Uns apunts sobre la flora del Bierzo

La passada primavera he fet una excursió per terres del Bierzo i, com no podia ser d’altra manera, una de les activitats que ha ocupat el meu temps ha estat la fotografia d'algunes de les plantes i flors que m’he trobat en les diferents passejades que he fet, moltes d’elles totalment desconegudes per a mi i que han acaparat la meua atenció, d’altres, no tan desconegudes, velles amigues que torne a rememorar en este escrit per la seua raresa o inexistència per estes terres i per la connotació afectiva que tenen per a mi.

Abans de començar la descripció vull fer esment a l’extraordinària acollida de la que vam ser objecte, tant Negre com jo, per part de la família que regenta l’hotel «Las Fontaninas» a Noceda del Bierzo. Als pares, Miguel i Natalia, i als fills, Elena, Andrés i Patricia, gràcies per la vostra hospitalitat i familiaritat en el tracte, heu fet que em sentira com en ma casa!

Així, que si alguna de les persones que seguiu el meu Blog penseu fer algun dia un viatge per terres del Bierzo, ja teniu un punt de referència, no us en penedireu!

                                                             **************

Aquilegia vulgaris. És la planta que més em va cridar l’atenció per la bellesa de les seus flors. És una espècie de la família Ranunculaceae que podem trobar també a les nostres terres des de Girona fins Castelló i València. Ací rep els noms d’aliguenya, aquilègia, corniol o bonet de capellà, i en castellà els noms més comuns són els de aguileña o frailes boca abajo, entre altres. És una herba comuna de les zones temperades d’Europa i Àsia que assoleix més d’un metre d’altura; de la tija floral sorgeixen agrupades les flors de color violaci, de vegades blanques. És pròpia de la vegetació de ribera, vorades de boscos humits i altres llocs frescs. És una planta verinosa i el seu nom, Aquilegia, que prové del llatí, significa «àguila» en referència a la forma dels pètals que s’assemblen a la garra d’un àguila.

- Pentaglottis sempervirens. La lengua de buey. És una planta perenne de la família Boraginaceae que pot arribar a un metre d’altura, amb fulles grans recobertes densament d'una pilositat aspra i amb flors de color blau intens amb un característic centre blanc amb forma d'estrela de cinc puntes, tantes com a pètals. Prefereix els llocs frescos, humits i ben solejats encara que tolera bé l'ombra i on apareix és prou abundant. És característica de sòls rics en nutrients o nitrificats. És planta mel·lífera, molt visitada per abelles i vespes i es distribueix per la major part del sud d'Europa, naturalitzada en el quadrant NW de la Península Ibèrica. El seu nom Pentaglottis deriva del grec «cinc llengües» en referència als cinc pètals de la seua flor, mentres que l'epítet sempervirens significa sempre verd. Les seues flors crues són comestibles i de la seua arrel s'obté un tint roig per la qual cosa va ser molt utilitzada i inclús exportada a altres llocs com el Regne Unit durant tota l'Edat Mitjana. No he trobat cap referència de la seua presència per les nostres terres.

- Hyacinthoides non-scripta, comúnment anomenat jacint dels boscos és una espècie endèmica d'Europa. Igual que la resta d'espècies de la família, este jacint és una herbàcia perenne que creix a partir de bulbs. Les flors de color blau són pendulars, en forma de campana i floreix entre abril i maig cobrint molts boscos europeus de denses catifes florides. La vaig fotografiar a una zona ombrienca al costat del riu Noceda. Pertany, igual que els jacints o els gladiols, a la família Liliaceae. L’epítet «non-scripta» va ser afegit per a diferenciar aquesta espècie del jacint clàssic, també de flors blaves, gènere Hyacinthus. Creix en boscos ombrívols, encara que també en matolls i prats, en sòls profunds, preferentment en substrats silicis, a vegades en calcaris, a l’occident de l'Europa atlàntica, des del NW de la Península Ibèrica fins a Holanda i Illes Britàniques. No he trobat cap referència de la seua presència per les nostres terres.

 - Lavandula stoechas. Una vella coneguda meua. La vaig vore per primera vegada en terres de l’Alpujarra granadina on la coneixen amb el nom popular de cantueso, encara que no té res a vore amb el cantueso de les nostres terres (Thymus moroderi). És una planta de la família Lamiaceae i que com el seu nom indica pertany al gènere Lavandula, i també rep, entre altres, les denominacions de tomillo borriquero o tomillo de flor morada. És una mata aromàtica que forma una inflorescència en forma d'espiga a la part de dalt de les branques; l'espiga té unes bràctees estèrils a la part superior de color blau, que són molt vistoses; les flors són diminutes i poc aparents, de color violeta molt fosc. Aquesta planta viu generalment sobre substrats silicis per la qual cosa no és molt abundant a les nostres terres on se la coneix amb els noms populars de cap d'ase, cabeçuda o tomaní. Floreix a la primavera. Les flors s'utilitzen per a preparar infusions i olis essencials, té propietats digestives, antiespasmòdiques i antibacterianes, i es fa servir en aromateràpia i per a perfumar l'aigua del bany i suavitzar la pell.

 - Saxifraga spathularis. És una de les plantetes que més em va cridar l’atenció per les màcules purpúries que adornaven els seus pètals i per tenir l’ovari súper. És una planta rupícola que creix en ambients humits, prop de rierols (en este cas el riu Noceda) i sobre substrats àcids, bastant comuna en el NW de la Península Ibèrica. Pertany a la família Saxifragaceae i el nom que fa referència al gènere, Saxifraga, li va ser donat per Linné que, al seu torn, el va prendre de Tournefort i prové del llatí «saxum» amb el significat de roca, pedra i «frango», trencar a trossos; en clara referència a la capacitat que té la planta de trencar les pedres amb el seu sistema radical. D’ací que a les plantes d’este gènere se les conega popularment com trencapedres.

 - Geranium robertianum. És una herba que em vaig trobar a la vora del camí i em va cridar l’atenció per la seua abundància. És tracta del gerani de Sant Robert, herba de Sant Robert o gerani pudent. És una herba molt estesa arreu del món i, per suposat per tota la Península Ibèrica i les Balears d’ací que siguen moltes les denominacions que rep en les diferents regions on es cria. Aquest tipus de Geranium apareix en qualsevol racó del país des del nivell del mar fins a 2000 metres, sempre que siga un lloc humit, ombrejat i en zones de sòls rics, preferentment calcàris. D'aquesta manera és fàcil trobar-lo entre roques, barrancs, murs vells, terrenys pedregosos, al peu de penya-segats, marges de camps, camins i boscos. Una característica representativa d'aquesta planta és el desagradable olor que desprèn quan s'esclafa qualsevol de les seves parts. Aquest és degut a una essència volàtil que es perd quan la planta és assecada. El seu principi actiu bàsic són els tanins, que aporten a la planta una acció astringent, hemostàtica, diürètica i tònica, en general. Però també conté altres principis actius: un oli essencial que conté geraniol i uns quants àcids orgànics com l'àcid màlic o el cítric, que li confereixen un efecte analgèsic i antisèptic. Pertany la família geraniaceae. El nom del gènere, Geranium prové del grec «géranos» que significa grua (cast. Grulla) per la forma del fruit que recorda el bec d’estes aus. L’epítet «robertianum» li va ser donat en honor al botànic francés Gaspard Nicolas Robert (1776-1857)

 - Cistus ladanifer o estepa ladanífera (Cast. Jara pringosa) és una altra de les plantes, velles amigues meues, que vaig tenir l’oportunitat de fotografiar de nou a la ruta que vaig fer per Las Médulas. La vaig vore per primera vegada en la comarca dels Arribes del Duero, en terres salmantines en un dels viatges que vaig fer amb la meua estimada Isabel·la i els amics Carlos i Maite. Pertany a la família Cistaceae, gènere Cistus al qual pertanyen també els parents tan abundants per les nostres terres, l’estepa blanca (Cistus albidus) i el romer mascle (Cistus clusii). És una planta que creix sobre sols silicis, pissarres i granits per la qual cosa és molt abundant a l’oest de la Península Ibèrica i escasseja o és molt rara a les terres properes a la Mediterrània. La denominació del gènere Cistus , té el seu origen en la paraula llatina «cisthos», que al seu torn deriva del grec «kísthos», que significa cistella pel seu fruit en forma de càpsula. El nom específic de «ladanifer» al·ludeix a la producció de làdan, utilitzat en la fixació de perfums.

- Digitalis purpurea. És l’altra herba que em va acompanyar pràcticament per tot el recorregut per Las Médulas. La vaig vore per primera vegada a l’estiu de 2015 en una visita que vaig fer al al Parc Natural de la Llacuna Negra i els circs glacials d'Urbión (Sòria). Pertany a la família Scrophulariaceae i el seu nom fa referència clara a la forma de didal que presenten les seus flors «Digitalis» i al color porpra de les mateixes «purpurea», d’on rep els noms populars de didalera o digital (Cast. dedalera, digital, chupamieles. Etc). Creix en medis muntanyosos com ara clarianes de boscos, marges de camins i talussos, terraplens, penya-segats, entre roques, zones recent talades, i en general, en terrenys àcids i de substrat silici, més rarament en terrenys calcaris, per això és rar vore-la per les nostres comarques. És una planta altament tòxica de la qual s’extrau la digitalina, substància cardiotònica que s’ha emprat per a les malalties del cor No és recomanable usar-la sense control metge perquè inclús a dosis terapèutiques pot resultar mortal.

Com he comentat abans, la vaig vore al natural per primera vegada a l’estiu de 2015 i per este motiu vaig publicar un article: «LA DIGITAL O DIDALERA: una llarga història d'encerts i desencerts», on faig un repàs de la història mèdica d’aquesta planta, història que podeu llegir punxant en el següent enllaç:

http://carrasdebeneixama.blogspot.com/p/la-digital-o-didalera-una-llarga.html

- Sambucus nigra. És un arbust que ramifica des de la base que pot assolir fins els 10 m d’altura quan és cultivat adoptant així l’aparença d’arbre; en vaig trobar molts exemplars als desplaçaments per la muntanya mitjana sempre ocupant llocs humits, clars de bosquines, marges de rierols i tanques. És una planta que té indiferència edàfica així que pot créixer en diferents tipus de sols, per la qual cosa es bastant comú en tota la Península Ibèrica. Pertany a la família Caprifoliaceae i el terme Sambucus és precisament el nom en grec de saüc o saúco (cast.), apel·latiu amb què coneixem actualment esta planta; l'epítet «nigra» fa referència al color negre que tenen els fruits quan es fan madurs.

A banda de les nombroses propietats medicinals que no tractaré ací, comentaré que el saüquer és una de les poques plantes conegudes des de l'antiguitat de la qual encara en fem ús. L’etnobotànica del saüc és molt extensa, des de la preparació de sucs, melmelades i licors, la preparació d’infusions com a repel·lents d’insectes o la construcció d’utensilis amb la seua fusta. El llistat és tan llarg que no cap en este apunt.

 I per acabar estos apunts, fer menció a dos arbusts de la família Ericaceae, l’Erica australis i l’Erica arborea, anomenades genèricament brezos en castellà i brucs en català, que vaig fotografiar a la serra de Los Ancares. Són plantes, en especial l’Erica australis, que quan estan en plena floració a finals de l’hivern i en primavera, cobreixen grans extensions de les muntanyes mitjanes del nord d’Espanya que, en ser observades des de lluny, sembla com s’hi s’haguera estès una catifa de color morat sobre elles. Ambdues creixen sobre substrats silicis, per la qual cosa és difícil trobar-les a les nostres comarques. Són plantes mel·líferes de les quals s’obté una mel de color obscur molt preuada. En vore-les em va venir a la ment el nostre bruc d’hivern (Erica multiflora) que creix sobre sols calcaris i que podem vore al sotabosc de les nostres serres acompanyant romers i coscolles.

 A continuació us mostre unes quantes imatges de la «Ruta de les Fonts Medicinals», a la vora del riu Noceda (Noceda del Bierzo), la gran protagonista de la recerca botànica que us acabe de presentar i de l’hotel «Las Fontaninas», i, com no, del meu acompanyant, Negre, que ha sabut estar tot el temps a l’altura de la situació.