Cresta de gall (Bartsia trixago L)

En una de les últimes passejades que he fet per la zona dunar que hi ha entre Urbanova i Arenals del Sol, en una xicoteta fondalada entre dues dunes fòssils situades front el Fondet de la Senieta, vaig trobar un rodal d'uns deu metres quadrats on creixia una planteta que no l'havia vista mai i per això em va cridar l'atenció. Es tracta de la Bartsia trixago L. = Bellardia trixago L. coneguda popularment en català com cresta de gall, erinassos o papoles i en castellà, gallocresta o conejitos, i que pertany a la família Scrophulariaceae.

Fondalada situada entre les dunes on vaig observar la cresta de gall

Una imatge que no se sol vore molt sovint. El Fondet de la Senieta vist des de les dunes que hi ha enfront, inundat a causa de les pluges d'estos dies.

Bartsia trixago L. és una herba de cicle anual, és una planta erecta amb fulles oposades i una espiga de flors terminals que floreix durant la primavera. Les flors són clarament zigomorfes i el més cridaner de la seua inflorescència és la corol·la bilabiada, que pot ser d'un sol color (concolora) o de diferents colors. Quan estes són bicolors, com les que vaig trobar a les dunes, el llavi superior és rosaci o purpuri i el llavi inferior blanc o groc crema, mentre que quan són concolores són enterament grogues.

 

Flors de color grog. Fotos fetes en un bancal d'ametlers sense llaurar a les proximitats de Beneixama

En condicions naturals és comporta com hemiparàsita o parcialment paràsita, extraient saba del seu hoste mentre que és també fotosintètica en un cert grau, sintetitzant part dels seus nutrients. Té indiferència edàfica, es a dir, creix sobre tot tipus de sòls encara que prefereix els sòls bàsics, calcaris, pedregosos o arenosos (on les vaig trobar jo), lleugerament nitrificats, i la seua presència està lligada a les plantes que parasita, que serà l'únic requisit per al seu establiment. La podem trobar en herbassars, erms secs i pastius efímers, marges de camins i clars de matoll, a vegades amb un cert comportament ruderal, en exposicions a plena llum.

  

Com he comentat en articles anteriors, la nomenclatura científica de les plantes (gènere + espècie) obeeix a diferents raons; en l'entrada anterior parlava de la Bituminaria bituminosa en clara referència a una característica de la planta, l'olor a betum que desprén, en este cas el gènere Bartsia li'l dedicà Carl von Linné a Johann Bartsch, vegeu la història.

Johann Bartsch (1709-1738), metge i botànic natural de Königsberg (Prússia oriental) es graduà en medicina en la universitat de Leiden (Holanda) on conegué a Linné i a Herman Boerhaave, catedràtic de medicina i botànica en eixa universitat. A petició de Linné i sota l'aprovació de Boerhaave, Bartsch fou enviat a Surinam (antiga Guaiana Neerlandesa) com a metge de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals amb l'encàrrec de fer expedicions botàniques, on va morir als sis mesos d'haver-hi arribat, a l'edat de 29 anys. Sembla que la pretensió de Boerhaave era que Linné fera esta expedició però el botànic suec declinà l'oferta perquè «el calor li afectava massa».

Linné no acostumava viatjar a llocs tropicals perquè com deia ell, el calor li afectava massa i sembla que va dissenyar un pla molt estratègic, no seria ell qui s'embarcaria en arriscades expedicions botàniques ni es sotmetria a les malalties dels països tropicals: malària, tifus, febre groga, dengue... Fou més intel·ligent, reuní un grup de fidels deixebles i serien ells els qui correrien amb els perills de les expedicions.

Vint van ser els deixebles de Linné que viatjaren per diverses parts del món i que arriscaren la seua vida en «pro de la ciència», alguns d'ells amb un dissortat final com el que acabe de narrar, i altres, com Christopher Tärnström (1703-1746) que viatjà al sud-est asiàtic a estudiar la flora i fauna de la regió i que mai no tornà a Suècia, morí a causa de les febres tropicals, o el cas de Fredic Hasselquist (1722-1752) que viatjà per Àsia Menor, Egipte i Palestina que trobà la mort durant el viatge de tornada. Però potser el cas més paradigmàtic fou el de Pehr Löfling (1729-1756). Quan Ferran VI, rei d'Espanya invità a Linné a embarcar-se com a botànic de la Cort en l'expedició que hauria de fixar els límits de les possessions espanyoles i portugueses pel riu Orinoco, de nou Linné rebutjà tan alta distinció i declinà l'oferta en el seu benvolgut i estimat deixeble qui als dos anys d'arribar a terres de Veneçuela morí a causa de les febres tropicals. Un altre viatge d'un dels seus deixebles, esta vegada amb un final no tan tràgic, fou el de Daniel Solander (1733-1782) qui embarcà en l'Endeavour junt a James Cook en la que és coneguda com una de les més conegudes circumnavegacions pel globus terrestre, però el material recol·lectat per Solander mai va estar posat a la disposició de Linné que preferí cedir-lo a la Royal Society de Londres i continuar les seues investigacions a Anglaterra. 
 

Front les aventures i viatges que molts deixebles de Linné van protagonitzar per terres inhòspites «en pro de la ciència», el botànic suec només va realitzar un viatge a Lapònia que li va valdre per a tota una vida. La seua expedició va començar un 22 de maig de 1732 i va durar sis mesos. Ho va fer a peu i a cavall portant amb si el seu diari, manuscrits botànics, ornitològics i fulls per a herboritzar plantes. Pretenia trobar noves plantes, animals i valuosos minerals, així com endinsar-se en la cultura Sami, pastors de rens nòmades que deambulaven per les grans tundres d'Escandinàvia. Linné va descriure de manera exhaustiva tot el material que va trobar en el seu viatge. La resta del viatges del botànic es van realitzar per terres no tan inhòspites, com ara el que feu a Dalarma, (centre de Suècia), en 1734; el que feu als Països Baixos en 1735 on Linné obtingué el grau de Doctor en Medicina per la Universitat de Harderwijk, o el de juliol de 1736 a Anglaterra on entrà en contacte amb naturalistes anglesos i en maig de 1938 a París, visitant botànics com Antoine de Jussieu; en la primavera de 1749 viatjà herboritzant per Scania, regió situada al sud de Suècia.

En estes fotos fetes des de dalt es pot obervar la perfecta simetria de les flors respecte a la inflorescència

Però tornant a la planta en qüestió, també se la coneix amb el nom de Bellardia trixago L. en honor al metge, botànic i micòleg italià Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741 – 1826) que fou professor de botànica a la Universitat de Turín.

I pel que fa a l'epítet específic trixago, hi ha diverses interpretacions: trixago fa referència una espècie de camedris, nom d'una planta esmentada per Plini i altres autors llatins, i que el nom es compon de dues paraules en llatí, «trix» que significa pel i el sufix «ago» utilitzat per a indicar similitud.

Fi de la història. Fins la pròxima!