NATURA VIVA: Apunts sobre la flora de Beneixama (I): «El Barranquet de les Coves»

Estos dies de confinament obligat a causa del «coronavirus» m'he pres la llicència de passejar a Negre pel camí del Forseguer i en passar pel Barranquet de les Coves, (1) observant la vegetació que creix a la vora del camí, m'ha vingut a la ment una estampa que vaig contemplar al maig de 2013: el fons i els marges del barranc entapissats d'un color blau violaci a causa de la profusió amb què creixia la llengua de bou (Echium vulgare). He de confessar que moltes vegades m'he fet una pregunta a la qual mai no he pogut donar una resposta adient: perquè determinades plantes creixen profusament en un lloc uns anys i en altres no se'n veu cap?

(1) Per als que no sou de Beneixama, el Barranquet de les Coves discorre paral·lel a la carretera CV-657 que uneix Beneixama i Fontanars dels Alforins a l'altura del cementeri.

El Barranquet de les coves amb el fons entapissat de Llengua de Bou (Echium vulgare) Maig de 2013

Març de 2020. A l'esquerra de la imatge apareixen mates de platicapne (Platycapnos spicata)

Mates de platicapne (Platycapnos spicata)

Així, capficat en este pensament, observant les plantetes que anava trobant-me, m'ha cridat l'atenció la delicada combinació de tons rosats i vinosos que contrasta amb el groc que apareix al final de la corol·la de les diminutes floretes que composen la inflorescència d'una altra herba, que si bé no creix amb la mateixa profusió com la llengua de bou que he comentat abans, si que puc assegurar que és la més abundant en este tram del camí que creua el Barranquet de les Coves.

Es tracta de la platicapne (Platycapnos spicata Bernh.=Fumaria spicata L.), que en castellà rep els noms de Sangre de Cristo o palomitas espigadas. Esta planteta, és una herba anual que apenes fa el mig metre d’alçada i la podem trobar en terrenys remoguts, marges de camins, camps de secà, cereals...etc. Té les fulles doblement pinnatisectes (molt dividides) de color verd glauc i, la inflorescència, com podeu vore a les fotos, és un raïm compacte de nombroses floretes de no més de 5 mm cadascuna de color rosa pàl·lid a la base, combinat de groc, verd i porpra a l’extrem. La podeu vore florida entre febrer i agost i és considerada una mala herba. Té un gran paregut a les del gènere Fumaria, com després vorem, però la reconeixerem per la disposició de la inflorescència en forma d'espiga, d'ací que, en castellà també se la coneix com Fumaria espigada.

Detall de la inflorescència

Esta planta va ser inclosa inicialment per Linné en 1753 en el gènere Fumaria dins de la família Papaveraceae. Posteriorment, en 1833, el metge i botànic alemany Johann Jakob Bernhardi (1774-1850) la inclogué en el gènere Platycapnos de la mateixa família, d'ací la doble denominació científica amb què se la sol referir. El terme Platycapnos prové del grec «platýs i kapnós» amb el significat de aplanat, en referència a la forma comprimida i aplanada dels seus fruits en forma de núcula, i l'epítet spicata, que prové del llatí al·ludeix a la forma d'espiga de la inflorescència.

Detall de la inflorescència

Com totes les papaveràcies, també aquesta planta conté alcaloides tòxics i potencialment perillosos, a més de sals minerals, mucílags i vitamines. No obstant això i, només ocasionalment, s'ha usat com a tònic, depuratiu, diürètica i hipotensora, encara que no és aconsellable el seu ús per la seua elevada toxicitat.

***********

Acompanyant la platicapne creix una altra herbeta ruderal que podeu vore a les vores de tots els camins de la nostra Vall, tant en terres de secà com de regadiu, es tracta de la Fumaria officinalis L., coneguda en català amb els noms de fumària, fumària oficinal, fumisterra, colomina, angelets, gallerets o julivert bord, i en castellà com fumaria, palomilla, palomina, sangre de cristo, etc. Pertany també a la família Papaveraceae i és una planta molt cosmopolita d'origen Europeu. Les flors que creixen al final de les tiges presenten una tonalitat vinosa amb l'àpex de color porpra. Floreix des de l'hivern fins final de la primavera.

Mata de fumària (Fumaria officinalis) al marge del bancal

Detall de la inflorescència

Pel que fa a l'etimologia, el terme Fumaria deriva del llatí «fumus» (fum), que segons Plini el Vell (23-79 d.c.) es degut a què el suc fet amb les arrels de la planta provoca un intens llagrimeig com si es tractara de fum, a més de què el seu flaire també sembla el del fum.

Officinalis és l'epítet provinent del llatí medieval referit a espècies, principalment plantes, amb usos en medicina i herboristeria. Literalment significa «pertanyent a una officina», el magatzem d'un monestir, on es guardaven les medicines i les herbes curatives. De fet conté nombrosos alcaloides aprofitats per la medicina tradicional pels seus efectes en el cos humà. Entre els alcaloides presents el més abundant és la protopina amb efectes analgèsics i antihistamínics. De fet, la protopina està present també en l'opi (Papaver somniferum) i les roselles (Papaver rhoeas), també de la família Papaveraceae, com la fumària. Tradicionalment ha estat usada en fitoteràpia, amb efectes de regulador biliar, espasmolítica, anticolinèrgica i antibacteriana.

Detall de la inflorescència

Haureu observat que l'imaginatiu popular, impregnat amb una bona dosi de religiositat, ha fet que tant la fumària com la platicapne, en castellà compartisquen la denominació de Sangre de Cristo; un cas ben clar de metàfora botànica que assigna el mateix nom a plantes diferents per una característica que comparteixen: el color vinós de les inflorescències.

****************

La tercera herbeta que creix profusament als marges d'este camí i secans erms de tota la Vall, és la Mercurialis tomentosa L. En català se la coneix com botja blanca o botja peluda, i al País Valencià també com orella de rata, i en castellà com a carra, criadillas de ratón, hierba de Santa Quiteria, marrubiejo o marrubillo, Mercurial blanca. Mercurial fruticosa...etc.

Orella de rata (Mercurialis tomentosa)

És una xicoteta mata que no sol sobrepassar el mig metre d'alçada, d'aspecte cotonós degut a que la planta està coberta densament de pèls. Este aspecte blanquinós és el que la fa destacar damunt de la resta de plantes del seu voltant. Les fulles són oposades i quasi enteres. És una planta dioica ja que les flors masculines i femenines, que són xicotetes i poc aparents, creixen en peus diferents.

A l'esquerra de la imatge, peu amb flors masculines, a la dreta peu amb flors femenines

Detall de la flor masculina

Detall de la flor femenina

Andrés Laguna (1510-1559), metge i naturalista segovià afirma en els seues anotacions al Dioscòrides, en part inspirades en Plini el Vell, que Mercurialis fa referència al déu Mercuri que va ser qui la la va trobar i va descobrir llurs propietats medicinals i després les va comunicar als homes. L'epítet llatí tomentosa, significa que està coberta de pels.

Se li atribueixen propietats tant laxants com purgants. En les zones de Llevant se sol usar per als dolors en els renyons i en el fetge, i en forma de cataplasma, per combatre el reuma. No obstant això, estos usos no han sigut verificats.