En una visita recent al
paratge del Molí l'Ombria a Banyeres de Mariola (L'Alcoià),
caminant per la séquia que antigament transportava l'aigua des de
l'Assut del Parador al molí, en un talús vaig descobrir unes
quantes mates de la Digitalis obscura L., coneguda en
català amb els noms de manxiuleta, corretja o
clavellinera borda..., entre
altres, i en castellà, amb els de dedalera negra,
digital negra
o corrigía...etc.
Em va cridar molt l'atenció perquè he de confessar que era la
primera vegada que veia esta planta a la nostra comarca, malgrat
estar considerada com un endemisme ibèric molt freqüent a les
comarques mediterrànies.
 |
| La Digitalis obscura. Aspecte de la planta i de les flors. |
L'aspecte
general de la planta és molt semblant a la Digitalis
purpurea L. amb la qual
comparteix algunes de les propietats medicinals, en especial la de
ser un tònic cardíac amb propietats diürètiques la qual cosa fa
que el seu ús sense control mèdic siga molt perillós. Totes les
espècies del gènere Digitalis
contenen, en major o menor quantitat, uns glucòsids (digitalina,
digitoxina...) que ingerits a xicotetes dosis estimulen el ritme
cardíac, però que quan s'excedeix en la dosi poden provocar la
paralització del cor.
 |
| Digitalis obscura i Digitalis purpurea |
Malgrat estiga desaconsellat
l'ús d'esta planta en humans, si que ha estat amplament usada en
veterinària per a la cicatrització de ferides i alleugerir el mal
de queixals en animals.
Pertany a la família
Scrophulariaceae com la resta del gènere Digitalis. És
una mata llenyosa que pot arribar al mig metre d'alçada, de fulles
acintades i flors de color castany amb la corol·la en forma de
didal, d'ací el nom de digitalis, que
s'uneixen a la tija mitjançant un xicotet peduncle presentant un
aspecte pendulat.
 |
| Detall de la flor amb els estams i les anteres carregades de pol·len |
 |
| Detall del pistil de la flor |
 |
| Detall dels fruits |
Si voleu aprofundir una mica
en la història dels usos mèdics de la digital, referits en este cas
a la Digitalis purpurea L., podeu fer-ho al següent enllaç.
És tracta d'un article que vaig publicar a l'estiu de 2015 amb motiu
d'haver trobat esta planta a la serralada dels Picos de Urbión,
al capdamunt de la Llacuna
Negra.
Acompanyant la digitalis
creixia una mateta de flors molt delicades de color blanc, de
fines tiges erectes lignificades per la base que la sobrepassava en
altura; és la Silene mellifera L. de
la família Caryophyllaceae,
endemisme ibero-llevantí, molt semblant a la S.
nutans,
de la qual es diferencia, entre altres caràcters, per tenir les
flors erectes, mentre que les de la S.
nutans
són pèndules. Emili Laguna m'informa que «esta
planta es distribueix des d'Andalusia fins el centre de Catalunya amb
un òptim al territori valencià, tot i que està millor representada
a Alacant i València».
Creix en herbassars i zones ombrívoles i humides com ho és este
paratge del Molí l'Ombria on la vaig vore jo. En valencià se la
coneix com esclafidora apegalosa
o silene apegalosa,
en clara referència al tacte viscós de les fulles, i en castellà
el de collejilla de bosque.
 |
| La Silene mellifera. Detall de la flor |
 |
| Aspecte general de la planta |
 |
| Detall de la tija i de les fulles |
Pel
que fa a l'etimologia, alguns autors afirmen que el nom del gènere
Silene
podria derivar del grec «silenos»,
déu menor en la mitologia grega conegut pels seus excessos amb
l'alcohol i que se'l solia representar amb el ventre molt unflat, com
el calze de moltes espècies d'este gènere. L'epítet específic
mellifera
també deriva del grec «melli», que significa mel, en referència a
què porta un nèctar que encanta a les abelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada