Algunes consideracions al voltant dels salzes (gènere Salix). Història de l'aspirina

 

El proppassat 11 de març de 2026 vaig publicar una entrada sobre els salzes (gènere Salix) que hi ha a la llera del Vinalopó al seu pas per Beneixama. A l’entrada que hui us presente aprofundisc en l’etnobotànica d’este gènere de plantes fent menció als salzes autòctons de la Península Ibèrica amb algunes consideracions sobre el Salix Babylonica L., conegut popularment com salze ploró o desmai amb la fotografia del qual vaig iniciar l’entrada anterior.

 

Exemplars de salzé ploró (Salix babylonica L.) plantats front un cortijo a Cullar (Granada)

El gènere Salix el conformen per al voltant de 350 espècies entre arbres i arbusts i uns 160 híbrids fruit de la seua alta capacitat d’hibridació, de les quals sols 27 són autòctones de la Península Ibèrica i que us presente a la taula que hi ha a continuació on he destacat en roig els dos salzes silvestres que tenim a Beneixama, objecte de l’article anterior.

Plantes del gènere Salix citades a Flora ibèrica
Espècies autòctones	Hibridacions
S. alba L. (1753) S. appendiculata Vill. (1789) S. atrocinerea Brot. (1804) S. aurita L.(1753)* S. bicolor Willd.(1796)* S. breviserrata Flod. (1940)* S. cantabrica Rech. (1962)* S. caprea L.(1753) S. ceretana P. Monts. (1981)* S. daphnoides Vill., (1779) S. eleagnos Scop.(1771) S. foetida Schleich. (1805) S. fragilis L. (1753) S. hastata L. (1753)* S. herbacea L. (1753)* S. myrsinifolia Salisb. (1796) S. pedicellata Desf. (1799) S. pentandra L. (1753) S. purpurea L. (1753) S. pyrenaica Gouan. (1773)* S. repens L. (1753)* S. reticulata L. (1753)* S. retusa L. (1759)* S. salviifolia Brot. (1804) S. tarraconensis Pau. (1915) S. triandra L. (1753) S. viminalis L. (1753)	S. alba x S. fragilis S. alba x S. triandra S. alba x S. babylonica S. atrocinerea x S. bicolor S. atrocinerea x S. cantabrica S. atrocinerea x S. caprea S. atrocinerea x S. cinerea S. atrocinerea x S. pedicellata S. atrocinerea x S. purpurea S. atrocinerea x S. salviifolia S. atrocinerea x S. triandra S. atrocinerea x S. viminalis S. aurita x S. pentandra S. aurita x S. repens S. babylonica x S. fragilis S. cantabrica x S. caprea S. cantabrica x S. salviifolia S. cantabrica x S. triandra S. caprea x S. bicolor S. caprea x S. eleagnos S. caprea x S. pyrenaica S. caprea x S. salviifolia S. caprea x S. viminalis S. cinerea x S. salviifolia S. eleagnos x S. pedicellata S. eleagnos x S. purpurea S. eleagnos x S. pyrenaica S. eleagnos x S. salviifolia S. eleagnos x S. viminalis S. fragilis x S. pentandra S. fragilis x S. triandra S. herbacea x S. pyrenaica S. purpurea x S. pedicellata S. purpurea x S. salviifolia S. purpurea x S. viminalis S. pyrenaica x S. reticulata S. salviifolia x S. viminalis
Els marcats amb (*) no tenen port arbori, són xicotets arbustos i fins i tot mates rèptils.

Consideracions sobre el Salix Babylonica.

En el llistat no apareix el Salix Babylonica per ser una espècie exòtica d'origen asiàtic que en la Península Ibèrica i illes Balears només es cultiva amb finalitats ornamentals en parcs i jardins, sense constituir poblacions silvestres consolidades. En introduir-se en Europa occidental en el segle XVIII, es va propagar quasi exclusivament mitjançant esqueixos d'exemplars femenins, per la qual cosa és extraordinàriament rar trobar arbres masculins de l'espècie pura en la Península. Encara que un exemplar puga aparéixer de manera puntual o casual assilvestrat de forma molt ocasional pels marges d'algun riu, no forma formacions vegetals estables ni es considera part de la vegetació ripària o natural ibèrica. A més, la gran majoria dels exemplars que es cultiven a Europa no corresponen al Salix babylonica estricte, sinó a l'híbrid ornamental Salix × sepulcralis (encreuament entre Salix babylonica i Salix alba), la qual cosa dificulta encara més el seu tractament taxonòmic com a entitat silvestre en un catàleg rigorós de flora nativa.

Etnobotànica: els salzes en la cistelleria.

La fusta dels salzes s'usa o ha tingut aplicacions en cistelleria, boteria, per a elaborar calçat (esclops, cast: zuecos), peces ortopèdiques, caixes, fòsfors, escuradents, etc., a més, degut al seu port esvelt els fa molt adequats com a ornamentals i per a restaurar els talussos i zones erosionades, com he comentat a l’entrada anterior. 

Els salzes en cistelleria (gravat)

 

Al País Valencià l'artesania dels productes obtinguts dels salzes, i en especial dels vímets (mimbres) va tenir una profunda tradició històrica, sobre tot pel seu ús en cistelleria, entenent com a tal des de les pròpies cistelles a multitud de mobles i utensilis domèstics, destacant especialment en zones com Gata de Gorgos i Pedreguer a Alacant, així com en le poblacions valencianes d’Aielo de Malferit, Vallada, Moixent i l'Olleria. Esta activitat en el nostre territori ha disminuït dramàticament en les últimes dècades, encara que Aielo de Malferit conserva actualment una certa activitat artesanal. Moltes de les indústries dedicades en altres èpoques al treball amb el vímet, limiten la seua activitat al comerç dels productes elaborats en altres territoris o en altres països.

 

Vímet (Salix viminalis L.)

La matèria primera d’esta indústria s’obtenia dels salzes que creixien silvestres a les proximitats dels cursos d’aigua on la humitat freàtica permetia el seu creixement. És el cas del gatell o vimenera (Salix atrocinerea Brot.) i de la sarga o saliguera (Cast. Mimbrera) (Salix eleagnos Scop.) que hem comentat a l’article anterior, i del vímet (Salix viminalis L.), espècie que en l’antiguitat es va cultivar a Riba-Roja de Túria, i Vilamarxant per la seua ubicació a la ribera del riu Túria, que va proporcionar el sòl humit i els recursos hídrics necessaris per a què esta planta poguera desenvolupar-se. I també en Aielo de Malferit (La Vall d’Albaida) i Vallada (La Costera) on alguns camperols van cultivar vímet per a proveir a la seua potent indústria manufacturera. Estos cultius agrícoles locals van desaparéixer de manera dràstica front la competència de plàstics i vímets importats principalment de Castella-La Manxa on es concentra de forma quasi exclusiva l’obtenció agrícola de vímet a Espanya. A Cañamares i Priego, poblacions de L’Alcarria conquense, s’obté quasi el 90 % de la producció de vímet espanyola.

 

Camps de vímet a Cañamares (Conca)

Feixos de vímet a Priego (Conca)

L'espectacle de color que suposa la producció del vímet a estes comarques conquenses és un fenomen natural i cultural únic digne d’admirar. A la fi de la tardor i l’hivern, els camps de cultiu de les valls dels rius Trabaque, Escabas i Guadiela es transformen per complet, tenyint el paisatge d'intensos tons vermellosos, porpres i daurats que atrauen a fotògrafs i viatgers de tot el món. Espectacle que s’hi pot contemplar en fer la «Ruta del Vímet», un recorregut de poc més de 50 Km per eixes terres de la part muntanyenca de Conca i l’Alcarria conquense que passa pels set pobles relacionats amb eixe cultiu: Albalate de las Nogueras, Villaconejos de Trabaque, Priego, Cañamares, Fuertescusa, Vadillos i Beteta.

 

Ruta del vímet per terres conquenses

Etnobotànica: els salzes en la medicina

Civilitzacions com la sumèria, l'egípcia i la grega ja coneixien les propietats de l'escorça del salze blanc (Salix alba) per a alleujar el dolor i reduir la febra. Hipòcrates (460-370 a.e.c.), metge grec considerat el «pare de la medicina» ja recomanava mastegar les seues fulles per a combatre el dolor durant el part diversos segles abans de Crist, encara que naturalment ignorava quin era el principi actiu responsable d'aquells efectes. Els colonitzadors europeus en arribar a Amèrica també van poder comprovar que moltes tribus indígenes escorçaven les espècies de salzes allí presents per a alleujar els seus malestars, especialment quan tenien mal de queixal.

El responsable d’estos efectes era un compost químic –la salicina– que es troba essencialment en l’escorça dels salzes, però va caldre esperar fins al segle XIX perquè els químics aïllaren la salicina i, posteriorment, l'àcid salicílic i el seu derivat, l’àcid acetil salicílic o aspirina, que és la seua marca comercial.

De l’escorça dels salzes a l’aspirina.

En el segle XVIII, el reverend anglicà Edward Stone, patia de forts dolors i febres intermitents provocades pel reumatisme i la malària. Passejant pel camp, va mossegar un tros d'escorça de salze blanc (Salix alba). El va sorprendre el seu intens sabor amarg, el qual li va recordar immediatament al de l'escorça de la quina del Perú (Cinchona officinalis), un remei importat d’Amèrica que ja s'utilitzava per a combatre la malària. Stone va aplicar una antiga creença de l'època: la idea que la naturalesa col·loca el remei prop del lloc on s'origina la malaltia. Com els salzes creixen en zones humides i pantanoses, precisament on proliferaven les febres, va deduir que l'arbre havia de contindre la cura per a eixe mal.

 

Escorza de salze blanc (Salix alba L.)

Per comprovar la seua teoria, va recol·lectar escorça de salze, la va assecar durant mesos i la va moldre fins a convertir-la en pols. Entre 1758 i 1763, va administrar de manera sistemàtica esta pols diluïda en aigua, te o cervesa a uns 50 pacients febrils i reumàtics, aconseguint mitigar els seus símptomes de manera constant i segura. El 25 d'abril de 1763, el reverend Stone va enviar una carta detallant les seues troballes a George Parker, llavors president de la prestigiosa institució científica «Royal Society» de Londres. Este document històric es considera la primera demostració científica de l'efecte antipirètic (reductor de la febra) i analgèsic dels components del salze.

 

Placa commemorativa en honor al reverend Edward Stone

A principis del segle XIX, este compost s'extreia de l'escorça de salze i es purificava. No serà fins 1828 en què el químic alemany Johann Andreas Buchner va aconseguir obtindre del salze blanc uns xicotets cristalls de sabor amarg als quals va denominar salicina. Més tard, en 1829, el el farmacèutic francés Henry Leroux va millorar el mètode de Buchner i va aconseguir obtindre salicina en major quantitat i puresa. 

 

Johann Andreas Buchner

   

Cristalls de salicina obtesos a partir de l'esccorza de salze blanc

En 1838, el químic italià Raffaele Piria, treballant a París va aconseguir descompondre la salicina en dos components, un sucre i un altre component que per oxidació produí àcid salicílic, obrint el camí cap als seus usos terapèutics de la nova substància. Però, com he comentat abans, en aquella època, l'àcid salicílic sol s'obtenia de fonts naturals (com l'escorça de salze) i de manera costosa. Calia donar un pas endavant per a produir-lo per síntesi industrial i a gran escala.

 

Raffaele Piria al seu laboratori a París

 De com el quitrà d’hulla, un residu contaminant de la industria dels colorants sintètics es va convertir en la matèria primera per a l‘obtenció de l’àcid salicílic

A principis del segle XIX el gas ciutat s’obtenia calfant carbó a entre 1000 i 1300 ^o C. En calfar el carbó, este es descomponia i alliberava una mescla de gasos combustibles que s'arreplegaven, es purificaven i s'emmagatzemaven per a la seua distribució per les conduccions d’enllumenament de les ciutats. Però este procés generava una gran quantitat de residus altament contaminants que les fàbriques acumulaven o vesaven directament al medi ambient.

D’un d’estos residus, el quitrà d’hulla, es va descobrir que contenia una mescla complexa de compostos aromàtics (benzé, tolué, fenol, naftalé, etc.) que es van convertir en una matèria primera important per a la indústria química. Les fàbriques de gas van començar a vendre el quitrà a les incipients empreses químiques alemanyes (BASF o Bayer), que el destil·laven per a obtindre anilina i fenol que prompte es van convertir en els dos pilars sobre els quals es va construir tota la indústria dels colorants sintètics. Durant este procés, els investigadors van descobrir que molts tints sintètics posseïxen activitat biològica, la qual cosa va inspirar estes empreses a estendre les seues capacitats en síntesi química cap al camp farmacèutic. Bayer va ser un cas típic, esta empresa fundada per Friedrich Bayer en 1863 que es dedicava inicialment a la producció de colorants sintètics, en 1888 va establir un grup d'investigació començant oficialment la seua incursió en el sector farmacèutic.

La producció d’àcid salicílic a escala industrial

Hermann Kolbe i Rudolf Schmitt van ser els arquitectes intel·lectuals de la ruta química que va fer possible produir àcid salicílic a escala industrial. El seu treball no sols va crear un mètode de síntesi, sinó que va establir la base perquè la indústria de colorants, que ja manejava el fenol, poguera fer el salt a la producció de fàrmacs.

 

Hermann Kolbe, un químic alemany de gran prestigi, va ser qui va descobrir la reacció fonamental en 1860. Kolbe va aconseguir sintetitzar-lo per primera vegada a partir de fenol, diòxid de carboni i sodi, calfant la mescla sota pressió atmosfèrica. Encara que el rendiment inicial era baix, va demostrar que era possible crear el compost en el laboratori a partir d'un derivat del quitrà d'hulla. El mètode de Kolbe, encara que innovador, no era eficient per a produir àcid salicílic en grans quantitats.

El gran salt el va donar Rudolf Schmitt, un antic estudiant de Kolbe que va modificar el procés original realitzant la reacció sota pressió elevada i diòxid de carboni, la qual cosa va millorar dràsticament el rendiment. Esta modificació, realitzada al voltant de 1884, va transformar una curiositat de laboratori en un procés viable per a la indústria. D’esta manera Kolbe-Schmitt van proporcionar el mètode que va permetre a les empreses químiques (que ja tenien el fenol com a matèria primera dels colorants) fabricar àcid salicílic en grans quantitats i a baix cost. Esta fita va marcar el naixement de la síntesi industrial de principis actius farmacèutics, un pas que va partir de la indústria de colorants alemanya, amb la Bayer al capdavant.

De l’àcid salicílic a l’àcid acetilsalicílic. Naixement de l’aspirina.

El problema de l'àcid salicílic era que, encara que alleujava el dolor, era molt agressiu per a l'estómac, causant irritacions i malestar, s’haurien d’esperar uns anys més per obtindre la substància definitiva: l’àcid acetilsalicílic.

En 1853, el químic alsacià Charles Frédéric Gerhardt, mentre investigava la reactivitat de l'àcid salicílic el va combinar amb un derivat de l'àcid acètic i el resultat d'eixa reacció va ser, químicament parlant, àcid acetilsalicílic. Va ser la primera vegada en la història que es va obtindre esta molècula per mitjans sintètics. Però el seu descobriment va ser ignorat durant dècades perquè el seu mètode era rudimentari i el compost que va obtindre era molt inestable. Ell mateix no va reconéixer el potencial terapèutic del compost, i el seu treball va passar totalment desapercebut entre la comunitat científica.

La solució definitiva va arribar en els laboratoris de l'empresa química alemanya Bayer de la mà el jove químic Félix Hoffmann que estava buscant una versió més tolerable del fàrmac per a alleujar l'artritis de son pare. El 10 d'agost de 1897, Hoffmann va aconseguir sintetitzar l'àcid acetilsalicílic en una forma químicament pura i estable mitjançant un procés químic (acetilació) que modificava l'àcid salicílic, mantenint les seues propietats però reduint la seua acidesa i efectes secundaris. L'èxit del nou compost va ser immediat. En 1899, Bayer el va registrar amb el nom comercial d'Aspirina. El seu nom prové de la «a» d'acetilació, «spir» de la Spiraea ulmaria (una altra planta rica en salicilats hui denominada Filipendula ulmaria) i «ina» com a sufix comú per als medicaments de l'època. Comercialitzada primer en pols i, a l'any següent, en format de comprimits, l'aspirina es va convertir en el primer medicament industrial en pastilles del món i, amb el temps, en un dels fàrmacs més populars i estesos de la història.

 

Felix Hoffmann, a qui la historiografia oficial atribuix el descobriment de l'apirina

Però este descobriment no va estar lliure de controvèrsia. L’investigador Walter Sneader de la Universitat de Strathelyde, (Glasgow) després de fer una acurada busca d'informes d'arxiu (inclosos els de Bayer), l’any 2000 va publicar un article en el British Medical Journal, on va demostrar que Arthur Eichengrün, aleshores Cap de Laboratori d’Investigació Química de la Bayer, va ser qui realment va concebre la idea i va dirigir el treball de Hoffmann, encara que la seua contribució va ser silenciada durant l'Alemanya Nazi pel seu origen jueu. 

Arthur Eichengrün, director del laboratori on treballava Hoffmann

 

 Però encara n’hi ha més!

Heinrich Dreser (Director del Laboratori de Farmacologia de la Bayer), que tenia l'última paraula sobre quins compostos químics es convertien en medicaments i quins no, va descartar immediatament l’àcid acetilsalicílic en assegurar que el compost era tòxic per al cor (si Dreser alçara el cap i veguera l'ampli ús a dosis baixes d'aspirina que s’utilitza hui com a profilaxi de la cardiopatia isquèmica i l'infart de miocardi, es retractaria ràpidament de les seues opinions negatives de finals del segle XIX). Cal esmentar que en eixe moment Dreser estava completament enfocat en el llançament d’un altre producte e l’empresa: l'heroïna

En eixe estat de coses, Eichengrün, convençut del potencial de l'aspirina, va provar el fàrmac en si mateix i va enviar mostres en secret a metges externs. En veure els excel·lents resultats clínics que venien de fora, Dreser es va veure obligat a cedir. En 1898 va realitzar les proves oficials en animals, va escriure l'article científic de presentació i va autoritzar el llançament comercial de l'aspirina en 1899.

L’aspirina com antiagregant plaquetari.

En 1971, el farmacòleg britànic Sir John Robert Vane va descobrir el mecanisme d'acció de l'aspirina, un misteri mèdic que havia romàs sense resoldre durant més de 70 anys des de la síntesi del fàrmac en 1897. Vane va demostrar mitjançant nombrosos assajos clínics el seu mecanisme d'acció en bloquejar de forma no selectiva la producció de prostaglandines, que són els mediadors químics responsables d'enviar els senyals de dolor, provocar la febra i causar la inflamació en el cos. Però el fàrmac també reduïa aquelles prostaglandines que protegixen la mucosa de l'estómac del propi àcid gàstric. Això va aclarir immediatament perquè el consum excessiu d'aspirina podia provocar irritació estomacal o úlceres.

 

Sir John Robert Vane. Premi Nobel de Medicina al 1982

Però les investigacions de Vane no es van limitar al dolor. Els seus treballs posteriors van ajudar a comprendre com l'aspirina interferix en la síntesi de tromboxans en les plaquetes (són un tipus de greixos actius que participen en la coagulació de la sang i en el tancament dels vasos sanguinis). D’eixa manera demostrà que l'aspirina actua com un potent anticoagulant (antiagregant plaquetari). Esta base científica va promoure i va validar l'ús de l'aspirina en dosis baixes com a tractament diari preventiu contra atacs cardíacs i accidents cerebrovasculars. Estes fites científiques, fonamentals per a la medicina moderna, li van valdre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina en 1982.

El paper de l’aspirina en la prevenció de les metàstasis cancerígenes.

Durant dècades, epidemiòlegs de mig món havien observat un fenomen desconcertant. Les persones que prenien dosis baixes diàries d'aspirina tenien una reducció en la propagació d'alguns càncers, com els de mama, intestí i pròstata. Alguns pacients afectats per estos càncers desenrotllaven menys metàstasis però ningú no entenia realment per què ocorria allò.

La resposta a l'enigma vingué a començament de 2025, quan un grup d'investigadors dirigits per Rahul Roychoudhuri del Departament de Patologia de la Universitat de Cambridge iniciaren una investigació per comprendre com aconseguix el sistema immunitari localitzar i destruir les cèl·lules tumorals que aconseguixen escapar del tumor primari abans que formen una metàstasi.

Però, quin és el paper de l’aspirina en este procés?

L'aspirina no ataca directament al càncer, ni mata les cèl·lules tumorals, ni les obliga a suïcidar-se, ni impedix que apareguen. El que fa és una cosa molt més elegant: deixa que el sistema immunitari faça la faena. Este és el procés simplificat:

Quan una cèl·lula tumoral viatja pel corrent sanguini per formar una metàstasi, les plaquetes s'activen al seu voltant i produeixen Tromboxà A2 (TXA₂), un dels lípids que participen en la coagulació de la sang. El TXA₂ activa una proteïna (ARHGEF1) que suprimeix la capacitat dels limfòcits T (les cèl·lules assassines del nostre sistema immunitari), per activar-se, proliferar i destruir les cèl·lules canceroses.

Quan l'aspirina hi és present en el sistema circulatori actua inhibint un enzim denominat ciclooxigenasa-1 (COX-1) que és el responsable de la producció de TXA₂ a les plaquetes. En bloquejar este enzim, l'aspirina redueix dràsticament els nivells de TXA₂. Sense TXA₂, la via de supressió dels limfòcits T (depenent d'ARHGEF1) es desactiva. Com a resultat, els limfòcits T es poden activar correctament, reconèixer les cèl·lules tumorals que intenten disseminar-se i eliminar-les abans que establisquen nous tumors.

 

Per a este estudi es van utilitzar models de ratolins amb diferents tipus de tumors agressius: càncer de mama, càncer de còlon i melanoma. A un grup de ratolins se li va administrar aspirina i a un altre grup de control no se li va aplicar el fàrmac. L'estudi va demostrar que els ratolins tractats amb aspirina van presentar una reducció dràstica en la taxa de metàstasi en òrgans vitals com els pulmons i el fetge. Encara que els resultats en el laboratori són revolucionaris i obrin la porta al desenrotllament de noves immunoteràpies contra les metàstasis, els experts recorden que este mecanisme sols s'ha demostrat fermament en ratolins. Actualment hi ha grans assajos clínics en humans en marxa (com el projecte Add-Aspirin al Regne Unit o l'estudi ALASSCA a Suècia) per a validar per complet les dosis i quins pacients es veuran més beneficiats.

L’estudi fou publicat el 5 de març de 2025 en la revista Nature que podeu consultar al següent enllaç:

https://www.nature.com/articles/s41586-025-08626-7