La galda o gualda (Reseda luteola L.)

Des de les primeres civilitzacions, la humanitat ha tingut la necessitat d'utilitzar el color en els seus teixits, unes vegades, simplement per anar al gust de la moda del moment, altres, com a signe de distinció i per marcar l'estatus social. Fins mitjan S. XIX, els colorants que s'hi utilitzaven podien ser d'origen mineral, animal o vegetal, sent estos últims els més habituals i, en termes generals, eren coneguts pel nom de la planta de la qual s'obtenien. Com exemple, citaré que de les arrels de la roja (Rubia tinctorum L.) s'obtenia el color vermell, de l'herba del pastell (Isatis tinctoria L.) el blau, i del safrà (Crocus sativus L.) i la galda (Reseda luteola L.), de la qual parlaré més endavant, el color groc. La galda també era coneguda com herba dels jueus, anomenada així perquè s’usava per tenyir els barrets que els jueus havien de portar com a signe distintiu. La tinció de les teles, durant tota l'Edat Mitjana, va estar en mans dels tintorers, que se’ls anomenava despectivament «infectur», ja que els seus tints sovint provocaven males olors i contaminaven els rius. 

La galda (Reseda luteola). Vista de la planta

No seria fins 1856 quan el químic anglès William Henry Perkin, participant en un concurs promocionat pel seu professor August Wilhelm von Hofmann, experimentant per obtenir per via sintètica la quinina, medicament utilitzat per a curar la malària, va obtenir de manera totalment fortuïta un producte de tonalitat porpra clar, la mauveïna, que esdevindria el primer colorant sintètic de la història. A partir d’aquí els químics de l’època centraren les seves investigacions en l’obtenció de colorants al laboratori; tenien especial interès a obtenir i fabricar artificialment els colorants naturals més emprats per poder-los produir a gran escala i abaratir-ne el preu.

La galda o gualda (Reseda luteola L.)

Encara que és una planta fàcil de vore a les vores dels camins per tota la Vall de Beneixama, em va cridar l'atenció la profusió amb què creixia en un bancal erm al costat del camí que uneix Beneixama i el Camp de Mirra, ocupant, com si estiguera sembrada, pràcticament tota la seua superfície. En valencià, ademés de la denominació galda, se la coneix també amb els noms de gavarró, reseda o paiola, entre altres. En castellà com a gualda, cetro de ceres o hierba lanaria, etc. i, en francés com réséda des teinturiers, en clara referència a l'ús que se'n feia per obtenir tints.

Vista del bancal erm on creix com si estiguera sembrada

És tracta d'una herba que pot assolir més d'un metre d'alçada, de tiges erectes que ramifiquen en la meitat superior i que acaben donant pas a una inflorescència molt llarga en forma d'espiga constituïda per xicotetes floretes hermafrodites de color groc curtament peciolades que formen uns fruits capsulars que es mantenen erectes sobre la tija. Les fulles són lanceolades, senceres i poden tenir el marge lleugerament ondulat, les superiors de menor amplària que les basals. Esta herba viu dos anys, el primer el passa en forma de roseta de fulles aplicades a terra; el segon any floreix al final de la primavera fins l'estiu, i mor.

Detall de l'espiga i de les fulles

Com he comentat abans, esta herba va estar utilitzada i cultivada com a planta tintòria per presentar en la seua composició el pigment «luteolina», concentrat sobre tot en la part superior de la planta, que ha estat utilitzat durant segles en tota Europa en la indústria tèxtil, sobre tot en el tintat de la llana. En la il·luminació dels manuscrits medievals, en la tinció de tapissos i en la pintura a l'oli entre els S. XVI-XVIII, va ser emprat en forma de pigment laca conegut a Espanya com «ancorca» que s'obtenia precipitant el colorant de la planta amb alum (cast. alumbre), guix o creta.

 

Detall de les flors

De Josep Vallhonesta i Vendrell (1835-1899), enginyer industrial especialitzat en temes de química industrial relacionats amb els colorants, que va ser Membre Numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, tenim una bona descripció de la planta i de la seua matèria colorant:

«Con el nombre de gualda emplea el tintorero una especie de resedácea, la reseda luteola, que crece en Europa y es empleada por el buen tinte amarillo que da, principalmente su semilla. Se cultiva en Alicante y otros puntos. Se reproduce de semilla, es bienal y florece en mayo. La cultivada adquiere mayores dimensiones que la silvestre. Se siembra en junio y al año se hace la cosecha arrancando la planta entera, que se pone a secar al Sol, evitando las lluvias, que disminuyen su poder colorante y alteran la belleza de los matices que de ella se obtienen»

 

Fruits en forma de càpsula en diferents moments de maduració

Una altra anècdota protagonitzada per esta planta té a vore amb la nostra història més recent.

El 31 d'octubre de 1919 es va estrenar a Madrid una sarsuela titulada «Las Corsarias», obra del mestre Francisco Alonso López (Granada, 1887 – Madrid, 1948). L'obra contenia un pasdoble, amb una lletra molt patriòtica, dedicat als soldats que combatien al Rif, que prompte es va fer popular entre la tropa i la seua forma instrumental es va convertir en una de les més destacades marxes militars espanyoles, fins al punt que ja en l'època democràtica encara és interpretada en la jura de bandera protagonitzada pel personal civil. Un fragment d'este pasdoble titulat «La Banderita», que segurament recordareu molts dels que heu arribat ací en la lectura d'este article, diu així:

«Banderita, tú eres roja,
banderita, tú eres gualda;
llevas sangre, llevas oro
en el fondo de tu alma...»

 

Fruits madurs a punt de soltar les llavors

Posteriorment, quan es va procedir a la redacció de la Constitució espanyola de l'any 1978, al redactar l'Article 4t que feia referència a la bandera espanyola, en una primera redacció, seguint la denominació tradicional, els colors de la bandera s'identificaven com a rojo i gualda. Este últim adjectiu suscità la disconformitat de Camilo José Cela, que aleshores intervenia com a corrector gramatical, al·legant que el terme gualda corresponia a l'àmbit de la heràldica i que no era adient utilitzar-lo en el context de la Constitució. Així les coses, en la redacció final de la Constitució, en compte de gualda, va aparèixer el terme amarilla, quedant així el susdit article:

«La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas».

I per acabar, vull fer constància de la importància que tenen els significats de les paraules per a comprendre millor la seua història. Si analitzem l'etimologia de la nostra protagonista, la Reseda luteola, tenim que el terme Reseda prové del llatí «Resedo» amb el significat de calmar i que segons Plini era utilitzada en Itàlia per la fama que tenia de calmar les inflamacions, sobre tot les produïdes pel reuma; i l'epítet específic luteola que també prové del llatí «luteus», significa precisament, de color groc, i no un groc qualsevol, sinó el groc gualda que s'extrau d'esta planta. 

Detall de les llavors