perenne herbàcia que pertany a la família Primulaceae per tant no té res a veure botànicament amb el gènere Thymus que pertany a la família Lamiaceae (labiades), com he dit anteriorment. També rep els noms de pinzell, pinsell, herba pinzell, cepell, cepell bord; farigola borda, farigola de pastor, farigola mascle..., i també timó reial. Aquesta planta prolifera sobre terrenys calcaris, guixencs, pedregosos i altres sols pobres. Creix a les serres litorals i als erms a on hi ha garrigar i matollar baix.

 

Pinell (Coris monspeliensis)

 Però al País Valencià, el timó real o timó reial, per excel·lència és el Dictamnus hispanicus, herba de la família Rutaceae (rutàcies), família a la que pertanyen també el taronger i el llimoner, coneguda a València com alfàbega de pastor i com a gitam, a Castelló. És una planteta perenne i molt aromàtica que creix a les nostres serres en llocs frescos i ombriencs. És tòxica i molt olorosa; s’ha usat per a preservar la roba de l’arna i, en infusió, per combatre el mal de ventre, la diarrea i, fins i tot, l’halitosi. És un dels components indispensables de l’herberet d’Alcoi.

 

Timó reial o dictam (Dictamnus hispanicus) Foto cedida per Manolo Vicedo

Com he comentat al principi, el concepte que tenien els antics sobre les plantes, més utilitari que científic, permetia que amb un mateix nom es designaren plantes molt distintes botànicament parlant, però amb virtuts terapèutiques semblants, i això és el ha passat al llarg de la història amb el gènere Dictamnus. Un estudi internacional en el que han participat, entre altres, investigadors de les universitats d'Alacant i Elx, ha identificat cinc espècies de plantes medicinals distintes sota el mateix nom. En aquest estudi, els autors reconeixen que sota el nom Dictamnus es manejaren en les farmàcies de tot el món antic, almenys cinc espècies de plantes medicinals distintes, pertanyents a les famílies botàniques de les rutàcies i lamiàcies, usades tradicionalment per a problemes ginecològics prepart i postpart, regulador de la menstruació i altres malalties greus com l'epilèpsia, o simplement, com a antídots de qualsevol tipus de verins. Com anècdota comentar l'intent d'enverinament amb arsènic del Papa Lluna (Benet XIII), confinat en el seu castell de Peníscola, i la vida del qual va recuperar un monjo jueu convers gràcies a un beuratge entre la composició del qual figurava el dictam. El Papa es va salvar de la mort i, des de llavors, es coneix aquesta fórmula com a “tisana del Papa Lluna” (Si voleu conèixer una mica millor la història punxeu l’enllaç).

Timó reial o dictam (Dictamnus hispanicus). Detall de la flor

 Fotos cedides per Manolo Vicedo

 Les subunitats florides de les diferents espècies de dictam contenen olis essencials (estragol, anetol i limonè), furanocumarines i alcaloides (dictamnina). S'ha usat popularment com digestiu, carminatiu, hipotensor i emmenagog. Però atenció, les furanocumarines poden produir toxicitat per contacte en presència de la llum i produir dermatitis, ocasionant inflamació i taques en la pell per fotosensibilització per això s’ha de tenir cura a l’hora de manejar-les.

Però a totes aquestes propietats medicinals del dictam s’ha d’afegir l'afrodisíaca. En les províncies limítrofes manxegues, murcianes i andaluses, aquesta planta es denomina tarraguillo, i els seus efectes afrodisíacs queden patents en el dita popular: “Si en tu huerta criases el tarraguillo, estaría toda la noche, que te agarro, que te pillo” .