Si alguna singularitat hem d’atribuir
al Parc Natural de la Pobla de Sant Miquel (Racó d’Ademús) és la
presència al paratge de «Las Blancas» de nombrosos exemplars de
savines centenàries: savina turífera (cat), sabina
albar (Cast) (Juniperus thurifera) algunes de les
quals ronden els 1000 anys d’edat. Aquest indret està situat a
1450 m d’altitud i el seu nom fa referència al color blanquinós
del tronc de les savines que hi habiten.
 |
| Pobla de Sant Miquel (Racó d'Ademús) |
 |
 |
| Gàlbuls, que és com s'anomenen els fruits de la savina |
 |
| Detall de les fulles |
Però al Parc, a més de les poblacions
de savina turífera, hi ha altres elements naturals d'incalculable
valor tant ambiental com paisatgístic, com ara, la major població
de teixos (Taxus baccata) de
la província de valència, abundants poblacions de pi
roig (Pinus
sylvestris), entre les quals
destaca el Pino Vicente, exemplar
de pi roig que se li calculen uns 250 anys de vida i que rep el nom
en record i homenatge del guarda forestal Vicente Tortajada que el
salvà de la tala per a aprofitament de la seua fusta allà pels anys
seixanta del segle passat, de pi
negral (Pinus
nigra), savines de
muntanya (cast. Sabina rastrera) (Juniperus sabina),
a més de la presència d’algunes plantes autòctones com ara la
Sàlvia de la Pobla de Sant Miquel
(Salvia
lavandulifolia ssp., approximata),
planta aromàtica que només habita en els
clars de pinedes i savinars d'alta muntanya a l'est de la península.
Aquesta subespècie es distingeix de la resta de sàlvies pel color
rosat inclús rogenc de les seues grans flors que poden observar-se a
partir de maig. Aquesta varietat de sàlvia és endèmica de l'est de
la Península Ibèrica i nord d'África. Les millors i quasi úniques
poblacions es troben a la Serra de Javalambre (Terol) i ací, al Racó
d'Ademús. Un altre element a destacar al Parc és que s’hi troba
l’Alto de las Barracas
conegut també com El Calderón, que amb els seus 1.838 metres es
converteix en el cim més elevat del País Valencià.
 |
| Pino Vicente |
 |
| Salvia de la Pobla de Sant Miquel |
La savina turífera és
un arbre de creixement lent i gran resistència a les condicions
extremes, suporta hiverns molt freds i estius molt calorosos i de
sequedat extrema, a més, pot créixer en sols pobres, pedregosos i
poc profunds entre els 700 i els 1500 m d’altitud. Apareix
en els catàlegs de flora protegida o amenaçada de les comunitats
d'Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Catalunya, Madrid, Múrcia i
València.
Els olis essencials de la planta,
característics de les cupressàcies, li confereixen a la fusta una
aroma balsàmica i una enorme resistència a la podridura, per la
qual cosa s'usa per a confeccionar peces que estaran sotmeses a la
humitat (bigues i postes), mobles i parquet. Encara que a la comarca
d’Ademús, l’ús principal que se n’ha fet és el ramader, amb
la fusta es fabricaven tanques per als remats i el seu fullatge
servia d’aliment per al bestiar en els durs i freds dies d’hivern
quan la neu impedia la pastura, segons em va referir un informador a
la Pobla de San Miquel. El seu nom en llatí, Juniperus és el
que donaven els romans als ginebres i a la seua fusta, i l’epítet
thurifera vol dir «portadora d'encens», per l'aroma
característica que li donen els olis essencials de la seua fusta.
El primer contacte que vaig tenir jo amb
aquest arbre forma part d’una història curiosa fruit de la
casualitat que passe a narrar-vos:
El 21 de desembre de 1987, a última hora
de la vesprada em trobava jo al despatx que Emili Laguna, que
aleshores era Director del Parc Natural del Carrascar d’Alcoi,
tenia a un edifici situat a la Plaça dels Estels (Plaza de los
Luceros) d’Alacant, per tornar-li unes diapositives que m’havia
prestat per mediació d’un amic comú, Daniel Climent. A punt
d’anar-me’n, va entrar al despatx un agent mediambiental pres
d’un cert nivell nerviosisme i agitació, dient:
− ¡Don Emilio, Don Emilio, hemos
descubierto una sabina albar en el parque! Se encuentra cerca de la
cumbre debajo de una carrasca.
Després de donar les explicacions
hagudes i per haver, Emili Laguna va convindre que calia anar el dia
següent, dia 22 de desembre, dia del sorteig de la loteria de nadal,
(i remarque lo de la loteria) a conèixer in situ aquest
descobriment botànic i com jo hi era al despatx en aquell moment,
vaig ser un dels convidats a visitar el nounat.
L’explicació
que va donar l’agent mediambiental era que sobre una rama que
sobreeixia una mica de la copa de l’arbre, possiblement es pararia
alguna au els excrements de la qual portarien les llavors de la
savina turífera que al caure sobre el terra van germinar i van donar
lloc a l’aparició d’aquest arbret, únic en tot el Carrascar
d’Alcoi. I el descobriment tenia la seua importància perquè
aquest tipus de savina, al País Valencià, s’estenia pel nord-oest
de la província de València i sur-oest de la de Castelló, no
havent-se trobat mai cap població a la d’Alacant.
He remarcat lo del dia de la loteria
perquè justament quan baixàvem del cim del Menejador, l’agent
mediambiental que conduïa el tot terreny va posar la ràdio i ens
vam adonar que havia tocat la grossa en Alacant i un dels agraciats
era, sense saber-ho, un dels nostres acompanyants, aleshores
professor al col·legi dels Salesians.
 |
| Foto, digitalitzada d'una antiga diapositiva, de la savina turífera que creix al peu d'una carrasca, única al Carrascar d'Alcoi |
El segon contacte va ser l’any 2004 en
un viatge per terres de Sòria. En assabentar-me que a prop de la
població de Calatañazor hi
havia una bosquina de sabina turífera no vaig poder resistir la
curiositat de conèixer-la, el
fullet de turisme anunciava
arbres de més de catorze metres d’altura, cinc de diàmetre del
tronc, dos-mil anys d’antiguitat..; era una temptació no
visitar-la juntament a la població medieval que li dóna el nom,
així que els hi vaig dedicar una jornada. Les savines que jo
coneixia més, les que hi ha a la Serra de la Solana a
Beneixama, no sobrepassen l’estat arbustiu i apenes assoleixen el
metre i mig d’alçada encara que poden arribar a fer-se arbres de
fins a huit metres d’altura; es tracta de la savina
negra
(Juniperus phoenicea),
a
la qual, La Sajolida
li dedica estes paraules (https://www.facebook.com/lasajolida/).
La més
resistent als vents. Protectora dels sòls de muntanya. Sobreviu en
condicions extremes, en zones pedregoses i amb pendent. De fusta dura
i cor vermellós. La savina és força i fermesa, però també vida i
encant. No n'hi ha bellesa més gran que la d'una lluitadora
insubmisa.
Després
de passar una bona estona passejant pel savinar i de fer unes
quantes fotografies em vaig dirigir a la població veïna de
Calatañazor i vaig
poder constatar dos dels trets característics d’algunes de les
construccions tradicionals de la població que daten de l’edat
mitjana: les ximeneres de forma cònica que destacaven per tot arreu
al capdamunt de les teulades i les típiques construccions de dues
plantes, la planta baixa amb
murs de pedra i la planta superior amb parets d’adob i
travesses de fusta de ginebre o de savina, segons em va contar un
informador, degut a la seua resistència a la podridura com he
comentat abans.
 |
| Població medieval de Calatañazor (Sòria) |
I la tercera vegada que he visitat un
savinar ha estat a l’estiu de 2013, al paratge de «Las Blancas»
a la Pobla de Sant Miquel del qual he parlat al començament de
l’escrit. I va ser a conseqüència de la informació que em va
donar un alumne, Luis Vicente López Cerdan, bomber forestal de
professió, amant de la muntanya com no en trobareu altre, que
sabedor del meu interés per la natura em va enviar unes fotos de les
savines que hi havia a «Las Blancas», i com no podia ser
d’altra manera, prompte vaig organitzar una excursió per
conèixer-les personalment.
I per a rematar la història, fa uns dies
vaig tornar a la Pobla de Sant Miquel, esta vegada no en busca de
savines sinó de rovellons, i en acabar el periple micològic per
l’Alto de Barracas, abans
d’arribar al poble vaig tenir l’ocasió de conèixer l’existència
d’una savina monumental que creix al fons d’un barranc, no a la
serra com la resta de savines. Es
tractava de la Savina
Benjamín, que segons el
meu informador no s’havia podat des de l’any 1975 perquè va ser
ell l’encarregat de realitzar aquesta tasca, Em comentà, així
mateix, que malgrat no ser la savina més vella del terme sí que era
la més esvelta donades les condicions ecològiques del lloc on
creixia.
 |
| Savina Benjamín |
Però açò no és tot, queden altres
indrets que encara no he visitat i no descarte fer-ho properament per
rematar la història. Es tracta del Barranco
de la Madera, on
masses compactes de pi
negral
(Pinus nigra)
ens acompanyaran tot el camí fins arribar a la Savina dels Responsos,
la de major diàmetre de l'espai natural protegit, que té una edat
estimada de 1.000 anys.
I
l’altre, el Savinar
de Miranda
que junt a Las Blancas
presenta
les savines més longeves i monumentals del Parc Natural.
Si voleu conèixer una mica més les meravelles que amaga este racó de la província de València podeufer-ho punxant en el següent enllaç.
Si voleu conèixer una mica més les meravelles que amaga este racó de la província de València podeufer-ho punxant en el següent enllaç.
Xe, què interessant l'entrada! Com totes les que fas, per cert. Enhorabona i gràcies per compartir-la.
ResponEliminaI sí que me'n recorde d'aquell despatx que tenia Emili Laguna a l'edifici que aleshores tenia el (ICONA? Servei Forestal?) a la Plaça dels Cavalls, a Alacant, on anava jo també a consultar-li coses (¡mira que vaig aprendre coses, d'ell!)
I com que sé que també t'agrada escorcollar en els noms de les plantes, en relació al nom específic thurifera es troba també el nom antic del monecillo o escolanet, "turiferari".
La raó era que l'acòlit estava encarregat de portar l'encenser per cremar-hi encens (en llatí tus,turis; posteriorment, incensum) i activar la flama amb el moviment pendular del recipient i escampar el fum aromàtic que s'hi produïa. I per això també s'anomena turiferari al personatge servil dedicat a adular al seu "ídol" (siga una persona, un partit polític, etc).
Continua fent entrades al teu bloc. Són d'agrair.
Excel·lent recull d'informació!!! Vicente Tortajada, qui malauradament va morir fa molts anys, em va dir que a Puebla de San Miguel, el retor enviava sovint als menuts a recollir les 'llàgrimes' de resina que es troben sobre el tronc de les savines més velles, per tal de fer-lo usar com encens per a la misa i altres celebracions religioses.
ResponElimina