Primavera de 2015. La Thapsia villosa

Encara que l'espectacle de la floració primaveral es repeteix any rere any, i no és la primera vegada que dedique una entrada al blog per intentar plasmar els canvis que experimenta la natura en aquesta estació i el benestar físic i anímic que acompanya la seua contemplació (Vegeu “La primavera de 2013 es vist de blau i de morat”, publicada al blog Espais); esta vegada dedicaré aquesta entrada a presentar-vos unes plantes, fotografiades al llarg del mesos d'abril i maig de 2015 en vàries eixides al camp, que sempre m'havien cridat l'atenció i que, per manca de temps, mai no les havia estudiat.

La primera li la dedique al nostre paisà Gines Iborra “Fedorín”, doncs va ser ell que en veure'm damunt la bicicleta i càmera al coll, em va indicar on poder trobar-la: els marges entre bancals d'oliveres que hi ha al camí vell a prop de Sanxet.

Es tracta de la fonollassa groga, (Thapsia villosa) també coneguda com a croca en al·lusió a la croca de llevant (Anamirta cocculus) planta lianoide exòtica que en algunes zones d'Àsia s'utilitzava per emmetzinar l'aigua a fi de capturar els peixos, ús que ens indica la seua toxicitat.

El nom de Thapsia, segons Dioscòrides, li ve donat perquè hom pensa que fou trobada per primera vegada a l'illa de Thapsos, hui península de Magnisi, Siracusa (Sicília), i el de villosa en referència a les vellositats que presenten les seues fulles. Pertany a la família apiaceae (umbel·líferes) a l'igual que el fenoll o fonoll (Foeniculum vulgare), d'ací el nom que la cultura popular li ha donat a la nostra planta: fonollassa groga. En castellà també rep diversos noms com ara cañareja o zumillo.

Les arrels i la seua resina s'han usat com purgants violents i com a vomitius, encara que aquesta aplicació no és aconsellable i resulta prou perillós prendre aquesta planta com a remei casolà. En la comarca de la Segarra, a Catalunya, s'utilitzava contra la sarna. La corfa de l'arrel, infosa en oli, s'aplica per a combatre el reumatisme i sol utilitzar-se en forma de cataplasma, per a aplicar directament en la zona afectada pel dolor. En la província de Salamanca s'utilitza per a curar els clevills de les peüngles de les cavalleries. També, com s'ha dit abans, l'empren a Catalunya els pescadors, que aprofiten els seus efectes nocius sobre els peixos, als quals atordeixen, la qual cosa facilita enormement la seua captura.

Al Dioscòrides Renovado podem llegir: «Las facultades purgantes de esta especie fueron aprovechadas en otros tiempos para comerciar con sus raíces como si se tratara de las del auténtico turbith (Ipomoea turpethum), de la India..., del mismo ardid usan en el turbith cogiendo mucha copia de él en España, de ciertas raíces de Tapsia, que este nombre le dan en España, siendo el primer año, que es tierna y nueva la planta, su raíz, turbith; el segundo año, que es más tiesa, Tapsia; cuando vieja y cocosa, Cañaheja, como diremos en su lugar; y porteándolo a Venecia, siendo nacido en España le venden por turbith de Alejandría»

Aquesta cita ens mostra el comerç fraudulent que es feia amb les arrels de Thapsia, fent-les passar pel veritable Turbit, planta de la família de les convolvulàcies, pròpia de les terres tropicals d'Àfrica, Àsia i Oceania, tòxica i d'arrels emprades com a purgant de la qual se n'extreuen hui substàncies emprades en homeopatia.

Heu-ne a continuació algunes imatges.

Hola de nou a totes i a tots els qui en algun moment heu visitat aquest blog. Després d'alguns mesos d'inactivitat bloguera tinc el gust de mostrar-vos l'exposició "CAVANILLES I LA IL·LUSTRACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ" que acabe de presentar i que podeu visitar al CFPA Giner de los Ríos d'Alacant (C/ Dr Clavero 4). Si t'abelleix visualitzar-la punxa sobre la imatge.

Si vols visualitzar el contingut de l'exposició en format presentació de diapositives punxa ací

Les molses

Formant coixinets damunt d'una roca nua, sobre el tronc dels arbres, entapissant corrents d'aigua més o menys discontínues, al costat de les fonts, a les teulades etc.., podem trobar una sèrie de plantes que de segur que ens són familiars i que, poc o molt, formen part de les nostres vivències com a observadors de la natura. Es tracta de les molses (briòfits), que abandonaren la vida aquàtica fa uns 350 milions d'anys (edat que s'estima que tenen els registres fòssils fins ara trobats a l'Antàrtida i a Rússia), integrant-se en el paisatge terrestre i que, juntament amb les falagueres (pteridòfits) donaren pas, fruit del procés evolutiu, a les plantes que actualment dominen el medi terrestre, les plantes amb flors o espermatòfits.

Les molses, atès el seu origen aquàtic, són més abundants als llocs humits i poc assolellats, encara que també les podem trobar dins l'aigua i en llocs eixuts. En general presenten color verd més o menys intens, però quan es deshidraten i aturen llur activitat fotosintètica, presenten color verd més fosc o bé groguenc.

Les molses es fixen al substrat mitjançant una mena d'arrels, els rizoides que intervenen poc en l'absorció d'aigua i de substàncies. L'absorció es fa per tota la superfície de la planta i passa després de cèl·lula a cèl·lula, per tant no tenen teixits conductors pròpiament dits. El cos de la planta que normalment veiem anomenat gametòfit està format per una sèrie de tiges anomenades caulidis d'on ixen una mena de fulletes, els fil·lidis, que recorden l'aspecte de les fulles de les plantes vasculars.

La reproducció de les molses és ben curiosa i té dues fases, una sexual i l'altra asexual. Sobre el gametòfit es formen els òrgans sexuals, els masculins o anteridis, productors d'espermatozoides i, els femenins, els arquegonis, que contenen un sol gàmeta femení, l'ovocèl·lula. Quan l'anteridi madura els espermatozoides queden en llibertat i neden per l'aigua fins el coll de l'arquegoni; el primer espermatozoide que hi arriba fecunda l'ovocèl·lula i origina un embrió, l'esporòfit, que anirà creixent fins convertir-se en l'esporangi o càpsula que és l'òrgan que conté les espores. Quan l'esporangi madura solta les espores que es dispersaran arrossegades per l'aire. Quan una espora cau en un lloc adequat germina i produeix un nou gametòfit, iniciant-se així un nou cicle reproductiu.

El valor ecològic de les molses és molt elevat; són l'hàbitat d'animals petits: és calcula que a un metre quadrat de sol cobert de molsa pot hi haver fins 100.000 artròpodes i cucs habitant-hi; per la seua gran capacitat de retenció d'aigua, modulen la humitat ambiental absorbent l'excés d'aigua quan plou i alliberant aquesta quan l'aire es fa més sec; serveixen de material de construcció de nius a diferents tipus d'aus i de mamífers i moltes aus insectívores cerquen el seu aliment durant l'hivern en les molses i, a més, formen part de la dieta d'animals vertebrats que viuen en llocs freds, com ara, el ren; protegeixen el sòl i serveixen de substrat per a la germinació de llavors d'altres plantes, la matèria vegetal creada pel creixement continu de molses sobre les roques i l'escorça dels arbres, dóna un pas a la successió que permetrà a las plantes vasculars assentar-se posteriorment; amb la seua acció fotosintètica absorbeixen el CO₂ i desprenen oxigen i, en simbiosi amb algunes colònies de cianobacteris, fixen el nitrogen atmosfèric. La major part de les espècies de molses son molt sensibles a la contaminació ambiental i son indicadors així, de la salut del medi en el qual s'hi troben.

Però si és important el seu valor ecològic, no ho és menys el valor que els humans els hi hem atorgat a través de la història. Hi ha una roca, la tova calcària, l'origen de la qual està estretament lligada a la presència de molses i altres briòfits en els llocs on s'hi ha format. El procés és el següent: l'aigua de pluja, en filtrar-se en el sòl dissol la roca calcària carregant-se de carbonat càlcic i en emergir a la superfície precipita aquest mineral, el qual es diposita sobre els vegetals presents en l'ullal o font d'emergència: molses i tiges d'altres vegetals. La superposició d'aquestes capes mineralitzades forma la tova calcària, de la porositat de la qual n'és responsable la molsa sobre la qual s'ha format. Aquesta pedra, associada a sistemes fluvials i lacustres i que en castellà s'anomena toba, ha estat amplament usada en construcció i decoració i la seua abundor està associada a diferents topònims: Valle de Tobalina (Burgos), alguns municipis el nom dels quals és La Toba a les províncies de Guadalajara i Jaén, entre altres. També, i derivat de molsa, trobem en la toponímia el municipi lleidatà de La Molsosa i el nom Carrer la Molsa, a localitats com Dénia, Reus o Camprodon.

I tornant a les molses, n'hi ha una, l'esfagne, que pertany al gènere (Sphagnum), que és amplament utilitzada en jardineria per la seua porositat que li confereix una extraordinària capacitat de retenció d'aigua: 5 quilograms de planta seca poden retenir fins a 100 litres d'aigua. A més, aquesta molsa, pel seu alt contingut en aigua àcida i manca d'oxigen, fa que siga pràcticament estèril a bacteris i altres microorganismes, és per això que a la I Guerra Mundial va ser molt utilitzada mesclada amb all (un altre antisèptic) per a la fabricació d'apòsits amb els quals curar les ferides i que també se la utilitze en la fabricació de filtres per a la depuració d'aigües contaminades.

En les zones rurals d'arreu del Planeta han estat utilitzades des d'antuvi per emplenar coixins, matalàs i nines de drap, per folrar els bressols dels nadons a fi mantenir-los secs, i per absorbir els pudents orins a les porqueres.

Però potser que la vivència més propera d'aquestes plantes per a molts lectors haja estat l'ús que se n'ha fet per a recrear l'escenari rural en el que suposadament es va produir el naixement de Jesús. Des que es van posar de moda els pessebres amb molsa, molta gent va a muntanya abans del Nadal i n'agafa catifes senceres sense ser conscients, moltes vegades, del perjudici que tal acció comporta per a la natura.

En la nostra llengua hi ha expressions derivades les propietats de la molsa, com ara, quan li diem a algú que està molsut, en referència a que té molta matèria carnosa, o el refrany “Pedra que rodola no cria molsa”, que significa que qui va pel món sense consell ni guia no troba ningú ni res que el protegisca.

I per acabar, i en referència al costum que tenen moltes persones d'anar a la serra a collir molsa per al pessebre quan arriba el temps de nadal us deixe dos enllaços, un, a la generalitat de Catalunya, sobre les bones pràctiques per recollir molsa i, l'altre, a la revista Mètode, sobre les conseqüències que comporta per a la supervivència del liquen, la Cladonia mediterranea, la seua recol·lecció en confondre'l amb una molsa.

http://www.gencat.cat/nadal/cat/molsa.htm

http://metode.cat/Revistes/Article/La-molsa-blanca

INSECTES POL·LINITZADORS

Les flors tenen formes i colors cridaners així com l'aroma adient per atreure els insectes. Aquestos, en el seu afany per recol·lectar el nèctar que es troba amagat en la profunditat de la flor, entre escorcoll i escorcoll, aniran untant el seu cos de grans de pol·len i així possibilitaran el seu transport des de l'antera d'una flor a l'estigma d'una altra; és a dir, la pol·linització.

La importància biològica de la pol·linització és de tots coneguda: afavoreix la reproducció sexual creuada dels vegetals conseqüència de la qual n'és la notable variabilitat genètica que tenen les plantes amb el consegüent increment de possibilitats d'adaptació front a canvis ambientals. És a dir, l'increment de la biodiversitat.

Els insectes són els responsables de la major part de les pol·linitzacions fetes per animals: pol·linització entomòfila. Abelles, mosques, papallones, escarabats, llagostes, etc, en són els responsables.

Les abelles són els insectes pol·linitzadors per excel·lència, «el 84% de la producció alimentària depèn de la pol·linització duta a terme per aquestos insectes» però la seua supervivència es troba amenaçada per la utilització de determinats insecticides, els anomenats «nicotinoides», l'ús dels quals ha estat recentment prohibit per la Unió Europea. Podeu ampliar aquesta informació al següent article de la revista Mètode: http://metode.cat/Noticies/Un-pas-mes-en-la-proteccio-de-les-abelles

Però com he dit adés, no sols les abelles (himenòpters) actuen com a agents pol·linitzadors, també ho fan les papallones (lepidòpters)

 ... els escarabats (coleòpters), que sembla van ser els primers insectes que  van començar, allà pel cretaci, a pujar a les flors a menjar pol·len. Visitaven flors de mida gran com les de les magnòlies, que produïen força quantitat de pol·len.

També les llagostes (ortòpters) col·laboren en la pol·linització...

... fins i tot la marieta, la gran devoradora de pugons, sembla que vol contribuir en aquesta ingent empresa.

Però si hi ha una estratègia pol·linitzadora sofisticada per antonomàsia és el d'algunes orquídies, com les del gènere Ophrys que imiten la forma i olor de les femelles de certes vespes o abelles. Els mascles atrets pel color i textura de la flor i per la fragància similar a les feromones secretades per les femelles, intenten fecundar-la, i en fer-ho, entren en contacte amb l'antera, traslladant el pol·len d'una flor a una altra en intents successius. El procés es designa com a pseudocopulació.

Si us heu quedat amb ganes de més, us aconselle la lectura dels nombrosos articles que sobre la mel apareixen al Núm 33 de la Revista Mètode.

I si voleu gaudir de la bellesa de l'estampa que ofereixen els insectes en la seua aventura floral us recomane la visita al blog Reflexiones i contempleu les magnífiques fotografies que Transi ens ofereix: Los visitantes de las flores