Ecballium elaterium L.

El cogombre amarg o cogombre bord, meló salvatge, carabasser bord, etc. (Ecballium elaterium L.) (Cast. Pepinillo del diablo o pepinillo amargo) és una herba rastrera que viu sobre sòls argilosos, bàsics, amb abundància de nitrogen, d’ací el seu caràcter ruderal; se la sol trobar en abocadors (com és el nostre cas), vores de camí i, en general, en llocs amb forta influència antròpica. La vaig descobrir prop de Beneixama gràcies a les indicacions d’un amic al qual li va cridar l’atenció la seua presència en un abocador molt degradat prop de l’antiga bassa de la morca.

 

Fulles triangulars de base cordada

Pertany a la família cucurbitaceae, a l’igual que els melons, les síndries o els cogombres. Com he dit abans, les sues tiges són rastreres, amb fulles de base cordada, gruixudes i irregularment dentades amb abundant pilositat al seu revés que les fan aspres al tacte. Botànicament és un hemicriptòfit, és a dir, una planta que ha optat per l’estratègia ecològica de mantenir les gemmes hivernals arran del sòl o per sota terra en l'època desfavorable mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen, renovant-se cada any. El període de floració s’estén des d’abril a novembre i s’intensifica en els mesos de juny, juliol i agost, encara que en llocs de clima càlid es poden trobar plantes amb flor en qualsevol època de l’any.

Aspecte de l'abocador on he trobat la planta

Una curiositat botànica d’esta planta és que té dues subespècies, una monoica, amb flors masculines i femenines en el mateix peu (E. elaterium subsp. elaterium) i l’altra dioica, amb les flors masculines i femenines en diferents peus (E. elaterium subsp. dioicum). Les plantes que he trobat a Beneixama son de la subespècie dioicum, dues mates amb flors masculines i una amb flors femenines. 

 Detall de les flors

Les flors són pentàmeres, les masculines en raïms axil·lars; les femenines solitàries a les axil·les de les fulles. Calze verdós amb cinc sèpals soldats i imbricats. Corol·la gran, entre 2 i 5 cm de diàmetre, de color groc verdós, amb cinc lòbuls. Androceu amb cinc estams, un lliure i els altres soldats dos a dos, pel que sembla haver tres estams. Gineceu ínfer amb un sol estil acabat en tres estigmes bífids. 

Peu amb flors masculines

Peus amb flors masculines en raïms axil·lars

Flors femenines amb tres estigmes bífids

L’altre tret característic d’esta planta és la forma de dispersió de les seues llavors. Quan els fruits arriben a la maduresa, al seu interior es produeix un augment de la pressió hidrostàtica que, quan el fruit es desprèn del peduncle de la mata mare per efecte del vent o pel tràfec d’algun animal o persona sobre la planta, fa que les llavors, immerses en un líquid apegalós, isquen projectades a varis metres de distància, impregnant a qui les toca i aconseguint així que siguen transportades lluny de la planta. En esta tasca col·laboren, sense saber-ho, xicotets mamífers silvestres així com el ramat i, fins i tot l’home. Alguns experiments que s’han fet a l’efecte han revelat que en el moment de la màxima maduració la pressió hidrostàtica interna del fruit pot assolir les 27 atmosferes, pressió molt elevada si la comparem, per exemple, a la dels pneumàtics d’un vehicle convencional que ronda les 2 atmosferes.

Dispersió de les llavors. Tall d'un fruit sense madurar

Esta estratègia de dispersió de les llavors explica, en part, l’èxit que ha tingut esta planta en colonitzar grans extensions de terreny, se la pot trobar a tota la Conca Mediterrània i des d'Armènia als arxipèlags de l’Atlàntic Nord propers a la costa africana que conformen la Macaronèsia.

Quant a la distribució de les dues subespècies, sembla que hi ha una clara tendència de la subsp. Dioicum a ocupar regions més càlides i seques, mentre que la subsp. Elaterium ocupa les més fredes i humides, fet que s’ha constatat al llarg de la Península Ibèrica.

I pel que fa a la denominació de la planta, el terme Ecballium prové del grec «ekbállo»que significa «llençar, tirar fora», en clara referència a la forma de dispersió de les llavors.

Aspecte de l'abocador i peu amb flors masculines

Esta planta ha estat considerada com a curativa des de l’antiguitat. Ja era utilitzada com a purgant a l’antic Egipte, segons figura en nombrosos papirs trobats. Dioscòrides, al S. I de la nostra era recomanava els seus sucs contra el mal d’oïda i l’ús de les arrels com antiinflamatoris per al dolor de la gota o el mal de dents. En medicina popular s’emprava per combatre la icterícia, per a la qual cosa, el pacient havia d’oldre repetidament el fruit recent tallat.

Hui se sap que la planta conté uns principis actius denominats elaterines, substàncies tòxiques que tenen un efecte irritant sobre l’intestí gros provocant diarrees, còlics, convulsions i, fins i tot, trastorns respiratoris, per la qual cosa el seu ús ha estat desterrat de les farmacopees europees. Nogensmenys, algunes de les aplicacions que popularment s’han fet de la planta contra determinades tumoracions tenen relació amb estudis experimentals més recents encaminats a demostrar llur possible utilitat en el diagnòstic i tractament de determinats tipus de càncers.

I per acabar aquesta entrada, comentar-vos que ací, a la Vall de Beneixama, sols l’he vista en l’abocador abans esmentat. Tres plantes, dues amb flors masculines i una, farcida de cogombres, de flors femenines. Espere trobar-ne més!

********************

A la primavera del 2019 vaig fer esta entrada al blog, enguany, primavera de 2021, he tornat a visitar el lloc on es troba la planta i he fet unes quantes fotografies més, aclaridores de la morfologia de la planta que us presente a continuació.

A la dreta de la imatge, peu amb flors masculines. A l'esquerra, peu amb flors femenines.

 

Peu amb flors masculines

Peu amb flors femenines

Detall de les flors masculines

Detall de les flors femenines que creixen solitàries de les aixelles de les fulles

Detall del revers de les fulles

Limonium echioides

Fa un temps, un agricultor de Beneixama, coneixedor la meua afició a les plantetes, em va portar un manoll d’una herbeta que havia aparegut al seu bancal i que segons ell era «resistent als herbicides». Em va demanar si podia identificar-la. Em vaig posar mà a l’obra, vaig anar al bancal en qüestió per vore-la «in situ» i, després de fer les corresponents consultes vaig deduir que es tractava del Limonium echioides, que en català se la coneix amb el nom de limònium espinós o ensopegall, terme, este últim, que s’aplica també a altres plantes del mateix gènere que integra més de quatre-centes espècies que solen viure sobre substrats salins, arenosos o algepsosos propers al litoral i sobre sòls molt àrids. En castellà se la coneix com acelguilla espinosa o limonio enano espinoso.

 Quan vaig descobrir de quina herba es tractava, en les diferents passejades que feia en bicicleta pels camins de la vega de Beneixama m'hi anava fixant per si la tornava a vore i, a banda del bancal en qüestió, sols la vaig trobar en un olivar que no estava llaurat al costat de la carretera que uneix Biar i Banyeres de Mariola, prop del paratge de les Fontanelles. 

Hui, en el moment d'escriure este article puc afirmar que està bastant estesa per tota la vega colonitzant bancals d'olivars que no es llauren i on es recorre a l'ús dels herbicides per combatre les mal anomenades «males herbes», estenent-se també a zones de peu de monte ocupant les clarianes que deixen entre si les plantes típiques de la brolla (esparts, estepes, romers, etc.).

 

 I ara caldria fes-nos unes quantes les preguntes al voltant d'esta aparició:

¿Com una herba que apenes fa cinc anys era totalment desconeguda en tota la vega, a hores d'ara està colonitzant els olivars que han abandonat les formes tradicionals de cultiu?

¿Té alguna cosa a vore l'ús indiscriminat d'herbicides, moda que es va instaurar fa pocs anys «per estalviar costos de producció», segons alguns agricultors?

¿És una conseqüència més del canvi climàtic sobre tot pel que fa a la disminució de les precipitacions?

Però tornant a l'herbeta en qüestió, comentar que el Limonium echioides és un teròfit, es a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors; floreix al final de la primavera i a l'estiu mor. Pot ser es tracta d'una de les poques espècies de Limonium que és pot reconèixer sense dificultats. És de poca alçada, inferior als 20 cm; forma una roseta de fulles basals a ras de terra amb l'àpex arrodonit d'on ixen les inflorescències amb el típic calis en forma de garfi. Com he comentat abans viu a llocs oberts, normalment arenosos però també sobre sòls argilosos, amb influencia marítima.  

 

El terme Limonium, que dóna nom al gènere, procedeix del grec «leimonion», que en llatí dóna Limonium-ii, i que segons Dioscòrides significa «praderia humida», en al·lusió a l'hàbitat de moltes de les espècies del gènere, i echioides és l’epítet llatí que significa «amb espines». Pertany a la família Plumbaginaceae.

El fet de ser una planta nouvinguda a la vega de Beneixama i haver-s’hi adaptat tan magníficament em fa pensar que les noves pràctiques de cultiu (l’absència de llaurat i la consegüent compactació de la terra per afavorir l’arreplega de l’oliva, i l’ús indiscriminat d’herbicides) que sumades a l'escassesa de precipitacions que quan es produïen no feien sinó que rentar el sòl disminuint així la concentració de sals, en són els principals agents que han propiciat l’aparició d’este limonium a les nostres terres, que, per altra banda, no deu ser un gran competidor pels nutrients ja que les seues arrels apenes penetren uns pocs centímetres en la terra.

Opine pel contrari, que una bona gestió d’esta i altres erròniament anomenades «males herbes», aportaria beneficis a llarg termini per a l’olivar. La presència d’herbes redueix la pèrdua de sòl per erosió i incrementa la infiltració i la disponibilitat d’aigua, afegeix matèria orgànica al sòl i augmenta la quantitat de nutrients disponibles, potencia la biodiversitat del camp i propicia la recuperació de moltes espècies, algunes d’elles cinegètiques. Però esta visió agroecològica de l’olivar topeta una vegada més amb el «benefici a curt termini», manifestat per algun que altre productor amb la frase: si férem tot açò que tu dius, a com hauríem de vendre el litre d’oli?